Altres revistes

Rafael Patxot i Jubert (Sant Feliu de Guíxols 1872 – Ginebra 1964)

 Publicat al Punt/Avui

Enguany fa 130 anys del naixement d’un dels personatges de major pes intel·lectual i moral que Catalunya ha produït. I ara ja resulta del tot injustificat que aquest mateix país continuï mantenint en l’oblit l’obra que va desplegar Rafael Patxot i Jubert, un home que apostà amb fermesa des del vessant humà, cultural i científic per la promoció del país i pel benestar material i intel·lectual dels seus ciutadans. Per això aquest article vol ser memorial, per bé que exigu, del merescut i ineludible reconeixement que tenim, tots, encara, pendent envers ell. 

Enguany Mall, associació guixolenca de cultura, amb col·laboració amb l’Ajuntament de la ciutat vol desvetllar i rescatar, reclamant-lo com a patrimoni propi i comú, el llegat cultural de Rafael Patxot, un llegat en bona part gairebé dissolt en l’oblit o en estat d’hivernació en vitrines universitàries de facultats científiques.

            La talla humana d’aquest guixolenc, la seva permanent ànsia filantròpica i la seva incondicional i abnegada dedicació a l’impuls científic social i cultural de Catalunya el fan una figura extraordinària, de categoria decisiva, en la societat catalana de la primera meitat del segle XX i figura alhora destacada i representativa de l’època d’il·lustració guixolenca, al costat d’altres noms guixolencs com Agustí Calvet “Gaziel”, Josep Irla i Bosch, Juli Garreta i Arboix i Salvador Albert.

En Rafael va néixer un 8 de maig del 1872. La seva infància transcorregué a Sant Feliu de Guíxols, l’adolescència la passà a Barcelona seguint estudis a Les Escoles Pies, on ingressà el 1881. Obtingué el títol de perit mercantil  a Barcelona  el 1886 i després estudià a París, Londres i a Cambridge.

            Pocs anys després de la mort del seu pare, va iniciar la restauració de la casa pairal, situada al Passeig del Mar, en la qual hi bastí un observatori astronòmic, que dedicà sobretot a l’observació sistemàtica d’estrelles múltiples, dedicació nova en el panorama de la investigació astronòmica espanyola.

            A més del seguiment astronòmic, Rafel Patxot dedicà molta atenció a l’observació, recollida de dades i anotació en el camp de la Meteorologia, dedicació aquesta que va acabar superant l’astronòmica. Al 1908 publica: Meteorologia catalana. Observacions de Sant Feliu de Guíxols. En aquest llibre hi figuren les anotacions de pluviometria des del 1896. L’any 1912 va publicar el segon volum: Pluviometria catalana. Resultats del quinquenni 1906-1910. Ambdós llibres li atorgaren un gran renom. Segon estudi de la pluja de Sant Feliu de Guíxols  i  Contribució a l’estudi dels corrents atmosfèrics mitgers foren publicats el 1923. A més, va sufragar l’edició de l’Atles Général des Nuages (1929) en anglès, francès, alemany i català.

            A començaments de segle XX, un cop traslladada la seva residència a Barcelona, instituí la Fundació Concepció Rabell i Civils i va dedicar-se a la feina de mecenatge. A aquesta fundació la seguiren altres, amb l’objectiu de promoure l’estudi i la investigació científica a Catalunya. El mecenatge que desenrotllà en aquesta època especialment durant la Dictadura de Primo de Rivera finançant les publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans, va resultar un puntal decisiu per la continuïtat de la cultura catalana.

Acabada la guerra civil fou denunciat, espoliat i perseguit pel règim franquista per la seva condició de catalanista indeclinable, tot i que la seva condició de científic va arribar a ser valorada per les autoritats franquistes, tant com per convidar-lo d’amagat al retorn, cosa que ell va rebutjar. La seva activa contestació al règim militar el va afermar en el seu exili suís, des d’on reprengué  la dedicació al mecenatge finançant l’edició de moltes obres d’investigadors catalans tant del cas de la ciències com en el camp filològic. El seu mecenatge va resultar, un cop més, molt valuós per a moltes entitats i investigadors que durant el franquisme veieren impedida la seva producció i continuïtat.

 Ell mateix, com una mena d’arqueig intel·lectual va escriure Guaitant enrera, extens volum que recull molts articles publicats anteriorment, la descripció dels seus mecenatges, una selecció del seu epistolari i fragments de memòries i cròniques. El volum fou publicat el 1952 a Ginebra en edició privada.

Rafael Patxot morí el 8 de gener de 1964. La seva muller morí al cap d’un poc més d’un any. Un més després els cossos varen ser traslladats i enterrats a Barcelona.

