Àncora

Llibertat responsable

28/05/2016

Per descomptat que la llibertat d’expressió és un element indissociable de tota societat democràtica que respecti els drets (humans, individuals, dels pobles, etc.).

Ara bé, sembla que habitualment es dóna per entès que l’exercici de la llibertat d’expressió és justificació inapel·lable de qualsevol notícia i que, en ús de tal exercici, no hi ha cap necessitat de cercar altres justificacions. Aquesta és una visió ingènua i irresponsable de la llibertat d’expressió. Ningú no pot oblidar que la valoració de les conseqüències de donar una determinada notícia pot fer recomanable silenciar tal notícia. O a la inversa, la intenció de silenciar una notícia podria empènyer l’informador a divulgar-la, malgrat la seva oposició inicial a fer-ho. Quan un informador pren aquesta actitud és perquè detecta que darrera de la llibertat d’expressió hi ha un altre criteri que li sembla prioritari: la responsabilitat.

Avui es produeix una situació molt complexa al voltant de la informació, al voltant del fet de donar una notícia per part dels mitjans de comunicació. Això passa perquè el món de la notícia és un món professionalitzat. És a dir, qui dóna la notícia ho fa, entre altres raons, perquè s’hi guanya la vida. Si això, en algun moment, entra en conflicte amb previsibles conseqüències no desitjables per a un individu o col·lectiu, què cal fer amb la notícia? La resposta sembla també inapel·lable: la responsabilitat de l’informador, hauria de ser el criteri determinant en última instància, més enllà de l’interès mediàtica que pugui tenir una notícia.

Fa uns mesos es produïren uns desgraciats i tràgics incidents: el de l’estavellament d’un avió i el de l’agressió d’un alumne a membres d’un institut de secundària a Barcelona, i, desgraciadament es tracta d’un noticiari sense solució de continuïtat, per desgràcia de tothom. I tothom pot imaginar-se com el fet i la notícia poden arribar a afectar la població que s’hi senti implicada. Tothom també sap que les notícies, reals o fictícies, ben poques vegades són innòcues. És ingenu creure que el desplegament mediàtic d’aquests fets simplement sadolla una suposada set d’informació, curiositat o interès del públic lector o espectador. La informació, a part de satisfer o indignar, també promou, estimula i alliçona el lector/espectador. El problema és que aquestes influències no només es decanten en un sol sentit. S’entén? Cal garantir la llibertat d’expressió. Això és indubtable. Però cal també garantir i, si cal, exigir la responsabilitat en la informació. Com es pot ponderar objectivament la responsabilitat? Ningú no en té la fórmula. Però de la llibertat d’expressió, tampoc.

                    Hallo/vaarwel

15/10/2015

Si no m’equivoco, les paraules que encapçalen aquesta columna són mots de la llengua neerlandesa (el flamenc del Flandes belga), que volen dir: hola/adéu. La seva ascendència germànica queda ben palesa.

Flandes, territori nordoccidental de Bèlgica és un d’aquests països europeus en què s’hi ha mantingut viva (des dels comtats inicials del segle IX) la reclamació persistent d’un reconeixement nacional i, a la fi, d’una sobirania plena. En molts aspectes la seva trajectòria històrica i present de Flandes és molt comparable amb la de Catalunya.

Aquesta trajectòria política i econòmica es fa, també, ben constatable amb la contemplació de l’estètica arquitectònica de llocs com la mateixa Brussel·les i Bruges. I, per seleccionar, amb major precisió, aquestes llocs, resulten irrebatibles la Gran Plaça de Brussel·les i la de Bruges (les Grote Markt de cadascuna d’aquestes ciutats, per exemple).

Només la contemplació de les façanes dels edificis que encinten aquestes places ja permet interrogar-se i admirar-se per quina pot ser la mentalitat pretèrita i present orientada amb una estètica tan personal i de caràcter tan pronunciat, molt diferent de l’estètica popular i senyorial mediterrànies i, per tant, catalanes.

L’espectacle el produeix l’astoradora conjunció i aplegament de façanes d’ordre gòtic amb altres d’ordre neoclàssic, amb gran profusió de detalls que semblen indicar la transició centenària d’un ordre arquitectònic a l’altre. Quin caràcter cívic, metòdic, ordenat, econòmic i polític de la població i de la mentalitat de Flandes s’amaga, es mostra i es tradueix en tals façanes? A Brussel·les l’abundància de detalls arquitectònics de color daurat parla d’alguna mena d’opulència o de benestar per part de sectors flamencs,  de mà d’alguna sòlida orientació econòmica centenària. Però també parla d’un sòlid sentit de col·lectivitat en què s’hi comparteixen valors estètics i valors de convivència. Fet aquest que es fa evident, també, en sectors urbans d’estètica arquitectònica popular i humil.

A Flandes, el visitant pot assaborir un acolliment càlid que es dispensa tant en uns sectors com en els altres, un aire que combina opulència amb humilitat i que s’expressa en una tarannà col·lectiu, seriós, estricte, però també amable, civilitzat i cívic. Flandes és ordenat, ciutadaneja per tots costats, fins i tot en sectors rurals.

Grande Marlaska i l’Estat de Dret

                                                                                   16/09/2016

El senyor jutge Grande-Marlaska, en una entrevista a TV3 (Matins TV3 15/09/2016), parlant sempre des del punt de vista que ell coneix tan bé, el món judicial, i amb tot el respecte pel procés sobiranista català, (que era el context dins del qual l’entrevistadora de la televisió l’interrogava) afirmà: “posar en tensió les institucions de l’Estat entre l’espasa i la paret és molt greu en un estat de dret”.

El senyor Grande-Marlaska tenia i té tota la raó del món quan afirma la situació problemàtica d’un estat de dret quan la ciutadania el sotmet a la tensió que denuncia el jutge. 

Però el senyor Grande-Marlaska ha estalviat una puntualització que és fonamental. És a dir, ha formulat una veritat a mitges i les veritats a mitges solen ser un embut immens per on és possible abocar tota mena de demagògies. Per què, doncs, una veritat a mitges? Perquè hauria d’haver arrodonit la seva frase afirmant “posar en tensió les institucions de l‘Estat entre l’espasa i la paret és mol greu en un estat de dret com l’espanyol”  És veritat, per una banda, que aquella tensió pot esdevenir un problema greu per a qualsevol tipus d’estat (fins i tot per als estats de fet, no només de dret), però també és veritat, per altra banda, que no tots els estats de dret son idèntics en el seu disseny polític, ni jurisdiccional, ni social, ni... I en les condicions de l’estat de dret espanyol, les institucions queden entre l’espasa i la paret, perquè aquest estat ha dissenyat i establert de determinada manera i en determinats llocs tals espasa i tal paret.

Que potser Canadà, Sèrbia/Montenegro i Regne Unit no són, igualment, estats de dret?

Si ho són, com és que les aspiracions independentistes d’un sector de les respectives poblacions no posen, ni han posat, ni poden posar les institucions del país entre l’espasa i la paret, tal com diu el senyor Grande-Marlaska que passa amb l’estat espanyol?

Algun dia, potser, serà possible i convenient que, al costat del Tribunal Europeu dels Drets Humans, n’hi figuri un que porti el nom de Tribunal Europeu dels Deures Humans. La seva tasca seria o serà la de garantir que persones, institucions, col·lectivitats i estats acompleixin els deures que els pertoca. Si l’autodeterminació és un dret contemplat en la declaració de Drets Humans, l’observança del seu exercici no hauria de ser considerat un deure per aquell qui té el poder de concedir-ne el seu exercici?

  Oh, Wyoming!

                       22/04/2012                                                                       

Setmanes enrere, el Gran Wyoming, mediàtic d’acudits ràpids i brillants, va proferir, en una entrevista del  diari ARA, amb gran habilitat per al patinatge ideològic, unes quantes llufes pròpies de catecisme esquerranista, amb pinzellades lerrouxistes com la de dir que el sobiranisme catalanista resulta llaminer als rics catalans.

Quina peça aquest Gran Wyoming! Però el sarcasme polític, especialitat en què se’ns mostra sempre com a tan excel·lent virtuós, li descobreix insospitats prejudicis.

“Tots els processos secessionistes –proclama- vénen del costat ric” I es queda tan ample. Acaba de descobrir una constant històrica, llaminadura  pròpia del més rigorós dels historiadors candidats a Nobel. Però la sentència wyominguiana descobreix una lògica prêt-à-porter que permet deduir unes quantes altres llufes a propòsit del procés sobiranista català.

O sigui que els secessionistes catalans són els rics i que els unitaristes catalans i espanyols són al costat pobre de la comunitat. Que aclaridor i diàfan! Però senyor Wyoming, quins rics i quins pobres ha escodrinyat i escrutinitzat, vostè?: A l’Alejo Vidal Quadras o al mateix Duran i Lleida els encisaria saber que pertanyen al costat pobre del país i a l’Oriol Junqueras que forma part del costat dels rics del mateix país, no és així?

Tothom pot constatar que en el secessionisme català hi ha, segur, interessos econòmics de rics catalans, però en l’unitarisme espanyol també hi ha, igualment, interessos econòmics de rics espanyols (i catalans, també). O no?

Segur que la proclama del Gran Wyoming s’acostaria molt més a la realitat, és a dir, a la pura veritat, si en lloc d’afirmar que tot secessionisme ve del costat ric, digués que el secessionisme sol ser la resposta a una acció inadmisible per part de l’altre costat. No seria, aquesta, una constant històrica i una realitat més contrastada?

Voluntaris

07/10/2015

          El propòsit de tota activitat humana que no trobi la manera de tornar-se econòmicament rendible, no és, dins de la mentalitat i sistema econòmic capitalista, altra cosa que pura ingenuïtat. 

            Ara, rendibilitat econòmica i necessitat humana no sempre coincideixen. I aquí rau l’enorme rellevància de l’acció del voluntariat social: acomplir unes funcions necessàries, humanitàries, tot i que no resultin rendibles econòmicament. Per descomptat que el criteri pel qual el voluntariat es guia no és el guany econòmic, sinó un altre de grandària i elevació moral incomparablement molt més alta: l’ajut als altres. Per què l’adopció d’aquest criteri? Algú podria contestar que aquest objectiu és el mateix que la proposta d’alguna confessió religiosa, del cristianisme, per exemple, o també d’alguna ideologia política. Però jo diria que la voluntat de servei als altres queda plenament explicada per la dimensió racional de la personalitat humana. I per tant, deu ser anterior a qualsevol creença o ideologia.

            Tothom ha tingut l’oportunitat de veure pels carrers de la nostra vila aquella armilla vermella amb una creu roja destacant-hi a l’esquena, que du un voluntari ajudant algú de la mà o amb una cadira de rodes. Aquesta és una de les manifestacions més divulgades de l’acció del voluntariat guixolenc adscrit a la Creu Roja municipal. I n’és una al costat de moltes altres, que no resulten sempre observables: cura d’avis a la seva mateixa llar o en residències, serveis de presència i d’atenció sanitària a activitats municipals, acompanyament als grans i a impedits a realitzar algunes funcions o activitats, oferta de lleure i distracció, assistència a platges i salvament marítim, actes per recollir fons destinats a sufragar aquestes i altres serveis i instal·lacions que ho precisen, orientació nois joves que s’han d’introduir al món laboral i que no compten amb una formació que garanteixi èxit...

Aquesta columna vol ser, doncs, un recordatori per al reconeixement d’aquestes activitats i, al mateix temps un estímul de l’agraïment de la ciutadania envers aquestes persones que han optat, de manera voluntària, per comprometre’s en el repartiment d’una dosi (ni que sigui minúscula) de benestar entre molts ciutadans que el precisen de manera física o psicològica de forma peremptòria. I en darrer terme per servir de crida a la col·laboració ciutadana i a la participació en propòsits humanitaris, de què la societat guixolenca es veu necessitada.

                     Veïns: Tossa

21/01/2016

Tot i la distància escassa, en línia recta, entre les viles de Tossa i de Sant Feliu de Guíxols, la comunicació i contactes entre ambdues poblacions, malgrat la presència de vincles familiars, no sembla que al llarg de la Història hagin estat massa abundants Cal recordar que la carretera, com a via de comunicació entre ambdues viles, fou inaugurada entrat ja el s.XX.

Mario Zucchitello, en un llibre seu del 2013, En mar i en terra. Una història de Tossa i la seva gent (1186-1835), editat pel Centre d’Estudis Tossencs, passa revista, entre moltes altres qüestions, al patrimoni arquitectònic de Tossa, i en relació al bastiment de les muralles de la Vila Vella, explica una minúscula seqüència històrica plena d’interès, sorpresa i amenitat sobre uns fets que expressen moments de gran tibantor entre la població de Sant Feliu i de Tossa. Un fets del 1369 que tenien al darrere les disposicions del domini feudal, eclesiàstic, d’una vila i l’altra: l’abadia guixolenca i l’abadia de Ripoll (que sustentava el domini feudatari sobre la vila selvatana al segle XIV, moment dels fets al·ludits).

La qüestió és, doncs, que Nicolau Rigau, lloctinent del batlle de Tossa, empresonà i posà una multa al pescador guixolenc Antoni Lliures per estar pescant a l’encesa en aigües considerades tossenques, fet expressament vedat per l’abat de Ripoll. La reacció dels guixolencs va ser furiosa: un centenar llarg de vilatans s’enfilaren a barques i llaüts, posaren rumb a Tossa, proveïts de tota mena d’estris per assaltar, estomacar els tossencs que volguessin impedir l’alliberament de l’empresonat i emportar-se Nicolau Rigau autor de la disposició punitiva.

En desembarcar a la vila, els aturaren els tossencs, baixats des de la Vila Vella que, a part d’intentar apaivagar els ànims exaltats del guixolencs tot assegurant-los que resoldrien immediatament la qüestió del pescador guixolenc, els demanaren que moderessin la seva actitud i tornessin a casa. Els mariners de Sant Feliu feren cas omís de les paraules del tossencs i entraren a la Vila Vella estomacant a dreta i esquerra, saquejant algunes cases fins que, un cop assolit llur objectiu, s’emportaren el lloctinent del batlle de Tossa cap a Sant Feliu. Hom suposa que un any més endavant, tot i que les relacions entre ambdues viles semblaven ja normalitzades, aquell home encara restava empresonat a Sant Feliu de Guíxols.

