Revista digital: Lletres Guixolenques (desembre de 2013)
Els goigs de Gaziel
Als cinquanta anys de la mort de Gaziel sembla indicat de fer algun comentari sobre el text (Els Goigs de Sant Feliu de Guíxols), que li serví per agafar embranzida per a la seva obra en llengua catalana.
Hi ha algunes dades, al voltant de la redacció d’aquest text, que són interessants i que val la pena de destacar.
En primer lloc, cal saber que el redactat inicial d’aquest llarg poema va ser acabat l’agost-setembre de 1951 (aquesta serà la versió 1). Dic “inicial” perquè el text que acabà essent publicat (el 1952, a Madrid, per una editorial anomenada Aldus, i que anomenarem versió 2) és diferent, en alguns punts a aquella primera redacció inicial.
Sembla ser que, el 1951, quan Gaziel acabà la primera versió del text, en repartí una còpia mecanografiada entre amics i coneguts. I, per les raons que sigui (segurament n’hi ha de polítiques —precaució política— i de literàries, òbviament) Gaziel decidí alterar aquesta versió mecanografiada a l’hora de publicar-la en aquella editorial. La revista Àncora, de Sant Feliu de Guíxols, però, publicà en el número 2.723, a l’agost de 2001, la versió mecanografiada inicial.
El poema està escrit amb un total de 67 estrofes (65 són quartetes amb rima del primer vers amb el quart i del segon amb el tercer, més dues estrofes a l’inici i al final del poema que tenen set versos cadascuna d’elles), dividit en tres parts. En la primera part hi ha un dibuix elaborat del paisatge social de Sant Feliu de Guíxols, podríem dir que, aquesta part, constitueix el canemàs d’allò que, un xic més endavant, arribaria a ser el contingut del llibre Sant Feliu de la Costa Brava. La base econòmica de la ciutat (la indústria surera), costums i tradicions, paisatges de rodalies, gastronomia i lleure... palesen les fites del que Gaziel considera i anomena la xauxa guixolenca.
En la segona part hi ha una mena d’inventari humà que serveix escenificar pautes i nivell cultural de la ciutat de la mà, justament, d’aquella bonança econòmica.
I, en la tercera part, hi ha l’emergència del desencís pel qual Gaziel admet i proclama la fi ineluctable d’aquella xauxa. Es tracta d’un lament carregat de determinisme sociològic per sota del qual hi respiren les tesis historicistes d’Oswald Spengler, que Gaziel coneixia bé i que li servia de criteri per entendre i analitzar la fi d’una època que ell tant estimava, però que, de la qual, no tenia cap altra opció que admetre’n el procés fatal que segueix tota col·lectivitat en una trajectòria mecànica d’enlairament inicial i de declivi final.
Hi ha, en aquesta tercera part notes clares de fatalisme i pessimisme i lament, però es tracta d’una tessitura momentània: Gaziel no es rendí mai del tot a tals notes. No renuncià mai a dir, pensar, esperar i sospirà per l’arribada, propera o llunyana, de temps millors.
En el vers numero 3 el lector podrà apreciar una lleugera rectificació de paraules i intenció emprades inicialment. En la versió 1, Gaziel, remarca el fet de l’espanyol (el ciutadà espanyol, no la llengua espanyola) en la seva situació de prostració, en clara referència al fet històric de la pèrdua colonial de Cuba i Filipines. En canvi en la versió 2 Gaziel defuig el pronunciament tan explícit de l’abatiment de l’espanyol a canvi d’una expressió més difusa i indirecta com és la constatació d’un “gran desconhort”. Cosa que li degué semblar una manera d’evitar de burxar en el suposat greuge històric i militar (la generación del 98 espanyola passa per ser l’expressió literària i ideològica de frustració social originada per aquells fets) contra l’espanyolitat, quan, en canvi, en la mateixa estrofa cantava el rendiment que el “ganxó” hauria obtingut del capgirell positiu d’aquella situació de prostració social.
A l’estrofa 4 hi ha una continuació de la mateixa intenció: així com en el vers 2 de la versió 1, la primera redacció donava a entendre una mena d’indolència del “ganxó” envers aquella situació políticosocial espanyola (“com un que ni se n’adon” havia escrit), ara en la versió 2 Gaziel vol mostrar una sintonia amb la postració sentida per la mentalitat espanyola i substitueix aquell vers inicial per “en mig d’aquell dol pregon”, donant a entendre la presència d’una mena d’empatia per part catalana i per part guixolenca, és clar, amb l’abatiment ideològic i sentimental espanyol.
A l’estrofa 5 hi ha uns canvis que, malgrat hom pogués atribuir-los a intencions polítiques, s’hi fa evident una justificació o motivació a favor de l’agilitat literària que els versos adquireixen en la versió 2 i, sobretot, en el vers segon. Queda estilísticament més fluït i àgil dir o escriure “en mig d’aquell dol pregon” que no “com un que ni se n’adon”. Una qüestió semblant i molt simple d’agilitat lectiva i d’harmonia prosòdica passa amb l’estrofa següent. El vers on deia: “Pel Pertús bufava una aura” (versió 1), queda canviat, a la versió 2, per: “Del Pertús bufava una aura”. El simple canvi de la contracció prepositiva pel per del atorga al vers una fluïdesa innegable.