            Encara que molt tard, molt més del que hauria convingut, durant els dos primers caps de setmana d’aquest mes d’octubre, a Sant Feliu de Guíxols s’apleguen personalitats del món de la cultura, de la ciència i les lletres, per posar de manifest tot això. La seva vila natal, Catalunya i les institucions, el país sencer, tenim un deure amb Rafael Patxot i seria un veritable desastre que el silenci i l’oblit de les generacions presents fessin més pronunciada encara la discreció i la humilitat en què l’il·lustre català volgué sempre romandre .

                                    Josep Cullell-Ramis

                                    President de Mall, associació guixolenca de cultura

Presència, lògica i ànima a la Farga de l’Hospitalet  ( El Punt, 8.06.1997)

A la Farga el divendres 13 de juny, hi eren tots el polítics que volien ser-hi. Ells responien a la crida de la societat de què ells mateixos són portaveus. I és que l’objectiu era –però no l’únic– que la part capdavantera de la nostra societat, aquella part que dissenya more democratico, aquella que legisla, aquella que executa, tingui una oportunitat per sentir el pols del seu poble.

Fou una crida per dir una vegada més, obertament i civilitzadament, que no volem sentir-nos forasters a casa nostra. No va ser una crida pamfletària, no va ser una crida exaltada, de radicalisme excloent, desesperançada, agressiva..., però sí que va ser valenta, apassionada i emotiva, sí que va ser, també, freda i exigent quan convingué. El sopar per la Llengua i convivència de la Farga de l’Hospitalet va aplegar els membres de la presència geogràfica d’una realitat social i cultural. Va aplegar, també els elements ètics, lògics, socials i de justícia que expliquen aquesta mateixa realitat, i, finalment, va mostrar una llenca de l’ànima que a tots ens aplega en una mateixa cultura, amb l’escalf dels sons parlats i cantats, compartits per generacions i generacions. Unes generacions  que per centúries s’han entossudit a no permetre que aquesta ànima, aquests elements i aquesta presència, sentits com a nacionals, s’esvaeixin enduts per la imposició, la tergiversació i l’erosió perifèrica o central.

En el sopar a La Farga hi va haver diverses intervencions (Alà Baylac, president de l’Associació per a la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes de la Catalunya Nord; Antoni Mir, president de l’Obra Cultural Balear, i Josep Francesc Mira, president de l’Acció Cultural del País Valencià); en la primera part es va manifestar el primer element que suara manifestava: l’exhibició necessària d’una presència cultural, social i lingüística que s’ha trobat escampada per administracions polítiques diferents, especialment la francesa i l’espanyola. Els parlants, a través de la unitat lingüística, feien palès a la consciència de tot el col·lectiu, on som d’aquest espai geogràfic que ens ha mantingut en la correntia històrica del temps.

A la segona part, el professor J.M.Terricabras, de l’Associació que convocà la trobada, ens va amorrar de manera contundent a la lògica de la nostra situació, a la lògica d’un deure (si els deures tenen lògica), a la lògica de la resistència contra la desintegració. Una desintegració que té com a capítol final l’erosió definitiva de la llengua catalana, i, amb ella la volatilització irreversible del nostre fet cultural i nacional. Una desintegració que acaba establint-se, de manera encobridora, com la condició d’una convivència mal entesa i afeblida en els seus fonaments ètics i legals.

A l’última part, la música va dipositar l’ingredient emoció i el sentiment de la nostra ànima de poble. Tete Montoliu, Manel Camp, la Coral Sant Jordi i especialment Maria del Mar Bonet. A les primeres notes de La Balanguera, tots els assistents es posaren dempeus (tothom cantà alhora amb la Maria del Mar) en reconeixement d’una cosa inexpressable en paraules, però que feia glatir i batre l’esperit, el reconeixement d’un patrimoni comú en aquella cançó que ens unia a tots, dels del pretèrit fins al futur. Una cosa que inclou a tothom que vulgui ser-hi, però és ferm en una voluntat de persistir malgrat tants esculls interns i externs, involuntaris o malintencionats, irresponsables o maquiavèl·licament conseqüents.

Terricabras va acabar el seu discurs oferint un brindis per la salut d’aquesta nostra llengua, i clamant per atènyer una condició de normalitat per la llengua i per tota la nostra realitat cultural. Una normalitat que ha de ser fruit de l’aprofundiment en la voluntat de contrarestar aquesta altra voluntat de desintegració que tenim abraonada des de fa centúries. Un col·lectiu social com el nostre en què el comportament social democràtic ja hi està consolidat (sembla), no pot permetre un dispendi d’esforços permanentment ocupats i abocats a tallar un procés de desintegració. Això és precisament un símptoma inequívoc d’anormalitat o de salut precària. Cal posar fil a l’agulla de la legislació col·lectiva i que els nostres polítics, més enllà de les miserables i freqüents engrinyes partidistes, sàpiguen palesar un disseny noble de futur, amb sinceritat, respecte i fermesa. Un futur en què la nostra llengua i la nostra cultura emergeixin definitivament a la llum d’una salut i situació normals. Una situació lingüística i cultural oberta i que convida a tots, amb totes les seves personalitats i bagatges culturals garantits, però que no permeti que mai més haguem de sentir-nos acomplexats ni forasters a casa nostra.