                “uriços” i  “pipíxols”

21/01/2016

En els darrers temps la nostra vila ha endegat diverses campanyes de promoció turística i econòmica. Algunes d’elles són força singulars, perquè tot i delatant una elegància lingüística nul·la, sembla que van fent camí. La del “temps d’uriços” és commovedora i atrevida (potser seria l’atreviment que encomana la ignorància. Qui sap) per la confusió de prosòdia i normativa lingüística: no sé quin expert ha assessorat aquesta campanya municipal i ha aconsellat l’artefacte insòlit del mot “uriços”, canviant la primera “o” àtona per una “u” d’innocent escriptura de segon curs de primària (cosa que amb magistral coneixement de la formació de plurals no ho ha fet amb la segona “o” del mateix mot, que és igualment àtona, com la primera). Tot i que, cal aplaudir-ho, la “ç” palesa l’alta volada de la fermesa d’una voluntat de mantenir grafies tradicionals i no optar per una “ss” maldestra, tal com l’extravagant filisteisme econòmic d’un poble, veí  i proper, de La Selva va acabar adoptant un dia.

Bé, no sé si els responsables de la promoció municipal s’han adonat també de les grans possibilitats d’una campanya en què la promoció turística de la vila anunciés les evidents facilitats urinàries que la nostra vila oferiria a totes aquelles famílies forasteres que, preocupats pels seus gossos de companyia, precisin organitzar les vacances familiars en una vila de la costa, que aposti, com és el cas d’aquí, per la comoditat en l’exercici de les necessitats naturals dels seus estimats animals.

Caldria llançar una campanya audaç convidant a les famílies amb gossos a venir, hivern i estiu, a la nostre vila combinant àpats que la cuina guixolenca ofereix amb passejades per les rodalies de la vila i, per l’interior, amb la comoditat de què podrien gaudir propietaris i gossos al llarg i ample de les vies municipals, especialment les de reravila, a l’hora de buidar bufetes canines.

Podria ser: “vine al pipicat guixolenc!”, “Com a Sant Feliu cap gos no pixa enlloc!”, “Sant Feliu de Guíxols, el millor pipicat de la Costa Brava!”, “Sant Feliu, pipicat tot l’any!”, “Pipíxols tot l’any!”, “Temps de pipíxols!”... No sé, no sóc gaire traçut en formular divises i proclames, però potser algun tècnic, algun assessor turístic, podria aconsellar eslògans de promoció per l’estil d’aquests, que haurien de contribuir al creixement del PIP (vull dir del PIB) de la nostra necessitada vila. 

Unificació versus unió

                                                                                                28/05/2016

Ja demano de manera anticipada disculpes pel discurs un pèl heavy que ve a continuació. Setmanes enrere el sr. Obama, havia dedicat al president del govern d’Espanya, un present ensucrat manifestant-li el desig d’una unified Spain(una Espanya unificada). Era un obsequi força gosat, perquè allò que li féu expressar-lo: era ni més ni menys que la ignorància. En català hi ha un refrany que afirma que allò que produeix més atreviment és la ignorància (no recordo textualment el refrany).

Què és el que desconeix Obama? Doncs justament això: que una voluntat d’unificació que no reconegui de bell antuvi la presència de parts a unificar, és començar la casa per la teulada. És a dir una proposta literalment contradictòria. No és tracta, ara, d’alliçonar ningú, però tothom deu saber que unificar vol dir alguna mena d’ajustament de diverses parts que renunciarien a certs elements propis i n’adquiririen altres que quedarien com a comuns. Però aquest ajustament requereix un punt de partida inexcusable: el reconeixement de la presència i existència de dues o més parts que, en plena llibertat, convindrien, de comú acord, a tal unificació. 

Una altra cosa ben diferent vol dir el verb unir, que, en termes polítics, vol dir ajustar diverses parts mantenint la seva pròpia idiosincràsia i articulant la pluralitat, en tots el ordres, que pugui haver-hi. En qualsevol cas també, a qualsevol unió, per assolir caràcter legítim, li resulta imprescindible la lliure voluntat de les parts.

El Regne Unit, és, com ja ho indiquen els termes, un regne unit. Un regne unit, no un regne unificat. I per quina raó no és un Regne unificat? Doncs per què en aquest Estat britànic hi ha el reconeixement explícit de la presència de diferents parts, de diferents pobles, de diferents nacions, que han exercit o manifesten la voluntat d’unir-se, però, si cal, també de separar-se quan creguin convenient tal cosa.

Obama devia saber que proposar una Espanya tant unificada com unida, requereix la condició prèvia del reconeixement per part de la mentalitat política espanyola de la presència, dins de l’Estat, de parts, pobles, nacions, a unificar o a unir. La inexistència d’aquesta primera condició, que és allò que Obama desconeix, torna el seu desig  clarament ingenu, ara per ara. El reconeixement del caràcter nacional del poble català per part d’una gran part de la mentalitat política espanyola ha resultat sempre un rosegó de mal empassar. I és que concedir al poble català el dret a decidir la seva relació amb Espanya comportaria immediatament haver d’admetre el caràcter nacional català, cosa no assumible per a segons qui. La política i la lògica, com el lector pot adonar-se, segur que tenen alguna cosa a veure.

Semàntica antiindependentista i altres delícies retòriques.


18/09/2013

Bona part de l’equipament conceptual disposat contra el sobiranisme català es basa en una estratègia basada en fal·làcies conceptuals d’orientació demagògica explicable però no justificable. Vegem-ne quatre exemples:

1- Hom afirma coses com ara l’independentisme català trenca (o vol trencar) la unitat d’Espanya. Però, de fet, Espanya sempre serà una realitat política única (amb Catalunya o sense). Ningú (i molt menys Catalunya) no està disposat a reclamar-li o discutir-li la propietat de tal llaminadura ideològicosemàntica. Acusar l’independentisme català de tal trencadissa mostra la confusió, interessada o no, del concepte d’unitat amb el concepte de territorialitat. Però territorialitat i unitat són conceptes indiferents l’un per l’altre. I és que Espanya sempre continuarà essent una, sigui més gran o més petita l’ extensió de què disposi.

2- Hi ha una altre aspecte del concepte unitat aplicat a Espanya: els polítics espanyols s’omplen la boca de la paraula unitat per definir les terres i la població de la geografia espanyola. No parlen mai d’unió espanyola, sinó d’unitat. I és que unió implicaria el reconeixement i el respecte de les diferències. Unitat, en canvi, políticament, implica el no reconeixement de tals diferències. L’ús del concepte unitat aplicat a l’Estat palesa el problema permanent i amagat de la política territorial d’Espanya, i, en conseqüència el problema de l’encaix de Catalunya en la realitat política española. És a dir, a Espanya sempre hi ha dominat l’esguerro unitari davant la possibilitat d’una unió: unitarisme sempre per damunt d’unionisme.

3- Una altra proclama antiindependentista queda palesa en l’afirmació: el moviment independentista produeix una divisió en la societat catalana. Cal adonar-se que, en realitat, aquest divisió ha estat sempre present en la societat catalana (com a mínim des de 1714), cosa habitual en tota societat que ha passat per un procés d’ocupació militar i per ser receptora de contingents importants d’immigració. Una de les parts d’aquesta divisió, l’originària del país, sempre ha callat i ajupit el cap, per això hi ha hagut convivència, o com a mínim coexistència. Ara, quan aquesta mateixa part de la divisió aixeca el cap i vol fer-se sentir, aleshores rep la injusta acusació de ser culpable de la divisió.

4- La indissoluble unitat d’Espanya. Quant a la qüestió de la unitat, no cal afegir-hi res més, però el tema de la suposada indissolubilitat d’aquesta unitat, ja és una altra tema, perquè la seva proclama, per més càrrega retòrica que impliqui, parteix de l’acceptació implícita de la ignorància del ciutadà (en aquest cas el ciutadà espanyol). Es tracta d’una altra corrupció semàntica per part del jurista o del polític de torn que pretén orientar de manera demagògica l’opinió popular: però qualsevol ciutadà ha de saber i sap que, en realitat, no hi ha res indissoluble en el terreny jurídic i polític. La solubilitat o la indissolubilitat d’un estat polític depèn de la voluntat de la seva societat. No es tracta de res d’intocable, sagrat ni natural.

Per què el govern d’Espanya no hauria de permetre la celebració d’un referèndum?

12/09/2016

En l’univers polític, el recurs a una consulta popular és una decisió, una acció política, que tothom reconeix com a democràtica. Ningú no li nega aquest caràcter (no diré que sigui legítim i lícit qualsevol plebiscit que hom pogués plantejar-se, però d’entrada hem admetre el caràcter democràtic que té una consulta popular).

Un referèndum, en aquest cas, de tema polític pot ser guanyat o perdut pel sector social que proposa tal convocatòria. Tant en un cas com en l’altre, allò que és fonamental és l’anàlisi, valoració i quantificació precises dels elements de tot tipus que entren en joc en el plebiscit. Com a casos d’èxit o fracàs d’un referèndum tenim els casos propers de Quebec (1995), de Montenegro (2006) i d’Escòcia (2014). El primer i el darrer han estat perduts pels convocants. El segon fou guanyat. Però en aquests tres casos hi havia un pressupost ideològic que no hi és en el cas d’un eventual plebiscit a Catalunya: un reconeixement per part dels respectius estats del caràcter nacional d’aquestes regions o pobles.

Què implica el reconeixement d’aquests pobles com a nacions? Doncs que, com a pobles, com a nacions, tenen alguns drets. En aquest cas, drets polítics. I aquests drets els tenen sempre i no queden esvaïts ni abolits ni en el cas de derrota ni en el cas d’una victòria en la consulta. És a dir, aquests pobles són reconeguts com a subjectes, com a col·lectivitats, amb entitat i personalitat política. I això vol dir, quedar reconegut per l’estat que els integra dins del seu territori, com a subjectes de drets polítics, i que, en conseqüència, poden convocar de manera legítima consultes (fins i tot sobre la mateixa qüestió) tantes vegades com els plagui.

Doncs bé, malgrat les manifestacions de polítics contraris a la independència del poble català, tant de l’òrbita castellanoespanyola com de l’interior de Catalunya, en el sentit que proclamen que la majoria de població catalana no és partidària de la creació d’un estat independent català, els autors de tals manifestacions (especialment de polítics propers al govern de l’estat espanyol) no accepten la celebració d’un referèndum que sol·liciten o exigeixen els partidaris de la independència (ni tan sols en el cas d’un resultat advers segur contra els independentistes). Per què doncs aquesta ferrenca oposició a la consulta? Doncs resulta que l’acceptació de la celebració d’aquest plebiscit revelaria de manera expressa que el govern de l’estat reconeix el caràcter nacional del poble català. Cosa que, ara per ara, i fins a ara, ha resultat del tot indigerible, i inassumible per part de la mentalitat política castellanoespanyola, i, per tant, per part del govern que representa tal mentalitat política.

Aquesta seria la raó fonamental de propostes peregrines com la de pretendre que si es fes tal consulta, caldria celebrar-la en el conjunt d’Espanya. Si la consulta es realitzés d’aquest manera, es faria palès que qui té sobirania política i és subjecte polític és només el conjunt de la població espanyola. Seria aquest suposat subjecte qui podria decidir i atorgar a un sector d’aquesta població (la població catalana) el privilegi de decidir alguna cosa. I, a més, és fàcil suposar (cosa que tampoc no és absolutament segura) que el conjunt de la població espanyola no acceptaria que la població catalana es constituís en estat independent. Només en aquesta modalitat de consulta no quedaria exposat, ni establert, ni palès el caràcter nacional del poble català, amb la qual cosa aquest caràcter continuaria sense haver de ser reconegut per la mentalitat política de l’estat.

Acceptar, doncs, una consulta realitzada només en territori català seria de facto admetre que la reclamació o exigència d’un estat català resultaria i romandria com a tema sempre obert, amb els drets conseqüents sempre en vigor. El reconeixement del caràcter nacional del poble català comportaria de manera indeclinable aquest dret, que es podria exercir en el moments que semblessin oportuns fins a assolir l’objectiu cobejat. Una situació i orientació com aquesta és, ara per ara, inacceptable per l’estat.

De fet, aquesta és la raó del fracàs de tantes propostes que durant el s.XX, i encara en l’actualitat, han maldat per l’establiment i reconeixement constitucional d’un estat plurinacional. Maragall i Gaziel, per exemple, en són un cas al costat de molts altres.

Per aquí sota en ballen dos:

Sant Feliu i Palamós.

                                                                       13/03/2015

No sé si a la gent de la nostra ciutat que no arriba a la trentena o quarantena d’edat li resulta coneguda o familiar l’expressió que encapçala aquesta columna.

A mi, sí. Quan era jovenet la sentia dir a gent que, en expressar-la, es passaven el dit per la punta inferior del nas, fent un gest de dins cap a fora. No sé si jo entenia bé el seu significat. Si no vaig errat, crec que qui la deia volia donar a entendre que no es deixava entabanar per allò que algú li acabava d’explicar o dir. 

Més enllà del significat o intenció del rodolí, em sembla que l’interès li deu venir del fet d’ajuntar en una rima el nom de dues viles empordaneses, properes, costaneres, tan semblants en molts aspectes, i amb una població en contacte regular. O sigui devia haver-hi alguna cosa a Sant Feliu de Guíxols i a Palamós, gràcies o per culpa de la qual, les dues viles quedaven aparellades en aquell rodolí popular. Per cert, ignoro si a Palamós aquell rodolí era o és d’ús corrent. Faria encara més gràcia, però, si ho fos.

Perquè, des d’un punt de vista històric, què poden haver compartit ambdues viles? Algunes coses semblen innegables: la dedicació al mar, la indústria surera i la vocació (que no la rendibilitat) turística, i alguna altra cosa que ara no ve al cas. 