En alguns versos, Gaziel acabà optant per mots més cultes, desestimant-ne d’altres més neutrals, com per exemple a l’estrofa 9 en què substitueix el verb lligar pel verb fermar. O en l’estrofa 16 on el verb aplegar queda substituït per cercar.
A l’estrofa 28, però, hi ha un canvi que esbatana especulacions diverses. La segona part del conjunt del poema s’inicia a l’estrofa anterior (la 27). En aquesta segona part, Gaziel procura glossar allò que li sembla tan digne de lloança i congratulació, malgrat que la recança i l’elegia hi siguin de rerefons: la qualitat ciutadana de Sant Feliu de Guíxols. Els “senyors”, de qui Gaziel parla, és un mot per referir-se a aquella diversitat ben nombrosa de ciutadans que, sobretot al llarg del s.XIX (esperonats i emmirallant-se en els industrials centreeuropeus que havien arribat a la ciutat per tal d’explotar la indústria surera que, en aquell moments, anava llançada a tot drap) s’engrescaren en la creació petites indústries sureres, primer d’àmbit familiar i amb un abast humil, restringides a entorns de mercats propers, després ampliats a obradors que acabaren acollint gernacions respectables d’obrers manuals i, de seguit, d’obrers mínimament mecanitzats, trafiquejant amb mercats llunyans, per mitjà de comandes, enviaments, representacions... escampats per la geografia europea. Aquella situació acabà donant un to social a Sant Feliu de Guíxols, que, de manera força immediata produí efectes notables tant amb l’aparició i consolidació d’una petita burgesia com al creixement d’exigències i realitzacions culturals, amb noms tant prominents, en aquest darrer camp, com Rafael Patxot, August Casas, Salvador Albert, Juli Garreta...
Així doncs, a l’estrofa 28 hi ha una clara referència a aquesta situació d’industrialització i mercantilisme radiants de la societat guixolenca que portava de la mà un refinament en el to cultural d’aquesta societat, en to que s’acabà encomanant fins i tot a sectors socials econòmicament humils de la ciutat. Justament al món obrer de les fàbriques de tal burgesia il·lustrada (hi ha una clara referència a aquest particular quan a l’estrofa 31 esmenta la presència de la biblioteca del Casino dels Nois, entitat que acollia les classes menestrals i obreres). Aquest transvasament recíproc d’economia i de cultura queda expressat de manera clara en l’estrofa 29, en escriure “Ací diner i cultura / es varen saber casar,”.
Però a l’estrofa 28 hi ha un canvi en el quart vers que indica que Gaziel degué acabar decidint-se per una versió poètica que esborrés la sospita de cap intenció política del vers. Cal saber que el canvi introduït per Gaziel en la versió impresa tenia com a rerefons no només l’existència de la censura política del règim franquista, no només la impressió negativa que, suposadament, podia produir en algun lector madrileny (l’edició fou feta a Madrid), sinó també el procés polític contra ell que feia relativament poc havia quedat sobresegut. Un procés impulsat per la propietat i la direcció de la mateixa La Vanguardia. I és que en aquella estrofa, al vers de la primera versió mecanografiada deia el següent:
“Senyors de cos i esperit
gent de pro, que feia tropa,
viatjant per tota Europa,
sense passar per Madrid”
Hem fet referència, línies enrere, a les implicacions guixolenques d’aquesta estrofa. La cirereta és, justament, al darrer vers. Hom pot endevinar que Gaziel hi constatava, satisfet, que en el terreny econòmic, la burgesia industrial surera de Sant Feliu de Guíxols prescindia de Madrid, és a dir, del paper centralitzador o centralista que tant en aspectes econòmics com socials i polítics exercia la capital espanyola sobre la perifèria peninsular. És a dir que ens trobem amb una ironia d’intencionalitat política que fa escarni d’un dels puntals de la política territorial espanyola: el paper d’àrbitre central de la capitalitat de l’estat. Per això en la versió 2 (la versió impresa) aquesta petita coentor ideològica de Gaziel, del darrer vers, queda dissolta de tot, amb un vers insípid que diu:
“però tornant sempre al niu”.
Però la nota ideològica curiosa ja es troba en el primer vers d’aquesta mateixa estrofa 28, quan Gaziel, en la versió 1 hi havia escrit:
“Senyors de cos i esperit”
En canvi, en la versió impresa, aquest vers queda substituït per:
“Homes rics i de cap viu”.
