Presentacions/conferències

text llegit l’octubre de 1998, a la presentació de Senders d’Atzar

            Primerament vull donar les gràcies a tots els presents, que han tingut l'amabilitat d'acompanyar-nos en aquesta presentació.

            Vaig decidir-me a intentar aquesta novel·la motivat per la coincidència de dues coses: per una banda el coneixement de la situació personal viscuda per molts guixolencs, però especialment, per una persona, que va voler explicar-me durant un bon grapat de dies les seves peripècies (per dir-ho amb paraules poc carregades de dramatisme), una narració d'aquelles tan saboroses, lentes, amb pauses dilatades, fetes en una casa silenciosa, al compàs del tic tac d'un pèndul i d'un delicat campaneig horari,  en un espai dens i ennoblit pel pas dels anys.

            Per altra banda la idea, cada vegada més recurrent, del paper que juga en les nostres vides alguna cosa que es pot anomenar de moltes maneres, però que William Faulkner l'anomenava, amb la seva prosa espessa farcida de racons insospitats, l'"absolut-menyspreador-que-espera-per-fulminar", i que d'una manera més planera i senzilla, encara que potser sense tanta exuberància de matisos, anomenem "fat", "destí", "fortuna", "sort-mala sort", "atzar"...

            Posar cadascun d'aqueste components al servei de l'altre, em va semblar engrescador. A més. avui dia, la creixent importància que han anat adquirint les investigacions físicomatemàtiques sobre la importància del "caos" com a ingredient inevitable de l'incert equilibri còsmic de l'univers, ha proporcionat un camp semàntic molt més ample per a la paraula "atzar". Així "caos" i "atzar" han quedat gairebé de sinònims, amb l'antònim col·locat en el concepte de "necessitat".

            Vaig acabar pensant que la guerra civil espanyola, amb l'apartat concret de la retirada de l'exèrcit i la població republicans, devia ser una minúscula mostra del caos còsmic, un atzar desbocat a petita escala, a escala humana, escala que per a nosaltres ja és suficient per presentar unes proporcions tràgicament gegantines.

            Vaig comprendre que això que avui dia la ciència vol capturar, amb càlculs probabilístics i profunds raonaments matemàtics, ja estava dins del cap d'aquells homes antics que visqueren fa més d'un parell de mil·lenis a l'altra banda de la nostra mar. Sòfocles i Eurípides, per exemple, transmeten en el seu llegat literari, la idea del component tràgic que té la vida humana, estant aquesta com està, en mans de quelcom que se'ns escapa del propi control i que per tant acabem sentint com una força caòtica independent de nosaltres, que ens imposa la seva llei, gairebé sempre inescrutable i tirànica.

            Per això per a aquests i molts altres autors, clàssics o no, la vida és un tragèdia. Però una tragèdia que no vol dir "drama". Una tragèdia sovint incitadora i atractiva que mereix ser perseguida i viscuda encara que no puguem saber mai on acabarà duent-nos. De fet per a tota aquest gent la tragèdia no és altra cosa  que atrevir-se a dir que sí a la vida, sentir-se prou decidit per plantar-li cara, i entossudir-se a mantenir viva la ingènua il·lusió de voler saber què passarà. Esperit tràgic, finalment, per a un alemany gairebé contemporani, Friedrich Nietzsche, ja vol dir, decididament, no deixar-se acoquinar per l'envestida esborronadora del caos o de l'atzar.

            I qui és que pot deixar de qualificar el final de la guerra civil (voldria limitar-me només a aquest capítol final de la guerra) com un "caòtica tragèdia" o com a "tràgic caos". 

            Després, un s'adona, realment, del paper que en tot això hi ha estat jugant l'atzar. En les nostres vides personals, per més anònimes i reservades que ens puguin semblar, el pes de l'atzar és aclaparador: un sol quedar en un estat de certa perplexitat i astorament quan s'adona que situacions o fets aparentment banals i insignificants poden conduir cap a noves situacions o resultats d'una transcendència insospitada. Aquells primers i banals fets podrien haver-se produït de cinquanta mil maneres diferents i haurien donat com a resultats situacions completament altres de les que han resultat. La nostra vida personal o la vida col·lectiva de qualsevol país estan farcides de pilons o pilons de fets banals que condicionen la marxa per la vida de l'individu o del país que es tracti. Que diferent que seria tot ara si hagués sortit de casa tan sols uns segons més tard o aviat!, on seria, jo, ara, si en lloc de prendre aquest opció n'hagués pres qualsevol altra? Quina evolució hauria tingut la guerra civil espanyola si França i Anglaterra haguessin donat un cop de mà a la República espanyola! Què hauria passat si el dia que el vaixell de guerra bombardejava la nostra ciutat, bombes del qual varen caure als jardins Juli Garreta, un d'aquells homes que hi varen morir, hagués decidit aquell matí d'anar a passejar cap s Sant Elm? Segurament que moltes decisions estan justificades i orientades cap a algun objectiu concret, però tot i amb això l'atzar no deixa de tenir-hi un pes decisori. I no parlem d'aquelles decisions que es prenen sense cap motiu concret, seguint el costum, un caprici, o el desinterès.

            Això és el que he intentat mostrar a la novel·la. La vida dels personatges està guiada cap a uns objectius, però el camí que han de fer està prenyat de mil i una ocasions que fan d'aquest camí completament perdedor. La vida acaba, de vegades, essent una lluita contra l'atzar, no només per aconseguir l'objectiu inicialment proposat, sinó tan sols per poder continuar caminant... cap a on sigui. Cosa que no és altra cosa que tornar a posar la vida altre cop en mans del mateix atzar.

            Aquesta seria la dimensió tràgica de la novel·la també seria el seu rerafons o el seu objectiu final. Això seria, de fet, la part essencial de la novel·la, malgrat que estigui revestida de seqüències que pertanyen al capítol final de la guerra civil, malgrat que aparentment sigui una novel·la de caràcter històric.

            Quant als fets que s'expliquen a la novel·la, es basen en fets i situacions reals viscuts per ciutadans reals, encara que no tots, de Sant Feliu i del Rosselló. En alguns casos els noms d'aquest personatges estan canviats, per tal d'evitar identificacions que, de fet, són completament innecessàries pel que fa a l'objectiu d'aquest llibre.

Text llegit l’octubre de 1998, com a Presentació del llibre Pere Marín, de Toni Sala       

Ja fa un parell de mesos que vaig escriure una petita crítica de Pere Marin, d’en Toni Sala. Voldria dir que d’ençà que vaig llegir la novel·la i en vaig escriure la crítica, em sembla com si el llibre hagués anat engruixint les dimensions del seu valor. Vull dir que la novel·la m’impacta i m’agrada més ara que quan vaig acabar de llegir-la.

            Exactament no sé per què passa això, potser és perquè és una novel·la molt crua, almenys a mi m’ho va semblar força. Però aquesta cruesa no és la cruesa grotesca de l’estil de Hollywood, tant obsessionat  per la fútil rendibilitat a curt termini i per les frívoles tècniques efectistes. A “Pere Marin”, la cruesa ve més aviat de la constatació que et trobes davant d’un paisatge humà, sociològic, psicològic, moral..., esbalaïdor, i esbalaïdor de tan real .

            A en Toni Sala li va costar fer i acabar aquesta novel·la. Em consta aquesta dificultat per la conversa que vàrem tenir dies enrere. Jo crec que és absolutament raonable, un cop llegit el llibre, d’entendre que una novel·la així ha de comportar moltes dificultats a l’hora de construir-la, i no em refereixo a les dificultats d’ordre tècnic que poden emergir a l’hora d’establir i de compondre l’acció, les seqüències concretes, el final... etc.  Perquè  és una d’aquelles novel·les, que per escriure-les, l’autor no pot mantenir-se a distància de la seva obra: ara escric una estona, ara tanco el quadern i demà ja hi tornaré... etc. etc.  És aquell tipus de novel·la, jo diria, que segresta o ha de segrestar de manera arrauxada l’ànima de l’escriptor, embolcallant-lo en una xarxa que s’adhereix en tots el racons de la personalitat de l’autor i que acaba xuclant i exigint-li un esforç de sinceritat i intimitat permanent. 

            Per al lector, la cosa, no resulta tan dramàtica, ara en parlarem, però sí que es veu que, quant a l’escriptor, l’exigència d’una tensió extrema ha de posar a prova la sensibilitat i la resistència psicològica.

            La novel·la té un cert aire de denúncia existencialista.  D’un existencialisme postmodern que, com a tal, mostra un protagonista que renuncia a tota actitud crítica. És la història d’un jove que es mou al compàs dels fets i situacions que li van sortint al pas. És una víctima tendra, psicològicament immadura i inexperta que s’enreda en una teranyina d’obsessions. El que resulta atordidor, per al lector, és quan, ja avançada la novel·la, un s’adona que el protagonista avança per la vida, psicològicament, una mica a les palpentes i moralment sense cap punt de referència. Talment com si ho tingués tot per muntar, per construir. No és veu, en aquest jove,  un criteri per establir preferències, prioritats i deures morals en la seva vida, ni tan sols sembla que tingui cap interès ni cap necessitat de buscar cap altra criteri o alguna posició que li permeti una digestió crítica de tot allò que esdevé en la seva vida..

            Aquest és el punt, a mi em sembla, que espanta: no es tracta de cap situació deslligada de la realitat social nostra de cada dia. El protagonista de la novel·la és l’expressió despullada de la reacció vivencial, emocional i intel·lectual de bona part de les nostres generacions actuals. Sense referents gairebé tot sembla possible: des de la felicitat final de mà de la fortuna fins la més tràgica catàstrofe, passant per un ample ventall d’efímeres i intranscendents circumstàncies

            En Toni Sala ha fet una immersió en aquesta generació, ben segur que és la seva o una molt propera a la d’ell, per això el seu relat té el vigor del contacte immediat, sense intermediaris, amb allò que ens presenta a la novel·la. 

            Per a mi, Pere Marín és com la fase activa d’un volcà del tipus explosiu. Però un d’aquells volcans que, sobtadament , entra en activitat en algun indret remot del pacífic i que la televisió de vegades ens ha mostrat. Podem ignorar, per allunyada geogràficament, l’erupció del volcà, podem contemplar-la de lluny com un fet que no trenca el nostre ritme quotidià. Però si ens hi acostéssim, veuríem un espectacle esborronador, sublim, quelcom perillosíssim que atrau i xucla cap al seu centre incandescent. Amb Pere Marin, de Toni Sala, podem fer gairebé el mateix. Jo us recomano que us acosteu a aquest volcà, no us decebrà, no us deixarà freds. Tastareu el cor trepidant i esborronador de bona part de la nostra quotidianitat,  de la mà d’una literatura d’alta categoria.

Text llegit el maig de 2000 en la presentació del llibre Sant Feliu de Guíxol per a foraters”       

Text llegit el maig de 2000 en la presentació del llibre Sant Feliu de Guíxols per a forasters”       

                                                            Port Nàutic

Tot i que es tracta, en aquesta vetllada, de la presentació d'un llibre que parla de Sant Feliu de Guíxols, a mi m'agradaria fer una cosa, si l'amable concurrència m'ho permet i per a la qual demano disculpes anticipades, absolutament diferent,  que és: aprofitar aquesta humil tribuna de què disposo ara, no per parlar del meu llibre, ja ho ha fet de sobres bé en Joan, sinó per parlar de l'objecte del llibre, parlar de la nostra ciutat, de la ciutat que tots estimem, siguem responsables polítics o ciutadans rasos, parlar de Sant Feliu de Guíxols. 

            Abans de començar, és del tot imprescindible, però, aclarir que amb aquestes paraules no vull qualificar ni desqualificar ningú, no hi ha al·lusions velades o descobertes, personalitzades, contra ningú, ni molt menys prenc partit per cap color polític municipal. Únicament m'agradaria contribuir a la reflexió d'allò que resulti transcendent per al model de la nostra ciutat, i per tant, aquestes paraules volen estar al servei del govern de la ciutat, el d'ara o el de demà.

Parlar d'alguns reptes que té, que tenim plantejats, difícils de resoldre alguns d'ells, però per això més decisius i que reclamen tota la nostra atenció: per dir-ne algun: l'ús i l'ordenació definitiva de la rambla, si és que encara no la té; la part central de la ciutat, que per poc que badem acabarà convertint-se en un suburbi o un ghetto al cor mateix de la població; els voltants de Sant Feliu de Guíxols: què fer per tal que no es volatilitzin en mans de l'especulació; el Passeig, quin ha de ser el seu autèntic ús, un lloc de trànsit i aparcament de vehicles, un  mercat municipal?; un interrelació fèrtil entre la part alta i la baixa de la ciutat; un model ferm de ciutat però alhora prou obert per tal de no hipotecar-ne el futur; el sòl industrial de la ciutat; com desvetllat i mantenir la consciència ciutadana sobre el nostre patrimoni arquitectònic, històric i artístic per a gaudi humà de propis i forasters... podríem parlar de moltes coses com aquestes i durant llargues hores. I justament per això i la limitació que cal imposar-se, m'agradaria poder fer quatre anotacions sobre un tema que ha d'acabar convertint-se, ben segur, en el tema estrella del debat ciutadà: el projecte del port.

            De ningú no es pot amagar el fet que una modificació del port actual de Sant Feliu de Guíxols ha de tenir un transcendència considerable en el futur de la ciutat, com la tenen totes aquelles obres d’infrastructures que poden decantar el model econòmic d’una població.

            No estarà de més, però, fer memòria que aquest d’ara no és el primer ni el segon intent de modificació/ampliació del port de Sant Feliu de Guíxols. Efectivament, en el transcurs dels darrers vint anys s’han succeït projectes i estudis. Alguns d’ells han estat exposats i presentats al públic. D’altres no han superat l’etapa preparatòria realitzada per comissions mixtes entre la ciutat i els tècnics de la Direcció de la Generalitat que s’ocupa dels ports de Catalunya. 

            Primer de tot cal recordar que la modificació o ampliació, ara, del nostre port és un projecte qualitativament diferent d'aquell que els nostres avis es proposaren fa gairebé una centúria, quan construïren els actuals moll i escullera.

            Quan es va projectar aleshores, a començaments de segle XX, es tractava de respondre a una necessitat real de creixement d'una indústria, la surera, en un moment d'expansió, que requeria, de manera inexcusable, un millora substancial en el transport, tant de recepció com d'enviament de matèria prima. i elaborada. A més es tractava de dotar d'un servei imprescindible a una ciutat que era, en aquells moments, centre de producció a escala internacional, una capital mundial, de la transformació del suro.

            La construcció d'una escullera i d'uns serveis portuaris es plantejava com un salt qualitatiu endavant, d'acord amb una necessitat i situacions clares de creixement real de la indústria que movia més capital i més mà d'obra a la població.

            La construcció del ferrocarril, uns anys abans, havia estat el pas inicial i previ, orientat cap al mateix objectiu.

            Si ho comparem amb la situació actual, veurem que el projecte de transformació del nostre port no encaixa amb cap d'aquestes circumstàncies. El primer desencaixament  és que si hi ha necessitat de més amarradors, aquesta necessitat no respon a res com ara una aspiració real i majoritària de la població, ni a res que sembli substancial en la línia de creixement industrial o comercial de la ciutat. Qui en té necessitat? No dubto que com a activitat industrial o comercial podria generar guanys econòmics per a la ciutat, tal com ho farien moltes altres activitats que es podrien imaginar i projectar en el nostre frontal marítim. Però el problema és ponderar-ne i preveure'n la quantia, i després, encara, fer-ne una valoració a la llum de les contrapartides paisatgístiques, ecològiques, històriques, turístiques que aquests guanys econòmics haurien de comportar.