L’opció turística i la immigració a partir d’inicis dels seixanta del segle passat han anat trasbalsant i fent divergir de manera gradual el pes específic (humà, cultural, industrial, econòmic) i la semblança que hom pogués establir entre ambdues viles.

El fet és que quants guixolencs hi ha avui dia que comparant l’ambient ciutadà observable per carrers d’una i altra vila no reconeixen i acaben lamentant alguna cosa que es troba a faltar a la vila de Sant Feliu de Guíxols, però, en canvi, la vila de Palamós sembla anar-ne cada cop més sobrera?

Només per fer alguna comparança concreta, val la pena d’observar l’activitat i trànsit ciutadà de carrers palamosins com el de l’Avinguda de Catalunya, el carrer Major, carrers propers o el mateix conjunt del nucli històric de Palamós amb carrers i sectors urbans equivalents a Sant Feliu de Guíxols, per adonar-se de l’ensopiment, econòmic, comercial, cultural, de lleure, que es respira per l’ambient urbà guixolenc, de dia i de nit.

Aquesta columna no dóna per gaire més que poder constatar aquesta situació, perquè alguna raó (o, probablement, algun mèrit i algun demèrit) deu haver-hi que pugui donar explicació d’aquest divergència creixent i de les conseqüències de tot ordre que se’n derivin. La cosa deu anar més enllà de raons de gestió política municipal, d’iniciatives comercials o industrials, d’encert urbanístic o no, activitats de lleure o de participació ciutadana. Deu anar més enllà de cadascuna d’aquestes coses considerades de manera aïllada, però potser no gaire més enllà si aquests factors es prenen com un conjunt compacte d’aspectes d’ambdues poblacions. El cert és que tant a Palamós com a Sant Feliu allò del gos que es mossega la cua hi queda palès de manera inexorable: a Palamós per anar (sembla) a més, a Sant Feliu per anar (sembla) a menys. O no? Palamós i Sant Feliu potser ballen per aquí sota el nas (tal com estableix aquell rodolí), però a Palamós rumbegen a gust, a Sant Feliu, fora d’un quinzena justa de la canícula, no ho sembla pas. Qui en sàpiga el perquè faria un gran servei de desvetllar-ne la incògnita.

Músics guixolencs

                                                                                                17/01/2014

Ara mateix, posats a recordar (amb una enumeració que no vol ser gens exhaustiva. Disculpes) podríem dir que hi ha una bona corrua de guixolencs, la vida dels quals gira al voltant de la música. Diguem-ne algun de lligat a la música culta: Josep Ribera, Tina Gorina, Gina Reyner, Sònia Rodríguez, Anna M. Llandrich, Irene Ferrer, Sònia Roman, Ferran Cullell, Jaume Oliver, Diem-Huong Tran, Joan Ferrer, Núria Jiménez, Carles Font, Laia Pijoan, Jordi Ortega, Jordi Martín, Cristina Pujol, Esther Díaz, Anna Sánchez... etc., i altres noms lligats a la música popular i als seus diverses gèneres (jazz, pop, rock, cançó, folklore...):  Rafael  Subirachs, Xavi Montfort, Xavi Lloses, Marc Clos, Agus Segura, Jordi Saubí... etc.

A aquest reduït  i incomplet recordatori podríem afegir-hi el fet actual d’una Escola Municipal de Música amb una inscripció d’alumnes que enguany arriba als 325 matriculats. És el reconeixement d’una tradició innegable que té els seus inicis en noms com: Marià Vinyas, Juli Garreta, Josep M. Vilà, Joan Padrosa... 

Si, a la nostra ciutat, la interpretació o creació musical, hi té una representació tan nombrosa, sembla raonable  suposar que seria bo que aquest fet pogués mostrar-se i demostrar-se de manera regular i pública (es tractaria de rendibilitzar municipalment el fet que, d’acord amb la partida pressupostària municipal, un alumne de l’Escola Municipal representa un cost per al municipi de gairebé 500 euros anuals). Es tractaria de no res més que la ciutadania guixolenca pogués conèixer de primera mà i gaudir de manera directa i propera de l’activitat cultural o artística dels propis ciutadans, més enllà, en aquest cas, de l’activitat interna de l’Escola Municipal de Música.

La idea que aquests i altres noms guixolencs puguin servir de guia i estímul per a l’activitat o per a la dedicació musical de membres de les generacions més joves de la ciutat podria concretar-se en una programació regular i rotatòria d’audicions de solistes, de grups de cambra, duos, trios... d’aquests músics guixolencs, durant les vuit setmanes de juny i juliol, en algun espai d’aforament reduït però cèntric, de ràpid accés (probablement a l’aire lliure, també). És tractaria d’unes audicions, d’uns concerts no pensats per servir només d’espectacle musical importat a la ciutat, com ho és el Festival de la Porta Ferrada (de celebració irrenunciable), sinó també pensats per a l’obtenció d’un rendiment raonable (immediat i a llarg termini) de la realitat musical de la nostra ciutat.

Monedero de fal·làcies

                                                                                             13/03/2015   

Membres de sectors sobiranistes de Catalunya han protestat per les declaracions de Juan Carlos Monedero als Matins de TV3 realitzades el passat dimecres 12 de maig. I és que el sr. Monedero va desviar cap a l’absurd, amb molt poca categoria intel·lectual, qüestions com el dret a decidir del poble català. Afirmà que reconeix el dret a decidir dels pobles i, en conseqüència, sentencià que el poble català té el dret a decidir quina mena inserció vol a Espanya. La pregunta que faria efectiu el dret a decidir, tot el contrari de l’argumentació del sr. Monedero, no ha de ser per decidir com voldrien els catalans l’encaix amb Espanya (en tot cas aquesta pregunta hauria de ser posterior a una altra de més primera i fonamental), sinó si el poble català vol tal encaix. Aquesta pregunta pot semblar i és radical, però, en qualsevol cas, és un embut obligat, inexorable, pel qual tota nova organització politicoterritorial espanyola ha de passar si no vol començar per un projecte corcat de bell antuvi. La preocupació del sr. Monedero, si planteja el seu projecte de manera realista i sincera, ha d’assumir aquesta qüestió. La repressió o la tergiversació de la pregunta a fer posaria en qüestió la versemblança i l’efectivitat final de qualsevol projecte polític d’abast espanyol.

En segon lloc, el sr. Monedero torna  a sortir amb la fal·làcia de la història conjunta: la suposada irrealitat o impossibilitat d’una Catalunya fora d’Espanya es fonamentaria, segons ell, en la quantitat d’anys (els pretesos cinc segles) d’”aventura en comú”, però és, justament, la qualitat (i no la quantitat d’anys) d’aquesta relació suposadament tan llarga allò que posa en qüestió aquesta mateixa “aventura”. La casuística històrica denuncia un guarniment tan espès de greuges envers el poble català, que la percepció per a molt ciutadans de Catalunya ha estat i és que anomenar “aventura en comú” a aquesta relació històrica és, en el millor dels casos, un  eufemisme  que camufla un mot més dramàtic i decisiu: “suplici” (per dir-ho només de manera literària). Si els catalans tenen la percepció d’un suplici en la seva relació històrica amb Espanya: com pot qualificar de somni irreal la voluntat de voler posar punt i final a una tal aflicció, hagi estat, aquesta, llarga o curta?

Més sobre 50 anys de l’IES Sant Elm

                                                                                                28/05/2015

Els passats dies 15 i 16 de maig es van celebrar uns actes que clouen l’any de la celebració de l’efemèride de la fundació (1965) de l’Institut Sant Elm (pròpiament, del Liceu Abat Sunyer, que acabà donant lloc a l’Institut): una taula rodona i diverses i curtes actuacions de formacions musicals al Teatre-Auditori, i un dinar de germanor al mateix centre.

El parlaments dels senyors Lluís Pallí, Josep M. Terricabras, José L. Mayo i Àngela Ribas, representants tots ells del professorat que al llarg d’aquests cinquanta anys ha anat circulant pel centre educatiu, resseguiren l’evolució de la institució des dels seus inicis fins al moment present. 

L’acte del dia 15 fou un corol·lari exquisit i precís de la convivència que la ciutadania jove de la població ha tingut ocasió de respirar en el marc del centre educatiu guixolenc al llarg de mitja centúria. No entraré en detalls de les escenes que cadascun dels ponents pintaren en dibuixar el seu recorregut personal i el del centre, però esdevingueren, tots ells, senyera emotiva, exacta, d’aquest fet.

Per raons de temps, cosa òbvia i sense possibilitats de retret, no es va parlar de tot allò que seria possible d’explicar. I per tal que no quedi amagat sota el succés feliç de la celebració, m’agradaria que quedés palès de manera explícita, el paper fonamental que han jugat certs ciutadans en el manteniment i la marxa de l’Institut. Es tracta de professors que al llarg de molts anys han acabant constituint l’espinada central de la història i del progrés del centre. Persones que sempre s’han emplaçat al peu del canó i que la seva vocació, dedicació incondicional, afecció, voluntat i assumpció de deures s’han desplegat i dispensat un any darrere l’altre, un curs darrere l’altre. Persones que han estat la veritable infraestructura lògica i material del centre. Sense ells l’IES Sant Elm hauria estat una altra realitat, pitjor o millor qui ho sap? però no hauria estat la mateixa.

Com a ciutadà sento el deure de proclamar públicament el servei que aquests professors han prestat a la ciutadania, a través de la seva docència i memorable dedicació, molt sovint sense horari, full time com se sol dir. Com a guixolenc crec que he de fer una crida al reconeixement d’una vàlua que tota la ciutadania ha de tenir ben present. Els seus noms (limitats als anys de la meva també activitat docent al centre) són aquests: Juan Donaire, Mercedes Benito, Nuri Nadal, Josep M. Torrent, Julio Falces i de manera especial la incombustible M.José Royo. Ells són, sense embuts i amb la grandesa de llur convicció i modèstia, l’IES Sant Elm. 

Mediterraneïtat

                                                                                               6/07/2015

El passat dissabte 4 de juliol, va tenir lloc un acte de fervorosa essencialitat mediterrània, amb la conjunció de diversos camps del patrimoni cultural català actual. Música, poesia, textos d’autors clàssics i contemporanis... arraïmats en el recinte arqueològic d’Empúries, convergiren en el llegat hel·lènic i llatí dels quals la nostra terra en fou, i encara n’és, receptor i dipositari.

L’avinentesa de l’acte fou la segona edició del Resum de literatura llatina, que l’inefable literat i acadèmic Carles Riba havia publicat el 1928. Ara l’edició realitzada el 2015 ve prologada per l’hel·lenista Eusebi Ayensa i eixamplada, també a cura seva, amb una selecció de textos d’autors llatins que il·lustren encara més els comentaris que Carles Riba havia escrit sobre l’obra llatina d’un llarga quantitat d’autors i textos clàssics, des d’autors del s.III a.C, fins als autors dels darrers segles de literatura de l’Imperi romà: Plaute, Terenci, Juli Cèsar, Ciceró, Lucreci, Virgili...

L’acte, doncs, conduït pels comentaris d’Eusebi Ayensa fou desplegat amb gran mestratge per la prosòdia deliciosa de Carme Callol i de Josep Tero, que recitaren un bon nombre de textos d’autors que figuren en el llibre referit. Josep Tero, a més, interpretà algunes peces cantades, musicades per ell, a propòsit d’autors clàssics i contemporanis de l’àmbit mediterrani.

L’escenografia de l’acte no podia ser cap altra que resultés tan idònia: la llum esllanguida del capvespre i el rellent de l’oreig a tocar tenyiren els comentaris, recitats i cançons d’una pinzellada de carnació. Les pedres de tot el recinte arqueològic glatien amb un formigueig enigmàtic sota la volta infinita. I és que d’una punta a l’altra de la Mediterrània, l’ahir i l’avui es retrobaven, l’un en l’altre, en un compromís i un llegat irrenunciables.

La nostra circumstància geogràfica permet assaborir obsequis de luxe com aquest. És una serena afectació, una mena de guardó, per gràcia d’algun fat indesxifrable, concedit a aquesta nostra estimada circumstància de ser mediterranis.

Les Medes

                                                                                    1/10/2015

L’escenari del Baix Empordà contemplat des de la Meda Gran, permet fer moltes consideracions a propòsit de la història del territori de la costa baixempordanesa, del massís del Montgrí i de les mateixes Illes Medes. 

La contemplació de l’escenari paga de sobres l’esforç d’enfilar-se a la Meda Gran (havent obtingut, prèviament, l’autorització oportuna fer fer-ho en el despatx de l’oficina del Parc Natural del Montgrí i de les Illes Medes). L’absència actual de la petja humana fa possible que altres determinants ambientals tinguin molta més incidència en l’equilibri natural de l’illa.

L’orografia convulsa de l’illot permet el creixement esponerós de plantes molt sofertes, necessitades d’insolació permanent i no tant d’aigua: veritables arbres de figuera de moro, llentiscles enormes, algun canyar, una escampadissa absoluta de fonoll, ullastres aquí i allà i matolls diversos arrapats al roquissar i les pedres enrunades de velles construccions.

L’illa és el domini absolut del gavià argentat, malgrat que en algun racó, hom pot observar-hi la presència inesperada de societats d’esplugabous. Els cadàvers de gavians que es descomponen al sol i la femta dels ocells constitueix una benvinguda odorífera molt aguda. Cal habituar-s’hi aviat, si hom vol avançar costa amunt i avall.

La cal·ligrafia orogràfica turmentada dels penya-segats produeix una enorme seducció. Els fondals maragdes marins als seus peus conviden i inciten un bany voluptuós, ni que sigui enmig de la concurrència atapeïda d’embarcacions fondejades al voltant del rompent de l’illa. És indubtable que les Medes constitueixen un punt d’atracció important d’un cert turisme de natura, de busseig o de diverses possibilitats de navegació, i que tal situació reverteix de manera positiva en el creixement i l’orientació econòmica de l’Estartit.

El control de les rutes del cabotatge des de la riba marsellesa fins a Tarragona tingué durant mil·lennis un punt crític en aquest minúscul arxipèlag, de tal manera que qui podia controlar-lo, tenia també, en bona mesura, sota control aquell comerç mariner.