La diferència de significació i intenció entre la primera versió del vers i la segona és notable. En la primera redacció hi ha una universalització de les qualitats d’aquella petita burgesia industrial guixolenca, que vol insinuar una excel·lència personal en tots els ordres. Cosa que justificaria encara més que Gaziel escrivís en el darrer vers d’aquella estrofa allò de “sense passar per Madrid”: per a una qualitat tan excel·lent de persones (“senyors de cos i esperit”) resultaria del tot plausible i justificada l’opció de prescindir de la intervenció administrativa, burocràtica i política de “Madrid”. Quan Gaziel canvia el contingut d’aquest darrer vers per “Homes rics i de cap viu” produeix una banalització sorprenent del vers de la primera versió: l’excel·lència queda fixada, de manera una mica equívoca, en la interpretació materialista i economicista de l’adjectiu “rics”. Aquests homes, doncs, que haurien recorregut Europa darrera de l’obertura de nous mercats tindrien com a motivació exclusiva l’enriquiment material o econòmic. Ara, l’equívoc o l’ambigüitat dels termes “ric” i “cap viu” tindrien, si convingués abrandar-ho en algun moment, un potencial metafòric que permetria associar-los amb altres tipus d’enriquiment. ¿Per quina raó, Gaziel, rebaixà el contingut espiritual, clar i categòric del primer vers de l’estrofa 28 en la versió primera, canviant-lo per la versió susceptible de banalització i volgudament equívoca de la versió impresa, majorment tenint en compte que en l’estrofa següent (la 29) proclama la ciutat guixolenca com el lloc d’un maridatge estret entre industrialització i culturització?
Hi ha en la versió impresa algun canvi que sembla obeir a alguna intenció literària molt recòndita, si no és que es tracti d’un error d’impressió o de transcripció de text. Per exemple a l’estrofa 34, i a propòsit de la persona de Salvador Albert, en el segon i tercer vers de la versió 1 hi deia que “va ser apuntant més alt, / el líric més musical”. En canvi en la versió 2 (la impresa) hi diu: “va ser, apuntat molt alt, / el líric més musical.” El canvi d’apuntant per apuntat obeeix a alguna causa difícil d’escatir perquè el mot, tant en forma de gerundi com en la forma de participi (o, si es vol, com a adjectiu) sembla tenir igualment una explicació plausible tant des del punt de vista literari, prosòdic, mètric com ideològic.
En aquesta part segona, dedicada al material humà de la vila, Gaziel s’entreté força (en quatre estrofes seguides) en la lloança de can Rovira, lloc de trobada habitual, en el tombat dels dos segles, de músics més rellevants de la ciutat. En la versió 2, Gaziel hi fa sortir explícitament el lloc i nom de la finca, cosa que li degué semblar irrenunciable, en discrepància amb la versió 1, en què el nom de la propietat no hi sortia per a res.
Una cosa semblant passa amb el vers 37, que Gaziel dedica a l’impressor i llibreter Viader, autor d’una edició del Quixot, veritable filigrana, en un llibre amb fulls no de paper, sinó de suro. En la versió 1 Gaziel no feia esment a l’obra en concret, en canvi en la versió impresa hi fa sortir Don Quixot alterant el contingut i rima dels versos segon i tercer d’aquella estrofa, per adaptar-los a la modificació.
La decadència de la circumstància històrica que és objecte de record i lloança en el poema, arriba, doncs, amb la tercera part. Aquí Gaziel reprèn la crítica amarga contra la societat europea que ha anat emergint a partir del final de la primera gran guerra europea, la belle époque. Les cuejades del declivi general afecten Sant Feliu de Guíxols també. Per això en l’estrofa 55 (sense cap canvi entre les dues versions) canta: “El món se’ns ha tornat boig, / la vella Europa és una olla: / tot desbarra, tot trontolla, / i el boig se’ns ha endut el goig.”
En l’estrofa 62 Gaziel torna donar una mostra de preferència poètica guiada per l’agilitat en els canvis que produeix en els versos de la versió 1 i de la versió 2. Canvia el mot batalles pel mot falles. Aquesta és una paraula que, poc més endavant, havia de tenir una paper important a l’hora de la digressió centrada en l’explicació gazieliana sobre la naturalesa del poble català (una digressió que ajuntada a altres, constitueix l’assaig Quina mena de gent som).
L’optimisme irrenunciable de Gaziel remunta qualsevol depressió. Malgrat el declivi i la decadència d’una societat, d’un moment de la Història i d’una mentalitat que tant estimava, no s’està d’encendre estímuls. En l’estrofa 64 de la versió 1 hi escriu que els bons temps han de revenir i en la versió impresa reblona aquesta esperança fent el vers primer una mica més curt: “Els bons temps prou tornaran”. I fent servir una expressió que ell mateix usava en la seva obra assagísticoliterària podem acabar assentint i dient: Qui sap?
Agonia de conceptes i sobiranisme català
De bon començament cal aclarir que el primer ús que practico del mot agonia és el del grec clàssic ἀγωνία, que és d’on se suposa que s’enlaira la deriva etimològica del mot. Volia dir, “lluita”, “confrontació”, “rivalitat”, (també tenia altres sentits que no cal, ara, aportar). Per tant, aquí el mot agonia s’ha d’entendre en primer lloc en aquest ús semàntic. Ara, és veritat que la lluita menys o més palesa de conceptes en confrontació pot acabar ajustant-se al contingut semàntic d’agonia tal com l’expressa el diccionari de l’IEC: darrers moments d’una vida que s’extingeix. I, en aquest sentit, un mot pot acabar derivant cap un sentit molt allunyat de l’original.