Feliu de Guíxols: es busca model de ciutat.

Proa, estiu 2011

            El títol no pretén cap provocació. Això abans que res. El títol intenta  subratllar quelcom que tot guixolenc pot comprovar si observa la singladura ciutadana iniciada pels volts dels anys cinquanta del segle vint.

            Tampoc no hi ha en el títol cap retret a la classe política passada, present o futura, com si d’una incompetència o manca de visió es tractés. I és que la qüestió desborda amb molta amplada l’abast del cercle polític i inunda tots els aspectes de la vida ciutadana. Tot i que hi ha grans similituds entre les dues viles germanes, el cas de Sant Feliu de Guíxols és del tot diferent del de Palamós. Ambdues comparteixen infinitats d’aspectes propis d’un model pretèrit de ciutat. Ambdues han conegut la mateixa sotregada econòmica, social i política de la segona meitat del segle vint, però la vila de Palamós ha sabut, ha pogut trobar una via alternativa que resulta vedada a Sant Feliu de Guíxols. Ras i curt: una zona industrial, amb prou territori per escampar-se, un port de potencial creixent, un centre hospitalari general. Són tres elements que en una comparació d’ambdues viles caldria posar sobre la taula per entendre el distanciament de modelque es produeix entre elles: a Palamós coses com aquestes han esdevingut possibles, a Sant Feliu no.

            A Sant Feliu el caràcter i condició de petita ciutat burgesa és, amb tota probabilitat, una mena d’encotillat que li enaltia l’anatomia saborosa del tombat del segle dinou al vint. Però ara, ha impedit un recanvi àgil, ha esdevingut un llast que s’ha de moure a pas de paquiderm erràtic a la recerca d’un espai en el concert de la competitivitat i del creixement.

            Repassem breument l’inventari guixolenc. Anys quaranta: ressaca de la guerra civil, governs franquistes sense urgència ni necessitat de planificació del futur. Anys cinquanta: s’engruna com un terròs de sucre el fonament industrial de la ciutat, la indústria surera. L’activitat econòmica comercial i turística en va prenent el relleu a poc a poc. Anys seixanta: al compàs d’aquesta substitució econòmica, es consolida la immigració massiva de gent de fora del país. La construcció d’hotels, apartaments i habitatges es dispara, l’ocupació del territori municipal augmenta de forma galopant. Disminueix progressivament l’activitat pesquera. Gairebé tota l’activitat econòmica acaba girant al voltant del turisme. La ciutat canvia la fesomia: desgavell urbanístic, cap planificació. Creixement econòmic en funció de l’exterior. Pautes culturals cada cop més importades o imposades pel règim polític. Anys setanta: lleuger relantiment del creixement, alhora que aquest es consolida i solidifica. Senyals evidents d’estralls en l’urbanisme de la ciutat i l’entorn. Recuperació democràtica. Ciutat amb convivència assenyada entre la població immigrada i autòctona, sobre la base d’una mútua ignorància/indiferència i de barris força delimitats.

            El fet és, doncs, que en el lapse d’una quarantena d’anys, les condicions socials econòmiques, polítiques, culturals i demogràfiques de Sant Feliu de Guíxols s’han vist profundament trasbalsades i canviades. Ara, el caràcter anterior, burgès, que la ciutat havia sabut perfilar sobre la base de la indústria surera i de les infrastructures pertinents (port, ferrocarril)i que li dotava de personalitat, ritme i impuls, juguen a la contra en la nova situació. I, a la fi, les solucions que la ciutat pot aportar quant a infrastructures no semblen ser prou potents per prendre el relleu al creixement d’una centúria anterior.

            El resultat és que Sant Feliu de Guíxols, des de l’arribada del turisme (per posar només nom a una cosa de les moltes que li arriben en les mateixes dates) ha intentat adaptar-se a un ritme que li ve marcat des de l’exterior. Un ritme i un creixement que tenen per eix el turisme, un tipus turisme que sembla no encaixar massa bé en les condicions ofertes per una petita ciutat amb una personalitat ja definida. Però, gairebé a la cantonada, justament per tractar-se d’un espai lliure de condicionants i amb disponibilitats per acollir infrastructures adequades a l’afluència massiva de visitants, sorgeix per a sorpresa de tothom un dels majors centres turístics de la Costa Brava: Platja d’Aro. La platja d’Aro esdevé Platja d’Aro. Ja no és el nom d’un arenal erm, sinó un centre turístic de renom mundial.