Fins que no s’arribà a la navegació motoritzada, l’arxipèlag constituí un punt d’interès estratègic tant pel que fa a la ruta del cabotatge com per a un accés directe, immediat o sobtat a la terra ferma propera. El considerable nombre de masies fortificades amb torre de guaita i refugi a la plana empordanesa és un testimoni innegable del perill immediat que representà per als pagesos de la plana empordanesa l’ocupació moresca de les illes, al llarg dels s. XVI i XVII.

       Joaquim Molas, en memòria

                                                                                               27/03/2015

També he tingut la fortuna d’haver pogut tractar amb força proximitat el professor Joaquim Molas (mort fa tan poc), tot i que en vaig tenir l’oportunitat ja de gran, ell i jo. Però qui no podria explicar coses d’en Joaquim Molas? Del seu currículum i mèrits professionals, acadèmics i literaris no cal que en parli, no ho faria prou bé i, per altra banda, són coneguts de sobres en el món acadèmic i literari català. Procuraré limitar-me a fer un breu semblant que retrati la seva presència a Sant Feliu de Guíxols.

A Sant Feliu de Guíxols hi tenia casa. Ell i la Maria hi venien tan bon punt les ullades de llum primaveral encenien el paisatge urbà de Sant Feliu de Guíxols amb els colors que Gaziel n’havia dibuixat i que ell es delia per absorbir. Trobava la casa freda. Ho és força, a l’hivern. Però a l’estiu la trobava fresca i l’assaboria com a santuari guixolenc bastit per inspiracions arquitectòniques a pam i toc de oreigs literaris tan rusiñolencs com gazielians. Era, és, una casa d’aquelles que a Sant Feliu, en dèiem de senyors, ara ensenyorida encara més i doblement, perquè, a més, és una casa, al carrer d’Angel Guimerà, ocupada abans d’ell pel pintor Ronald B. Kitaj (que hi havia residit llargues temporades durant els anys setanta del segle XX) i que a en Joaquim Molas li arribà recomanada per l’alcalde guixolenc Josep Vicente aprofitant la fascinació del mite guixolenc de Gaziel, que Molas mantenia de manera ardent i per la qual va voler aturar-se i fer estades prolongades a la nostra ciutat. 

Les converses amb Joaquim Molas eren multidireccionals entre cigarretes mal lligades de caldo o altres tabacs d’olors incerts, i enmig d’estossecs gairebé tel·lúrics que augmentaven, en acabar-se, encara més l’embranzida dialèctica del professor. A l’estiu, acollia el visitant al pati porxat de casa seva. Allà en la taula al redós de l’ombra dels arcs emblanquinats recorria amb el diàleg, discussió, plany o elogi, tot allò que se li escaigués, mentre la Maria anava sovint a remullar-se a la platja de Sant Feliu fins a l’hora de dinar.

El professor Molas practicava diversos registres de conversa: des de, segons en quines ocasions, mostrar-se emprenyat, càustic o inflexible (de vegades amb l’obra d’escriptors, de crítics literaris, de polítics, d’algun poeta...) fins a quedar embadalit i interessar-se gairebé amb afecció infantil i absoluta per situacions, persones, accions del món més immediat i de menor transcendència.

Mantingué un interès i preocupació intensos pels valors culturals de la ciutat i pel llegat d’alguns guixolencs. Sobretot per l’obra de Gaziel, però també per Salvador Albert, Juli Garreta, Torrent i Fàbregas, Lluís Esteva... i per espais urbans, sobretot pel Passeig del Mar on de vegades s’asseia, en alguna terrassa, a fer el vermut amb quatre olives i un refresc. Mentre pogué, passejava per la vila i l’entorn immediat mastegant assaborint la il·lusió satisfeta pel contacte amb un escenari que Gaziel havia retratat,  i de qui havia rebut, justament, l’impuls per acostar-se tant a Sant Feliu de Guíxols.

Lamentava de manera assídua la situació d’exhauriment i encara de no-reedició del llibre de Gaziel Sant Feliu de la Costa Brava..., així com també el silenci gairebé total (si més no, guixolenc) per l’obra de Salvador Albert. Ho manifestava potser amb la temença que el temps (criteri definitiu, segons ell, que determina la vàlua inapel·lable o espúria d’un obra literària) amb una jugada impròpia esmicolés el llegat literari esplendorós d’aquests dos guixolencs. Es movia darrere de bambolines i tramoies de projectes d’incentivació de l’activitat cultural de Sant Feliu de Guíxols, s’hi implicava amb insistència però evitant la seva expressa presència, excepte en casos de participació literària de redactat de textos, conferències, pròlegs... que els guixolencs li requeríem de tant en tant. 

Joaquim Molas ha mort el 17 de març a casa seva a Barcelona, des de d’aquesta altra casa i ciutat també seves, a Sant Feliu de Guíxols, volem recordar-lo i agrair amb estimació l’honor que ens concedia amb la seva presència. 

Gaziel i el fat

                                                                                   6/08/2014

No tothom té el do de saber estar sempre a l’alçada de la situació (si és que és possible de tenir tal do). Aquest va ser el problema d’Enric Prat de la Riba, el 1914, quan el jove Agustí Calvet va anar a oferir-li les anotacions sobre la ciutat de Paris, congestionada per l’esclat de la guerra i la mobilització genera de 1914. Agustí Calvet, davant de la petició de Miquel dels Sants Oliver de publicar aquelles cròniques a La Vanguardia, i conscient del seu compromís amb La Veu de Catalunya, òrgan d’expressió de la Lliga Regionalista, volgué oferir aquelles anotacions al polític per publicar-les al diari catalanista.

            Prat de la Riba, per la raó que sigui, no va copsar la vàlua de l’oferta del jove Gaziel i va desestimar-la, alliberant el jove guixolenc del seu compromís amb La veu de Catalunya.

            Però resulta que amb la publicació dels textos a La Vanguardia, un cop traduïts a l’espanyol, es produí un èxit periodístic insospitat.

Les cròniques publicades causaren sensació, el mateix Josep Pla s’encarregaria, més tard, de reconèixer el paradigma periodístic que les cròniques i articles de Gaziel van acabar modelant. La Vanguardia va ampliar la seva edició fins a cotes insospitades, mentre el jove Gaziel (que va anar escalant llocs de responsabilitat dins del periòdic) era acusat de botifler i traïdor al servei de la castellanització de Catalunya, de la mà del suposat agent monàrquic Ramon Godó(propietari del rotatiu).

El resultat de l’atzagaiada d’aquell polític fou que les lletres catalanes quedaren privades, per a una bona colla d’anys, de la ploma d’un escriptor de categoria. I per donar-ne una petita mostra, cal esmentar només tres memorables articles de Gaziel publicats el 1918 a La Vanguardia (Gaziel tenia, aleshores, trenta-un anys d’edat): “La crisis del liberalismo”, “La casita blanca” i “Pláticas sobre el renacimiento 1”

En el primer article hi ha un Gaziel historiogràfic i sociològic, en el segon una reflexió profunda sobre la felicitat i la vida humana, i en el tercer unes anàlisis molt afinades sobre el procés recuperació cultural catalana de la “Renaixença”. El Gaziel de les lletres catalanes, doncs, ja era present en les lletres castellanes, per obra i gràcia d’una avaluació desorientada del primer dels noms de la política catalana de començaments de s.XX. Llàstima.

 En reparació del record de l’obra i personalitat de Rafael Patxot i Jubert

                                                                                                    17/06/2016

Sé de sobres que una manifestació de complet acord amb l’il·lustre científic senyor Manuel Castellet (sobre la necessitat inajornable d’un acte de reparació, tal com queda enunciat en el títol d’aquest escrit) és irrellevant del tot, però em sembla oportú que per a l’acte previst  el proper 2 de juliol a l’Ajuntament, en recuperació de la senyera d’aquest patriota il·lustre, guixolenc, Rafel Patxot, algú faci memòria d’un acte anterior realitzat l’any 2002. Aquest acte quedà inclòs sota el títol d’”Any Patxot”, que Mall Associació Guixolenca de Cultura, amb la col·laboració econòmica de l’Ajuntament va dur a terme i que va comptar amb la col·laboració inestimable dels néts de Patxot per veu d’un d’ells, Núria Delétra-Carreras Patxot, des de la seva llar a Suïssa, país que fou exili definitiu del nostre guixolenc.

Els actes realitzats durant l’”Any Patxot” durant l’any referit apuntaven en la mateixa línia d’intencions que han mogut el tema de la restauració i recuperació de la senyera d’aquell guixolenc i que ara ocupa la voluntat i interès de l’IEC i de l’Ajuntament guixolenc.

Estic convençut que el sr. Motas, alcalde de Sant Feliu de Guíxols, ja li haurà fet esment al senyor Castellet que la preocupació i noble interès que acompanyen les seves paraules en l’acte de presentació realitzat la setmana passada a l’Institut d’Estudis Catalans el passat dia 7 de juny són una manifestació i acció que cal afegir a les ja realitzades anteriorment en la nostra vila per voluntat i acció, ni que sigui en proporció mediàtica minúscula, d’alguns guixolencs que comparteixen des de fa temps la mateixa preocupació i interès en la reparació de l’obra i personalitat de Rafael Patxot.

Per tal de ressaltar davant de la memòria de tants guixolencs motivats per aquest interès, em plau explicar que els actes realitzats el 2002 durant l’”Any Patxot” consistiren en els següents:

-        Conferència Josep Massot (Director de l’edició de gran part de l’obra de Patxot, a Publicacions de l’Abadia de Montserrat)

-       Conferència Roser Pelló (astrònoma)

-       Conferència Toni Molina (meteoròleg)

-       Publicació per part de la família Délètra-Patxot de “Recordances guixolenques” (extret de “Guaitant Enrere”)

-       Exposició d’objectes d’observació astronòmica i textos  de R. Patxot, cedits per la Facutat de Física de la Universitat de Barcelona.

-       Placa a la façana de Casa Patxot (Cambra de Comerç)

            A més d’aquestes accions, hi hagué, des de Mall Associació Guixolenca de Cultura, un contacte dilatat abans i després de l’”Any Patxot”, amb la família de l’il·lustre guixolenc, que feu possible, entre altres coses una relació progressiva, gairebé inexistent fins aleshores, dels ciutadans de Sant Feliu de Guíxols amb la família Patxot enunciant propostes i demandes des de l’Associació, per tal que el llegat literari, assagístic i científic de Rafael Patxot aplegat en el gegantí volum “Guaitant Enrere” publicat en edició limitada a Ginebra el 1952 estigués a l’abast de la nostra ciutadania, un resultat satisfactori de la qual n’ha estat la cessió d’aquest volum, per part de la família, a l’Arxiu Municipal (no sé, ara, si figura igualment a la Biblioteca Municipal). També, des de l’Associació, es va insistir a la família Patxotd’acceptar la destinació i conversió de la Masia Mariona, xalet que el mateix Patxot féu construir al vessant del Montseny (veïnat de Mosqueroles), en algun centre que promogués l’obra del guixolenc o a un  espai museístic obert a disciplines afins a les que es dedicà Patxot (qüestió, tota aquesta, constatable en una extensa relació epistolar). Particular, aquest, que mereixia, de moment, objeccions, si no la oposició inicial de la família, apel·lant a la voluntat granítica del seu avi. Actualment podem sentir-nos contents si podem haver contribuït, ni que sigui molt poc, al fet que la família s’hagi obert a accions com aquesta darrera, proposada en darrer terme per autoritats administratives i polítiques del país, que han acabat superant les reticències inicials i que han fet possible que avui, la Masia Mariona aculli l’oficina del Parc Natural del Montseny, on hi ha cabuda per a activitats lligades al llegat científic i filantròpic del guixolenc.

            Aquests recordatoris i valoracions són només per expressar de manera pública que les accions, el record i la necessitat de recuperació del llegat de Rafael Patxot, reclamat per senyor Manuel Castellet, són també presents de manera peremptòria en la nostra ciutat, i des de fa molt de temps.

         Cal no oblidar més actes realitzats, també, per altres institucions, al llarg dels darrers anys, al voltant de la dimensió filantròpica del mecenes guixolenc: El Cançoner Popular de Catalunya, els estudis sobre la nuvolositat i qüestions meteorològiques i astronòmiques, la celebració de premis i borses d’estudis, la dedicació al país a través de diverses entitats musicals, muntanyenques... i un llarg inventari sobre el mecenatge que exercí un dia el nostre admirat, reivindicat i reclamat Rafael Patxot.

   L'espai públic guixolenc

                                                                                                                       5/07/2016

            Segur que per als gestors de la res publica, l'administració de l'espai public de què disposa un municipi no és cosa gens fàcil de portar.

            Hi ha quatre criteris que determinen tal gestió. En primer lloc hi ha el de la pròpia concepció d'aquest espai com a cosa pública, és a dir, destinada a propietat i a ús públics.

            El segon criteri és el de la distinció, no sempre amatent, entre el concepte d'ús d'un espai públic i el concepte d'ocupació d'aquest espai. Aquests dos conceptes poden donar-se simultàniament o de manera separada. Per exemple, en algunes platges de Sicília hi ha un ús privat d'aquest espai, però hi ha, de manera paral·lela una ocupació privada d'aquest mateix espai. Aquesta circumstància permet que els particulars que exploten aquell a propietat i aquell ús, puguin, també ˗i solen fer-ho de manera ben aspra i expansiva˗ impedir-hi l'accés a particulars. L'altra opció es dóna quan es permet una explotació d'ús d'un sector de l'espai públic però en aquest mateix sector d'espai públic l'accés dels particulars hi és respectat i permès. Tal és el cas, per exemple a les platges de Sant Feliu de Guíxols, d'aquells serveis de gandules i para-sols que no impedeixen l'accés i l'estada de particulars, facin o no facin ús de tals serveis.

            El tercer criteri és el rendiment econòmic que per al municipi representa, a través d'un impost, la cessió d'ús particular d'un l'espai públic determinat. Aquest és un criteri que sol abrandar-se com a justificació definitiva de la cessió o de l'arrendament, tant per part del consistori municipal, com per part del llogater o arrendatari d'aquest mateix espai.