            En segon lloc, i lligat clarament amb això darrer, un projecte d'ampliació del port és un projecte recolzat en la pura especulació. No em refereixo a l'especulació econòmica quant a les inversions que s'abocarien en aquest projecte, que amb moltes probabilitats produiria substancials guanys als agents promotors, sinó a l'especulació d'aquell que llança l'ham a l'espera que alguna peça important el mossegui, sense tenir-ne cap garantia ni seguretat que així hagi de succeir. En definitiva, pura especulació que, com a tal, i vist des d'aquí i ara, les probabilitats d'un èxit aclaparador són les mateixes que les d'un fracàs estrepitós.

            Pregunta per als responsables municipals: vosaltres que ocupeu llocs de compromís en la gestió del comú de la ciutat: qui de vosaltres pot garantir que el projecte de port, sigui quin sigui, no acabarà a mig i llarg termini hipotecant el futur de la nostra ciutat, talment com ho fa l'actual escullera? Si aquell projecte calculat i realitzat per satisfer necessitats concretes va resultar ja gairebé al cap de cinquanta anys un autèntic patracol que ni fa ni deixa fer, com podem mirar amb confiança i il·lusió un projecte esperonat per l'especulació, que té tant d'incert com de gratuït?

            Tothom, ara, estarà d'acord que se n'ha fet un gra massa, amb el coster català. Vull dir quant a ocupació del sòl per part d'habitatges construïts durant el any seixanta i setanta. No vull estendre'm en un qüestió tractada a bastament, però que en cap cas no està resolta encara. En el frontal marí guixolenc tenim testimonis actuals que aquesta pressió especuladora sobre el territori encara continua. Els seus efectes són el trist resultat de l'acció a la recerca de guanys materials amb un oblit suïcida que el creixement econòmic sempre és a costa del territori, de la terra, de la natura. I aquesta, fixem-nos-hi bé, no dóna res de franc, sempre hi oposa una contrapartida, una factura que ara, demà, d'aquí a un anys o uns segles caldrà pagar. I és que en la debatuda qüestió de les possibilitats d'un creixement sostingut hi ha un tema fonamental que no es posa gairebé mai en primer terme: creixement sostingut vol dir, ni més ni menys, créixer seguint un ritme que vingui marcat indefectiblement per la regeneració dels sistemes naturals. Els bous són la sosteniment dels sistemes naturals, el carro és la sostenibilitat del creixement econòmic: sempre hem posat el carro davant dels bous. Aquest és el crit desesperat que hom pot llegir cada any en els informes sobre l'Estat del món, editats pel WorldWatch Institute i editats a casa nostra pel Centre Unesco de Catalunya.

            Els estudis d'aquesta institució sobre la sostenibilitat del creixement, i per mostra només cal consultar els informes de l'any 1999 i el recent del 2000, demostren que l'activitat humana sobre el territori (agrícola, industrial, minera, explotació forestal, abocaments i residus) comporten un impacte tan general i colossal en el medi ambient, que no es concep com podrà continuar el sosteniment del creixement econòmic, si no és canviant radicalment les pautes sobre les qual s'ha mogut fins avui. Per a finals del nou segle el model de creixement ha de ser-ne un altre del tot diferent. La diferència substancial ha de venir d'una sostenibilitat en la qual la inversió no usi com a criteri els indicadors econòmics. Pot semblar una incongruència o una ximpleria, si no una utopia,, però l'alternativa és el desastre.

            La Mediterrània, la costa catalana, el litoral guixolenc és un granet d'arena en l'immens sorral d'aquest procés de deteriorament.

            Si ara poguéssim planificar el creixement urbanístic del nostre litoral, poguéssim començar de cap i de nou, tornar als anys seixanta, ben segur que dictaríem, vistos els resultats, unes normes estrictes, més enllà de l'especulació econòmica dels inversors, per tal d'evitar l'irracional i grotesc resultat que avui hem de patir. Malgrat tot, encara avui no hi ha una gestió legal i política prou eficient i decidida per impedir l'especulació sobre el nostre territori, especialment la franja costanera. I la cosa continua: l'estat de dret no ha sabut frenar o invertir la tendència vampiresca que havíem atribuït durant tant de temps a l'estat de fet.

            Doncs bé, la construcció de ports esportius al llarg de la costa catalana és la continuació de la tendència a l'especulació sobre el territori, però ara sobre l'espai marí. Encara som a temps de fer allò que no vàrem saber o poder fer als anys seixanta a propòsit de l'especulació urbanística. El nostre litoral, com el de la Mediterrània està sobreexplotat, els seus sistemes naturals no poden regenerar-se. Un port esportiu és un impacte extraordinari sobre el medi marí, no només pel que fa a la seva estricta ubicació, sinó per la pressió i les alteracions que es produeixen en un radi d'acció considerable.

            Vàrem tenir l'oportunitat de presenciar 

la 38ª. Edició del Saló Nàutic, inaugurat el 24 del mes de desembre passat. Segons els entesos, el Saló és una mostra del moment d’expansió del sector de la nàutica esportiva i d’esbarjo, cosa que es fa palesa amb la constatació d’un 16,2% d’augment de producció d’embarcacions, en relació a l’any 1998 (indicador econòmic!).

            Dit això, l’edició del Saló també va ser una oportunitat per posar de manifest les amenaces o inconvenients que el sector de la nàutica entreveu de cara al seu creixement futur: la manca d’amarratges al nostre litoral. La qual cosa connecta, per via directa, amb la situació present i futura del nostre port.

            Ara bé, quan hom parla de manca d'amarradors al nostre litoral, amb quines dades es compta? Potser de la Direcció General de Ports? A quatre quilòmetres aproximadament en línia recta, seguint la costa, tenim la Marina Nàutica de Platja d'Aro. Aquest port compta amb 800 amarradors, més o menys. D'aquests, n'estan ocupats realment durant onze mesos de l'any, ni més ni menys que la meitat, el 50%. Tothom que vulgui pot anar a comptar-ho, en el moment que vulgui. Únicament del 15 de juliol al quinze d'agost, uns dies més cap aquí o cap allà, arriba a una ocupació plena.

            Amb aquesta perspectiva, un port nàutic a Sant Feliu de Guíxols no és pura especulació? No dubto que hi haurà interessos econòmics particulars que hi poden guanyar amb la inversió però, globalment, la costa catalana, el nostre litoral, la nostra franja marina, la nostra ciutat sortirà més malparada, més empobrida quant a patrimoni natural i qualitat de vida.

            A més l'especulació políticoeconòmica que pogués haver-hi darrere d'una inversió en aquest port ha tingut en compte coses com el creixement del nivell del mar i els canvis en els corrents marins que han d'afectar, a mig termini de manera segura, la Mediterrània?

            El Worlwatch Institut afirma, en les dues darreres edicions, que el nivell del mar pujarà com a màxim fins a un metre d'alçada al llarg del segle que acabem d'encetar, com a resultat de l'escalfament de l'atmosfera que, segons el mateix Institut, serà entre 1 grau i 3,5 graus per al 2010. La inversió prevista té en compte aquest particular? Caldrà, doncs, pujar un metre més l'escullera per evitar el moviment d'aigües a l'interior de la badia? A més, un escalfament del planeta produirà un règim de pluges més irregular, amb períodes de molta intensitat alternat amb períodes de  molta sequera. ¿Les autoritats municipals tenen estudiat i previst com quedarà afectat l'interior de la badia de la nostra ciutat en el cas probable d'una intensificació en l'aportació de majors sediments i residus urbans per part de la riera i mitja que hi desguassa i que queda tancada per l'actual escullera? No hi quedaria encara més si hom construís una altra dic exterior, encara que lo bocana sigui més oberta?

            Recapitulem: el port actual és avui dia, cent anys després de la seva construcció, una baluerna amb molt poca rendibilitat i que impedeix tenir la badia amb unes condicions de qualitat apropiades sanitàriament i estètica per a la població i als forasters que ens visiten. Quina autoritat política ens pot garantir que això no tornarà a passar amb un nou projecte? ¿La incertesa del futur econòmic i mundial no fa més prudent reservar-nos la carta del nostre frontal marí a l'espera de les noves orientació energètiques i econòmiques que avui dia ja es plantegen i que a curt termini es començaran a concretar i a notar? ¿No seria més prudent, ara que les expectatives econòmiques afronten una incertesa molt superior a la de començaments de segle vint, esperar i veure cap on van els trets de l'economia mundial i mediterrània, necessitades d'un ús regulat, renovat i sostingut dels sistemes naturals? 

            Les generacions futures de guixolencs tenen dret a exigir-nos que pensem en ells i per a ells. Hem de procurar que aquest dret no es converteixi, algun dia, en un retret cap a nosaltres. Però, compte, que mai no es digui que la veu d'alerta i d'avís no ha estat llançada. 

            Algú pot pensar que no modificar o ampliar el port es deixar perdre una gran oportunitat. Pot continuar clamant que Sant Feliu de Guíxols ha deixat passar moltes oportunitats en la seva història recent. Però a aquell que així pensi se li pot mostrar que la història recent del nostre municipi està farcida d'oportunitat aprofitades i abraçades sense cap anàlisi ni ordenació, obeint només a la pura especulació i a l'interès privat, tant a l'hora de d'ocupar territori com a l'hora de destruir el nostre patrimoni natural i cultural (el llibre que avui presentem és una modestíssima reivindicació del nostre llegat). Em sembla que ja és hora d'exigir als nostres representants polítics, d'un color o altre, d'avui o de demà, una acció decidida per posar fre a les eixorques oportunitats i especulacions que han empobrit els nostres recursos naturals i culturals. Per això hi són, els polítics, per a altres coses també, però sobretot per a això. 

Introducció del llibre Gaziel: l’home és el tot (Conferències Any Gaziel 2007). Publicacions Abadia de Montserrat. Barcelona, 2009.

            L’Any Gaziel ha volgut ser una fita més de les que convindria fer present i afermar amb regularitat en la nostra realitat ciutadana actual. Les generacions guixolenques que han vist la llum a partit de mitjan segle XX han conegut una ciutat adolorida per un capgirament demogràfic, social, urbanístic i econòmic de talla ciclòpia, de tal manera que aquell ciutadà, tal és el cas d’Agustí Calvet, que ha conegut l’abans i el després d’aquesta transformació té, ben segur, una perspectiva sobre la realitat ciutadana molt diferent de la que tenen les generacions que hem crescut a partir de la segona meitat del segle XX. També és veritat que aquesta situació de daltabaix produït en tants camps i en aquest moment precís no és situació exclusiva de Sant Feliu de Guíxols, sinó que té un abast gairebé planetari, però és segurament entorn d’aquesta petita ciutat que Gaziel abocà més dedicació a la il·lustració dels canvis dels quals n’esdevenia espectador i, a la fi, agut analista.

            El material humà que ha donat la ciutat, durant centúries, ha dipositat un llegat que constitueix el seu patrimoni cultural. Gaziel és doblement interessant pel que fa al llegat cultural de la nostra ciutat. Per una banda ha deixat pàgines d’una depurada anàlisi del context polític, social i cultural, més enllà dels límits de l’àmbit local guixolenc, que li tocà viure. Per altra, ens ha posat a l’abast un coneixement gairebé visual, plàstic, de com era la ciutat en el darrer moment de la seva esplendor tapera. I la descripció, en un cas i en l’altre, fou escrita, sobretot, en plena vellor de l’autor, és a dir, en el moment propici de maduresa i serenor que la cronologia vital permet conrear de manera més generosa.

            L’any 2007, l’Any Gaziel, va ser una excel·lent oportunitat, doncs, per acostar-nos a la mirada serena, analítica i crítica d’aquest pensador, d’aquest escriptor que, a les acaballes de la seva trajectòria professional, decideix escriure’n la recapitulació, el corol·lari, la lliçó que n’ha obtingut i après, com aquell que vol fer donació de vivències, records i consideracions aplegades al llarg de la seva existència, aquelles que ell mateix jutja més valuoses i potser de major profit per a les noves generacions.

            Els quatre textos de les conferències pronunciades durant l’Any Gaziel, que vénen a continuació, són un recorregut per l’escenari biogràfic i intel·lectual d’Agustí Calvet. Manuel Llanas, Sergi Doria, Toni Sala, i Joaquim Molas ens oferiren les seves dissertacions, llur enfocament del recorregut vital d’aquest pensador guixolenc, cadascun d’ells des d’una perspectiva ancorada en l’especialització professional que els és pròpia i, per tant, atorgant-nos una visió personal, que abast tota l’amplada de temes i interessos que ocuparen el nostre autor. Mall, Associació Guixolenca de Cultura ha estimat aquestes conferències com un testimoni valuosíssim de gran interès per al coneixement de l’obra d’Agustí Calvet “Gaziel”; per això les reproduïm en aquest llibre amb el convenciment d’oferir al lector una eina de primera categoria per a l’expressat propòsit.

Text llegit el novembre de 2012 en un homenatge que “Mall, Associació Guixolenca de Cultura” dedicà a Narcís Comadira. Acte en què també participaren Xavier Duran i Toni Sala, realitzat a la sala refectori del monestir guixolenc.

Narcís Comadira és un home de llenguatge. Tot i que aquesta definició resulti tan poc clara com poc —si no, gens— interessant, és per donar a entendre que les intencions de Comadira no s’aturen en cap mena de malabarisme mecànic dels que les lletres puguin permetre. 

Qui llegeix els seus poemes es troba amb esculls i excel·lències que són habituals en l’ús poètic del llenguatge. Jo no en parlaré pas d’ells, ni dels seus poemes, ni dels esculls ni excel·lències amb què hom pugui topar en la lectura de la seva obra, ja hi ha, aquí, persones ben preparades per fer una cosa així. Però sembla que es pot dir una cosa, que tot i que pugui tenir una aroma diletant, permet una mirada de conjunt de tot el mapa literari i ideològic que recorre el discurs poètic de Comadira. Em refereixo a una cosa que permet, també,  disposar d’una mena de xuleta, que torna, potser amb major facilitat, fruits saborosos els seus versos. Li atorga, fins i tot, una profunditat còsmica, mística, com un acarament cap a realitats intangibles que esperen més enllà o més aquí i que poden ser esgarrapades amb l’ús del llenguatge.

Estic parlant, ni més ni menys, que de la seva obra assagística: discursos, comunicacions, articles...

Per iniciar-ne un minúscul mostrari: 

“Parlar i pensament no concorden mai d’una manera adequada”, [1]

Ho llança a l’aire en Narcís Comadira. És una sentència alada, robada de Les paraules alades, el seu recull de dreceres, de circuits alternatius, de rondes sumàries cap a aquells enigmes a què tendeix el llenguatge. Cap a aquells objectius on el llenguatge ha d’assumir, si us plau per força, la humilitat que abans s’hagi pogut complaure a menysprear o ometre. I tot això amb l’arc ben tensat del llenguatge, que ara tira una altra fletxa alada, quan sentencia: 

“els éssers humans, segurament davant de la impossibilitat de formular i expressar i comunicar totes les complexitats dels seus sentiments i dels seu pensament d’una manera directa amb el llenguatge —que ha estat creat, precisament, per comunicar-se i expressar-se, però també per donar cos al pensament—, s’han empescat en un ús d’aquest llenguatge que ultrapassa els seus objectius primers. Un ús que afegeix al llenguatge habitual una dimensió estètica, és a dir, una dimensió que acosta el llenguatge a les zones profundes d’allò que no es pot anomenar, d’allò que no es pot formular”.[2]

Aquesta és la dimensió místicocòsmica a què abans m’he referit. I aquí es fa palesa la glòria i la penúria d’aquest estri, el llenguatge, que la nostra biologia ha estat capaç de produir. El llenguatge facilita l’accés a aquella cota tan alta, però, en tocar-la, aquest s’esvaeix com una eina desfibrada, es fon com un terròs de sucre dins del mateix enigma.  I aquesta trajectòria, aquest objectiu del llenguatge és, en el discurs de Comadira, la destinació i, alhora, el peatge, la condició inevitable de la saviesa. La saviesa que xucla la comunitat humana per damunt del domini merament biològic. 