            La situació ha causat, i segurament encara causa, decepció. No pas, certament, per la fortuna aliena, sinó per la dificultat de trobar camins semblants o paral·lels als recorreguts pels veïns.  

            No hauria, doncs, de resultar massa estrany que la ciutat de Sant Feliu de Guíxols, a la vista de tota aquesta situació visqui un cert desconcert: ¿quina població s’han trobat que en una  cinquantena d’anys escassos hagi vist trasbalsats els seus esquemes socials, demogràfics, industrials, culturals, polítics, sense tenir resposta a punt per a un nou context socioeconòmic, i envoltada d’altres nuclis de població que sí que els ha tocat la rifa?, per plantejar-ho en termes gazielans.

            El desconcert, si hi és, no justifica però de cap manera la precipitació. Seria suïcida llançar-se a l’aventura de promoure accions que aboquin a l’aparició d’infrastructures que condicionin o decantin cap a determinats models econòmics i de creixement hipotecant un futur sempre per fer. L'error fatal seria que la ciutat abandonés el seu destí en mans d'un creixement, d'un estil i un ritme, dels quals no en coneix l'inici ni en controla les coordenades, malversant un patrimoni que més endavant (no pot ser gaire més endavant) ha de resultar valuós en un altre concert socio-econòmic. Val més no intentar-ho, perquè en la indecisa situació econòmica mundial actual, en què els criteris de creixement estan essent, com mai no ho havien estat,  sotmesos a profundes i radicals crítiques i replantejaments, l’acció més assenyada és una espera activa: conservar en la millor situació possible el patrimoni (natural, cultural, industrial, comercial) amb que compta la població, com un trumfo que hom guarda sota la màniga a l’espera que el pèndul de la Història decanti l’oscil·lació cap al punt convenient i adequat. 

Gaziel, des d’avui   

Inclòs al llibre “Agustí Calvet i Pascual “Gaziel” (1887-1964)” Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols /Diputació de Girona, 2008.

En el documental que acompanya aquest llibre, sobre la trajectòria vital i intel·lectual de l’escriptor guixolenc Agustí Calvet i Pascual, hi surt una entrevista a un ex-alcalde de la ciutat, en Josep Vicente, que atribueix a Gaziel la condició d’augur no escoltat. 

Resseguir la línia inèdita i possible d’aquest perfil d’Agustí Calvet, permet d’especular sobre raons i situacions que atorgarien a Gaziel aquesta condició, si li és atribuïble. 

Ultra les celebrades i conegudes pàgines dels llibres dedicats a la ciutat i l’opera prima dels Goigs de Sant Feliu, Gaziel va resumir en un article dens, del 1961 [1], la trajectòria que se sentia capaç d’entrellucar dels resultats d’uns de fets pretèrits que havien contribuït decisivament a convertir la vila vuitcentista, que ell havia arribat a tastar d’infant, en la ciutat petitburgesa, escarquillada, saturada d’eufòria fabriquejadora i d’ambient liberal i progressista, que, tanmateix, començava a fer aigües en els primers decennis del segle XX. En aquest article L’esdevenidor de Sant Feliu de Guíxols, les afirmacions, preguntes i insinuacions que hi formula haurien de fer discórrer a tota aquella persona que algun cop se li acudeixi de plantejar-se l’avenir de la ciutat, la pròpia, la nostra, que s’ha passat, de fet, gairebé tota una centúria assajant viaranys i dreceres de progrés que li permetessin recuperar la condició de ciutat senyorívola, ara, però, en una atonia o desconcert ostensibles.

La denúncia i projecció del futur guixolenc de Gaziel arranca d’una crítica inclement envers dues coses (circumscrites per una mentalitat incapaç de preveure i posar-se en alerta davant de la correntia d’incertesa que amara sempre l’esdevenidor) que en el seu moment varen marcar una fita en el creixement de la ciutat: el ferrocarril i el port. Dos objectius, aquests que varen mobilitzar els guixolencs de l’època. Ara bé, l’execució d’ambdós projectes es realitzà, en opinió de Gaziel, amb una eficàcia tronada, amb una rendibilitat catastròfica i amb unes possibilitats de perdurabilitat del tot exigues. El ferrocarril, al cap de vuitanta anys de vida agònica, va quedar esborrat del mapa. Ni tan sols trobà encert en el moment en què les seves tronades condicions de carrilet de pessebre, o ferrocarril de velocitat de tartana i de festa major, condicions que li impedien d’atènyer una sumària rendibilitat, podrien haver jugat un paper destacat, justament pel seu pintoresquisme, en el moment en què la segona rifa (el coneixedor de Gaziel ja sap que aquesta segona rifa per a la ciutat és l’arribada massiva del turisme) començava a orientat de forma irrevocable la direcció econòmica no només de Sant Feliu de Guíxols, sinó de tot el litoral mediterrani. Doncs bé, justament en aquell moment en què la presència d’un carrilet, de far west o de la selva del Congo, com aquell, podia invertir la seva condició decrèpita i improductiva, justament llavors algú es va adonar de la inviabilitat centenària d’aquella instal·lació. I és clar, repetició de la jugada: ceguesa crònica per albirar o intuir el futur i, conclusió: desmantellar el carrilet. 