            Ultra aquests criteris, el darrer seria el de considerar si la cessió municipal de l'ús d'un espai públic es fa efectiva (a més de proporcionar un determinat servei a la ciutadania) per a una explotació amb ànim de lucre o sense aquesta intenció. En el primer cas es tractaria d'un ús assignable a l'àmbit pròpiament empresarial o de negoci i el segon correspondria a un altre tipus d'ús, com per exemple el de l'ús lúdic. 

            Aquests criteris constitueixen els paràmetres dins dels quals es mou la gestió de l'ús  dels espais públics. 

            Ara caldria fer ni que fos un petit esbós de què podem entendre per espai públic, no pas intentant postular un sentit o significat filològic, sinó només veient quina relació ha tingut, té o pot tenir amb la col·lectivitat que l'ocupa i usa. És indubtable que històricament els recursos de tot ordre que un territori facilita (recursos naturals, paisatgístics...) han servit per a la subsistència de les espècies animades que l'ocupen. En el cas de l'individu humà aquesta circumstància és d'una peremptorietat innegable. El fet és, però, que, al llarg de la Història, el territori ha acabat repartit entre diversos posseïdors. Algunes parcel·les han esdevingut territori privat a mans d'individus particulars o d'entitats que tenen, igualment, el mateix caràcter.  D'altres parcel·les han esdevingut, en canvi, espais de titularitat pública, en mans de corporacions municipals o estatals. Aquestes darreres són allò que anomenem, pròpiament, espai públic.

            Doncs bé, un espai públic pot ser usat amb diferents intencions i objectius.  Sembla raonable de pensar i sostenir que un espai públic ha d'estar al servei públic de la col·lectivitat. És a dir, no hauria estar al servei d'interessos particulars, llevat del cas que en aquesta circumstància s'ofereixi un servei a la ciutadania que per allí discorri o s'hi aplegui i que acabi reportant guanys d'ordre econòmic o d'altres tipus a la mateixa comunitat que en cedeix l'ús, i que té necessitat de tals guanys. És a dir que per disposar d'un presumible servei (el que sigui) a la ciutadania i per via d'ingressos municipals a través d'una recaptació d'impostos sobre l'ús privat d'un espai públic, el municipi a través del consistori municipal, considera justificat de cedir i d'autoritzar aquest ús al particular que així ho hagi sol·licitat.

            Aquesta situació, sobretot la seva generalització i perdurabilitat, sol generar unes inèrcies, obligacions, servituds o privilegis que requereixen una atenció regular i continua per evitar una perversió en l'ús i cessió del territori públic o parcel·la de territori en qüestió.

            Cal avisar que aquest escrit no porta cap intenció de denúncia queixa o elogi de determinats usos del sol públic municipal, tant terrestre com marítim (tot i que conec de sobres que la titularitat de molts espais marins o costaners no són de titularitat municipal, però sí que admeten un cert grau de gestió municipal), sinó el propòsit de contribuir a la reflexió d'una realitat del dia a dia ciutadà  per a una convivència de qualitat, polida i respectuosa. 

            L'equilibri de la gestió de l'espai públic es deu trobar ˗segurament com tota activitat˗ en algun punt del bell mig entre dos extrems: ni un excés de cessió d'ús de l'espai públic a particulars, malgrat que això generi substanciosos ingressos en les arques municipals, però que, en canvi  limiti el dret d'ús (en la modalitat que sigui) lliure i el simple gaudi de l'espai als membres de la comunitat. Ni una  completa impossibilitat de destinar l'espai públic a activitats d'ús privat, malgrat que al darrere n'hi hagi amb afany de lucre. Entre aquests dos punts, doncs, deu haver-hi l'acció eficaç  justa, digna, sostenible de l'espai públic municipal. Ara bé, com el lector ja deu endevinar, la valoració o diagnòstic a obtenir no deixa de ser una estimació reblerta de subjectivisme, de tal manera que a un ciutadà o a un regidor al càrrec d'aquest gestió li pot semblar que l'ús de sòl públic ja es troba en una situació d'equilibri, en canvi, de manera simultània, a un altre ciutadà o polític li pot semblar que hom està mantenint una mala gestió sigui per excés o per defecte en aquesta cessió d'ús privat de l'espai públic.

            La inexistència de quotes percentuals i decrets concrets sobre l'ocupació i ús del territori públic municipal (si és que les disposicions municipals han de ser admeses com a fonaments d'una discussió com aquesta) tornaria impossible d'analitzar de manera objectiva aquest ús.             Però la vigilància desperta sobre aquesta qüestió no és cosa menyspreable, perquè una atenció insuficient dóna lloc a greuges sobre els particulars, tant en un sentit d'excés d'ús com  d'impossibilitat manifesta d'ús.

              A una vila, com la nostra, orientada cada cop més al comerç i serveis lligats de prop al turisme continu o estacional se li fa impossible mantenir una actitud indolent davant d'aquesta qüestió. I són mil-i-una les ocasions i accions concretes que interpel·len el ciutadà sobre la conveniència o la inoportunitat de la trajectòria de la gestió del sòl públic municipal. Com cal considerar la realitat de l'establiment de la proliferació de terrasses en carrers o altres espais públics de la ciutat? Hi ha, en aquest aspecte, un excés de tal ús o no, o encara insuficient? L'ocupació de la platja per activitats lúdiques d'esport o esbarjo respon a les necessitat de la ciutadania o se'n perverteix l'ús i destinació?

            Cal limitar la proliferació d'estructures de comerços i restaurants que ocupin una determinada amplada del carrer? O cal deixar-ho d'acord amb les necessitats del servei que   sol·licitant pretengui satisfer? L'ús permanent o esporàdic d'espais singulars del casc urbà, com places, rambles, passeigs o platges ha de respondre a algun criteri més que a la disposició de pas del vianant o al d'una recaptació onerosa i/o justa d'impostos? Són moltes les qüestions generals o puntuals que  podrien ser formulades a propòsit d'aquest tema, però en totes i cadascuna d'elles hi entra en joc la necessitat d'equilibri entre l'ús public i l'ús privat de  l'espai territorial d'un municipi (tant l'urbà com el rústec, és clar). En ambdós casos, però cal tenir en compte una cosa que una orientació filistea d'aquests espais tendeix a negar, menysprear o no admetre: l'espai públic buit (més enllà de la decoració o mobiliari urbà que hom hi emplaci) també respon a una necessitat ciutadana i, fins i tot, plenament humana. La buidor d'un espai públic també és un valor d'ordre cultural, estètic i educatiu per a la comunitat.

            Llegeixo al diari que Copenhaguen ha estat guardonada amb el Premi Europeu de l'Espai Públic del 2016, reconeixent-la com la ciutat europea més sostenible, més conscient i més dedicada a la gestió de l'espai públic, la qual cosa ha afavorit la creació d'un espai públic urbà que rep  l'aprovació  unànime de la seva ciutadania. És veritat que el guardó s'ha basat de manera especial en la mobilitat, però això també ha tingut moltes conseqüències en l'ocupació i ús de l'espai públic, que ha quedat reordenat fent-lo més habitable, sostenible i agradable per a la vida col·lectiva dels danesos. Ho han fet de manera radical, basant-se en postulats que, sota l'aparença d'una rellevància exigua i secundària, han acabat revelant l'eficàcia dels resultats aconseguits: un d'aquests postulats ha estat el d'aconseguir que els nens i adolescents puguin anar al centre escolar, a peu o en bicicleta, sense haver d'anar acompanyats per adults i en la seguretat que no seran víctimes de cap accident causat per algun vehicle motoritzat. Que no és poca cosa! 

            Més enllà de disposicions municipals que poguessin semblar ara poc realistes i ingènues, la veritat és que la mobilitat en l'espai urbà de Sant Feliu de Guíxols és també un altre (d'una importància decisiva) dels reptes a què la nostra ciutat ha de fer front a l'hora del disseny i la gestió òptima del nostre espai públic urbà. Caldria rumiar-hi molt més.

Fora Colom?

                                                                                               13/10/2016

Amb quin acudit m’han sortit els militants de la CUP: treure o enderrocar el monument barceloní a Colom!

És un estirabot divertidíssim (millor fer servir aquest superlatiu, que d’altres). Qui més qui menys s’hi ha enganxat, de manera expressa o implícita, a dir la seva, sigui a favor o en contra. A nivell popular hi ha hagut reaccions de tota mena: que si el monument ha esdevingut una icona de la gran ciutat catalana, que forma part de la història de la ciutat i del país, que si és un valor d’atracció per a visitants, que si des d’un punt de vista turístic és un estímul a l’afluència de visitants encuriosits, que allò que ha esdevingut una imatge per una tradició estètica de la ciutat s’ha de mantenir i protegir..., etc., etc.

Des d’un punt de vista cronològic, el monument arriba ja gairebé als cent cinquanta anys de vida, i defensar el seu enderrocament, és vist per molta gent com una incòmoda proposta de gent que no té altres dedicacions i preferències que pentinar el gat.

La proposta de la CUP posa sobre la taula el pes creixent (encara que no tingui, de moment, pes suficient) de la reflexió ètica sobre la Història de la humanitat, i dels objectius ètics que hom pot estimar convenients per al seu futur.

Algú pot retreure, però, que si s’haguessin de fer desaparèixer tots els monuments i testimonis escultòrics, arquitectònics..., artístics del món que parlen o recorden un passat d’opressió, de brutalitat, d’episodis sanguinaris, de violència i bestialitat de la nostra espècie animal..., quina pèrdua tan incommensurable pel patrimoni cultural històric es produiria, no és veritat? Però aquesta voluntat també indicaria una fita nova, podria se senyal de disposició a no acceptar ni tolerar episodis degradants de la humanitat, que poden haver estat excusa o oportunitat (directa o no) del bastiment de tals recordatoris fets patrimoni cultural. 

La proposta incòmoda sobre el monument a Colom (com es podria també proferir a propòsit del Colosseu..., per dir-ne només un altre) és la continuïtat d’una consciència ètica que va fent el seu camí, poc a poc, és veritat, però el va fent. Ho demostra el fet que avui tothom pot resistir, ni que sigui amb esgarrifances, la visualització televisiva dels resultats dels bombardeigs sobre hospital d’Alep (Síria), però probablement la comunitat humana actual no podria assistir ni resistir un espectacle com els que se celebraven en alguns amfiteatres romans. És poc, encara, però la consciència ètica va fent camí.

Un estadi de la humanitat sense monuments i recordatoris d’episodis sanguinaris i degradants voldria dir alguna cosa de profit. M’hauran de perdonar arqueòlegs, arquitectes i restauradors patrimonialistes.

El Museu de la Pesca

                                                                                                  17/07/2015

A la vila propera de Palamós, clavada a la nostra en tants aspectes: econòmics, socials, polítics, lingüístics, culturals, industrials (des del naixement oficial de la vila al s.XIII), ja fa quinze anys que hi funciona el Museu de la Pesca. Aquesta institució jove ha adquirit un interès i una gràcia que el converteixen en un cas eximi dins del món de la museística. El seu director, el senyor Miquel Martí (com a detall falaguer: en l’etapa escolar havia estudiat, com força altres palamosins, a l’IES Sant Elm), historiador i alma mater de la institució des de l’inici del projecte del museu fins al moment actual, patroneja una trajectòria que emplena l’entitat palamosina d’una càrrega pedagògica inequívoca.

No s’hi tracta només de l’exhibició d’un mostrari de sistemes, tècniques, arts i ormeigs de pesca que al llarg de la nostra història la gent de mar ha dut a la pràctica (aquest seria l’ús habitual de tota institució museística, i que a Palamós hi és tractat de manera eloqüent i exquisida), sinó que el moment present de la indústria pesquera hi queda ben detallat amb l’objectiu exprés que el visitant del museu entengui, comprengui i valori tal activitat, amb les maneres i amb els resultats que s’assoleixen avui mateix o que semblen possibles d’assolir més aviat o més tard.

L’important del Museu de la Pesca de Palamós és que duu fins al cor d’un museu la dimensió temporal del moment present, la qual cosa fa que vagi més enllà de l’ús habitual de l’activitat museística. La instal·lació és coherent i grata i tenir al cor de la nostra costa una institució orientada per les tres dimensions temporals a propòsit d’una activitat permanent i actual de la població permet una mirada i una reflexió atentes a la nostra realitat més immediata. I en aquest model museístic hi ha quelcom de transcendència innegable, que requereix, igualment, un observança atenta: la conservació del nostre espai marí més proper, tant com a font de recursos com a espai obert a usos diversos, necessitats, tots ells, de la mateixa orientació i sagacitat desplegada al Museu de la Pesca de Palamós.

Ni Sant Feliu de Guíxols, ni Palamós ni Palafrugell no poden amagar el caràcter trigeminat en tants aspectes de la respectiva cursa històrica i del mateix moment present. El Museu del Suro a Palafrugell, el de la Pesca a Palamós i el de la nostra vila, ajuden a prendre consciència, més enllà de límits municipals, de la plausibilitat d’un esdevenidor fonamentat en la nostra realitat territorial, social, cultural i econòmica comunes i irrefutables.

De gossos (i gats)

                                                                                               22/04/2014

Pel carrer de casa sol passar un veí que porta lligat un gosset. A una mà hi duu la corretja, a l’altra mà una bossa de plàstic i una ampolla plena d’aigua. És a dir, que quan ha acabat la passejada pels carrers de la nostra ciutat, entre la bossa i l’aigua de l’ampolla, no queda cap testimoni perceptible del pas de l’animaló. A més, sempre condueix l’animaló pel centre del carrer, del qual se n’allunya momentàniament en acostar-se algun vehicle, pel bé de voreres, façanes i portes del carrer.

Per altra banda, un altre veí, dies enrere, va deixar que el seu gos regués amb profusió la porta d’entrada de casa. Es va donar la circumstància que al cap de pocs segons jo sortia al carrer i, a la vista de basses i regalims i del veí que caminava portes enllà, li vaig cridar l’atenció per allò que jo suposava que era obra del seu gos. Davant de la meva perplexitat, el veí em va respondre amb un argument incontestable, propi de la més alta aspiració a la justícia distributiva. Em digué: “ho sento, a casa meva també ho venen a fer”. Li vaig contestar a la defensa dient-li que no era pas jo qui venia a mullar la seva porta, ni el meu gos, que no en tinc cap. Va arronsar les espatlles, indolent, i continuà la marxa amb el gos desfilant arran de façanes i portes del carrer.