Comadira usa (potser de la manera més freqüent) el llenguatge, en el seu mode poètic. Però també s’entreté en un altre ús del llenguatge: una mena de meta-ús. Que és, justament, una reflexió sobre l’ús del llenguatge, especialment el de l’ús poètic. No només fa versos, sinó que reflexiona sobre el fet de fer versos i de com es comporta el llenguatge en aquest seu ús.

En la seva obra assagística —més breu del que ens agradaria— s’ocupa d’aquestes coses. Una ocupació que palesa també la seva atracció per les evolucions de la nostra llengua i la nostra cultura. I és per això que Comadira dedica molta atenció a una cosa que ell troba fonamental: el fet de la lectura, el fet d’aprendre de lletra, d’aprendre a llegir. Que no resulta gens fàcil o planer, perquè la voluntat d’enlairar-se cap a aquella saviesa ha de superar valors que són un veritable llast per aixecar el vol: l’èxit social, el triomf econòmic, les lleis i els valors del mercat..., esculls que troben la seva denúncia en la prosa assagística de Comadira.

     “Aprendre de lletra, aprendre a llegir, és l’únic salconduit de l’espècie humana per escapar-se de l’animalitat, és l’únic passaport per entrar al país de la saviesa acumulativa de la humanitat”[3]

I el vol cap a aquell país depèn molt del resultat final que el lector pugui arribar a articular, en aquesta seva lectura, amb les lletres i paraules de l’autor i les seves  pròpies. La poesia d’en Comadira, i la lectura d’ella, n’és camí ral cap a aquell país de saviesa. Els assaigs de Comadira en són drecera àgil, però erudita, per a tot aquell que es reconegui erràtic, foraviat o ansiós en adreçar-se cap a aquell objectiu.

[1] Comadira N., Les paraules alades. Biblioteca Universal Empúries. Barcelona, 2011 p. 50

[2] Ídem p. 57

[3] Ídem p.50

Conferència sobre Gaziel llegida el mes de setembre de 2014 a les “Aules Culturals” del Casal de Tueda, de Sant Feliu de Guíxols.

“Gaziel” és un nom força conegut a la nostra ciutat. Per a  les generacions joves el nom pot anar ben associat a un dels nostres col·legis de primària i a una plaça, que porten aquest nom. “Gaziel” era, però, el pseudònim d’Agustí Calvet i Pascual. Qui fou, doncs, Agustí Calvet “Gaziel”?

Gaziel va néixer un dia de 1887 al carrer del Mall n. 14. I als pocs dies, la seva família va traslladar-se al carrer Maragall, avui n. 34.  Calvet era fill d’una família de petits industrials de la industria surera guixolenca. Quan tenia sis anys els seus pares van liquidar la indústria i van traslladar-se a viure a Barcelona, emmirallant-se en el comportament de la burgesia catalana de finals de s.XIX i principis del XX que veien en el trasllat a la capital catalana el corol·lari lògic del resultat econòmic d’un anys dedicats a la producció, una premi final a aspiracions d’ascensió i prestigi social.

Gaziel realitzà estudis de primària, secundària i universitaris a Barcelona i, finalment, a Madrid, on havia d’acabar obtenint el grau de doctor, en Filosofia, per la Universitat de Madrid el 1911.

Però havia retornat a Barcelona el 1909 i començà a escriure alguns articles per a  La Veu de Catalunya i a revistes. Després d’un parell d’estades a Paris, Gaziel va entrar com a redactor de La Vanguardia, on hi treballaria fins al 1936 quan ja hi ocupava el càrrec de director únic.

Després de la guerra del 36 i després d’un breu exili a França, Gaziel tornà a Espanya i les condicions que li imposà el règim franquista van fer que hagués de residir habitualment a Madrid, amb vingudes sovintejades a Catalunya i a Sant Feliu de Guíxols. En el seu exili de Madrid va començar a escriure l’obra catalana, que és la que li ha reservat un lloc meritós dins de les lletres catalanes.  Al 1959 es traslladà definitivament a Barcelona, on hi residí regularment, alternant-ho amb residències estiuenques llargues a Sant Feliu de Guíxols, fins a la data de la seva mort, el 1964.

Aquest seria, doncs el seu recorregut biogràfic i professional.

Quina obra periodística, literària, assagística, ens ha llegat Gaziel? En aquesta obra podem distingir dues etapes:

La primera correspon a l’obra periodística que Gaziel escampa majorment en articles a diaris i revistes: La Veu de Catalunya, La Vanguardia, El Sol,  Ahora, La Revista, La Nostra Terra, De tots colors..., és una obra escrita sobretot en llengua castellana, llevat d’articles publicats en revistes catalanes i a La Veu de Catalunya. El punt d’arribada al gran públic lector d’aquesta part de la seva obra es produeix quan Gaziel publica a La Vanguardia les cròniques de la Primera Guerra Mundial, un recull d’anotacions iniciades a París a començaments del conflicte i que Agustí Calvet, davant de la sol·licitud de Miquel del Sants Oliver que li demanava les seves impressions i anotacions per publicar-les a La Vanguardia, havia ofert a La Veu de Catalunya. Enric Prat de la Riba, va desestimar-ne la publicació i l’alliberà del seu compromís amb La Veu de Catalunya. En canvi Miquel dels Sants Oliver, aleshores director de La Vanguardia, li’n proposà la traducció a llengua espanyola i la publicació a La Vanguardia, cosa que, finalment, Gaziel, acceptà. Aleshores Gaziel fou enviat a l’escenari bèl·lic com a periodista cronista d’aquella guerra. Els seus escrits varen anar publicant-se a La Vanguardia a mesura que Gaziel n’enviava les cròniques dels del front o des de la rereguarda. Les seves cròniques, inspirades en gran part en el periodisme anglès d’aleshores, acaben convertint-se en un model d’estil periodístic agut, elegant i precís que serveix de guia a molt periodistes joves que s’inicien en aquella dedicació, tal com el mateix Josep Pla reconeix. Amb les cròniques, La Vanguardia va ampliar la seva edició fins a cotes insospitades, mentre el jove Gaziel (que va anar escalant llocs de responsabilitat dins del periòdic) era acusat de botifler i traïdor al servei de la castellanització de Catalunya, de la mà del suposat agent monàrquic Ramon Godó (propietari del rotatiu).

En aquesta part de l’obra de Gaziel s’hi tradueix el conjunt d’idees, valors i conviccions que Gaziel ha anat adquirint i modelant tant en el temps d’estudiant, com en els escenaris bèl·lics de la primera guerra europea i que l’ajuden a situar-lo en una tessitura ideològica pròpia de la burgesia liberal, amb els valors que promou, propis de liberalisme escampat per Europa a mitjans i finals de s.XVIII de la mà de la Il·lustració francesa.

Són valors que ell no es cansa de proclamar: tolerància, llibertat de pensament i d’acció, humanisme, racionalitat, autoritat (que no vol dir autoritarisme), jerarquia i enaltiment de l’art.

Es tracta de la promoció d’uns valors que acaba transformant-se en un lament per la seva progressiva i ràpida desaparició. Una pèrdua que seria l’acomiadament irreversible d’una determinada societat europea, la que ell considera i anomena belle époque, de la mà d’un materialisme galopant, de l’augment del poder de l’estat per damunt de l’individu, del creixement de l’armamentisme i del bel·licisme, dels interessos de les burgesies nacionalistes europees, de l’autoritarisme i del declivi dels valors de la individualitat i l’humanisme il·lustrat. Aquesta valoració i, alhora, pèrdua dels valors humanístics queden simultaniejats al llarg de tota la seva obra, tant en la periodística fins al 1936, com  en l’obra posterior de maduresa.

En l’època de redactor i director de La Vanguardia, Gaziel protagonitzà diverses polèmiques (polítiques, literàries, artístiques, socials i culturals...) amb noms rellevants del catalanisme d’inicis dels anys vint, lligats, com ell també, amb el noucentisme català.

Primer Gaziel s’enfrontà des de La Vanguardia amb el catalanisme polític que marcava la tendència més o menys palesa de la recuperació cultural i política de Catalunya que podia o havia de concloure amb el trencament amb Espanya i la creació d’un estat català independent. Després realitzà agudes crítiques contra allò que ell veia com senyal de la trajectòria social i cultural catalana: la negació dels valors intel·lectuals i culturals de la catalanitat i l’enquistament de certs grupuscles culturals barcelonins que impedien l’enlairament de nous valors culturals de Catalunya. A més Gaziel feia lectures molt crítiques (amb rerefons polític evident) de l’obra d’escriptors molt celebrats en la Catalunya de l’època: Josep Carner, Josep M. Sagarra... etc. Totes aquestes polèmiques varen incrementar encara més la idea de Gaziel com una personalitat anticatalana, botiflera, al servei d’un diari (La Vanguardia) que treballava per la castellanització de Catalunya. Aquests blasmes eren lamentats i contestats per Gaziel proclamant la seva irrenunciable catalanitat que ell veia com a perfectament compatible amb l’espanyolitat o la pertinença de Catalunya a Espanya.

Amb una trajectòria professional accidentada, si no  convulsa, tant cap a l’interior del rotatiu com de cara a l’opinió pública, Gaziel arriba, com a director únic de La Vanguardia fins a l’any 1936, que ha de recórrer cames ajudeu-me a l’exili propi i el de la seva família, davant de les amenaces de mort rebudes per elements més exaltats de la Barcelona d’aquell any.

Al llarg de l’obra de Gaziel es produeixen certes trajectòries ideològiques, trajectòries pròpies de la persona que evitant de caure en dogmatismes i intransigències va adaptant els seus argument i idees a l’evolució de la situació política i cultural de la societat del seu temps, cosa que, a la llarga ha de comportar-li canvis importants de plantejaments. És aquest, un rumb, no només legítim, sinó raonable i, sobretot, plenament humà. L’opinió d’una persona que resta inamovible en les seves opinions al llarg de tota la seva vida és un cas força improbable i, en tot cas, possiblement assentat en el dogmatisme i el fonamentalisme.

En aquesta primera etapa de Gaziel, diguem-ne, periodística, hi ha una important trajectòria en el tema de l’evolució i valoració de la democràcia i d’un règim polític democràtic. Expliquem-ho breument.

            Si al cap d’una democràcia hi ha polítics que tenen nul·la o poca educació i formació cultural, científica o moral, com és possible que aquella democràcia funcioni de manera correcta i gestioni de manera ètica la ciutadania que ha de governar?

            Si, en una democràcia,  qui tria o vota els polítics és un ciutadà analfabet, sense accés a l’educació, a coneixements tècnics, econòmics, jurídics, culturals, morals...etc., quina garantia hi ha que la seva elecció sigui correcta, i doni el vot a polítics ben preparats, bons polítics i, alhora, polítics bons?

            Aquest és un retret a la  democràcia que ve de molt antic, són les primeres crítiques que rebé la democràcia ja en la Grècia clàssica, per la ploma de Plató (o de Sòcrates): quatre o cinc-cents anys abans de Crist. Aquesta crítica basa el seu argument en la idea que governar bé un país passa per l’educació de la ciutadania i la dels polítics aspirants a gestionar el poder. Aquest retret té un recorregut històric llarg que arriba fins a pensadors del s.XX.

Gaziel, inicialment s’apuntà en aquest retret contra la democràcia. Hi ha textos periodístics seus dels anys vint del segle passat en què mostra la seva oposició a l’establiment d’un govern democràtic a Espanya i, més, endavant, a un estatut d’autonomia per a Catalunya. Per què prenia aquesta posició ideològica Gaziel? El guiava un ideal platònic: la població espanyola i catalana és una població que ha viscut al marge dels avenços socials, polítics i culturals dels països democràtics europeus. Cal passar inevitablement, primer, per un procés de formació i d’educació de la població.

Però als anys trenta, Gaziel, entrada ja la segona república, va anar decantant progressivament aquella seva opinió, admetent que, malgrat els esculls i dificultats, calia tirar endavant amb un govern democràtic perquè, a la llarga, és el que ofereix major operativitat i més garanties de rendibilitat social, de diàleg i de modular de manera més resolutiva les tensions socials. Justament els darrers articles a La Vanguardia del 1936, en defensa de la segona república espanyola i l’estatut català i contra l’aixecament militar van servir de prova incriminatòria contra Gaziel en l’expedient de responsabilitats polítiques que el règim franquista li va obrir i que, a la fi, però, va quedar sobresegut.

Fins al 1936, l’etapa majorment periodística de Gaziel, va arribar a escriure uns 1100 textos entre articles, poemes, proses literàries, traduccions..., la major part dels quals foren articles, i també la gran major part d’ells escrits en llengua castellana a partir de 1914 fins a 1936-8.

A partir de la guerra civil espanyola del 36 i per causes diverses (estada a Madrid durant una vintena d’anys, anàlisi de la situació i de la trajectòria política espanyola i la incidència política i cultural sobre Catalunya) es produeix una nova etapa en l’obra de Gaziel, és l’etapa de l’obra catalana.

En relació amb això cal tenir en compte que essent, encara, director de La  Vanguardia, el 1926, Gaziel havia editat un volum anomenat Hores Viatgeres en que hi va agrupar textos que havia publicat en la premsa catalana entre 1909 i 1919, però a partir d’aleshores trigarà 11 anys a escriure textos en català, que han d’acabar donant cos a llibres en aquesta llengua.

El primer d’ells fou l’anomenat Viatge a Colòmbia, que narra el viatge amb el seu fill a aquell país americà amb propòsits editorials. Des de 1940, Gaziel resideix a Madrid (per raons que no acaben de quedar ben clares) amb estades, cada estiu, a Sant Feliu de Guíxols, i amb períodes de residència a Barcelona. Torna a Catalunya, definitivament, ja ho hem dit, el 1959.

La situació política espanyola i el seu confinament a Madrid foren una ocasió per tractar qüestions com la política espanyola, Catalunya, la relació entre Espanya i Catalunya, la política internacional..., són els temes més recurrents acabada la guerra civil. Aquí escriu una sèrie de 4 textos (un d’ells escrits o pensats a Sant Elm durant una estada a Sant Feliu durant la primavera de 1944) que constitueixen el conjunt de textos inclosos en la seva Obra Catalana Completa, editada el 1970 per l’editorial Selecta de Barcelona, i que porta per títol Quina mena de gent som. Es tracta d’un conjunt de reflexions que ja orienten cap a algunes de les posicions que Gaziel acabarà prenent en a propòsit del tema de la relació Catalunya/Espanya (més endavant he de comentar la trajectòria ideològica de Gaziel en aquest tema). 

A mode de recapitulació de la seva trajectòria professional, Gaziel redactarà entre el 1945 i 1946 (?) el llibre que porta per títol Història de La Vanguardia, en què passa revista al seu recorregut per aquest rotatiu. La crítica de la situació política d’Espanya feia impossible la publicació d’aquest llibre en aquest país, i no és fins el 1971, que Josep Benet en publica la primera versió a França, a les Edicions Catalanes de París.

De manera simultània, en el desert madrileny, redacta a mode de dietari tot el text que constitueix Meditacions  en el desert (del 1946 al 1953). És un llibre inclòs de manera escapçada en l’edició de la seva obra completa catalana, escapçada per motius fàcils der suposar: és una crítica punyent contra la política espanyola i la catalana d’abans i després de la guerra, contra la burgesia espanyola i la catalana i els grups polítics d’esquerres tant d’un lloc com de l’altre, i hi ha també una sèries de consideracions morals i humanistes sobre aquestes i altres qüestions. La censura del règim tampoc no podia pas admetre aquest contingut i, igualment que el llibre anterior, fou publicat a França a les Edicions Catalanes de París el 1974, per Josep Benet. 

            Durant els anys cinquanta, Gaziel, recupera allò que ell anomenava el goig d’escriure al marge del deure periodístic amb què ho havia hagut de fer fins el 1936. I ho fa en dues direccions, la primera escrivint una sèrie de textos recollits en les seves anades i vingudes per les terres de la Península: Castella, Galícia, Portugal. D’aquests viatges en sortirà la Trilogia Ibèrica (que inclou els llibre: Castella endins, 1959, Portugal enfora, del 1960,  La península inacabada, de 1961).