No cal haver de comptar amb una perspicàcia política fora del comú per adonar-se que qualsevol reclamació o reivindicació nacionalista ha de ser, d’entrada, rebutjada, o ignorada pel poder polític d’un Estat que, per les raons històriques que siguin, té el control polític d’una comunitat nacional subjecte de reclamacions o reivindicacions. Si L’Estat incorre en tal rebuig, vol dir que no hi ha una identificació entre una part i l’altra. És a dir, entre tal Estat i tal comunitat hi ha sens cap mena de dubte vivències nacionals i un autoreconeixement nacional diversos, diferents. La qual cosa no implica necessàriament la impossibilitat d’una entesa, sinèrgia i sintonia entre ambdues parts per construir una realitat política d’un tipus o altre.
Qui ignora, doncs, aquest dictamen està exhibint o bé una ignorància severa o deixa palès que els interessos d’ambdues parts en confrontació són interessos contraposats. És a dir, alguna cosa tem l’Estat, davant d’una reivindicació nacionalista que no assumeix com a pròpia, i alguna cosa la comunitat nacional proclama com a greuge que no queda satisfet en la seva inclusió en l’Estat que és destinatari de tal reivindicació.
És a dir, per una banda l’Estat veu alguna cosa a perdre en la reclamació de la comunitat nacional (sigui en el registre econòmic, territorial, jurisdiccional, cultural..., en el marc de tal Estat) Per l’altra banda, la comunitat nacional veu alguna cosa a guanyar en la seva reivindició, en els mateixos termes i registres de l’Estat (en el cas de negativa per part de l’Estat d’accedir les reivindicacions nacionalistes, l’expectativa d’ambdues parts queda invertida, és clar). En línies general ambdues opcions cal acceptar-les com a legítimes en la mesura que ambdues parts defensen llurs interessos. És a dir l’estratègia de l’Estat i l’estratègia de la comunitat nacional s’orienten de manera plausible en funció d’aquests interessos a renunciar/satisfer, perdre/guanyar.
En el cas del sobiranisme català i de la seva confrontació amb l’Estat, sigui perquè li sigui reconegut i concedit el dret a decidir o, a la fi, la possible independència en relació a tal Estat, hi ha una qüestió prèvia portada a la pràctica per una part considerable dels polítics castellans/espanyols: el negacionisme. Una actitud ideològica aquesta que s’expressa en diferents registres i modalitats, però que a la fi tots ells conflueixen en el propòsit de negar, de no reconèixer el caràcter nacional de la comunitat catalana. Les raons per donar suport ideològic a aquest negacionisme són diverses:
històriques: Catalunya no hauria estat mai una comunitat independent o un Estat independent.
econòmiques: els serveis i infraestructures públics de Catalunya els pagaria l’Estat.
Socials i psicològiques: a Catalunya hi viuria molta població amb arrels familiars de fora de Catalunya...
Raons com aquestes, i altres, actuarien de justificadors ideològics i intel·lectuals per adobar aquell negacionisme, i, a la fi, no haver de reconèixer, permetre, autoritzar un exercici de sobirania al poble català (un concepte, aquest, “poble català” que no tindria, així, gaire més abast que el de ser un simple apel·latiu de caire folklòric).
Però barrejat amb les diverses modalitats de confrontació al voltant del sobiranisme català, n’hi ha una que sembla navegar amb absoluta llibertat de moviments. És l’equipament conceptual que des de la política estatal se solen arborar els discursos polítics no disposats a acceptar, permetre, concedir o accedir a la reivindicació nacional catalana. Caldria revisar-ne uns quants per tal de poder calibrar llur pes específic en aquesta confrontació política.
Una cosa, però, que m’ha cridat l’atenció és que, des del costat sobiranista català no hi ha hagut, o no he sabut detectar gaire acarament crític o confrontació ideològica envers tal equipament conceptual que la reacció estatal exhibeix. Aquesta no és una qüestió innòcua, perquè darrera d’ella batega un esperit encara més silenciat (estratègicament, potser?, una estratègia de la qual jo no en sabria veure l’oportunitat!) per la lluita sobiranista i que té un potencial incalculable de ressonància internacional: la reclamació del dret a la restitució nacional.
Revisem, doncs l’ús i rendibilitat d’alguns conceptes:
1- Il·legalitat de l’objectiu del sobiranisme català. Tant partits polític catalans com d’abast estatal proclamen que la celebració d’un referèndum amb l’objectiu assolible o no de la independència de Catalunya no queda contemplat en la Carta Magna de l’ordenament polític espanyol. I en aquest sentit, tant un referèndum com la proclamació d’independència constituirien actes indubtables d’il·legalitat i, per tant, no és oportú celebrar-lo o proclamar-lo.