Segur que aquesta és una qüestió que afecta molts ciutadans. La manera més cívica, estètica i higiènica de resoldre-la no la sé, però (a més que els propietaris de gossos prenguin consciència d’aquesta situació un tant escabrosa, més enllà de les incomoditats, obligacions i servituds que comporta la tinença d’animals) cal algun tipus de mesura que garanteixi una ciutat lliure de deposicions de gossos (també de gats). Mentrestant, a Sant Feliu de Guíxols, és indubtable que els nostres carrers clamen, a diari, ruixats del cel.

Sons de la Mediterrània

                                                                                    12/05/2014

Diumenge 11 de maig la Coral Cypsella va oferir, al Teatre-Auditori de la ciutat, un concert dolcíssim, una panoràmica memorable per a tot aquell que li agradi assaborir la preciosa riquesa multicultural de la música d’arrel mediterrània. Es tractà d’un concert a base de cançons populars d’una geografia tan propera, tan nostra, que féu les delícies de l’auditori, tant pel tractament polifònic de les tonades com per les imatges projectades de manera original, usades per ambientar geogràficament les cançons.

L’encert de la tria de les melodies permeté un recorregut per l’esperit d’aquest racó de món: des de la seva tessitura més riallera fins a la més formal i solemne, des de la més lírica a la més dramàtica, des de la més familiar a la més exòtica. El concert abocà l’espectador a un escenari riquíssim d’humanitat diversa, arrelada en les ribes de la nostra mar, i al sentiment de comunió espiritual dels habitants d’una geografia antiquíssima, transitada des de les albes de la Història. Fou en, definitiva, una altra versió plena de poesia d’un pont de mar blava a l’encalç de l’estímul de la solidaritat, el respecte, la germanor i la convivència dels pobles de les ribes de la Mediterrània.

Sense voler caure en cap mena de ganxonisme cofoi, podem constatar del tot que Sant Feliu de Guíxols té en la Coral Cypsella una fina i bella targeta de presentació ciutadana, feta d’anys d’esforç, perseverança, treball i gust exquisit, a l’alçada de moltes formacions similars que hi ha arreu d’Europa. Els directors i cantaires que al llarg de la història de la coral han intervingut en el seu rumb, fins al moment present, necessiten i mereixen la nostre consideració, admiració i respecte, perquè constitueixen una mostra animada, viva, del material humà de què disposa la ciutat per fer promoció tant del patrimoni cultural guixolenc, com d’accions culturals del nostre àmbit local, amarades d’esplendorosa sinceritat i inspiració.

Cultura de la violència i violència de la cultura.

                                                                                                            16/03/2015

Una de les pitjors coses que li poden passar, actualment, a l’individu receptor dels mitjans de comunicació (especialment visuals), és que l’ús habitual d’aquests mitjans el torni indiferent davant de seqüències de contingut pervers. No parlo directament de continguts morals (encara que la relació hi resulti innegable), sinó només de la salut física i de salut mental de l’espectador.

Hi ha un cas concret que clama al cel pel caràcter despietat que exhibeix de manera gairebé permanent en les pantalles de cinema o de televisió: la violència feta espectacle, feta cultura. Els receptors d’espectacles violents són la destinació final d’un mercat amb una justificació que té tant d’inqüestionable com també de maligna: la rendibilitat econòmica. La violència deu tenir un rendiment econòmic irrefutable, si no, de què li vindria tanta presència i tant de protagonisme? El problema és que, ben sovint, quan la resposta i la sanció definitiva d’un missatge l’ha de donar el receptor, la immobilitat i la indolència solen ser la resposta habitual. Vull dir que els espectadors —destinataris finals del trànsit econòmic dels mitjans visuals—, especialment pares i tutors de joves i d’infants acabem inhibint la resposta de rebuig que seria més efectiva: apagar el televisor, canviar de canal o sortir del local de cinema.

Tothom sap i pot recordar pel·lícules i documentals en què la violència és el cor de l’argument o de les escenes fetes espectacle. Una violència que assoleix constància i quotidianitat aclaparadores. No és possible, per exemple, la pràctica del zapping sense topar arreu amb escenes de violència amb la dosi oportuna d’estètica cinematogràfica.

Fins i tot, sèries populars infantils i juvenils (a l’abast de tothom) dispensen una dosi, encoberta o expressa, de violència. Funciona a mode de cinisme criminal que fa que la violència vagi quedant assumida des de les edats més primerenques com a comportament humà familiar i acceptable.

Ara, es pot capgirar això? No és una pregunta retòrica ni utòpica, a menys que acceptessim amb convicció resignada la degradació inexorable de la col·lectivitat humana, perquè des d’educar visualment els infants en la cultura visual de violència fins a la presència material de guerres, genocidis, crims contra la humanitat, passant per la prosperitateconòmica de la fabricació i comerç mundial d’armament bèl·lic hi ha només un simple trànsit, potser imperceptible, el mateix que fa passar de la cultura de la violència a la violència de la cultura.

Ciutat o no?

                                                                                               13/03/2015

Una de les moltes gràcies intel·lectuals i literàries de Josep Pla és que les seves saboroses descripcions quedaven salpebrades ara i adés per generalitzacions i abstraccions que elevaven a categoria el cas concret descrit, i que com a tal categoria resulten aplicables a molts altres ambients urbans, naturals o socials, amb la mateixa plausibilitat i versemblança. 

Pla creia que l’eixample de Barcelona s’acomodava del tot, i desgraciadament, a l’insondable individualisme de la burgesia industrial catalana ascendent. Pla sentenciava que la voluntat irrefrenable de la burgesia industrial barcelonina s’exhauria en el guany econòmic i en la voluntat individualista expressada en el conjunt desgavellat de l’arquitectura de les façanes (i en les alçades d’edificis) de l’eixample barceloní, deixant de banda, en canvi, qualsevol altra consideració d’ordre col·lectiu, cultural i de convivència: una manera com una altra de denunciar el filisteisme associat a la —suposadament tan catalanesca— síndrome de sr. Esteve.

Per això en els seus textos de l’època i en mig dels blasmes i retrets contra el procediment burgès i els seus aparadors arquitectònics, llançava axiomes com aquest:

     Les ciutats han estat sempre un pretext de negocis, i convé que ho siguin sempre; però potser convé que siguin alguna cosa més que aquest exclusiu pretext. (Pla, Josep. Primera volada “Barcelona, una discussió entranyable” OC. p.250).

Aquestes línies de Pla inciten el lector guixolenc a mirar-se el melic i demanar-se (a la llum de la vulgaritat arquitectònica escampada pel frontal marítim de la nostra ciutat, que és el primer aparador turístic), si aquestes paraules de Josep Pla són vàlides o no per al cas de la nostra ciutat? Perquè línies més endavant d’aquell text, el palafrugellenc encara insistia:

     Ara, el que no poden ser exclusivament les ciutats és un pretext d’especulació econòmica. Han d’ésser una mica més, si no han de convertir-se en simples aglomeracions gregàries.

            La nostra ciutat és un cas que queda circumscrit en això que Pla sentencia? En qualsevol cas qui hauria de vetllar sempre perquè Sant Feliu de Guíxols assoleixi i mantingui aquesta mica més? I en definitiva, què hi pot haver més enllà per a tota ciutat que no vulgui ser només un pretext d’especulació econòmica?

Catalanitzar Espanya  (picar ferro fred?)

                                                                                    13/04/2015

En els darrers cent cinquanta anys, a Espanya, hi ha hagut intents seriosos de dur a la pràctica tant la catalanització d’Espanya, com també l’espanyolització de Catalunya (Wert, dixit). I el cert és que cap d’aquests dos propòsits no ha acabat mai d’arribar a bon port, és a dir, cap d’ells no ha assolit de manera plena llur objectiu.

Fa ja algunes setmanes que la camaleònica Esperanza Aguirre va regalar l’oïda a alguns (potser a tots) dels assistents a la conferència que va pronunciar a l’exclusivista Círculo Ecuestre barceloní. Fent-hi proclama maquiavèl·lica de la primera d’aquelles dues opcions. Sentencià: hay que catalanitzar España. L’interessant era la justificació que en donava: desactivar l’independentisme català.

Doncs bé, qui sap si la senyora Aguirre presumia d’originalitat o recollia projectes anteriors? No hi ha maneres de saber-ho perquè no en féu cap referència. El cert és que en la geografia espanyola, des del llunyà 1873 fins gairebé a l’actualitat i des de diferents punts d’aquesta geografia hi ha hagut diverses personalitats a qui s’ha acudit el mateix propòsit (encara que la justificació de llurs projectes no és ben bé la que esperonava la senyora madrilenya). 

En l’erràtic i efímer federalisme de la primera república espanyola, ja hi havia hagut alguna intenció catalanitzadora més o menys expressa o més o menys dissimulada en les tesis de Francesc Pi i Margall. Una intenció recuperada amb interessos econòmics inconfessables pels homes de la Lliga Republicana durant les primera trentena d’anys del s.XX (amb el parèntesi militarista de la Dictadura de Primo de Rivera), pel mateix Prat de la Riba, pel mateix Francesc Cambó o pel propi Joan Maragall, pel mateix Gaziel (com també per intel·lectuals com Menéndez Pelayo i Miquel de Unamuno...). Tots aquests noms, i projectes frustrats, podrien forçar la proclama de la senyora madrilenya cap a un vol ras, cap a una posició realista fonamentada en experiències reculades ben il·lustratives, perquè, la Història tant si és repetible com si no, alliçona força, i totes aquestes personalitats van festejar molt amb la il·lusió de catalanitzar Espanya, però tot acabà en un no-res. I la cosa ha tingut, encara, continuadors, més o menys camuflats, que no van acabar de creure’s la impossibilitat de materialitzar tal il·lusió, i en el capítol de l’Espanya Autonòmica (en l’espai de l’España plural, plural sobretot només quant a balls folklòric i altres insondables mostres ben digerides i tolerades) van proliferar projectes polítics més o menys regeneracionistes, com el d’en Miquel Roca o el del pragmatista peix al cove pujolià, que tenien una orientació catalanitzadora, si bé no pas de manera exclusiva o única. El malencert de tots aquests intents actuals i d’aquells intents més reculats, el fracàs sistemàtic d’aquells i d’aquests propòsits no ensenya res de res a ningú? A la senyora Aguirre, tampoc? Algun soci inflat de la vanity fair del cercle eqüestre li hauria d’ensenyar a baixar del burro. No?

Carnaval de marca

                                                                                                          16/02/2015

Sempre he entès que crear falses expectatives en el lector, no és gaire lícit. Per això he d’avisar-lo que el títol d’aquesta columna pot no donar a entendre consideracions com les que venen a continuació.

El darrer carnaval, el de 2015, m’ha fet pensar en algunes disposicions de l’administració municipal  (que no té res a veure —em fa l’efecte— amb el color polític del govern de cada legislatura). Recordo haver comentat amb veïns, anys enrere, certes disposicions urbanístiques que no tenen la conformitat general de la ciutadania: hi ha guixolencs que algun cop, per exemple, han expressat amb retrets la resignació de l’obligació de pintar façanes amb determinats cromatismes. Altres s’han queixat també per certs canvis de mobiliari urbà, altres pel disseny urbanístic de certs carrers que en els darrers anys han mudat cap a una fesomia inesperada i, en alguns casos, fins i tot, cap a una seguretat més que discutible per a trànsit compartit de vehicules i vianants.

No tothom comparteix i valora de la mateixa manera disposicions municipals com aquestes, però, en qualsevol cas, en elles ningú no pot negar que hi hagi un criteri i una orientació urbanística a la recerca de determinats resultats estètics (i d’altre ordre també), que, més aviat o més tard, podran quedar aplaudits o rebutjats, i que sempre són discutibles amb una argumentació raonada.

És cert que el carnaval guixolenc comença ja a tenir una trajectòria consolidada a casa nostra (el darrer episodi de recuperació carnavalesca ja arriba a la trentena d’anys d’història). Com també la tenen tradicions, dedicacions i presències culturals guixolenques: arquitectòniques, gastronòmiques, folklòriques, musicals, firaires, etc.

Però, de la mateixa manera que aquestes tradicions, més o menys consolidades, volen deixar algun rastre de bon regust refinat o popular, no estaria bé, em demano amb tota humilitat, que des de l’administració ciutadana hi hagués algun comitè que, igualment que passa amb façanes i equipaments urbans, establís unes condicions de participació en la desfilada carnavalesca per garantir-hi sempre, senzillament, l’excel·lència i el bon gust. Hi ha molta gent a qui li plau, li entusiasma o li atrau la festa i la desfilada de disfresses per participar-hi o tan sols per badar-hi. Ara, no em sembla pas que la diversió, lleure i gresca ciutadans hagin de fer-se d’esquena al bon gust en el muntatge de carrosses, passades, balls i desfilades. En algun cas, per més condescendència que hom hi posi, hi destaca més la pena que la traça, més beneiteria que enginy, idees més tronades que no esplèndides i rumboses. Algunes divises de carrosses són simples salvatjades, i veritables mèrits per a un jutjat de guàrdia, però oh quina gràcia! Ja sé que sempre hi haurà qui no ho veurà així i, per tant, una discussió sobre aquesta qüestió podria generar un suplici que ningú no aguantaria. I em pregunto, per què Sant Feliu de Guíxols no podria aspirar a deixar el bon gust, com a registre de marca de la ciutat, tant en visitants com en propis, també amb el seu popular carnaval? Ja dic que reconec que es tracta d’una qüestió de gustos. Però en el bon gust i en el mal gust també hi intervé, en definitiva, el costum i l’educació, i aquestes coses prenen el seu temps i la florida no sol ser immediata. 

Els “caleros”

                                                                             3/09/2015

Recentment m’he assabentat d’un fet, per a mi del tot desconegut, que trobo d’un interès actual innegable: l’arribada dels “caleros” als ports de Sant Feliu de Guíxols i Palamós.