També viatja per Itàlia i Suïssa. D’aquests viatges en surt una altra trilogia (inacabada), Cura d’aires, que agrupa els llibres: Seny, treball i llibertat, de 1961, L’home és el tot, de 1962, i La humanitat és un somni, que no va acabar-ne la redacció i que fou publicat pòstumament en el volum de l’Obra Catalana Completa de l’Editorial Selecta el 1970.

La segona direcció la constitueix una sèrie de llibres de memòries. Primer dedicades a Sant Feliu de Guíxols (de seguida n’he de fer una petita explicació), amb la publicació, el 1952, dels Goigs de Sant Feliu i Una vila del vuitcents(1953). Un llibre aquest, que serà ampliat i publicat deu anys més tard amb el títol de Sant Feliu de la Costa Brava(1963). En segon lloc, un llibre de memòries al voltant de la seva trajectòria biogràfica des dels sis anys (que és quan la seva família es trasllada a residir a Barcelona) fins al 1914, quan entra a formar part de la redacció de La Vanguardia.

Convindria, ara, de fer una breu explicació de tres aspectes reflectits en l’obra de Gaziel, tant en la seva obra periodística castellana com en la seva obra assagística catalana: la catalanitat de Gaziel, l’anomenat mite guixolenc resultat del seus llibres dedicats a aquesta nostra ciutat i, finalment el lament, el cant elegíac que entonen el textos de Gaziel per una època que considera que ja ha passat, ja ha caducat i de la qual ell n’ha estat testimoni mode la desaparició i substitució per una altra època, amb unes altres necessitats i uns altres valors.

            Respecte del primer d’aquests aspectes anomenats, la catalanitat, en els anys de joventut, tal com Gaziel ho explica a Història de La Vanguardia, se sentia inflamat per un abrandat catalanisme, disposat a fer el que calgués, és a dir, si convingués, a lluitar per la independència de Catalunya. Deia:

     Entre els meus quinze i vint-i-cinc anys, si a Catalunya s’hi hagués produït un alçament com el d’Irlanda, jo hauria fugit de casa per agafar un fusell i anar-me’n a muntanya

HV p.24

            Durant la dècada dels anys 20, formant part ja de la direcció de La Vanguardia, Gaziel és acusat sovint, ja ho hem dit, de traïdor al servei de l’espanyolització de la societat catalana de la mà del rotatiu que dirigia. Traïdor, anticatalà i botifler li cauen al damunt i, Gaziel, procura defensar-se’n proclamant la seva catalanitat irrenunciable, intentant, entre altres coses, posar en marxa un projecte de catalanització de La Vanguardia (cosa que, des d’un punt de vista lingüístic, no arribà mai a assolir. Tot i que com a redactors del rotatiu, va incorporar-hi noms importants de les lletres catalanes del moment.)

            Però Gaziel, a diferència d’aquell actitud de joventut, ara es mostra contrari a la separació de Catalunya d’Espanya. Ho considera un error, si no una veritable aberració: Catalunya i els altres pobles hispànics han de lluitar per crear una unió política, econòmics, cultural..., en què cada poble hi vegi reconeguda i respectada la seva personalitat i les condicions específiques per part dels altres. És aquest un ideal que Gaziel va mantenir durant molts anys de manera militant, esforçant-se per incidir en l’opinió pública traduint l’ideal (d’ascendència maragalliana) de l’iberisme o paniberisme. Hem de veure que Gaziel va mantenir tal ideal, tot i que força desinflat, fins als darrers dies de la seva vida, quan, de manera sorprenent, en alguns cercles i ambients privats manté una opinió força contrària amb aquesta mateixa. I és que, com hem de veure de seguida, Gaziel començava a plantejar-se la justificació ideològica del separatisme.

            Però, de moment, per mostrar algunes paraules seves sobre la impossibilitat o l’esguerro que significava separar Catalunya d’Espanya, escoltem el següent text:

Jo penso haver estat sempre un dels catalans actuals que, tot i sentir a fons la irreductible catalanitat que m’anima, també ha considerat sempre amb lucidesa l’estrany complex que la meva raça sofreix. Així és com m’ha semblat que el nacionalisme català separatista és, políticament considerat, una aberració impracticable; i mai no he deixat de dir-ho, el mateix a casa nostra que a fora. Vull fer constar, però —perquè en aquestes matèries essencials no crec en la sinceritat cautelosa o a mitges, mare només d’equívocs—, que la meva disconformitat radical amb el separatisme català no prové d’un sentiment espanyolista com el que gairebé sempre he vist imperar en el país; el mateix sentiment que Maragall avorria i que jo detesto també amb tota l’ànima, per fals i mesquí. La meva disconformitat amb el separatisme és deguda a la convicció profunda que es tracta de quelcom també anacrònic i, a més, eixorc, com a fill directe i vergonyant que és del seu contrari: l’expulsionisme anticatalà.

OCC. Selecta, 1970. Barcelona.  Enteniment de la Península Ibèrica p. 1.104.

            Aquest era un text escrit el 1963, per encapçalar la versió castellana de Castella endins. No podem oblidar el fet, però, que Gaziel, quan escrivia aquest pròleg, sabia que hi havia un censura a través de la qual només es podia per bo segons què. També és important aquest text per comprovar com en els darrers anys de la seva vida (cosa que no deixa de produir una gran perplexitat, tot i que, segurament, explicable) mantenia en cercles privats una idea completament contraria a l’anterior: la salvació de Catalunya passa per una cosa que li sembla tan necessària i ineludible com d’impossible assoliment: la separació definitiva de Catalunya de l’estat espanyol. Vegem-ne un text:

     Així és com jo he arribat a una posició també perfectament absurda. Després de la bona fe amb què tota la vida vaig defensar modestament, amb els meus modestíssims mitjans, la necessitat de la col·laboració intel·ligent, amb tota la convivència i conllevancia que fossin necessàries, ara, a les vellors, ja no hi crec, en absolut, com un químic escarmentat no pot creure en la fusió de dues substàncies que barrejades en el mateix morter produeixen fatalment, no una barreja superior, sinó senzillament una explosió catastròfica. No hi ha, tal com estan les coses, solució més lògica que el separatisme integral ―el de Portugal i el de les repúbliques americanes. I com que en el separatisme no hi crec pràcticament, per impossible, no em queda més refugi que el separatisme platònic o mental: l’estranya i absurda posició en què jo em trobo. No podent ser un separatista, sóc un separat, i visc en aquest país i me’l miro com si visqués en una terra estrambòtica, a mil llegües de la meva.

(Fragment de carta de Gaziel a Rubió i Balaguer  del 16/10/1957).

Per què considerava, Gaziel, la separació de Catalunya com una acció impossible? Per dues raons. Primera quan qualificava el separatisme com una aberració era perquè s’orientava encara per aquell ideal iberista que li feia creure que la convivència dels pobles hispànics era una aspiració culturalment i moralment de categoria superior a la de la separació política. En segon lloc, quan ell veia la separació com una acció inevitable la veia impossible perquè no veia que a Catalunya hi hagués prou decisió, prou força, ni prou condicions pròpies de tot tipus per assolir-la i Espanya no ho permetria mai. Deia:

     Vull arribar a imaginar que Catalunya, assistida per un estranger terrible, aconseguís separar-se d’Espanya. Deixem de banda les enormes complicacions que això portaria. Acceptem-ho com un fet. Bé, ja ens hem separat, ja som un Estat lliure. I quant de temps ho serem?  Espanya no oblidaria ni perdonaria mai una secessió semblant, una mutilació del que ella considera la seva pròpia carn. Mentre l'estranger poderós que ens hauria ajudat a deslliurar-nos es mostrés ferm al costat nostre, encara la cosa podria anar tirant. Però així que, per una causa o altra, el nostre protector es distragués o hagués d'afluixar, tot Espanya ens cauria al damunt, com en una croada de reconquesta o una guerra santa. És el cas de Portugal: tot i ésser més gran, més fort i més ben situat que Catalunya, ha pogut mantenir la independència només perquè, a la Gran Bretanya, li ha convingut que la conservés. Mireu als quatre vents: on és l’Anglaterra nostra?

Quina mena de gent som. OCC p. 1479. El Desconhort (1944).

Així, doncs, en un aspecte de la catalanitat de Gaziel, que és el de la relació Catalunya/Espanya, no acabà ben bé de definir la seva opció definitiva, mantenint simultàniament la superioritat de la unió de tots els pobles d’Espanya, però, alhora, defensant que l´única opció que li queda de supervivència a Catalunya és la separació integral d’Espanya, malgrat qualificar aquesta separació com una veritable aberració. Aquesta situació és el que jo anomeno el clarobscur del catalanisme de Gaziel, que no acabà mai de resoldre’l, qui sap per quin motiu. Ara bé altres aspectes del catalanisme de Gaziel com l’entossudiment a defensar la llengua pròpia, mantenir-se fidel a l’esperit econòmic emprenedor, industrial, l’esperit de treball, l’esperit de diàleg i la promoció del món cultural i artístic català foren sempre constants en els escrits de Gaziel i que mostren de manera palesa la seva catalanitat irrenunciable.

En relació al segon aspecte dels esmentats abans, cal dir que des de diversos autors s’ha atribuït a Gaziel la creació d’una aurèola al voltant de Sant Feliu, prou interessant o seductora com perquè pugui parlar-se d’un mite: el mite de Sant Feliu de Guíxols.

Bé, probablement a la gent que som de Sant Feliu de Guíxols de tota la vida ens pugui causar sorpresa, si no perplexitat, el fet d’atribuir el caràcter de mite a la nostra ciutat, perquè allò que sigui el que sigui que tingui Sant Feliu de Guíxols que pugui bastir fonamentar el concepte de mite i, per tant i en certa mesura, el concepte de quelcom extraordinari en major o menor grau, de tan familiar que ho trobem ho vivim com una exageració. El costum i el contacte permanent amb certs valors, certs paisatges, certs personatges, certs medis socials, certes condicions de vida pot dur a l’adopció d’aquesta mena d’indiferència, diguem-ne natural i plausible fins a cert punt i que l’atribució de mite a aquesta realitat tan familiar ens pot resultar sorprenent, si no irrisòria.

Joaquim Molas és uns dels intel·lectuals d’aquest país que ha fet servir força vegades l’expressió de mite, mite literari, per dibuixar el que representa la ciutat tal com apareix en els textos que Gaziel va dedicar a Sant Feliu de Guíxols. I de quins textos es tracta? Ja ho he dit abans: hi ha tres puntals importants en la construcció del suposat mite guixolenc, aixecats a començaments de la dècada dels cinquanta amb els textos dels Goigs de Sant Feliu de Guíxols i, de seguida, amb Una vila del vuitcents. Dues petites obres que conflueixen en l’esclat final, deu anys més endavant (1963) de Sant Feliu de la Costa Brava (burgesos, navegants, tapers i pescadors). També hi hagué, a més, escrits curts publicats a L’Avi Muné, a la Revista de S’Agaró i a Àncora. Per cert, Joaquim Molas també ha recomanat més d’una vegada la necessitat d’editar i de tenir en existència aquest llibre, avui exhaurit, de tal manera que el municipi en pugui disposar per oferir-lo a propis i estranys com una esplèndida i encisadora carta de presentació de la ciutat.

Igualment Molas destaca que els textos de Gaziel fan el mateix que han fet els textos de Joaquim Ruyra amb Blanes, els de Prudenci Bertrana amb Girona, els de Salvador Espriu amb Arenys de Mar, els de Víctor Català amb l’Escala i Montgrí... etc.: bastir un mite de certs ambients urbans o rurals, ancorats en un temps determinat i en una determinada disposició social. Sant Feliu de la Costa Brava deu ser, probablement, el llibre més llegit de Gaziel pels guixolencs, cosa que és altament recomanable perquè més enllà de la immersió literària a que obliga el text, permet la possibilitat de sentir-se partícip d’alguns cosa que ha començat molt abans que nosaltres, els actuals guixolencs, una cosa de la qual en formem part i que, en definitiva, el seu rumb present i futur està en les nostres mans.

Tot això conduí Gaziel a finalitzar la seva obra sobre Sant Feliu amb paraules tenyides de cant elegíac (circumstancialment, ara, al voltant del món de la mar, que ell conegué força de prop), per un temps i uns moments que no tornaran i també, potser, amb un desinterès resignat i inapel·lable per un futur que no es pot albirar ni sospitar. Deia:

     Tot això ja només viu en el meu record. Ara passo llista: Pepa, Benet, Antoni, tants d’altres, i tu, el darrer, Benet Pla, amics fidels, companys d’anades i pescades —tots sou morts. Els uns fa més anys, els altres menys, però tant se val, avui que ja us he perdut per sempre, com aquelles hores tan bones que passàrem plegats. A Sant Feliu, com a altres indrets, d’aquest ribera tan antiga, ja ho sé que encara en queden, de bons pescadors, de  patrons de barca magnífic [...]Qui sabrà, d’aquí a poc temps, què eren i com es manejaven un volantí, una fluixa, un palangre, una nansa, una ormejada, ni com es devia governar una vela? [...]No sospitaran ni remotament que, a més de viure, molts de nosaltres sabérem també ser feliços a estones —que és l’unica manera de ser-ho. I potser més que no ho seran molts d’ells...

      (Occ p. 396-7 Sant Feliu de la Costa Brava)

Darrere d’aquestes paraules hi ha tota una càrrega de lament, qui sap si d’enyorament, per un món, una època, un temps, una gent, perduts per sempre. Un lament que esdevé complaença en el record de totes aquestes coses (i, per descomptat, no només a propòsit de Sant Feliu de Guíxols, sinó directament en relació a tot l’univers europeu). Es tracta d’una tessitura que prengué Gaziel i que escampà gairebé per tota la seva obra, tant la periodística fins a 1936 com per l’obra catalana posterior a aquesta data fins a la seva mort (1964).

Ja el 1918 a La Vanguardia, escrivia un article intitulat “La crisis del liberalismo” per parlar d’una època que tingué els inicis el s.XVIII amb la Il·lustració, i que acabà amb les escorrialles de belle époque i la primera guerra mundial de 1914, una època en què, segons Gaziel, s’haurien dut a la pràctica els valors i actituds socials de valors més esplèndids escampats entre la ciutadania europea: tolerància, respecte, racionalitat, convivència, culturització i arts,  individualitat com a valor superior al de l’Estat... 

El liberalisme, segons Gaziel, inaugurat amb la Il·lustració francesa és o era:

... en el sentido clásico, amplio y noble de la palabra, es por excelencia armonía de libertades individuales. Es, por consiguiente, tolerancia, compatibilidad entre tendencias opuestas, holgura, apartamiento de todo extremo exclusivo, concordia. [...]La base del liberalismo está en la antigua y famosa proclamación de los derechos del hombre.

                  LV 16/07/1918 “La crisis del liberalismo”.

            Més endavant reblava amb sarcasme:

     Cuando mañana se nos hable de la intervención del Estado en todas las empresas individuales; cuando se nos diga que cada uno de nosotros no somos más que simples funcionarios de una organización patriótica o social; cuando se nos obligue a abdicar completamente de todos nuestros gustos, de nuestras preferencias, de nuestras iniciativas y hasta de nuestro albedrio, —deberemos consolarnos pensando que todo eso nos ocurre porqué se ha descubierto que no somos libres, sino partículas automáticas de la humanidad científicamente organizada. […]En 1789 se creyó que la felicidad consistía en convertir a los esclavos en hombres. La prueba no dio gran resultado: De ahí que a partir de 1914, estamos ensayando el nuevo método curativo, que consiste en convertirnos de hombres en fichas.

 LV 16/07/1918 “La crisis del liberalismo”.

            El 1963, un any abans de la seva mort, amb una aire més literari, expressava la mateixa convicció a l’inici del llibre sobre Sant Feliu:

     La primera guerra mundial marcà la fi d’aquella benaurança. Però com que, en realitat, no va ser una guerra, sinó una fi del món (la fi d’un món que justament havia estat el nostre), malmenà i destruí per sempre molta cosa bona.