La segona gran jugada a cavall dels dos segles anteriors va ser la construcció d’un port. I quin rendiment va tenir?, i durant quant de temps? Certament hom sempre li ha trobat algun ús, és evident. Ara, altra cosa és la seva rendibilitat, costos ambientals i paisatgístics implicats, així com la privació d’un escenari natural únic, que qualsevol projecte intel·ligent de qualitat de vida ciutadana s’hauria esmerçat a protegir. La mirada quedà encadenada, també, per uns criteris i interessos sectorials d’abast limitadíssim.

Les paraules de Gaziel, augur no escoltat, eren, també, contundents: el port va ser fet amb gasiveria evident, un menyspreu absolut de les exigències superiors de la ciutat, a correcuita, sense tenir per res en compte la bellesa natural del paratge ni els estralls que s’hi havien de produir. I un xic més endavant lamenta: el port existeix, és cert, i ens fa un gran servei (que pugui fer un “gran servei” no ho posarem pas en dubte, però hem de discrepar de la correcció de l’ús del pronom “ens”), però és ell també qui ens ha esguerrat, probablement per sempre o per un temps incomptable, la badia de Sant Feliu, que la naturalesa va fer la més bella i una de les més arrecerades de la Costa Brava, i ens ha robat criminalment la platja, una de les més pures i harmonioses de la Mediterrània... Si no ens l’haguessin malmenada, per ventura avui no en trauríem molt més profit que d’aqueixa paret monstre?

En definitiva, seguint auguris i pronòstics de Gaziel, llegint avui Gaziel i la seva visió de Sant Feliu de Guíxols, sembla plausible d’admetre que, en el passat, en la nostra ciutat hom ha pres decisions equivocades, tant a l’hora de fer com a l’hora de desfer. I és que probablement ara com igualment a finals de segle XIX, el criteri que ha guiat el creixement material de la ciutat ha estat el mateix, quelcom de visió limitada, eixorca i mesquina, però tan universalment cobejat, que ningú no s’atreveix qüestionar: rendiment econòmic aquí i ara. Un principi, aquest, contra el qual ningú no pot arborar amb èxit cap argument, perquè de seguida hom li retreu l’estigma de la ingenuïtat i  assoleix el menyspreu del realisme social i econòmic. 

L’evolució urbanística de la ciutat, així com les accions demolidores del patrimoni territorial, que literalment esborren i liquiden, tant l’espai intraurbà com el territori circumdant, posen de manifest que ni el mòbil ni la intenció, ni la responsabilitat exclusiva d’aquestes accions no s’han de fer recaure en la política local antidemocràtica de temps enrere (seria, aquesta, una declaració que, de tan parcial i poc exacta, trabucaria del tot la qüestió), perquè l’acció política posterior, amb tots els recursos polítics democràtics al seu abast, no ha significat, no significa (malgrat comptar amb tota mena de recursos tècnics i un ventall conceptual i administratiu descomunal) no es distingeix pas, precisament, per un redreçament de la qüestió, ans, ben al contrari: atorga cobertura legal a aquestes accions en plena expansió i intensificació a la recerca de guany immediat, amb negligent i voluntari oblit de les conseqüències envers el patrimoni de la ciutat a curt i a llarg termini, i, per tant, sobre la qualitat de la vida ciutadana present i futura. 

En aquesta manca de perspectiva temporal, hi ha una lamentable coincidència en les accions endegades pel municipi  tant en les d’aquells anys com en les del present. 

Davant de la inconcebible possibilitat que Gaziel pogués manifestar, ara, les seves opinions i auguris envers el futur de la ciutat, la resposta a obtenir hauria de ser, ben segur, la mateixa: silenci i oblit. Perquè no encaixarien, no encaixaven, en la trajectòria coriàcia, impermeable del model de creixement escollit o imposat. 