De fet, no hi ha a Europa cap text constitucional que reconegui explícitament el dret d’un part del territori d’un Estat a separar-se’n. Situació aquesta que perfectament indeclinable i previsible, llevat que trobéssim un Estat polític que de bell antuvi estigués disposat a admetre la reducció del territori que controla. Cosa que sembla poc plausible.
L’apel·lació a la il·legalitat de les fites del procés català passa per alt un fet fonamental d’un pes i importància aclaparadors. El sobiranisme català, allò que posa en qüestió, és, en clara precisió, l’estatus de legitimitat de la legalitat espanyola proclamada per la Carta Magna. És justament la legalitat espanyola allò que està essent qüestionat. Com caldria acomodar-se a una legalitat considerada injusta, partidista, il·legítima, per tal de enderrocar i transformar tal legalitat? Polítics i no polítics en un accés de suposada i irreprotxable tàctica democràtica contestarien que tal transformació cal dur-la a la pràctica a través d’institucions, entitats i mecanismes que, de manera democràtica, permetin la transformació de la legalitat vigent. És a dir, per voluntat i decisió de la majoria, com passa en els procediments democràtics. Argument aquest que passa per alt, és clar, que l’objectiu del catalanisme sobiranisme és un projecte minoritari dins de l’Estat. I com un projecte minoritari li seia possible d’assolir resultat satisfactoris en confrontació amb una majoria que no accepta, ni permet, ni tolera tal projecte? Quin és el mecanisme democràtic i legal a disposició perquè una minoria nacional en ús d’un dret innegable vegi reconeguda la seva realitat davant d’una majoria social o política que no li ho vol reconèixer?
En el procés sobiranista català han pujat a la palestra dues idees polítiques centrals de perdurabilitat històrica inestroncable. La primera d’elles fou proclamada per Trasímac. Plató, en un dels seu Diàlegs, no té cap inconvenient de transcriure-hi les paraules crues, realistes i explosives d’aquell sofista: la legalitat és la llei del més fort. El més fort vol dir també, però, el més moralment just, el més raonable, el més necessari i convenient...? Qui sap. El que sí que és segur és que el més fort és aquell o aquells que saben i poden imposar la seva voluntat sobre els que no tenen capacitat per fer-ho, i aquests altres només la tenen per acatar tal voluntat. En què és basa aquesta força superior? Doncs segurament deu haver-hi un ventall ample d’opcions i de possibilitats: des de la força bruta fins a l’interès econòmic, passant per la capacitat discursiva o de convenciment. Tota això serien mitjans per exhibir una força superior. Plató mateix, en un remarcable accés de realisme (essent ell, com era, un ideòleg idealista), no s’atreví a contestar la proclama de Trasímac i va passar-hi de llarg. Tot això, doncs, es ventilava ara fa gairebé dos mil cinc-cents anys. Ha aparegut algú, al llarg de la Història d’Europa, que hagi contradit la proposta del sofista?
No solament això, sinó que dos mil quatre-cents anys endavant (és a dir, una centúria i una mica més abans de la nostra) John Stuart Mill, estendard del liberalisme i l’utilitarisme britànic, reblava el clau de l’estigma imprès per Trasímac i proclamava que un govern democràtic com cal és aquell que reconeix (amb totes les conseqüències que això pugui comportar) les minories. O sigui que un govern amb pedigrí democràtic seria aquell que precisament duria a la pràctica, fins a cert punt, l’afirmació/denúncia de Trasímac, contradient, per tant la tesi d’aquest sobre la legalitat d’un Estat. Interessant. A la minoria nacional catalana, doncs, en aplicació de la tesi de Mill caldria que li fos reconeguda la seva realitat (i els drets conseqüents), un reconeixement que, segons alguns, no són contemplats per la legalitat que ha bastit la majoria social de l’Estat.
El recurs a la legalitat política espanyola, doncs, com a obstacle per al reconeixement de la realitat i exigències de la minoria nacional catalana, seria un recurs conceptual, ideològic, blindat, opac, que camuflaria de manera populista l’interès d’una majoria per sobre de l’interès d’una minoria nacional.
I és que, de fet, Trasímac aplicava a la realitat social i política un principi que sembla que tothom reconeix com a indiscutible: la preeminència irrebatible de la llei del més fort.