(Occ p. 204-5 Sant Feliu de la Costa Brava).

            Per això, com a corol·lari final de la seva convicció acabava escrivint, el 1952, a mode de resignació realista, però sense amargor i amb un pessimisme balancejat per aquell realisme que sempre usà i tingué a mà:

D’aquí a cent anys, si el «progrés» continua —i només ha fet que apuntar!—, què quedarà d’Europa? (Ara m’adono que el mateix devien dir-se, davant el trasbals de la Revolució Francesa, tots els qui havien de ser escombrats per ella. I en això conec humilment que jo ja no sóc un home d’aquest temps, ni dels que vénen)

                   (Portugal enfora, dins d’OCC p. 927)

            Bé aquests són alguns aspectes, alguns d’ells situats entre el realisme i el dramatisme, de l’obra i de la personalitat d’Agustí Calvet Gaziel, si teniu l’oportunitat d’acostar-vos-hi més, podreu tastar el gust de l’elegància i de l’equilibri dipositat en la seva obra. Us ho recomano. Moltes gràcies.

Conferència impartida el març de 2015 a una aula de l’IES Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols, davant d’alumnes de 2n curs de batxillerat.

Coneixement de Gaziel:

Dono per entès que a la majoria de vosaltres us resulta familiar el nom de Gaziel: a la ciutat tenim un col·legi de primària que duu el seu nom i un plaça pública que també el duu.

Però la raó de major pes per resultar-nos un nom familiar és o ha de ser o serà que Gaziel (Agustí Calvet) és avui un valor indiscutit i celebrat dins del panorama de les Lletres Catalanes del s.XX. I a més, perquè aquest valor va sortir, es produí a la nostra ciutat, a Sant Feliu de Guíxols. O sigui: Gaziel és nostre. És de casa.

Triangle-Recomanació de lectura:

Quan penso o parlo de Gaziel, m’agrada repetir i engrandir un dibuix que feia ell mateix, el d’imaginar-me (i us demano que ho feu, també) un triangle situat en la geografia més propera a nosaltres. Imagineu un triangle que tingués un vèrtex inferior a Blanes, un altre a l’Escala i el vèrtex superior el tingués a Girona. A Girona situeu-hi Prudenci Bertrana. A l’Escala, Víctor Català i a Blanes Joaquim Ruyra. Però al costat inferior del triangle, que va de l’Escala a Blanes, que passa per Palafrugell i Sant Feliu de Guíxols, col·loqueu-hi Josep Pla, a Palafrugell, i Agustí Calvet Gaziel, a Sant Feliu de Guíxols.

Doncs bé tindríem, així, un triangle amb unes fites literàries de primer ordre. I nosaltres hi seríem al mig. Dic això per recomanar-vos una cosa que em sembla d’allò més raonable: ja que estem amarats de tanta literatura propera, no deixeu que us arribi l’edat de jubilació sense haver conegut alguna d’aquests fites literàries tan nostres. Especialment Gaziel, ni que sigui per una cosa tan banal de pensar i saber que, com nosaltres, és de Sant Feliu de Guíxols.

Cronologia de Gaziel - Noucentisme

Dit això, ara convindria dir algunes generalitats de la vida, obra i context social de Gaziel.

Agustí Calvet va néixer el 1887 a una casa del carrer del Mall (hi trobareu una placa a la façana, que ho recorda), en el si d’una família d’industrials, de la indústria surera. Als pocs mesos la seva família va traslladar-se a una casa del carrer Maragall, més o menys a la meitat del carrer, pujant a mà dreta. Al cap de pocs anys, la família va liquidar l’empresa i es traslladà a viure a Barcelona, venint a fer estades més o menys llargues i regulars a Sant Feliu de Guíxols. El nen o el vell Gaziel mantingué tota la vida aquest contacte i residència alternada entre Barcelona i Sant Feliu de Guíxols.

Agustí Calvet, doncs, va créixer i estudiar a Barcelona (Dret i Lletres), i a Madrid, Filosofia, on, finalment el 1909 va acabar llicenciant-se en aquesta disciplina. El 1911 es va doctorà en Filosofia a la Universitat de Madrid amb una tesi doctoral sobre Anselm Turmeda.

Gaziel, per raons i circumstàncies que ara potser no cal explicar, es dedicà molt a escriure articles a periòdics com La Veu de Catalunya, La Vanguardia i a altres diaris d’àmbit espanyol. A partir de 1914 fou redactor de La Vanguardia, a partir de 1920 director adjunt i, finalment, el 1933 director únic d’aquest rotatiu. En esclatar la guerra civil espanyola de 1936, va exiliar-se a França, quan va tornar a Barcelona va haver de fer front a un procés de responsabilitats polítiques que les autoritats franquistes li van obrir per les seves suposades idees republicanes i catalanistes. Es quedà a viure a Madrid fins a 1959, que és quan va tornar definitivament a Barcelona, amb residències llargues a Sant Feliu de Guíxols. Va morir a Barcelona el 1964.

Gaziel forma part de la generació noucentista. El Noucentisme és un moviment cultural amb realitzacions literàries, plàstiques i polítiques que es va desplegar a Catalunya en les primeres dècades del s.XX. La conseqüència política més important del Noucentisme va ser el creixement de la consciència nacional catalana, la consciència d’identitat pròpia davant de la castellana o de l’espanyola. Aquest creixement de consciència política va embolicar del tot la personalitat i l’obra de Gaziel al llarg de tota la seva vida.

Gaziel no va sintonitzar completament amb alguns ideals i propostes del Noucentisme, tant a nivell d’idees estètiques com polítiques. Però en altres i molts aspectes, fou un noucentista més.

Etapes de l’obra de Gaziel

Gaziel des de la seva primera joventut fins al final de la vida va escriure una sèrie de textos que podríem agrupar en vàries etapes.

Primera etapa:

            Una sèrie de textos que inclou relats, novel·les i contes, i poemes  amb els quals s’havia presentat a alguns certàmens literaris. Posteriorment Gaziel va acabar rebutjant part aquests textos per considerar-los propis d’un lirisme desbancat per l’estètica literària noucentista.

            Una altra sèrie de textos destinats a La Veu de Catalunya, diari barceloní i portaveu del món polític conservador català, i altres articles destinats a diverses revistes.

            Alguns d’aquests escrits fins a 1914 foren aplegats i publicats en un recull de 1926 titulat Hores Viatgeres.

            Aquesta primera etapa, doncs, arribaria fins a 1914, que és quan entra al camp del periodisme i a La Vanguardia, un moment en què Gaziel canvia de llengua dels seus escrits: del català al castellà. 

Segona etapa:

            Articles a  La Vanguardia i a altres rotatius espanyols i a alguna revista. Textos escrits fins a 1936. Textos en llengua castellana.

Tercera etapa:

            De 1936 a 1964: Llibres, altres textos i conferències: constitueixen la seva obra catalana. 

            Relació de llibres d’aquesta època:

•    1926 — Hores viatgeres. Escrit en català en plena dictadura de Primo de Rivera

•    1951 --- Goigs de Sant Feliu de Guíxols

•    1953 — Una vila del vuitcents

•    1958 — Tots els camins duen a Roma. Història d'un destí (1893-1914)

•    1959 — Castella endins

•    1960 — Portugal enfora

•    1961 — La península inacabada

•    1961 — Seny treball i llibertat

•    1963 — L'home és el tot (Florència)

•    1963 — Sant Feliu de la Costa Brava

•    1964 — París 1914 (versió en català de Diario de un estudiante en París)

•    1970 — Obres completes[5]

•    1971 — Història de la Vanguardia ref: Edicions Catalanes de París. Reeditat per 

                Ed.Empúries el 2005

•    1974 — Meditacions en el desert. Edicions Catalanes de París. Reeditat per La Ma

                        grana el 2010

Durant la primera i segona etapa, els seus textos i escrits se situen, sobretot, dins del periodisme d’opinió, articles sobre qüestions polítiques mundials, espanyoles, catalanes; articles de crítica d’art: teatre, música, poesia, narrativa; qüestions de filosofia social, cròniques sobre la Primera Guerra Mundial, textos sobre pacifisme, antiarmamentisme etc.

En l’etapa de llibres de l’obra catalana, trobem obres de Memòries, literatura de viatges, també reflexions sobre la societat, la felicitat i la condició humana, obres dedicades a Sant Feliu de Guíxols, i temes de filosofia política i social, qüestions ètiques, etc.

D’acord amb això, resulta possible d’agrupar la seva obra i temes tractats en tres orientacions intel·lectuals: un apartat de qüestions filosòfiques, un de qüestions literàries i un altre de qüestions polítiques.

Faré un breu recorregut del pensament de Gaziel per aquestes tres etapes, llegint algun text que ens serveixi d’il·lustració.

Alguns aspectes èticofilosòfics dels textos de Gaziel

En el terreny filosòfic, Gaziel, al llarg de la seva obra, però sobretot dins de la primera part, va entonar un lament més o menys continuat per una època que ell va conèixer i viure de jove. Una etapa històrica que a partir de la Primera Guerra Mundial (1914) hauria acabat desapareixent del tot. L’època que en lamenta la pèrdua és anomenada de diverses maneres: liberalisme humanista, liberalisme il·lustrat, liberalisme burgès, etc. Per què “liberalisme”? El liberalisme correspon al moment de la història europea en què s’acaba amb una determinada organització política dels països europeus, s’acaba amb l’anomenat “absolutisme” o monarquia absoluta. Històricament representa el final de l’anomenat “antic règim”, que és el règim polític de la monarquia absoluta. El liberalisme fou un procés que es va escampar per tota Europa impulsat per la Il·lustració i l’esclat de la Revolució Francesa. Per tant, estem parlant de s.XVIII. Aquest procés, doncs, que s’hauria iniciat en aquell segle hauria mantingut i promogut (fins a 1914) una sèrie de valors socials, polítics, artístics, ètics, científics, de convivència que haurien estat, segons Gaziel, la cota més alta d’humanisme o d’humanitat a què hauria arribat la societat europea i mundial.

Estaríem parlant de coses com “democràcia”, de respecte per les diferències, de necessitat d’estendre l’educació, la cultura i el coneixement a la població de la mà de l’instrumental més potent i més pròpiament humà: la raó, la racionalitat. La capacitat de raonament seria la protagonista, en darrer terme, del progrés de la Humanitat. 

La desaparició de liberalisme il·lustrat (bélle epoque) s’hauria produït a partir de la Primera Guerra Mundial, amb la propagació de valors i ideals oposats als valors i ideals liberals: l’estatisme (el domini de l’Estat per sobre de l’individu), els valors econòmics i monetaris per sobre de valors de respecte de la persona, dels valors de l’estètica, de la conservació de la naturalesa, el guany material com a valor més important, el consumisme actual en seria, encara, indirectament, un resultat palpable...

Gaziel lamentant aquesta situació coincideix amb altres autors de l’escena literària i filosòfica europea, especialment Stefan Zweig, escriptor austríac mort una vintena d’any abans de Gaziel. (Text 1)

Gaziel va rebre una forta influència de Joan Maragall. Sobretot en tres aspectes: en entendre la vida com una oportunitat de felicitat, en l’impuls vitalista de F. Nietzsche i en la promoció d’una relació harmònica de Catalunya amb els pobles d’Espanya. 

El primer cas el trobem, per exemple, en l’elogi que fa Gaziel dels ambients socials i naturals de Sant Feliu de Guíxols de la seva infància en què el contacte amb la mar i turons i boscos, el gaudi estètic i el benestar social li semblen propis del paradís, d’una arcàdia perduda, tal com ell els qualifica. 

L’impuls vitalista el trobem en Gaziel en la crítica al moralisme socràtic, que fou tan denunciat per Nietzsche, així com també el trobem en la seva denúncia inicial de la democràcia com a sistema polític. 

Sobre qüestions ètiques i morals, tenint en compte l’atenció que, com a periodista i viatger, Gaziel dedicava a la realitat de la qual n’havia d’informar com a cronista que va ser durant una colla d’anys, Gaziel té dues propostes ètiques molt interessants. Una és la seva moral de la inestabilitat (conseqüència del seu coneixement i cròniques de la guerra) i l’altra és l’adopció de la moral epicúria, proclamada sobretot en la seva maduresa.

Permeteu-me que us llegeixi un text de Gaziel que fa referència a cadascuna d’aquestes propostes gazielianes. (text 2) i (text 3):

            Gaziel, com a conseqüència de les guerres que va viure, la Primera Guerra Mundial, com a corresponsal en el front, la Guerra Civil espanyola, exiliat a França, la Segona Guerra Mundial, reclòs a Madrid, així com les esperances posades en les converses de pau celebrades en acabar aquells dos grans conflictes europeus (converses que, al parer de Gaziel, no eren converses sinceres per eliminar les bases de qualsevol altre nou conflicte armat futur, sinó per proclamar i establir avantatges o privilegis del guanyador), va començar a desenrotllar i divulgar instruments ideològics per promoure i educar una cultura de la pau i desbancar la de la guerra. (Text 4)

La proposta de Gaziel, per consolidar una cultura de la pau, era cada cop més radical (text 5).

 I és que la visió de la història humana, segons Gaziel, i a la vista de la vigència ininterrompuda de guerres no li fa perdre de vista quina és la veritable realitat d’aquesta història, una concepció d’un realisme agre i decebut  (text 6)

Aspectes literaris del pensament de Gaziel i el context del Noucentisme:

Des de 1914, que és quan Gaziel va entrar a treballar com a redactor a La Vanguardia fins el 1936, en marxar a l’exili i deixar la direcció del rotatiu, Gaziel va viure una sèrie de conflictes ideològics resultat de les seves opinions, que procedien d’un periòdic amb un tiratge molt important a Catalunya però escrit en llengua castellana. Això es produïa al llarg dels any vint del segle passat que és quan el moviment catalanista promovia amb intensitat creixent la consciència nacional catalana i, per tant veia com a feina irrenunciable haver de desactivar tot allò que li semblava contrari al seu projecte polític.

La fama d’anticatalà, de botifler, d’intel·lectual al servei de l’espanyolització de Catalunya i altres adjectius per l’estil van ploure amb abundància sobre Gaziel. Ell els va tenir sempre en compte, però no volgué mai claudicar de les seves opinions, perquè els considerava insults equivocats i ho feia repetint i reivindicant ara i adés la seva catalanitat. 

Gaziel, doncs, no acceptà mai aquell tracte rebut i entrat a la seva època de maduresa va voler deixar clar quin era i quin havia estat, realment, el seu propòsit en el marc cultural català (text 7).