Però, ara, la situació és cada vegada més urgent i crítica, a la vista de coses com la qüestió medioambiental a què ha de fer front tot el planeta, perquè ara, de manera més peremptòria que a finals de segle XIX, les contrapartides que cal assumir i pagar (en una societat d’una avidesa frenètica inestroncable, disposada gairebé a tot, menys a reduir i examinar amb esperit crític el ritme exhauridor, incert i precari de creixement econòmic) són més indeclinables i greus que en temps pretèrits recents i llunyans i hipotequen i comprometen de forma inescrutable l’avenir proper i llunyà.

En un altre article, del 1960 [2], Gaziel es demanava, un cop tancada definitivament la xauxa tapera del XIX, si la ciutat tenia encara l’aplom suficient per encarrilar la segona xauxa, la del turisme. Una desideràtum ciutadà de prosperitat, però, que li calia competir, ara, amb qualsevol punt del Mediterrani proper o llunyà, perquè tot el Mediterrani ha esdevingut, a la fi, un reclam turístic amb vel·leïtats d’atracció universal. Gaziel, que sabia intuir, es preguntava amb veu alta coses com aquestes: Tots, tants com som, rics i pobres, cultes i ignorants, els qui fan les coses i els qui tenen autoritat per endegar-les, ja hi posem els cinc sentits en tocar una matèria tan fràgil com és el favor i la simpatia de la gent forastera? I encara: Ja ens preocupem de plaure els qui no s’acontenten d’un folklore manllevat i sovint barroer, als refinats de tota mena, als qui a més de la mar, la terra i el cel que ens han estat donats, voldrien conèixer la nostra personalitat autèntica? I hi afegia tota una altra bateria d’interrogants que apuntaven cap al patrimoni específic guixolenc i cap a una activitat turística que sobreeixís límits barroers i mesquins de l’ara i aquí: Què ens en resta, a Sant Feliu, d’una història nostra que ja és mil·lenària? Perquè què en queda del monestir  i dels frares que el bastiren i el feren gran? , i dels homes de mar que engruixiren els estols cristians a Lepant?, i de la fabulosa benaurança burgesa i popular del segle XIX?... 

El materialisme humanista que acompanyà sempre Gaziel i que acabà inscribint-lo en l’escepticisme serè i sol·lícit, dels més mesurats que el cervell humà hagi pogut produir mai, no deixaria que aquestes seves reflexions quedessin enquadrades de manera exclusiva pel tema (que en aquestes línies ocupa un lloc central) de creixement econòmic de la ciutat o de qualsevol altra societat, sinó més aviat dins d’una voluntat compromesa i solidària empescada a determinar quines d’aquestes condicions de creixement són les indicades per destil·lar una vida ciutadana que promogui l’excel·lència personal. Una suma d’excel·lències que ha de fer realitat d’allò que ell anomenava “viles espirituals”, que han florit en determinades seqüències de la Història i que Sant Feliu de Guíxols estava, segons l’opinió del nostre escriptor, en condicions d’arribar a ser-ne una mostra conspícua. 

Totes les consideracions, reflexions, auguris i pronòstics de Gaziel s’emmarquen en aquesta seva aposta, una proposta que implica, comporta i exigeix revisió freqüent del rumb de la comunitat, sobretot, és clar, per part de les seves autoritats, per tal de minimitzar els passos en fals. Sembla un propòsit sensat, pertinent, d’exigència elemental... Però, dissortadament, la poca volada de molt interessos de l’ara i l’aquí no han permès fins a ara, no permeten encara, cap mena de foment ni de rendibilitat d’aquells pronòstics i auguris. Potser algun dia..., qui ho sap.

[1] “L’Esdevenidor de Sant Feliu” Agustí Calvet, publicat a “Àncora” el 7 de setembre de 1961. També a “Obres Completes” 1ª edició. Editorial Selecta, Barcelona 1970

[2] “La Costa Brava i el Turisme”. A. Calvet. “Àncora” juliol 1960. També dins de “Obres Completes” 1ª edició d’Editorial Selecta. Barcelona 1970

L’opció genètica (El Punt 9.03.1997)

Ara ja fa cap als dos milions d’anys que un animal, localitzat a Tanzània, va fer un pas transcendental cap a la consolidació de l’espècie humana. La seva acció consistí, simplement, en la fabricació d’una eina. Al marge de les condicions neurològicoanatòmiques requerides per a una acció com aquella, sí que podem suposar amb força garanties de versemblança, que l’esforç per no sucumbir sota les dures condicions naturals que envoltaven l’homínid degueren resultar decisives per esperonar accions com l’esmentada.

Des de la nostra situació temporal, ara podem veure, més enllà del valor antropològic de la rudimentària fabricació d’eines, que, en el fons, aquella primitiva tècnica perseguia un objectiu: invertir la relació dominant/dominat  entre la Natura i l’home. Aquell homo habilis del coll d’Olduvai (Tanzània) va marcar un rumb inalterable i cada cop més persistent de tota la nissaga humana.