2- Sobirania popular. Un Estat com Espanya, des d’un punt de vista històric, ha viscut pocs parèntesis de govern democràtic. L’efímer intent de contestació a l’absolutisme borbònic, un cop acabada la Guerra del Francès, La Primera República Espanyola, La segona República, i l’Estat de les Autonomies actual. Tots aquests breus episodis de vel·leïtat democràtica (deixem de banda la teatralització parlamentària i constitucionalista de la Restauració borbònica, de finals de s.XIX). Comparat amb altres Estat europeus, la tradició democràtica a Espanya deu tenir encara alguna mancança per superar, com per exemple, en el sentit d’entendre que una democràcia requereix uns servidors públics que, com a tals servidors no hi són per a promoció exclusiva personal (aquesta mancança possiblement deu ser teló de fons de l’inenarrable quantitat de corrupció política que amara des de les instàncies municipals fins a les cotes més altres de poder de l’Estat). La convicció democràtica a Espanya no sembla haver amarat de manera gaire decisiva, encara, l’acció política. Li cal, segurament tradició. Però això no només té relació amb les pràctiques dels polítics elegits per als càrrecs oportuns, perquè hi ha altres qüestions, com la filiació sindical que ateny unes proporcions mínimes, si no ridícules en proporció amb altres Estats europeu, amb França, per exemple. Aquest fet és, de manera probable, un indicador de nivell baixos del sentit de col·lectivitat del poble espanyol (el poble català no estaria tampoc tan lluny d’aquesta situació generalitzada). Aquesta curta tradició democràtica també està al darrera de l’afecció ideològica espanyola a la sacralització de persones properes al poder i de les accions polítiques d’aquestes persones, de tal manera que a nivell popular sembla haver-hi una inhibició insondable davant de la necessitat de revisions i anàlisis crítiques de les accions dels polítics. La consciència i la convicció de la necessitat de l’atenció viva i de l’anàlisi constant de la trajectòria política són elements que potencien el sentit col·lectiu de la convivència, la rendibilitat de l’acció col·lectiva i l’acció política responsable. Però per a tals elements cal una presència dilatada de convivència i organització democràtica avalada per períodes llargs i continuats.
És a partir d’aquests constatacions que l’apel·lació a la sobirania popular per justificar l’oposició al sobiranisme català resulta ser un sarcasme cruel utilitzat i aprofitat per moltes elits polítiques i econòmiques per consolidar els seus interessos, de vegades només extractius i gens populars, ni al servei de la comunitat.
Com poden recórrer, bona part de càrrecs polítics, al concepte de sobirania popular com a dipositari de la voluntat del poble espanyol (per llançar aquesta sobirania contra el sobiranisme català), quan aquesta mateixa sobirania és estafada, defraudada i espoliada en serveis i bens socials, econòmics, naturals... a favor d’una classe elitista extractiva, que acumula fortunes i patrimonis a costa de la reducció dels serveis de què aquesta sobirania popular voldria i necessita disposar, reclamar i tenir?
L’apel·lació a la sobirania popular d’abast territorial espanyol per decidir la qüestió nacional catalana, no només és d’una raonabilitat i sentit elemental i comú inexistents sobre l’autonomia de persones i pobles, sinó que vol pujar a la palestra la realitat social d’un país que és estafada constantment per classes polítiques i econòmiques que al llarg dels segles s’han anat rellevant en el seu paper depredador sobre aquesta mateixa sobirania popular que tant reclamen. Es veu que per allò que interessa cal recórrer al poble i a la seva capacitat decisòria (ni que sigui per coses que no li pertoquen), però quant a altres qüestions, la sobirania popular ni tan sols és considerada.
3- Unitat política. Barack Obama va encandilar la classe política espanyola contrària al sobiranisme català amb la seva rotunda afirmació i aposta per una Espanya unida i forta. Quin encomiable desig! Hem de suposar que Obama deu voler i servar aquest excel·lent desig per a tots els Estats del món (bé potser per al cas de Rússia, Corea del Nord, Iran i..., qui sap). Una cosa semblant de suposició plausible, degué passar amb l’afirmació de Macron a França. La qüestió, però, és que el concepte d’unitat és un dels més maltractats per la prosòdia política.
Resulta que unitat implica, en una lògica ben elemental, parts. I el reconeixement d’unitat implica el reconeixement de parts. La política castellana en boca de professionals de la política o del poble ras sembla haver defensat sempre (!) que Catalunya és una part d’Espanya. Tothom, per poc sentit comú que tingui, sap perfectament bé que una unió sense reconeixement de parts, no pot ser mai tal cosa. Per altra banda les parts a unir sempre han d’anar avalades i garantides per la llibertat de decisió. Si no és així, tractar d’unió una reunió forçada no és altra cosa que tergiversar la qüestió i voler aparentar realitats que no tenen cap fonament. Mantenir aquest engany és garantia de problemes i d’insatisfacció de les parts, més aviat o més tard. I això sembla raonable d’aplicar-ho a qualsevol situació col·lectiva o personal. Per tant, impermeabilitzar el concepte d’unitat impedint-ne una anàlisi que mostri les diferències insondables entre una unió forçada i una unió lliure és un recurs populista utilitzat per tot aquell que amaga els interessos reals, econòmics, polítics..., que l’empenyen.
Aquesta seria un mostra minúscula del tractament que reben només tres conceptes que han entrat en joc a propòsit del sobiranisme català. La llista de conceptes tergiversats amb l’objectiu de la manipulació ideològica en contra d’aquest sobiranisme és molt més llarga que tot això. Caldrà fer-ne l’oportuna anàlisi i ampliació en algun altre moment.