Els “caleros”, equipats amb barques (vaques) i l’ormeig d’arrossegament, varen recalar a la Costa Brava a la recerca d’algun port que acollís la seva estada, primerament estacional i després definitiva. El nom de “caleros” els va quedar adjudicat perquè la majoria d’ells venien de l’Ametlla de Mar (“la cala”, tal com ells anomenaven la seva vila originària).

El fet és que arribaren a la nostre latitud a partir dels anys trenta del segle passat. El port escollit, inicialment, fou el de Sant Feliu de Guíxols. El port els semblà d’unes condicions de protecció superiors a les del de Palamós, que en aquell temps no tenia encara les dimensions i el condicionament de l’actual. L’arribada al port guixolenc  causà força enrenou als pescadors de Sant Feliu, que comptaven amb una flota dedicada, sobretot, als sardinals i altres arts d’armalladors, tresmalls, palangres...

El senyor Ramon Martí, “calero” d’edat gairebé centenària, resident a Palamós, recorda la recepció guixolenca a l’arribada dels seus vilatans. L’oposició fou estricta i la reacció dels pescadors guixolencs contundent: tallar i cremar les xarxes per tal que els “caleros” toquessin el dos com més aviat millor. Aquesta és, justament, la sortida a què acabaren optant els pescadors tarragonins, i, ja el anys anteriors a la guerra, la comunitat de “caleros” es traslladà en la seva totalitat i de manera definitiva al port de Palamós. Aquesta comunitat de pescadors és avui, ben segur, protagonista de l’expectació que desvetlla l’anomenada “gamba de Palamós”.

El senyor Miquel Frigola, president de la confraria de pescadors de la nostra  vila durant vint anys, patró de vaques i de la teranyina coneguda, amb el nom d’”els pinyoneros”, coneix bé el fet dels “caleros”, tot i que quan es produí l’incident ell encara no havia arribat a Sant Feliu de Guíxols. Els pescadors de la vila, amb l’arribada dels “caleros” haurien estimat que la pesca d’arrossegament que aquests practicaven posava en greu perill la continuïtat de les espècies marines. El suposat extermini (tal era l’expressió emprada) dels recursos marins era un escull inadmissible per a la mateixa subsistència dels pescadors i el seu mode de vida. Per això decidiren oposar-se amb tota fermesa i intransigència a la presència dels pescadors tarragonins.

Gairebé una centúria d’anys més tard, no deixa de tenir interès les condicions, objectius i expectatives que envoltaren aquella minúscula immigració.

Boy Scouts

                                                                                          18/09/2013

Durant gairebé una quinzena d’anys (des de finals dels anys 50 fins a inicis dels 70, del segle passat), un total aproximat de dos-cents cinquanta nois i nois de Sant Feliu de Guíxols van participar en una experiència per a joves, en una organització de caràcter educatiu amb una aposta per uns trets i valors de formació personal que representaven un valuós contrapès al sistema educatiu tradicional del país. Qui sap si aquella organització, aquell projecte educatiu, aquell objectiu de maduració adolescent en contacte amb la natura, aquell creixement jovenívol en els valors del respecte, la solidaritat, la companyonia, el compromís, l’amistat i el servei (amb divises com “sempre a punt”, “tant com puc”)... serà possible de refer algun altre dia. No es tracta de cap expansió nostàlgica (... o potser sí, una mica), es tracta , més aviat, de la celebració d’un record i d’unes experiències que un bon grapat de guixolencs, nois i noies, entre els anys seixanta i setanta del segle passat, vam tenir l’oportunitat, de viure i d’assaborir de manera tan excepcional. Es tracta de l’Agrupament Escolta (Boy Scouts) de Sant Feliu de Guíxols, que va deixar de funcionar ara fa gairebé una quarantena d’anys.

El fet és que el proper 26 d’octubre, a homes i dones que vam viure tal experiència ens ha complagut d’abocar un record del rebost interior de cadascun de nosaltres en una trobada que torni més viu, més tangible i encara més compartit aquell moment reculat i aquella experiència tan celebrada. Madurs i madures (i també gent més tendra) d’ara volem reconèixer conjuntament aquella vivència que vam compartir i que va deixar en tots un record tan estimat.

El Moviment Escolta (el nom del moviment no em sembla pas el més afortunat) de Catalunya, per si calgués dir-ho, va ser la traducció i adaptació del moviment dels Boy Scouts, d’origen, ara centenari, dissenyat i dirigit per un militar anglès, Baden Powell, que s’inspirà en el paper estratègic que el jovent del Transvaal sudafricà va tenir en aquella guerra anomenada guerra dels bóers, a la punta meridional d’aquell continent, durant els dos decennis finals de s.XIX.

El Scouts (Minyons Escoltes i Noies Guies) de Sant Feliu de Guíxols vam aprendre a valorar la importància de l’harmonia del grup social, a valorar el patrimoni natural en general i el guixolenc (mar i muntanya) en particular, a reconèixer la valuosa rendibilitat d’un grup quant els seus membres hi participen de manera activa, a descobrir el llegat cultural i lingüístic que la política d’aquell moment reculat impedia i reprimia, a assumir el servei a la comunitat... qui havia que promogués tals valors i actituds?

Hi havia, en aquella experiència, una acció, un moment, que ens enlairava a cotes molt emotives, el foc de camp: a la nit, una immensa foguera al bell mig d’una rotllana de joves amb una flassada a l’esquena i la cara enrogida per l’escalfor del foc, sota una celístia glaçada, mentre les cançons, els contes, les representacions... desfilaven excitats davant de la lluerna de la foguera i l’espetec de branques i tions...

Els nostres veïns: Bonaventura Ansón.

                                                                                          6/05/2016

Bonaventura Ansón és un artista plàstic tossenc. 

La seva producció artística és i va, sense cap mena d’objecció, plena de sentit. Vull dir que no es resigna a justificar l’obra apel·lant només a qüestions formals. Actitud pròpia d’aquelles orientacions literàries, plàstiques o musicals que neguen la conveniència que l’art hagi d’explicar coses més enllà del joc propi amb sons, mots, formes i colors.

L’obra escultòrica i pictòrica d’Ansón absorbeix i retorna el sentit al medi natural i social que és allò que l’estimula: Mediterrània i la trajectòria secular de la comunitat tossenca (ambdues qüestions extrapolades a dimensió mundial). I ambdues qüestions es fonen l’una amb l’altra i s’expliquen una a l’altra. 

L’obra de Bonaventura Ansón circumscrita a aquestes qüestions és, sobretot i alhora, una interrogació i una increpació a la realitat humana a la qual pertany. Una interrogació que no rep resposta (si més no, immediata) i s’acaba tenyint de lament, a mode de denúncia.

Ansón podria deixar que la seva producció parlés per si sola i de si mateixa (que ho fa, també, formalment). Però aquest artista no en té prou amb això i es complau a comunicar-ne intenció, gènesi i objectiu. I en fer-ho, recupera la dimensió més genuïna, natural i diàfana de l’obra artística, que és la d’un diàleg perdurable amb la realitat. 

Els canvis de vivències, preferències valors humans, morals i estètics que la comunitat mediterrània de Tossa  ha experimentat des de l’abandonament d’aquella vida secular ancorada (encara que no de manera única) en contacte permanent amb el medi marí, és un tema recurrent i intenció de fons o de primer pla en l’obra en les obres de l’artista. Perquè aquests canvis representen per a l’artista un veritable terrabastall cultural, en què s’hi ha esvaït la dimensió més humana de la vida col·lectiva.

No cal estirar més aquesta digressió, el lector guixolenc ho entendrà perfectament amb una visita al parc dels estanys de Platja d’Aro, on aquest artista, tan amarat de mediterraneïtat i de país, hi té exposada a cel obert un mostrari prou significatiu. I Ansón no té cap recança a explicar-hi el sentit de les peces exposades, cosa que, a l’hora de la veritat, fa que l’espectador absorbeixi de seguida, i com a una sola unitat, estètica, intenció i execució dipositats en les obres del seu art. Qüestió que obra la polèmica, sempre viva, de la conveniència o no del reclam referència externa per a l’obra d’art, més enllà de si mateixa.

A Berlín, novembre

                                                                            7/12/2013

L’Àngela Ribas escrivia, aquí mateix, setmanes enrere, un bell retrat de Brighton traduint-hi una mirada ferida de cromatismes, flaires, gustos i sons, remembrances, descobriments i visites que tornen, i fan, la ciutat anglesa i rodalies, destinació de possibilitats literàries i objectiu de tot aquell qui li agradi assaborir el batec dels sentits i estampar-lo en lletres i arguments delicats i afinats.

El seu escrit sobre Brighton em féu pensar que jo podria fer-ne un sobre Berlín. La visita a la ciutat alemanya, com en el cas de l’Àngela, n’és una bona oportunitat. Per descomptat que no hi ha cap intenció d’emular ni d’abastar la literatura pròdiga de l’Àngela, només hi ha coincidència en la determinació d’un objectiu compartit: el retrat d’una urbs europea amb caràcter propi. La intenció de l’Àngela, com és habitual en ella, és literària. La meva és..., ara no la sé ben bé.

Quatre dies a Berlín no donen per a gaire més que poder acostar-se als llocs tòpics per a qualsevol visitant i, també, per descobrir una gent que ens resulta sovint tant singular com familiar. El fet és que Berlín és una ciutat nova, reconstruïda en gran part després del cataclisme bèl·lic de 1939. Això fa que la ciutat tingui un aire un xic insípid, al marge d’una excel·lent eficàcia en l’organització de la vida ciutadana, transports i tot tipus de serveis. La fred de novembre hi fa una certa gràcia, a Berlin, tenint segur el condicionament tèrmic de l’hotel i altres comoditats de l’urbs germànica.

La precisió, l’exactitud i la puntualitat kantianes deuen ser tòpics una mica esbravats, a hores d’ara, a Berlín. Potser és perquè, a la cafarnaüm  berlinesa, l’exotisme ètnic hi inocula una saba fresca...

Però Berlín té una llaminadura irrenunciable, a més de les comercials, arquitectòniques, gastronòmiques... que n’hi ha per donar i per vendre. És la llaminadura del Museu de Pèrgam, que deixa commogut, si no trasbalsat, tot aquell que vulgui entrar-hi. A l’interior del Museu hi ha exposats l’altar de Zeus, la porta  d’Ishtar i la porta del mercat romà de Milet, que són tres moments culminants de l’arquitectura antiga, i ho són i ens ho semblen no només perquè restin tan sencers. Sinó perquè encenen la imaginació fascinada amb preguntes com aquella que es feia el mateix Josep Pla, a la vista de tals romanalles: quina mena de gent devia ser aquella que traduïa en tals formes plàstiques la seva mentalitat?

Àmbits urbans plens o buits

                                                                                               16/02/2015

Setmanes enrere, Toni Sala escrivia, aquí, un columna denunciant i deplorant actuacions urbanístiques que amb l’ocupació compulsiva d’espai públic constitueixen una lamentable degradació del llegat que hauran de recollir les generacions de ciutadans que ens venen al darrere.

Amb aquesta altra columna vull afegir comentaris meus als seus, fent ús d’ una divisa literal seva, tan incòmoda: espai públic també és  —sobretot és, de fet— visual.

Ressaltar la dimensió de la visualitat de l’espai públic, seria, si ho fes un urbanista, un regidor d’aquesta àrea o un tècnic municipal, un desvari  imperdonable propi de qui vol separar allò que hauria de ser d’allò que és en la realitat. Però no tenim cap servidor públic, sortosament, que sigui víctima de tals derives esquizoides. Perquè tothom de peus en terra sap de sobres que la primera categoria a destacar de l’espai públic no és altra cosa que la buidor. I la buidor paisatgística i urbanística crida i exigeix  de seguida —i això ho sap qualsevol amb vocació de servei públic— alguna cosa que esmeni tal buidor. I la millor esmena és aquesta: omplir el buit. Perquè l’horror vacui urbanístic té una justificació incontestable: el guany econòmic i l’ocupació laboral que genera. I és que la buidor de l’espai públic no pot estar al servei de la visualitat o de la contemplació visual, sinó al servei de la pròpia desaparició. Qui voldria llegar buidor a les generacions futures?, No. Convé llegar plenor (!): coses tangibles, útils, patrimonis palpables i, sobretot, rendibles i negociables.

I és que el sr Sala no deu haver patit mai la síndrome de l’auca del sr. Esteve en carn pròpia, tantes i tantes mostres reeixides que n’hi arriba a haver, per tastar i assaborir, en el nostre frontal marí ciutadà: no només hi trobem la presència rendible del Joan I, o l’ocupació constatable de gran part de la platja per a tota mena d’usos d’interès fiscal, o de l’espai públic del passeig, de carrers, rambles i places al servei desprès del visitant, o també, justament, la presència del mateix port i la soferta higiene de la badia. Una badia de la qual el mateix Gaziel (quin somiatruites incipient i reculat!) en deplorava, a mitjans de segle passat, la deformació i la involució paisatgística que hi detectava per causa del moll del port...

Qui es pot imaginar, i qui podria desitjar, avui, aquests espais públics al servei, només de la visualitat? I les garrofes d’on sortirien? I què passaria amb els llocs de treball que la sola visualització faria impossibles? Amb possibilitats de feina i ocupació, com a patró incontestable, qualsevol altre criteri ha de quedar relegat a simple expansió romàntica. Si fes gaire la punyeta, ni a això. Ca, home!