Dos milions d’anys més tard, un homo sapiens sapiens, el nostre tipus humà actual, en ús (qui sap si en abús) d’una tècnica molt sofisticada (una biotecnologia que furga en un dels secrets més be amagats de la Natura: la transmissió de la informació biològica d’una generació a altra, el material genètic, l’ADN), ha aconseguit produir un ésser viu amb les mateixes característiques genètiques que un altre (clonació). Així, aquest homo sapiens sapiens ha acomplert una fase cabdal en la seva voluntat de poder sobre la Natura.

Aquests dos fets, per sobre de l’enorme distància temporal que els separa, són dues fites al servei del mateix propòsit, l’obsessió de l’home pel control sobre la vida i la Natura. Si alguna cosa hi ha de permanent en tota l’evolució de l’espècie humana és aquest esforç irrenunciat i irrenunciable (ara per ara) de separar-se del jou universal de la Natura i d’imposar a aquesta les condicions que l’individu sapiens creu convenients.

En el darrer i brevíssim lapse temporal d’aquest rumb de l’home, s’ha produït un agombolament d’avenços en coneixement i biotecnologia absolutament transcendental. Des de mitjans de segle XX, l’home ha descobert i ha après a llegir el codi biològic, el codi genètic (hom ja coneix la situació de milers de gens humans). Ha detectat 1.500 malalties produïdes des d’aquest recòndit amagatall de la nostra biologia. La intervenció genètica és cada vegada més al seu abast. Les teràpies genètiques i l’enginyeria genètica ja truquen a la porta.

Des de mitjan segle la clonació d’éssers animats (vegetals i animals) ja és un fet. La manipulació de l’embrió comença a permetre un control sobre les condicions de reproducció. S’ha consolidat tecnològicament la fecundació in vitro i la clonació de granotes, ratolins, micos, ovelles, vaques (i humans?) només és un problema econòmic.

Més enllà de les consideracions bioètiques i ecologistes, tots aquests avenços s’han de contemplar a la llum d’aquesta trajectòria iniciada en la nostra prehistòria, que busca decantar el poder que la Natura ha exercit sempre, fa milions i milions d’anys, sobre tots els seus fills. Des de la primera destral de pedra fins a la clonació de l’ovella Dolly, la ciència i la tècnica humanes han seguit aquest trajecte. Ara, però, sense deixar-nos endur per fanatismes d’un signe o altre, cal que ens adonem que aquests avenços no són intrínsecament perversos; realment poden produir gran beneficis i avantatges per a l’espècie humana. Hi ha malalties que només tenen resposta satisfactòria en l’àmbit de la intervenció genètica: la síndrome de Down, la síndrome de Hunter, la síndrome de Hurler i tot tipus de malalties relacionades amb la mucopolisacaridosi... Igualment passa amb la malaltia d’Alzheimer, i probablement una teràpia genètica seria decisiva en molts casos de càncer.

Una altra cosa és buscar solucions via genètica per a problemes d’abast mundial com la fam o la manca d’aliments, a través d’alterar la programació genètica d’espècies vegetals i animals. Aquí sí que hi ha un risc altíssim a causa de l’estreta dependència ecològica entre les espècies.

Els avantatges de les intervencions genètiques en l’espècie humana són força previsibles a curt termini i molt favorables (sempre que, és clar, l’home sàpiga desplegar mesures compensatòries que minimitzen l’impacte ecològic que poden causar aquestes intervencions). No passa el mateix amb les intervencions que podrien implicar progressivament tota la Natura. Aquestes poden generar inconvenients imprevisibles i detectables a molt llarg termini i, per tant, un cop apareguts poden ja resultar irreversibles.

Carta a La Vanguardia 3/11/2013

                                               Gaziel escurçat

Sr. Director,

Motivat per la publicació del llibre Tot s’ha perdut (RBA-La Magrana, recull d’articles, d’Agustí Calvet “Gaziel”, des de1920 fins a 1943), així com per raó de diversos escrits sobre el pensament de Gaziel publicats en aquest rotatiu, voldria cridar l’atenció sobre el fet que totes les citacions i referències a l’escriptor guixolenc s’aturen en el Gaziel anterior a la guerra civil. 

I és que des de 1934 fins a 1964 hi ha molt més Gaziel.