Alep, testimoniatge còsmic
Qui més, qui menys, tothom ha sentit un dia o altre l’impacte psicològic, fisiològic, espiritual... que pot causar de manera trasbalsadora la visió contemplació, lectura o coneixent d’alguna notícia, situació, episodi o imatge. Per més que hom estigui al cas de determinades situacions, hi ha moments que la sola visió instantània d’un fet d’aquestes mateixes situacions pot desencadenar efectes que inciten, enfonsen, enalteixen o deprimeixen fins a límits inesperats l’ànima de qualsevol persona.
La ciutat siriana d’Alep ha estat, segurament, l’episodi més tràgic de la guerra d’aquell país, l’inici més esborronador per als primers passos dins de la nova centúria (quin inici!), la petja més funesta, calamitosa i deplorable que la col·lectivitat humana pot deixar i causar en sòl planetari. Pels corresponsals informadors de la guerra d’aquell país hem sabut que el bombardeig que el règim sirià hi ha practicat forma part de les tàctiques d’anorreament i destrucció humanes més cruels que hom pugui dispensar: helicòpters carregats amb bidons de cru, omplerts a vessar d’explosius, han estat llançats amb perversitat imperdonable sobre les cases dels ciutadans d’Alep. La destrucció hi ha estat gairebé total: gent de totes les edats morint destrossats o aixafats per l’ensorrament d’edificis. És igual que es tractés d’escoles, hospitals, habitatges particulars...
Doncs bé, la premsa divulgà la imatge esgarrifosa d’un nen posant les mans sobre el cos d’un cadàver ¾probablement el cos d’un familiar molt proper seu: pare o mare¾, els ulls esbatanats i amb un plor desesperat, amb una expressió d’incomprensió total davant d’una situació per a la qual no té cap altra resposta fisiològica, biològica, que un plor i un bram desconsolador. L’espant de les explosions recents damunt del sostre de casa o de casa del veí li resulten encara aterridores. Hi ha uns quants adults que li posen la mà a les espatlles volent fer costat a l’infant trasbalsat, però en la cara del nen hi ha l’expressió insondable de la inextricable misèria que la vida humana és capaç d’atènyer i produir. Qui tingui prop seu infants, fills o néts, pot reconèixer de manera ocasional aquesta expressió en ells davant de situacions i fets innocus que colpegen l’ànima d’un nen, però aquí l’expressió del rostre infantil és resultat de l’agressió més crua amb què l’existència pot amarar la vida d’un individu, i encara més, ara, d’un individu que no ha pogut arribar encara a desplegar cap mena de mecanisme de comprensió o de resignació que li pugui atorgar alguna facilitat vital.
La massacre d’Alep, és un capítol darrer d’una llarga sèrie de fets i situacions que tenyeixen massa la trajectòria humana sobre el planeta i en fa encara més terrible, dramàtica i pessimista la contemplació de la dilatada correntia històrica que ha precedit el moment actual, amarant, de forma inexorable, de pinzellades apocalíptiques i nihilistes tot esforç per albirar la continuació, si és que pot durar massa, de tal trajectòria.
El pessimisme burxa de manera incontestable la mateixa concepció de la presència humana en el planeta i obre la porta a anàlisis i especulacions més desesperançades i fatídiques sobre el sentit de tal presència.
I és que l’enganyifa i trampa més grossa que ha estat capaç de produir la dilatada evolució de la vida al llarg i ample de l’Univers, des de l’ésser viu més simple fins a l’organisme més complex, sembla ser la generació i aparició de la criatura que nosaltres anomenem ésser humà. Una veritable ensarronada, un engany despietat ¾o potser un assaig fallit?¾, un desdeny malvat resultat de dinàmiques i equilibris còsmics, misteris insondables del tot inextricables, ara per ara.
Aquesta decepció terrible, i retret conseqüent, no queda justificada només per la constatació, sovint escruixidora, de tantes pautes i dinàmiques perverses que les col·lectivitats organitzades per aquesta criatura han estat capaces d’endegar al llarg de la Història, obsedides per una sublimació bàrbara de la mà del sadisme, l’atrocitat, l’egoisme i la capacitat de destrucció cada vegada més esfereïdora: l’exaltació del poder com a valor suprem. Però, no és únicament per una errada, com aquesta, tan fenomenal, que aquesta decepció pot arribar a prendre o pren tanta rellevància, sinó també per situacions que amaren la petjada i la pròpia presència de la criatura humana sobre aquest planeta i, encara abans d’això, per causa també dels desconcertants i inexorables condicionants que dominen el creixement i l’expansió de tota forma vida.
No pot ser que no hi hagi, aquí, algun error de disseny d’ordre biològic, de programació, que acompanyi i tenyeixi de manera tan malaurada la generació i evolució universal de les formes vives (si més no, de les que coneixem).