Perquè, qui pot suposar que una badia esbalandrada sense joans primers, ni gratacels de batalla, ni edificis de mar, ni embarcacions buidant les sentines i altres coses a l’aigua, amb les onades entrant a cor què vols per tota l’amplada de la badia, només amb marinades i terrals amos i senyors del cel guixolenc, amb carrinclons passeigs modernistes  i noucentistes, amb establiments de restauració reclosos en els seus espais físics veritables, i bla, bla..., Qui pot suposar, doncs, que espais així, amb tal manca d’intervenció d’urbanisme de progrés i realista, poguessin atraure mai ningú (si del que es tracta és d’atraure gent)? I és que, per fortuna, el progrés passa per allò que el mateix Toni Sala lamenta de la platjadarització del nostre espai públic: que no en tenim prou, doncs, amb tants models reeixits  i incontestables, com el Joan I i la població veïna? Qui pot preferir cap altra situació? Res d’això: ocupem, ocupem, rieres, platges, passeig places.... El llegat a deixar ha d’omplir mans i peus (vull dir butxaques), i, sobretot, ha de ser, abans que visual, rendible. Rendible. Rendible? Aquest és el pa de cada dia, rebregat o silenciat durant decennis, del nostre petit racó de món.

AlphaGo

                                                                                    16/03/2016

El 1953, Gaziel havia escrit aquestes paraules en la seva segona publicació en llengua catalana, després de la guerra civil espanyola:

“Resulta, doncs, que a la vetlla de venir jo al món, la part més civilitzada de la humanitat —que per encendre llum només havia tingut, fins feia poc, llenya, oli, sèu i cera—, en aquest punt estava exactament igual que en temps de Carlemany, de Cèsar, de Pericles, de Nabucodonosor i dels patriarques de la Biblia.[...] I és que després, en un tancar i obrir d’ulls (que ni temps vaig tenir d’acabar de créixer), tots els extraordinaris invents lumínics de la humanitat moderna esclataren al voltant meu, [...]. I jo em trobo ara amb què els meus primers anys d’infant eren molt més propis del Paradís terrenal, que no de l’Era atòmica on avui veig submergits els primers anys de la meva vellesa. Quin misteri és aquest?”

Gaziel manifestava tal astorament a la llum del trasbals que ell reconeixia com a signe d’un temps, el seu, que ja reconeixia ben poc com a propi. Una mica deu venir ser com una mena de peatge de què ens hem de fer càrrec tots els que comptem ja amb uns quants anys a l’esquena. 

Set anys més tard (a Portugal enfora), Gaziel ho reblava reconeixent, de manera lúcida i assossegada que ell ja no tenia lloc en el món del seu temps present, no estava fet per viure en oblit ineluctable de pautes i valors de què s’havia amarat des de la infància, joventut fins a la maduresa. Pautes i valors millors, pitjors? és igual: simplement massa diferents. Per això escrivia:

“Ara m’adono que el mateix devien dir-se, davant el trasbals de la Revolució Francesa, tots els qui havien de ser escombrats per ella. I en això conec humilment que jo ja no sóc un home d’aquest temps, ni dels que vénen”

Què diria Gaziel, avui, amb el fet i la notícia, que la premsa esbombava setmanes enrere, de la victòria sobre un campió mundial d’escacs per part d’una màquina intel·ligent? Una màquina (AlphaGo) que a mesura que jugava, aprenia a corregir els seus moviments i posicions (mostra irrebatible d’intel·ligència) sobre el tauler del joc, acabant per vèncer el seu contrincant? No és això la demostració palmària d’una intel·ligència que acaba superant la humana? I com pot arribar a ser un món en què la intel·ligència artificial i la intel·ligència humana hagin capgirat llur relació de dominància mantinguda des dels inicis de l’evolució de la nostra espècie? 

La gent d’avui, homes i dones adults d’avui, ens podem considerar, encara, d’aquest món, que ja tenim a tocar? 

Agustí Calvet “Gaziel” 1887-1964

                                                                                               17/01/2014

Aquest any és el cinquantè aniversari de la mort de l’escriptor guixolenc més conegut. Crec que pot resultar oportú de fer algun recordatori del que representa Gaziel per a la nostra ciutat.

Gaziel, des d’un punt de vista literari dibuixà dues trajectòries diferents. La primera, que durà fins a inicis de la guerra civil espanyola i el seu exili, és l’etapa d’articulisme d’opinió, i de cronista de la Gran Guerra. Llevat d’un llibre i d’algun altre text, en aquesta etapa Gaziel usà la llengua castellana. De retorn de l’exili, Gaziel començà la seva obra d’assaig, de llibres de viatges i de memòries, per la qual li queda adscrita un lloc rellevant en el món de les lletres catalanes. És aquí on Gaziel mereix també un reconeixement per part de la nostra comunitat, perquè Agustí Calvet és autor d’una part decisiva del nostre llegat literari.

El que feu Gaziel per a Sant Feliu de Guíxols ho han fet, per a diversos llocs, altres escriptors: Joaquim Ruyra, Prudenci Bertrana, Josep Pla, Salvador Espriu...,  ells construïren el mite literari d’un  determinat espai geogràfic, més gran o més petit, que arriba, encara avui dia i per sempre més,  a propis i no propis, una imatge, un retrat que consolida un llegat humà, paisatgístic, folklòric, industrial, artístic... d’aquell espai i el posa a disposició de les generacions presents i futures.

Això és el que representa per a Sant Feliu de Guíxols l’obra literària d’Agustí Calvet: el creador d’un mite literari de Sant Feliu de Guíxols, la seva imatge, el seu retrat. La seva obra és la targeta de presentació literària de la ciutat, el seu senyal literari, la seva façana literària. No totes les ciutats, pobles i comarques poden presumir de tenir una cosa així.

 Sant Feliu de Guíxols compta, en el seu haver, amb un digne estol d’historiadors, d’escriptors, pintors i músics, autors d’un retrat que sol estar a l’abast permanent de tothom. Però, tanmateix, l’obra de Gaziel, no. Una vila del vuitcents i, sobretot, Sant Feliu de la Costa Brava (burgesos, navegants, tapers i pescadors), la tarja de presentació literària guixolenca a què abans he fet referència (fent ressò d’aquesta idea tal com la formula Joaquim Molas), no està disponible ni per a les presents ni per a les noves generacions guixolenques, que són els destinataris primers d’aquest llegat literari. Alguna cosa caldria fer. Mantenir permanentment l’edició (per més reduïda que hagués de ser) d’aquest textos, especialment del segon, seria una acció ben oportuna, i necessària del tot.

El patrimoni literari de Sant Feliu de Guíxols.

                                                                                                      24/10/2016

M’agradaria tornar a escriure sobre un tema tractat, ja, temps enrere, per part d’altres persones. Per fer-ho faré referència només al llegat literari guixolenc que va ser obra de dues generacions anteriors a la meva, malgrat que caldrà fer una breu petita pinzellada a l’anterior a la meva. Quant a la meva generació, o a autors que enllacen abans i després amb la meva pròpia, prefereixo no entrar-hi, per tal d’evitar possibles precisions, descuits, inexactituds o imprecisions, desconsideracions (que serien del tot involuntàries)..., i altres resultats que podrien fomentar disgust o desacord amb aquell autor referit.

També m’agrada utilitzar per darrer cop aquesta talaia d’Àncora per fer prendre consciència a aquelles persones o grups municipals que tenen i/o tindran responsabilitat en la política cultural de Sant Feliu de Guíxols per tal que la seva acció tingui en compte  coses com les que voldria deixar aquí apuntades.

El fet és que una comunitat, una col·lectivitat, és més productiva, especialment en el camp de la cultura, quan major consciència té de la seva existència i realitat. Per descomptat que no estic demanant ni requerint cap dosi de xovinisme, exclusivisme, ni cap sentit de diferència que la nostra vila pogués o hagués d’exhibir davant de ningú. Simplement, es tracta de tenir consciència de la pròpia trajectòria i situació real, social, col·lectiva.

Una de les coses que ajuden aquesta funció és la de compartir (i, per tant, conèixer, valorar, gaudir, utilitzar...) els resultats de l’acció de generacions passades que són expressió d’aquesta mateixa col·lectivitat que és Sant Feliu de Guíxols. Les produccions i resultats culturals són la prova, fonament, estímul i concreció de la imatge del món que les generacions anteriors a la nostra han tingut i expressat, I dins d’aquest apartat, la producció literària hi ocupa un espai rellevant.

Aquesta producció, aquests resultats, són el patrimoni literari guixolenc. Un patrimoni destinat i abocat a les generacions successives que han reblert la nostra vila fins al moment actual. Fer participar les generacions joves en aquest patrimoni és una mesura que contribueix a aquella presa de consciència de la col·lectivitat que constituïm. Cosa, en definitiva, que acaba instal·lant-se com a indubtable estímul per a la continuïtat d’aquest mateix patrimoni.

És aquesta una qüestió que implica moltes àrees de la nostra municipalitat (de manera indiscutible, l’econòmica i les partides pressupostàries, per descomptat), i que ocupar-se’n, engegar-la i desenrotllar-la és treballar per al futur, per al futur de la realitat cultural de Sant Feliu de Guíxols. Aquest seria un programa politicocultural (no n’és l´únic aspecte, és clar) que hauria de ser assumit per tots i cadascun dels governs locals i hauria d’estimular l’acció de qualsevol àrea de cultura guixolenca.

El fet és que, per causa de tractar-se d’un llegat de generacions anteriors, les generacions actuals de guixolencs no tenen accés a aquest patrimoni. Perquè aquest llegat està literalment exhaurit, i gairebé oblidat, i no pas precisament per culpa d’una vigència i qualitat, que tenen de manera plena.

En concret és tracta de l’obra d’Agustí Calvet “Gaziel”  (Sant Feliu de Guíxols de la Costa Brava), Agustí Casas (Coses d’Itàlia), Salvador Albert (Poesies) i Ferran Patxot (Les ruïnes del meu convent, actualment en fase de traducció per part de Tomàs Rosés i de publicació per capítols per part de la revista digital “Lletres Guixolenques”).

Reeditar aquestes obres és una necessitat cultural peremptòria de Sant Feliu de Guíxols, pensant en l’objectiu present i actual d’estar a l’aguait de la trajectòria cultural de la vila. Per descomptat que el bastiment d’estructures per a la realització d’espectacles és també interessant i respon a necessitats del mateix ordre de la nostra vila, però la reedició d’aquests obres referides també respon a necessitats presents i futures en l’ordre cultural (si la cultura és vista com una necessitat de la nostra col·lectivitat, a la qual calgui dedicar esforços, dedicació i diners, malgrat que els resultats potser puguin no tenir efectes electorals evidents). I el fet és que aquestes obres constitueixen ja, per elles mateixes, un veritable i sòlid espectacle (per al qual la infraestructures municipal no li resulten ni necessàries ni imprescindibles). Apunt: no he fet referència a l’obra literària de Rafael Patxot, pel fet que ja ha estat publicada en edició privada pels familiars descendents d’aquest mecenes i científic i perquè ja hi ha una edició pública de Recordances Guixolenques, extret de la part més literària de Guaitant Enrere, a disposició de la ciutadania i que fou publicat el 2002, amb motiu de l’Any Patxot, promogut per Mall Associació Guixolenca de Cultura, i amb la col·laboració de l’Ajuntament de la vila.

Les obres citades, doncs, constitueixen una veritable insígnia de la nostra població, són la millor carta de presentació de la nostra ciutat, coixí i substrat ubèrrim de la trajectòria literària actual i futura de Sant Feliu e Guíxols. Algú, amb responsabilitats municipals, n’hauria de prendre consciència.

La següent generació que forneix el patrimoni literari guixolenc també té noms i factors valuosos del llegat cultural de la vila (amb obra més extensa o més curta): Margarida Wirsing, Eduard Bardas, Josep Vicente, Josep Vallverdú, Felip Calvet, Josep Albertí, Enric Bosch, Marià Vinyas, Langdon-Davies, Ricard Masó, Joaquim Molas, Joan Torrent..., i força noms més. Això és Sant Feliu de Guíxols. També caldria pensar-hi..., i, si pot ser, fer quelcom més que pensar-hi.

Barroso i l’ètica de la legalitat

                                                                                    15/09/2016

Em demano: si no hi hagués remuneració a obtenir (sota la forma monetària que sigui i més enllà d’un sou digne), la Unió Europea tindria cap possibilitat de romandre constituïda i activa.

La síndrome Barroso revela la situació d’una persona a qui no li cal exigir-se a si mateix consideracions d’ordre ètic: la legislació de l’entitat a qui serveix (la Unió Europea) li permet tenir emmudida qualsevol retret ètic en relació a les remuneracions econòmiques percebudes. I és que si volguéssim ser gaire crítics ens hauríem de demanar coses per l’estil d’aquestes (farcides d’ingenuïtat, és clar): Per què un servidor públic, funcionari, polític... ha de percebre sous, pensions o remuneracions d’origen públic fins i tot un cop ha deixat d’exercir la seva feina, el seu càrrec públics? Podria ser que un agraïment vitalici com aquest resultés llaminer quant a contractar determinades personalitats competents, però és, aquest, un comportament ètic? Que potser ja no queden, arreu, personalitats que compatibilitzin competència tècnica i competència moral?

Tothom sap que disposicions legals com les que permeten les remuneracions a Durao Barroso (18.000 euros de pensió vitalícia a partir de la seva jubilació als seixanta cinc anys d’edat) no són una excepció en el cas de la Unió Europea. I això obriria més interrogants comprometedors: ¿qui ha dit que la dedicació d’un comissari europeu, d’un president d’estat, d’un ministre... que no deixen d’exercir una funció pública, ha de ser més valorada i millor remunerada puntualment o vitalíciament que la d’una infermera, metge, mestre... dedicats també (i durant, probablement, molts més anys que aquells càrrecs polítics) a un servei i a una funció pública?

La síndrome Barroso, a diferència de la síndrome Roldan (que és un simple cas d’acció penalitzable judicialment), revela la insuficiència humana, ètica i de convivència d’una legislació que fa possible mantenir determinades situacions i actituds personals de privilegi, que poden assolir la cota de veritables greuges. Però, abans d’interrogar-se per la realitat ètica del destinatari de remuneracions desorbitades, cal fer-ho a propòsit de la legislació pública que les permet i les estableix de manera explícita. 

¿No interessaria ocupar càrrecs de responsabilitat pública a persones tècnicament preparades, èticament competents, però apuntades, pobretes, en alguna llista d’oficina d’ocupació laboral? Això sí, no serien, de moment, candidats a assessor o a conseller o..., de cap Goldman Sachs ni de cap altre lobby financer o energètic. Quina pena.