La qüestió que ara toca és veure, doncs, quin era el diagnòstic que ell feia i quina la situació de la llengua catalana, de la qual ell pretenia ocupar-se (text 8)

Fins i tot lamentava i denunciava la situació de la llengua catalana, ja entrat en la seva maduresa, quan en un parlament a Sant Feliu de Guíxols, l’any 1958, Gaziel encara lamentava la situació, en la seva opinió, penosa per la qual la llengua catalana es trobava aclaparada. L'oportunitat fou la d'un homenatge a Joaquim Ruyra. La celebració i la valoració de l'escriptor blanenc fan que Gaziel promogui una defensa decidida de la llengua catalana, davant de la lamentable situació que li sembla encara detectar (text 9)

A la vista de tot això Gaziel es decidí per la reforma impulsada per Pompeu Fabra. Gaziel, recollint les propostes lingüístiques de Pompeu Fabra, practicà a bastament un llenguatge periodístic, en castellà, fluït, directe, sense enfarfegaments lírics, tal com el mateix Josep Pla proclama, reconeixent Gaziel com a model de la prosa periodística.  Quan passa a les lletres catalanes, Gaziel es manté ferm en aquesta línia afegint-hi, a més, la picantor lingüística de modismes i varietats dialectals (en aquest cas, del Baix Empordà, de Sant Feliu de Guíxols: (text 10)

El registre pròpiament literari és molt resseguible en la seva obra catalana de maduresa. Aquells trets d’elegància alada, d’agilitat expressiva i frases contundents de gran plasticitat en la descripció poden trobar-se tant en l’obra memorialista com en la de viatges. És en textos com aquest que el lector pot constatar la talla literària d’escriptors com Gaziel. (text 11)

            Als anys vint del s.XX, en plena efervescència catalanista, noucentista o més enllà del Noucentisme, Gaziel va participar o encendre unes quantes polèmiques, que havien de provocar respostes furioses d’elements importants d’aquell catalanisme en creixement. Faré una molt breu referència a alguna d’aquestes polèmiques literàries relacionades amb noms molt importants de les lletres catalanes: Josep Carner, Josep M. De Sagarra, Salvador Albert, Joan Maragall... En totes elles hi ha un tractament crític de l’autor en qüestió: Josep Carner, per exemple, seria un poeta excels però dedicat a fer poesia de les coses més casolanes i menys transcendentals: hi hauria, en la poesia de Carner un gran virtuosisme tècnic però no hi hauria cap fons humà, espiritual de categoria. (text 12) i, de seguida (text 13) 

A més, Gaziel retrauria a Carner el fet d’haver acceptat el càrrec de diplomàtic per a un estat que el mateix poeta hauria criticat en la línia d’Acció Catalana, la línia separatista. (Text 14)

            Això quant a Carner. Una cosa semblant passaria amb Sagarra, a qui Gaziel consideraria un excel·lent dramaturg, però un pèssim poeta abocat a un lèxic tavernari i  groller, que discorreria en direcció contraria al que caldria fer per a la recuperació o adquisició de categoria literària de la llengua catalana.

Amb Joan Maragall, a qui Gaziel va admirar i valorar en grau suprem, presenta la personalitat del poeta com a resultat de la seva vida fàcil i de rendes abundants resultat d’herències dels progenitors. La visió de la vida i del món que expressaria Maragall, respondria al seu mode de vida fàcil. Però hi hauria una altra tessitura en el poeta, un tessitura que es mantindria sempre amagada o reprimida, que emergiria a mode d’erupció volcànica, violenta, en determinades situacions. En aquestes erupcions del caràcter del poeta es posaria d’evidència el doble fons de la personalitat de Maragall: en el fons, Maragall seria un inconformista i un revolucionari, tot el contrari de la visió moderada o conservadora que hom hauria volgut donar d’ell.

            Quant a Salvador Albert, per a Gaziel, es tractava d’un assagista i poeta d’un contingut espiritual magnífic, insondable. Tot el contrari que Carner, Albert usaria un llenguatge complex, necessitat de lectura i d’intel·lecció pacients, però la superació de l’escull del llenguatge feia que el lector acabés descobrint en la poesia d’Albert una profunditat i riquesa espirituals, que no existirien en Carner (text 15). 

Però Albert seria un poeta gairebé ignorat en cercles barcelonins, una circumstància aquesta que servia a Gaziel per bombardejar altre cop els suposats cercles artístics i intel·lectuals d’una Barcelona amb aires d’exclusivitat, cecs i sords a l’activitat cultural de comarques. (Text 16)

Al marge de l’encert o no de les opinions de Gaziel, sobre aquests autors i sobre altres temes, queda clar que Gaziel dedicava una atenció i preocupació constant a la cultura catalana, mostrant el que ell anomenava la seva catalanitat i que no estigué mai en disposició de renunciar-hi. (Text 17)

Però aquestes crítiques culturals, en el context del catalanisme combatiu d’aquells anys,  anaven consolidant encara més la imatge d’un Gaziel disposat a la castellanització de Catalunya: perquè allò que era interpretat com a un atac crític de les seves opinions periodístiques, era expressat en llengua castellana i des d’un rotatiu també en aquesta llengua. La imatge d’anticatalà de Gaziel, doncs, s’inflava com un globus empès per vents polítics que es giraven en contra seva.

Aspectes polítics del pensament de Gaziel

Ja hem vist com la circumstància històrica, vital i professional de Gaziel va acabar generat una actitud crítica contra ell, de part de la intel·lectualitat catalanista dels anys vint del  s.XX: la generació d’una visió que es podria resumir amb poques paraules: Gaziel, espanyolista i botifler. També hem vist que Gaziel no va acceptar mai aquesta imatge que els cercles catalanistes escampaven d’ell. A Història de La Vanguardia, llibre pòstum, escrit per Gaziel en la seva maduresa com a recapitulació de la seva estada en aquell rotatiu i de les circumstàncies polítiques en què s’hi trobà implicat, escrivia queixant-se d’aquell tracte rebut : text 18 

            I, encara més, en el text de Meditacions en el desert, publicat uns quants anys anteriors al darrer llibre, deia: text 19 

Tota aquesta qüestió s’emmarca, de fet, en l’apartat del pensament de Gaziel al voltant del tema de la relació Catalunya/Espanya, que hem de repassar aviat lleugerament. Però abans convindrà fer una ullada a alguna de les posicions i trajectòries de Gaziel de la seva ideologia política.

El concepte de democràcia:

            En aquesta qüestió, Gaziel és hereu, ideològicament parlant, com a mínim de tres grans autors: Plató, Nietzsche i Maragall. Recull també altres influències, és clar, però ara no convindria entretenir-s’hi. Plató, Nietzsche i Maragall són tres autors que mostren i expressen la seva desconfiança envers un sistema polític democràtic, per la coincidència, en els tres autors, d’un mateix factor: si la democràcia és el poder i el govern del poble (d’aquí ve el sentit del terme democràcia) i aquest poble viu en la ignorància i en la manca de consciència política de col·lectivitat, la democràcia seria un comportament polític nefast per a tal societat. Cal que governin aquells individus que des d’un punt de vista moral, intel·lectual i tècnic siguin persones excel·lents, preparades, no tothom té tals qualitats. Un bon govern, doncs, no podria ser el govern de tothom.

Aquesta seria la raó de la desqualificació i el sentit negatiu que aquells tres autors haurien donat al mot democràcia. Maragall, i més tard Gaziel, després de festejar amb aquesta idea inicial, van acabar desentenent-se’n i van acabar essent partidaris i defensors decidits de la democràcia. Gaziel ho feu de manera evident a partir de la proclamació de la II República espanyola (1931). I és que Gaziel fou un gran entusiasta de la Il·lustració (que hem vist abans), i la possibilitat intel·lectualment tan llaminera de promoure l’educació i la racionalitat (idees il·lustrades) en la mentalitat del poble el convencia que l’organització política democràtica era, a la llarga, el sistema polític més rendible i efectiu per a qualsevol societat. Un guany, en definitiva per a qualsevol membre de la col·lectivitat, sigui quina sigui la classe social a què pugui estar adscrit.

            Però cal recordar que Gaziel, venia, inicialment, als anys 20, de dir coses que posaven en dubte el valor de la democràcia (especialment a Espanya): text 20

            I encara denunciava les dificultats de la II República en aquella manca d’actitud política idònia del poble: text 21

            En canvi, cap al final de la República, amb el cop d’estat del general Franco contra l’ordre republicà, escrivia un text, als antípodes d’aquests darrers, amb l’objectiu de defensar la República del feixisme d’aquell cop d’Estat de 1936: text 22

Per tant, és fàcil d’adonar-se de la trajectòria política que Gaziel va experimentar i viure en relació a la valoració diversa de la democràcia. Ara veurem un altre cas de trajectòria política del pensament de Gaziel.

Espanya/Catalunya

Aquest tema dels textos de Gaziel té avui un actualitat molt rigorosa, perquè al voltant del procés sobiranista que es viu avui a Catalunya, apareixen arguments i rèpliques en bona part repetits dels que es produïren al llarg dels anys vint i trenta del segle XX. Una situació que produeix una certa pena, perquè si alguns columnistes, tertulians dels mitjans de comunicació, polítics i periodistes coneguessin aquells debats i arguments, ara seria possible de portar la polèmica una mica més enllà dels límits a què la discussió va arribar ara fa una centúria d’anys.

Aquest és un tema estrella de la ideologia política de Gaziel. I a mode de resum anticipat, deixeu-me que us digui que Gaziel es va enfrontar a un tema del qual, el lector, no pot acabar de treure’n l’entrellat que mostri la posició o l’opinió final, definitiva, de Gaziel. Hi ha, inicialment, l’adopció de posicions sòlides que, anys més endavant, queden trastocades o capgirades, però aquestes tornen,   després, a experimentar una altra inversió. El resultat és que sembla que Gaziel no es veié amb prou arguments per un plantejament radical o definitiu cap a una direcció, però tampoc no trobà arguments que acabessin de decantar-lo cap a la posició contraria.

Per exemple Gaziel, en la seva joventut, fins als vint-i-cinc anys d’edat, sembla un clar defensor de la independència de Catalunya. Més endavant defensa a capa i a espasa la necessitat de mantenir Catalunya dins d’Espanya (amb condicions diferents polítiques, culturals, lingüístiques diferents de les que es donaven en aquell moment) i la superioritat d’una convivència harmònica entre el poble català, el castellà i tots els altres de l’interior de la Península Ibèrica.

Un altre moment més enllà, acaba desdient-se d’aquesta seva opció ideològica i admet que l’única possibilitat de supervivència nacional de Catalunya, passa per la independència d’aquesta, però que ell mateix entén i veu com a cosa impossible d’aconseguir, tant per raons externes com internes de la pròpia Catalunya.

I a la fi, Gaziel qualifica la separació com una aberració, justament per aquesta impossibilitat que li troba. I per tant acaba quedant-se amb la recança de sospirar per l’opció anterior (la de la unió harmònica dels pobles hispànics): una cosa que podria haver estat tan bella si hagués estat possible de construir-la, però que no ho ha estat.

            Passem a il·lustrar una mica tot això amb alguns textos:

1ª etapa: 

etapa de joventut en què Gaziel es manifestà declarat defensor radical de Catalunya (sense manifestar de manera explícita, de qui o contra qui s’hauria de defensar o de què s’havia d’alliberar. (text 23)

2ªetapa:  fins a 1936

Una clara defensa d’Espanya plantejada com a pàtria pròpia i una defensa també de Catalunya, i de la catalanitat, i del seu progrés cultural i nacional: espanyolitat i catalanitat, o castellanitat i catalanitat, serien dos elements innegables que caldria mantenir units en relació harmònica, cosa que és i hauria de ser políticament factible. (Text 24)

3ª etapa de 1939 fins al final de la seva vida, 1964. 

-       El resultat de la Guerra civil deixaria palès, especialment pel que fa a l’agressió a la mentalitat, institucions, economia i cultura catalanes que la convivència sembla cada cop més impossible. (text 25) i (text 26) i (text 27)

-       La mentalitat espanyola/castellana i la espanyola/catalana serien dues realitat espirituals diverses del tot: que es traduirien en dinàmiques i objectius polítics diferents que fan molt difícil una entesa política. (text 28) i (text 29)

-       Concebre l’esperança, tal com ho feren Maragall i ell mateix, Gaziel, d’una Espanya (Espanyes) en què cap poble s’imposi sobre l’altre i sigui possible enllestir una federació harmònica, no només espanyola, sinó ibèrica, és vist, a la fi, com una esperança il·lusòria, sense cap possibilitat de realització, per culpa de la trajectòria històrica d’Espanya i, sobretot per la mentalitat política castellana. (Text 30)

-       I, per tant, l’única possibilitat de Catalunya de sobreviure com a poble és la separació d’Espanya. Però es tracta d’una cosa que li sembla un veritable disbarat, per inassolible (text 31)

3ªetapa bis: dins d’aquests mateixos anys.

-       D’acord amb aquest darrer text llegit, defensar la separació de Catalunya d’Espanya seria una aberració, per materialment impossible de realitzar-se. Tant per motius d’ordre castellà, com català. Text 32

-       La Federació Ibèrica (Paniberisme) és igualment impracticable. Però continuaria essent un bell ideal. Text 33

Atzucac ideològic, clarobscur ideològic sense desllorigador en el pensament de Gaziel.

Gaziel fou una de les veus, en la Catalunya del s.XX, que més maldà per entendre, explicar i promoure la visió que li semblà més versemblant de la realitat nacional catalana, tant des d’una projecció històrica com des del seu moment actual així com la relació de Catalunya amb el poble castellà i, per extensió, amb tots els pobles peninsulars. El seu argumentari pot ser o no ser compartit pel lector, però l’esforç innegable que hi esmerçà deixà un llegat intel·lectual de reflexió política que, a part de resultar tan interessant ideològicament, no pot ser obviat per cap ciutadà afectat per ocupacions o preocupacions semblants, malgrat aquest clarobscur ideològic que el lector pot descobrir en aquesta darrera qüestió.

El resultat de l’obra de Gaziel és un llegat ideològic, intel·lectual, en què la fusió de pensament filosòfic i narrativa literària, voluntàriament o no allunyada de la ficció narrativa, contribueix a dotar les lletres catalanes del s.XX, l’esperit d’un poble, allò que ell anomenava catalanitat, d’un valor que tothom celebra. I constitueix, a la fi, un element que enriqueix el patrimoni cultural del poble català.

Textos llegits per il·lustrar aquesta conferència:

Publicació de l’obra catalana.

1926 — Hores viatgeres. Escrit en català en plena dictadura de Primo de Rivera

1951 --- Goigs de Sant Feliu de Guíxols

1953 — Una vila del vuitcents

1958 — Tots els camins duen a Roma. Història d'un destí (1893-1914)

1959 — Castella endins

1960 — Portugal enfora

1961 — La península inacabada

1961 — Seny treball i llibertat

1963 — L'home és el tot (Florència)

1963 — Sant Feliu de la Costa Brava

1964 — París 1914 (versió en català de Diario de un estudiante en París)

1970 — Obres completes[5]

1971 — Història de la Vanguardia ref: Edicions Catalanes de París. Reeditat per 

                Ed.Empúries el 2005

1974 — Meditacions en el desert. Edicions Catalanes de París. Reeditat per La Ma

                        grana el 2010

Text 1

En això ens assemblem a la generació, també inconscientment afortunada, que florí a la vetlla de 1789, i a totes les que s’han desclòs en vigílies de les grans tempestes humanes. Cada vegada, en efecte, que el món fa un capgirell, es perden, a canvi de no sé quins avantatges, una pila de coses, si voleu menudes, però inefables, divines, purs prodigis de l’equilibri col·lectiu, obtinguts i madurats poc a poc, a vegades durant segles, i que el temporal destrueix en un moment, per sempre més, sense deixar-ne rastre. Un d’aquests difícils miracles era la facilitat, el poc diner amb què es vivia, i la profunda tendresa de la convivència humana, tal com es donaven llavors a tot Europa, i sobretot a la seva banda occidental, i especialment a França, i més encara a París, i dins París, entre la joventut estudiosa que s’hi aplegava de tota la terra. En vigílies de la Guerra Gran, que ningú no pressentia, quin goig de viure donava aquella immensa bonança!  

Gaziel. Un estudiant a París dins d’OCC p.9.

Text 2

                        La posición pesimista… descansa en la creencia en un progreso absoluto que, en definitiva, resulta eternamente inalcanzable. …Esta posición pesimista nace de ver que las cosas no son como nosotros creíamos que eran. Pero tengamos siempre presente que ese desencanto doloroso se debe tan sólo a una falta de precisión, de exactitud, en nuestros juicios del mundo, jamás a la realidad de las cosas. He ahí la moral salvadora de la inestabilidad.

                                   ... nuestra verdadera función no es de avanzar hacia perfecciones absolutas y metas incógnitas, sino flotar simplemente sobre el vacío y ante todo vivir... mantenernos a flote. ....