Com es pot entendre, si no, un cas tan constant en la Història, com el recent i terrible episodi de la destrucció de la ciutat siriana d’Alep? La tragèdia humana, la insondable i criminal beneiteria que hom hi ha abocat en els darrers anys de la guerra civil d’aquell país és un cas entre tants altres idèntics i incomptables (Gernica, Srebrenica, Sarajevo...) del fenomen de l’animal humà obsés per l’obtenció i manteniment de poder.
La passió humana inexhaurible, i impossible d’estroncar, pel control i domini socials porta la trajectòria de la nostra espècie encara força més lluny dels arguments maquiavèl·lics, que un dia postularen amb cinisme l’estratègia que ha de practicar un governant per mantenir i personificar el poder.
El fet és que si hi ha alguna diferència qualitativa entre un individu humà i un de no humà, possiblement sigui que l’humà té consciència de la realitat que l’envolta i, encara més important, autoconsciència. És a dir, té coneixement o percepció de si mateix com a ésser viu, com a una part (insignificant, però) de l’univers. Aquesta capacitat essencial de l’individu humà seria resultat d’una sèrie de mutacions i canvis quantitatius experimentats pels membres d’aquesta espècie. No cal ara entretenir-se a analitzar i detallar factors i fonaments biològics i orgànics de tal resultat. És igual, el resultat és aquest: un individu que es percep a si mateix com a ésser viu.
Aquest és un fet d’una transcendència aclaparadora: té un paper determinant en el rumb de la vida individual dels membres d’aquesta espècie, així com també en les col·lectivitats generades per aquests individus. Algunes de les conseqüències, entre moltes altres, que han fet possible aquell salt qualitatiu podrien ser ben bé l’emergència del món del coneixement científic i el món de l’art i la cultura. Aquestes serien unes realitats que acabarien prenent rumbs en procés progressiu d’autojustificació. El món de la cultura i l’art, per exemple, s’hauria anant desprenent, al llarg de la Història humana, de referències i sentits exteriors a ell mateix, esdevenint de manera progressiva, ells mateixos, la pròpia referència.
El drama tràgic, però, de l’autoconsciència és que ella mateix es fa sabedora del seu anorreament indefectible (la mort biològica, més aviat o més tard), la seva dissipació, la seva negació i desaparició en el medi còsmic que l’ha feta possible. L’autoconsciència és també consciència de desactivació, desaparició i anihilament irremissibles.
A més d’aquesta terrible constatació, la vida concretada en cinquanta mil més possibles formes simples i orgàniques mostra ja des de bon començament una pauta tan contradictòria com delirant, que es pot concretar en aquesta sentència de validesa còmica: la vida es desplega destruint vida! A aquell miracle de l’aparició de l’autoconsciència, condemnada a l’anorreament, cal afegir-hi, doncs, aquesta altra condició, també igualment inextricable, de la propagació de la vida.
I és que només els éssers de regne vegetal poden mantenir-se com a éssers vius consumint o absorbint energia a partir de realitats inertes. No necessiten destruir per mantenir-se en vida. Altra cosa, ben diferent és el comportament de les formes simples o orgàniques del regne animal que, per mantenir-se com a tals necessiten absorbir l’energia vital i indispensable per a elles a partir d’altres éssers vius i, en la majoria dels casos, això ho aconsegueixen destruint aquests éssers vius: si no destrueixen vida no poden mantenir-s’hi, ni desplegar, ni escampar la seva. Aquesta és, doncs, una altra constatació astoradora: si no hi ha destrucció de vida, la vida no és possible!
La pregunta, aleshores, seria aquesta: amb uns fonaments biològics tan delirants, com es poden neutralitzar els tràgics desvaris en què incorren col·lectivitats humanes com les protagonistes de la tragèdia d’Alep?
Qualsevol crític social, qualsevol analista polític pot ridiculitzar amb molta facilitat especulacions com les assajades en aquest text. I no només perquè aquestes ratlles van amarades d’afirmacions i especulacions per a les quals no resulta gens fàcil ¾si no impossible del tot¾ d’aplicar-hi cap mena de contrastació científica, sinó perquè han omès la referència a causes materials, socials i econòmiques pròximes, immediates, a accions i tragèdies com la de la guerra de Síria, de la catàstrofe d’Alep i de la mateixa tràgica escena d’aquell nen dramàticament foraviat pels efectes de la crueltat bèl·lica que amara els primers anys de la seva vida.
Una anàlisi d’aquestes causes materials de la tragèdia requereix més espai i temps d’anàlisi més enllà del que ara ens sembla convenient dedicar-hi, però no es pot obviar el fet que aquestes causes materials constitueixen el plec d’elements immediatament propers al drama de la guerra de Síria i d’Alep. En definitiva són, encara més, elements que reblonen amb sadisme i perversitat aquella tessitura que ens sembla descobrir en la identitat humana (consciència, autoconsciència, destrucció de vida) i en la seva Història. Si la vida de la criatura humana obre tants interrogants, sospites, decepcions i desconfiances, allò que ha arrancat el plor desesperat de l’infant d’Alep resulta ser corol·lari i sentència d’un misteri tan inextricable com tràgic.