                        Gaziel LV “La moral de la inestabilidad”  30/08/1916

Text 3

«La suprema saviesa és aprendre de ben viure, que, de morir, prou que ens va ensenyant tot el que ens envolta, començant pel nostre cos mateix. Cal fruir noblement del somni curt que és la vida, honorant els déus immortals, que per això ens la donaren. Fes tot el bé que puguis, perquè res no enlaira tant l’esperit com escampar entorn la joia de viure, donant als febles, als dissortats, fins als envejosos i malignes, aquesta sal del món. I no et complaguis en el mal de ningú, ni el d’aquells que voldrien fer-te’n, perquè la consciència, si ets ben nat, t’ho retrauria sempre, i així perdries el do millor, que és la seva pau. Amb ella al cor, tu frueix tant com puguis i pensa sobretot a ser feliç, que de la teva dissort prou la resta de l’univers se n’encarrega tothora».

Text 4

No se trata de quitar armas, sino de poner espíritu. En una palabra: hay que crear una verdadera religión de la paz y del pacifismo, toda una mitología contraria a la guerra, con sus mártires y confesores, si fuese preciso, hasta que todo lo guerrero despierte en el corazón de los hombres un horror, una repugnancia y una indignación instintivos.

LV “La religión de la paz” 30/03/1928.

Hay que acabar con esa leyenda de que los grandes guerreros fueron superiores o siquiera comparables a los grandes santos, artistas o sabios[…]. Hay que acabar con ese falso sentimentalismo de que morir en la guerra es algo glorioso. Es algo tristísimo[…]. Lo mejor de una guerra es no participar en ella […]. Hay que acabar, sobre todo, con esa falsa aureola de bizarría y escenografía bélica, de que suelen rodearse los relatos de combates, hechos para enardecer el ánimo de los jóvenes y deslumbrar a los papanatas. LV “Hay que desprestigiar la guerra” 26/04/1935

Text 5

            I em demano una i altra vegada qui la pot voler, la guerra, sense adonar-me (tot i els meus ja copiosos estudis de filosofia) que el mateix han vingut demanant-se, des que el món és món, les innombrables víctimes innocents de totes les guerres que han estat fetes perquè els qui governen els homes mai no han deixat de creure, ara els uns ara els altres, que ells i els interessos que defensen en poden treure gran profit.

                        Gaziel. París, 1914,  dins d’OCC p.62.

Text 6

            No, fills meus: la història és una autèntica i espantosa tragèdia [...] una vil i immunda barreja, per damunt de la qual són desplegats, el mateix que mirallets per caçar aloses, les banderes més enlluernadores i els lemes més purs, mentre per dessota corren i se la campen, igual que escurçons i escorpins, el crim i la traïció, l’egoisme i la mentida, la venalitat i el vici, el germà ven el germà, i el fill renega el pare [...]. És això la història, i el qui no ho veu a temps i va badant, amb el cor a la mà i els ulls fits al cel, els seus mateixos el pengen. Història és pura zoologia.

                        Gaziel. Meditacions en el desert. Barcelona: La Magrana 2010, p.39.

Text 7

Per això, perquè se'm fa tard —i també perquè el meu destí, que aquest llibre explica, no em permeté de fer-ho abans—, vull consagrar totes les meves darreres forces a les tres realitats superiors, per mi, a les altres: la nostra terra, la nostra gent, la nostra parla.

            Gaziel. Tots els camins duen a Roma, dins d’OCC p.414.

Text 8

            La llengua nostra es trobava terriblement envilida, sense clàssics suficients, sense escoles, sense normes fixes. Era una llengua incerta, mal apresa, que no podien agafar en deus purificades i corrents sinó en rierols de pagesia o en clavegueres ciutadanes. Encara avui la llengua catalana s'està refent peniblement. Era, doncs, un medi hostil i caòtic.  Gaziel. MD p.174

Text 9

            Avui la nostra llengua passa per un mal moment. Mancada de tota protecció oficial, sense escoles públiques que l'ensenyin als nostres infants, sense publicacions populars, diàries i periòdiques, que la difonguin; sense revistes literàries que mantinguin el caliu amb la dialèctica que necessita tota llengua viva, el català és avui la Ventafocs de les tres llengües ibèriques més glorioses: la castellana, la portuguesa i la nostra. Per això cal que els qui la portem al cor i a l'esperit l'honorem més que mai, honorant ensems els grans escriptors que l'enaltiren. Joaquim Ruyra és un dels més eminents.

                        Gaziel.  Homenatge a Ruyra, dins d’OCC p. 1585.

Text 10

            El taper i el pescador empordanesos —dues cares d’un mateix home— varen entendre que havia arribat l’hora de convertir la vida en un carnestoltes de tot l’any. El taper, abans de ser-ho, era un terrassà que cultivava l’horta, la vinya i el magre camp de Sant Feliu, dins la conca estretíssima que deixen lliure a una agricultura elemental els turons que la tanquen, poblats d’alzines sureres. I com que ensems tenia un bot, i ell mateix sabia fer-se enginyosament els estris de pescar més rudimentaris —nanses, gavitanes, fitores, llences, fluixes, volantins, boleros i tresmalls—, solia alternar les feines de la terra amb les no menys incertes provatures dins la mar. Era, amb això, un home amfibi i el  més lliure que mai hi hagi hagut en el món. Treballava si volia, quan volia i on volia, del tot independent, sense amo, horari ni altres noses de cap mena; i quan venia la tardor —que ell en deia la darrevera—, encara es desdoblava un cop més i, agafant una Lafoucheaux llargaruda, que tenia desada la resta de l’any, sortia a matar conills per les vinyes properes i els bosquets d’alzines i de pins, o a percaçar perdius pels barrancs de la costa, tot seguint la serralada de Tossa.

            Gaziel. Sant Feliu de la Costa Brava. OCC p. 235

Text 11

Aquells burgesos de vileta foren els que donaren a Sant Feliu el seu aire i el seu to de petita ciutat de gent senyora. L’agricultura i els agricultors, en efecte, a Sant Feliu, mai no hi han comptat per gran cosa. Com que, de terres,  a penes en té, tampoc no té pagesia, així com en poden lluir, i de ben fina, Palamós, Palafrugell i Pals, per exemple, que compten al voltant o a la vora amb grans i riques extensions de conreus admirables. Sant Feliu no ha estat mai pagès: vila abadial primer, subjecta al domini del Monestir durant llargs segles, només ho deixà de ser per declarar-se vila essencialment burgesa. [...] Hi ha encara, en aquest ordre de la idiosincràsia guixolenca, un altre fet que val la pena d’esmentar. La Costa Brava ha estat modernament terra d’escriptors catalans magnífics. En un extrem d’ella, Blanes va donar el gran Ruyra; i gairebé a l’extrem oposat, a l’Escala, per fortuna encara viu la gloriosa “Víctor Català”. Enmig, a Palafrugell, o ben a la vora, hi tenim Josep Pla, que és tot un altre cas admirable. Doncs bé: aquests tres escriptors de punta presenten, per ensota de les qualitats excelses que els diferencien, un lligam o parentiu comú: el de ser fills directes del camp o de la marina, i no pas productes de cultura ciutadana, passats pel que en diem refinaments de la civilització. [...] Sant Feliu, en canvi, ha plasmat un estol d’esperits que són d’una mena ben diferent. Per dir-ho en un mot, diré que tots ciutadanegen. L’astrònom Patxot, l’erudit Cases, el sensitiu i musical Salvador Albert (fill de Palamós, però pastat i fet a Sant Feliu), i el més curiós de tots, Juli Garreta, es caracteritzen pel fet de ser en el fons plantes de cultura, més que plantes silvestres; flors essencialment burgeses, i no pas pageses. 

            Gaziel Sant Feliu de la Costa Brava OCC p.237-8

Text 12

El instinto de Carner es casero. […] Verdaguer debía realizar un largo viaje y un complicado esfuerzo de imaginación. Para encontrarse en las suyas le basta á Carner con asomarse benévolamente á su ventana doméstica.

            Gaziel: LV “Pláticas sobre el Renacimiento IV y último” 21/01/1919.

Text 13

Tot el que a Pla li sobra d ‘humanitat autèntica, a Carner li manca. És un magnífic mestre-artífex en fred, home d'orfebreria, que ràpidament esdevindrà un clàssic més proper del segle XV que del XX. Per nosaltres, tastadors d'ofici, exquisit sempre; pel gros públic, inaprensible gairebé

            Gaziel. Epistolari, dins d’OCC p. 1742.

Text 14

Se me está echando constantemente en cara el que escriba en La Vanguardia. Pero los que tal dicen, se guardan muy bien de añadir que alguno de ellos (según documentos autógrafos que puedo publicar cuando me plazca) ha hecho todo lo posible para entrar en La Vanguardia, sin lograrlo jamás.[…]Y en cambio a muchos de ellos les parece magnífico vivir de un empleo que les concede ese Estado español, su enemigo irreconciliable, a quien en secreto desearían hundir y arruinar al mismo tiempo que les paga y le sirven.

            Gaziel: LV “El tesoro de un solitario” 17/07/1925.

Text 15

Los adjetivos que emplea para colorear los objetos suelen ser pobres o pálidos. En una palabra: el interés total de su poesía radica de puertas adentro, en el alma misma del poeta, en el espectáculo de su ardiente temblor y su irradiación espiritual inefable.

A cada paso, leyendo a Salvador Albert, si conseguís despojarle de sus envoltorios formales y llegáis a percibir en completa desnudez su alma cantora, os parecerá como si leyerais, no poesía, sino música pautada.

            Gaziel. LV “El tesoro de un solitario” 17/07/1925

Text 16

Barcelona ejerce sobre Cataluña entera —ya lo he dicho otras veces— una odiosa tiranía centralizadora. Este grave defecto es constitucional y procede de la macrocefalia que sufre el cuerpo de Cataluña.

            Gaziel: LV “El tesoro de un solitario” 17/07/1925.

Text 17

Un solo acto ni una sola palabra contrarios al espíritu de mi tierra. […] … a Cataluña no la he combatido ni la combatiré jamás. Los mismos golpes que a veces asesto a algunos de sus hijos, a algunos hermanos míos, me los inspira el puro e intransigente amor que siento por nuestra madre común. […] … soy capaz de hacer por Cataluña más de lo que han hecho ciertos adheridos a «Acció Catalana» (no quiero citar sus nombres), colaboradores de La Publicitat, que desde sus columnas me han llamado a mí escéptico y mal patriota.

            Gaziel: LV “Los amigos de la verdad” 24/07/1925

Text 18

Ara puc veure com si fos des d'ultratomba aquella tasca meva esgotadora, l'únic que em dol és haver-la haguda de fer tan desemparadament, sense rebre dels qui llavors en deien els «companys de causa» més que incomprensió, hostilitat i fins sovint un tracte cruel, com si jo hagués estat un enemic de Catalunya.

                        Gaziel: HLV. p.18-19.

Text 19

Tota la meva vida periodística, anterior al 1935, respon a una estimació abnegada i profunda a Catalunya i a Espanya: una vida ni curta ni fàcil, ni falaguera –i tan mal pagada.

                        Gaziel: MD. Pròleg p. 38.      

Text 20

Este es un problema difícil, aunque no insoluble. Lo terrible es el caso de España, que necesita formar un buen Parlamento sin opinión pública, y tiene que hacer política sin haber hecho cultura.

                        Gaziel: LV. “Se necesita un milagro” 25/07/1930

Text 21

A Espanya és absolutament impossible de fer entrar al cap dels ciutadans, ni dels més il·lustrats, la noció elemental que la qualitat i l'encert dels Governs depenen essencialment de la intel·ligència, l'esforç i la disciplina dels governats mateixos.

            Gaziel: Gaziel, Sant Feliu de la Costa Brava, dins d’OCC. p. 299.

Text 22

Cuantas más horas pasan, cuantos más hechos se acumulan en estos días de tragedia patria, tanto más claro aparece que el pueblo español ha de salir triunfante de la espantosa prueba a que se le ha sometido.[…] El pueblo entero, decimos, ha de ponerse al lado del Gobierno legítimo, para apoyarle con todo el empuje necesario, y para pedirle con toda el alma que ponga en acción los máximos resortes de su fuerza, a fin de restablecer en su imperio la legalidad republicana.

  Gaziel: LV 28/07/1936. “El Marne de la rebelión”.

Text 23.

Entre els meus quinze i vint-i-cinc anys, si a Catalunya s’hi hagués produït un alçament com el d’Irlanda, jo hauria fugit de casa per agafar un fusell i anar-me’n a muntanya.

            Gaziel: Història de La Vanguardia. p.24

Text 24

L'única dissort —no pas natural, sinó fruit de l'esquifida capacitat humana— ha estat, és i serà, mentre els homes mateixos no hi posin remei, la de no haver encara mai vist el partit que es podria treure d'estructurar harmoniosament totes aqueixes ànimes grans i xiques, dins el cos esguerrat que avui les conté totes. I fer-ne un organisme nou i sanitós on poguessin cantar i esplaiar-se d 'aquella faisó ideal que intuïa només, com a visionari que era, el nostre Joan Maragall. Aquest és el corc peninsular.

Gaziel. La Península inacabada, dins d’OCC p.1083

Text 25

...voler que Castella, l’ànima més dogmàtica i exclusivista d’Europa reconegui de bon grat la diversitat hispànica i accepti el dret de Catalunya a conrear lliurement la seva llengua i administrar-se ella mateixa a dins de casa seva —són les coses més difícils i trasbalsadores que es puguin somiar entre el Pirineu i Gibraltar.

            Gaziel: Meditacions en el desert p. 96

Text 26 

Amb això dels castellans i els catalans, vull dir dels dos esperits, més que dels homes, m’està passant un fet ben curiós. Jo, almenys, l’hi trobo, perquè no l’hauria previst mai. Durant molts anys, gairebé tota la meva vida a Catalunya, vaig ésser un gran partidari de la bona intel·ligència entre Castella i Catalunya, tant, i amb tanta bona fe, que força sovint vaig caure ─injustament, crec jo─ en les ires dels reconsagrats d’aleshores, fins a ser-ne maltractat. Jo sostenia el meu honrat punt de mira perquè, efectivament, hi creia. Però després de la darrera guerra civil i de la meva llarga estada a Madrid, he arribat, per dissort, a la conclusió contrària

     Gaziel: Fragment de carta de Gaziel a Rubió i Balaguer  del 5/12/1955 (Arxiu Rubió i Guilleumas) cedida per Manuel Llanas i publicada a Lletres Guixolenques n.1 (www.lletresguixolenques.com), Sant Feliu de Guíxols, juny de 2012

Text 27

De tot això de les actuals relacions entre els intel·lectuals de Catalunya i els d’Espanya, no m’agrada parlar-ne. I no m’agrada perquè no hi crec: és a dir, no crec, en absolut, en la bona fe d’aqueixos tractes. Respecte de l’ànima catalana hi ha només dues menes de castellans: els que la neguen i l’odien francament, i els que, per combatre-la millor i desfer-se’n de la manera més insensible i segura, fan veure que la reconeixen i estimen. I, vols que t’ho digui? Per mi, els segons són els pitjors. Ara, que la falla essencial ─ai!─ és la nostra.

                Fragment de carta de Gaziel a Rubió i Balaguer  del 30/12/1954 (Arxiu Rubió i Guilleumas) cedida per Manuel Llanas i publicada a Lletres Guixolenques n.1 (www.lletresguixolenques.com), Sant Feliu de Guíxols, juny de 2012

Text 28

En España y en la Península entera, encontramos una pluralidad caótica de sensibilidades locales, independientes e indiferentes entre sí, y a menudo contrarias, que no convergen en un solo y único centro medular patriótico. Hay una lamentable multiplicidad de fibras; lamentable, no porque sean muchas y en cierto modo autónomas, sino porque nunca llegan a vibrar al unísono, […]lo que pone en vibración á uno cualquiera de esos núcleos nerviosos que integran el solar ibérico, deja insensibles á los demás, cuando no despierta en ellos reacciones opuestas, eternamente estériles.

            Gaziel: LV “Los Balkanes de Occidente”. 11/03/1919.

Text 29

Dos concepciones peninsulares completamente distintas i irreductibles entre sí: la concepción unitarista castellana y la concepción federalista catalana.

            LV “La pugna entre dos Españas” 8/06/1934

Text 30

Així és com jo he arribat a una posició també perfectament absurda. Després de la bona fe amb què tota la vida vaig defensar modestament, amb els meus modestíssims mitjans, la necessitat de la col·laboració intel·ligent, amb tota la convivència i conllevancia que fossin necessàries, ara, a les vellors, ja no hi crec, en absolut, com un químic escarmentat no pot creure en la fusió de dues substàncies que barrejades en el mateix morter produeixen fatalment, no una barreja superior, sinó senzillament una explosió catastròfica. No hi ha, tal com estan les coses, solució més lògica que el separatisme integral ―el de Portugal i el de les repúbliques americanes. I com que en el separatisme no hi crec pràcticament, per impossible, no em queda més refugi que el separatisme platònic o mental: l’estranya i absurda posició en què jo em trobo. No podent ser un separatista, sóc un separat.

     Fragment de carta de Gaziel a Rubió i Balaguer  del 30/12/1954 (Arxiu Rubió i Guilleumas) cedida per Manuel Llanas i publicada a Lletres Guixolenques n.1 (www.lletresguixolenques.com), Sant Feliu de Guíxols, juny de 2012

Text 31

El plet entre Catalunya i Castella penso ara veure’l amb una claredat diàfana, després de tants anys d’haver-lo sofert damunt l’ànima i damunt les costelles. I això que crec veure tant clar és que no té remei.

Només en tindria un: el més radical, el més absolut, el de la trencadissa màxima. Però resulta, estimat «Tocayo», que és el més impossible: pura quimera de cors calents i vidents, però de caps estrabul·lats i de peus que no toquen en terra. Bref: és un mal sense remei, perquè l’únic remei que té és un impossible.

            Gaziel. Epistolari, dins d’OCC p. 1724

Text 32

Així és com m’ha semblat que el nacionalisme català separatista és, políticament considerat, una aberració impracticable; i mai no he deixat de dir-ho, el mateix a casa nostra que a fora.[...] La meva disconformitat amb el separatisme és deguda a la convicció profunda que es tracta quelcom també anacrònic i, a més, eixorc, com a fill directe i vergonyant que és del seu contrari: l’expulsionisme anticatalà.

                        Gaziel: Enteniment de la Península Ibèrica. OCC p.1104

Text 33

I ara, per acabar, deixeu-me que faci una hipòtesi maragalliana. Qui sap si s'acosta un temps que a portuguesos i espanyols, empesos per la necessitat, ens agafaran ganes, instintivament, de tornar a mirar-nos els ulls, però de fit a fit [...] germans bessons fills d'una sola mare, la Península Ibèrica, que mai encara no ens ha pogut tenir a la falda, ben aplegats en una autèntica germanor.  Qui sap?

            Gaziel: Gaziel. La pàtria segons Maragall, dins d’OCC p. 1611.

Immigració i educació (conferència a l'Escola d'Adults de Sant Feliu de Guíxols, 2006 )

Catalunya ha estat sempre una terra de pas i també d’acollida. Permeteu-me que comenci amb aquesta obvietat, una mica estèril, perquè, de fet, segurament que totes les terres del nostre planeta tenen aquesta condició. I si gallegem de coses que tothom té, ens passarà com als corsos que defineixen la seva illa com “illa de la bellesa”, com si la bellesa que proclamen (i que hi és, certament) fos cosa exclusiva de la seva illa.

Però “terra de pas i d’acollida”, són paraules que porten de la mà un altre concepte, el de migració. I la migració és un fenomen social que s’ha d’estudiar des de moltes perspectives, la principal de totes és l’afany i l’instint de supervivència, que té tot ésser viu. Des d’aquesta perspectiva o punt de vista, a mi em sembla que les migracions són un equivalent social, humà, del fenomen físic dels vasos comunicants. Perquè en ambdós casos, allò que persegueix aquest procés, sigui natural o social, és equilibrar tensions, neutralitzar desigualtats, evitar injustícies i repartir satisfaccions.

Si la comparació amb els vasos comunicants és vàlida, de seguida és veu quina ha de ser la solució per a la immigració forçada: evitar o neutralitzar les tensions, les desigualtats o les injustícies a escala planetària, és clar, abans que es produeixin, ja que són la causa directa d’aquesta migració.

Per concretar una mica allò de “Catalunya, terra d’acollida”, posem-hi algunes xifres:

No tinc dades rabiosament actualitzades, però en el primers anys del segle XXI, a les comarques gironines, hi ha uns 36.000 immigrants censats, la majoria (una mica més del 50%) d’ells, de procedència africana, seguit per immigrants d’origen europeu (un 20%). En aquests moments, les xifres podrien ser lleugerament superiors. Per al conjunt de Catalunya (segons un cens de l’any 2000) la dades són aquestes: sobre un total de 6.207.000 d’habitants, comptem amb una immigració de 214.000 estrangers legalitzats, que donaria, aproximadament un 3,4% de població immigrada estrangera resident a Catalunya. I estem parlant de dades que s’han anat generant durant els darrers vint o vint-i-cinc anys.

Perquè si ens col·loquem en els 25 anys anteriors a aquests últims, veurem que l’afluència d’immigrants a Catalunya, va arribar gairebé als 2.000.000 d’immigrants, però gairebé tots ells d’origen espanyol, d’Andalusia i Extremadura sobretot. Ara, per exemple, estem en unes instal·lacions ubicades en una barriada guixolenca resultat directe del creixement urbanístic produït per aquell flux migratori.

En el conjunt d’Espanya, un cens de l’any 2002 afirma que hi ha més d’1.000.000 d’espanyols que, com a resultat de l’emigració fins al 1973, resideixen fora d’Espanya. Xifra que ha disminuït molt en relació a l’any 1976 en què hi havia 2,2 milions d’espanyols que residien en altres països.

Pel que fa a l’emigració catalana, des de finals del segle XIX, fins a la primera meitat del segle vint, entre crisis econòmiques i polítiques, molts catalans van emprendre també el camí de la migració, cap a Amèrica Central i Meridional, sobretot.

Si ens centrem en el cas de Sant Feliu de Guíxols, el flux migratori més rellevant és el que tingué lloc entre la postguerra i el final de segle. En aquest període, en què la població passà de 7500 habitants (el 1940) a gairebé 20.000 en tancar el segle XX, la immigració incrementava la població en un 7% aproximadament el 1940 i en un  3,8% aproximadament en acabar el segle, amb una punta màxima el 1975 del 30% sobre el total de la població, essent d’origen espanyol la majoria aquest percentatge, i un petit percentatge de fora de l’estat.

Aquestes xifres posen de relleu Catalunya com a terra sobretot d’acollida (tal com ho deia en començar aquestes paraules), però també, segons hem dit abans, com a terra d’emigrants. És un fet.

I el fet de la migració, sota certes condicions, porta sovint adossat una altre concepte, que només de pronunciar-lo ja provoca l’alarma, però permeteu-me dir-lo: és la xenofòbia.

La xenofòbia és una conducta complexa, amb fonaments que, a mi em semblen, socials-culturals i també, potser, instintius, que comparteixen tots els animals. Amb això, però, queda lluny de mi de voler justificar-la i molt menys disculpar-la. Però hi és. És un altre fet constatable. A Sant Feliu, en el passat se n’han donat dosis discretes per ambdues bandes (recordeu la paraula “xarnego”). A Sant Feliu se’n dona avui, a dosis una mica més alarmants, crec (recordeu la paraula “moro” o “negre” usats amb intenció ofensiva o despectiva).

El resultat d’aquestes xifres i situació és que, a nivell de la nostra ciutat, coexisteixen dues comunitats lingüístiques, i és una existència que m’atreveixo a qualificar, no de modèlica, però sí de tranquil·la, pacífica. Llevat d’alguna situació molt localitzada durant els seixanta i setanta no crec que ningú pugui dir que la migració a Sant Feliu de Guíxols va produir algun tipus de situació conflictiva. Ara bé, també és veritat i s’ha de dir, que aquesta bassa d’oli convivencial és més aviat fruit de la indiferència i del desinterès mutu pel contacte que no per una relació activa entre ambdues comunitats. Parlo, és clar, a nivell general. Després a nivell particular cadascú s’ho ha engiponat com més li ha plagut.

            És per això que parlo de dues comunitats, que en la realitat del dia a dia municipal, són ben poques les ocasions que hom pugui dir que hi ha confluència, coincidència, de motivacions, interessos i actuacions. La diferent orientació política, fins avui, d’aquestes dues comunitats també s’ha presentat, a cops, com un element que contribueix a subratllar les diferències entre elles. Tot i que en les darreres municipals s’ha produït un canvi substancial en aquest aspecte,  que ningú, crec, pot dir ara per ara si es tracta d’una flor d’estiu o és un fet que indica una coincidència entre les dues comunitats lingüístiques que ha de perdurar. El cert, però, és que, ara per ara, no crec que puguem afirmar que Sant Feliu de Guíxols sigui un model a seguir de convivència intercultural

Una de les cosa que xoca més a l’observador, és que entre la gent jove, en edat escolar, especialment, es manifesten certes actituds xenòfobes (no sé si són prou rellevants i calgui prendre-les seriosament en consideració o no) envers els col·lectius immigrants dels darrers anys. I entre aquests joves, n’hi ha molts, em sembla que ningú no pot negar-ho, que són fills dels fluxos migratoris dels seixanta/setanta. Aquests, com els que més, exigeixen decididament i de manera ràpida als nou vinguts una adaptació o assimilació lingüística, religiosa i d’hàbits socials. Sembla que les generacions que han precedit a aquests joves no han sabut transmetre a llurs fills, la seva experiència de migrants, ni les necessitats que tenien, ni els drets de què eren objecte, ni recordar-los, tampoc, la nul·la voluntat d’integració que duien amb ells quan emigraren cap aquí (recordeu d’aquells moments, però, les circumstàncies polítiques generals d’Espanya i la situació de persecució i clandestinitat de la llengua i manifestacions culturals catalanes a Catalunya). Ni els pares d’aquests fills no ho saben fer, ni els educadors, pel que sembla, tampoc no sabem fer-ho.

La migració, ja ho he dit, respon a necessitats vitals, i és just, moralment necessari i correcte que els països receptors, que vivim en opulència i sovint en voracitat i malbaratament de recursos puguem donar satisfacció a aquelles necessitats de les persones que han de recórrer a la migració forçada,  fer això, però, no vol dir que sigui una acció sense tensions ni problemes. Ara bé, si això és cert, també ho és que els països receptors, en aquest cas Catalunya i més específicament Sant Feliu de Guíxols, no poden ni tenen perquè oblidar o arraconar l’atenció a les seves pròpies necessitats. Perquè els immigrants en tenen, és innegable, de molts tipus, però nosaltres també en tenim, tothom en té, també és innegable. D’un altre ordre, es veritat, però que també reclamen solució i seria igualment una injustícia, que algú pretengués que l’imperatiu moral d’atendre les necessitat dels nous vinguts passa per desatendre les que nosaltres tenim plantejades com a ciutadans d’un país específic i d’una ciutat determinada. No es tracta de posar un torn d’atenció a les necessitats: cal atendre-les totes, simultàniament. 

Per raó de la feina i dedicació de molts del presents m’agradaria fer una petita consideració sobre un aspecte de l’atenció educativa i formativa, que és també una necessitat amb què venen equipats els immigrants actuals i que sembla que som nosaltres els encarregats d’atendre-les.

Pel que fa als centres d’educació secundària de la nostra ciutat, a l’IES Sant Elm el nombre d’immigrants de primera o segona generació és de 32 , durant aquest curs 13 d’ells han format part del grup d’aula d’incorporació tardana. A l’IES Sant Feliu, el nombre d’immigrants, també de primera o segona generació és de 36, dels quals 7 han passat per l’aula d’incorporació tardana. En aquests casos, l’aprenentage de llengües i d’alfabetització segueix les pautes establertes, quan a programes i freqüència, pel Departament d’Ensenyament i el sistema educatiu del país.

A l’escola d’adults de Sant Feliu de Guíxols tenim, aquest curs 150 immigrants, la majoria dels quals són de població magribina, que rep una formació, quan a formació lingüística, en els termes que ara comento.

Per regla general l’escolarització d’adults comporta una immersió en el coneixement de llengües i alfabetització. De fet és un pas cap a la integració d’aquests immigrants, una integració cultural. Doncs bé, en general, als centres d’adults de les comarques gironines, aquesta integració d’alfabetització i aprenentatge de llengua es fa en llengua espanyola, en un percentatge que volta el 75%, i un 25% és de català i en català. El resultat és que a les comarques gironines, comarques catalanes, terra d’acollida (que deia abans) la integració dels immigrants, immigrants africans, sobretot, és una integració en la llengua i cultura castellanes, no catalanes. I té una certa lògica, perquè és una continuació de la llei del més fort, que aquí seguim, com a tot arreu. I de vegades ho fem convençuts que així prestem un veritable servei real a la immigració, amb això els ajudem, encara que això significa buidar cada cop més la presència de la llengua i cultura catalana en el país propi. Algú creu que integrar-los en la cultura catalana resultaria inadequat, innecessari, i per tant, injust i insolidari. Durant els anys seixanta no ho poguerem fer per raons d’afluència massiva i sobtada d’immigrants i per raons polítiques, policials i repressives, ara no ho podem fer per no molestar i en nom d’una solidaridat i d’una correcció que, de veritat,  no l’entenc

Pel conjunt de Sant Feliu de Guíxols com a dades del padró municipal tenim, al 2003, que d’edats compreses entre mesos i vint-i-vuit anys hi ha a la ciutat, 744 persones immigrades, la qual cosa representa aproximadament un 3,75% sobre la població actual,  percentatge que s’haurà d’incrementar amb persones de més edat que aquestes que també hi ha, però que per més que produeixin un augment significatiu, no crec que passés d’un 100%. Si fos així voldria dir que a Sant Feliu de Guíxols hi ha un 7,5% de població resultat de la immigració dels darrers decennis.

El percentatge de població immigrada actual, com es pot veure, és molt inferior al percentatge d’immigració dels anys setanta (de 10 a 5 vegades inferior, en funció de les edats que comparéssim). A això cal afegir-hi que les circumstàncies polítiques han canviat molt des d’aquells anys. La conclusió és que ara hauria de ser possible que les autoritats municipals, en ús de les seves atribucions democràtiques, endeguessin un tasca d’integració seriosa d’aquests immigrants en el nostre món cultural, ara ho poden fer perquè ara és possible 

Crec que la ciutat no pot girar-se d’esquena a la immigració forçada, perquè és una necessitat i, alhora, un deure. Procurar-ne una integració digne en tots els sentits, materials i culturals, cercant un equilibri entre les seves i les nostres necessitats és el millor servei que podem oferir-los i oferir-nos també a nosaltres mateixos.

Dic això i voldria accentuar-ho, perquè, si no vaig errat, aquesta qüestió, aquest tema, únicament ha figurat, de manera explícita, en el programa electoral d’un sol partit polític de les darreres eleccions municipals. I no és cosa banal, perquè molts estudis realitzats tant a nivell espanyol com català (incloent Sant Feliu de Guíxols, per descomptat) indiquen que entre la població autòctona ha crescut la tendència a la problematització de la immigració, en canvi no creix la consciència de xenofòbia que aquesta problematització comporta. És un desequilibri moral profund quan entenem que el nostre país té un dret moral a emigrar, en cas de necessitat, a altres països, però considerem gairebé com a invasió delictiva la immigració al nostre país. És d’esperar i suposar que els partits tindran plantejades les respectives estratègies sobre el tema de la immigració actual en la nostra ciutat, però sigui pel que sigui i llevat el cas d’un sol partit, no l’han considerat prou important com per incloure’l en els programes electorals.

Sóc conscient i ja sé que he dit coses que políticament no són gaire correctes,  per això apel·lo a la vostra paciència i comprensió, i, en tot cas, en demano disculpes.