Als anys 30 i 40 del s.XX, Gaziel s’acarà a unes circumstàncies (guerra civil, procés militar contra ell, exili...) que l’obligaren a matisar i canviar el seu parer en algunes qüestions. Això li comportà radicalització en temes com el de l’encaix català a Espanya, tal com queda palès en els seus llibres i textos posteriors als anys 30, i tal com es constata de manera inqüestionable en la seva relació epistolar amb Agustí Duran i Sanpere (hi ha una carta de, 1951, de Gaziel a Agustí Duran —que el mateix Jordi Amat cita en la nota d’edició del llibre referit—, en què a propòsit d’aquell encaix el guixolenc escrivia: “I això que crec veure tan clar és que no té remei. Només en tindria un: el més radical, el més absolut, el de la trencadissa màxima. [...] Bref: és un mal sense remei, perquè l’únic remei que té és un impossible”) i, sobretot, en la relació epistolar amb Jordi Rubió i Balaguer.

Les circumstàncies socials canviaren, i el pensament, l’argumentari i la ideologia de Gaziel també. En definitiva, aquell recull d’articles anteriors a 1934 no permet fet extrapolacions de l’ideari de Gaziel per fer-ne ubicacions posteriors a de tal data

ARA 15/11/2013

           La tercera via de Gaziel

Sembla que darrerament la figura o l’obra d’Agustí Calvet “Gaziel” van guanyant consideració: Enric Juliana, Josep Massot, Jordi Amat, notes de redacció... han parlat de Gaziel, una mica al voltant del fet de l’edició del llibre Tot s’ha perdut (RBA- La Magrana, 2013), recull d’articles de Gaziel escrits entre 1920 i 1934.

Cal avisar, però, que Gaziel experimentà, a partir de la darrera data, canvis ideològics importants, especialment en un tema molt concret que avui té tanta actualitat: l’encaix o desencaix de Catalunya a Espanya.

Hi ha una sèries de fets històrics, com la tragèdia de la guerra civil, el seu forçat i insospitat exili, el procés judicial sumaríssim a què hagué de fer front (que l’acusava de traïdor i separatista), la seva reclusió a Madrid durant una bona colla d’anys... que orienten de manera nova i decidida l’evolució ideològica de Gaziel. 

El fet, però, és que tant el llibre referit més amunt (recull d’articles de Gaziel fins el 1934) com articles periodístics dels escriptors citats línies enrere, presenten Gaziel atenent gairebé només el seu ideari polític anterior a 1936. És del tot incontestable que l’escriptor guixolenc mantingué les opinions que apareixen en el recull d’articles del llibre en qüestió.  Ara bé, des d’un punt de vista metodològic, a la vista de la selecció dels articles recollits (selecció feta pel mateix Gaziel, que no arribà mai a publicar[1]) cal insistir en l’alerta sobre el fet que hi ha un altre Gaziel diferent i, fins a cert punt, contrari als postulats que havia mantingut fins a 1936 en relació al tema indicat de l’encaix de Catalunya a Espanya.

Abans de la guerra civil, podem afirmar, de manera sumària, que Gaziel defensava allò que avui alguns anomenen tercera via, en relació a aquell encaix,  una via que s’orientava per alguna forma de federalisme, maniobrat per l’ideal suprem el paniberisme, que havia d’acabar sobreeixint l’existència de l’estat espanyol i de l’estat portuguès. Per això, Gaziel considerava les veus noucentistes a favor de la independència de Catalunya com un escull, com una distorsió, important en el camí d’assoliment d’aquell ideal.

Ja a El desconhort, text d’una conferència de 1944, Gaziel començà a desplegar artefactes literaris que indiquen certs desplaçaments ideològics (arguments que, de manera resumida, manté i repeteix, deu anys després, a Josep M. Cruzet[2] i que ja insinuen posicions com la de la carta a Agustí Duran que cito més endavant). Gaziel presenta, ara, l’esperit o tarannà castellà situat als antípodes de l’esperit català, cosa que fa que el lector hagi d’acabar la lectura del text demanant-se i demanant-li, en conseqüència, al mateix Gaziel: bé, i doncs què?

A partir del anys cinquanta, en l’ideari de Gaziel es produeix ja un canvi de transcendència creixent: Gaziel acabà expressant opinions, d’un dramàtic pessimisme, que s’allunyen de manera palesa de les anteriors. Ara veu que l’única l’oportunitat de la salvació per al poble català no pot ser altra que la independència integral. Però la catàstrofe és que considera tal salvació com una solució inviable del tot, materialment impossible.

Això és el que expressa a Agustí Duran i Sanpere en una carta de 1951, publicada a l’obra catalana completa de l’escriptor guixolenc (Edit. Selecta, Barcelona. 1975):

     “El plet entre Catalunya i Castella penso ara veure’l amb una claredat diàfana, després de tants anys d’haver-lo sofert damunt l’ànima i damunt les costelles. I això que crec veure tant clar és que no té remei.

Només en tindria un: el més radical, el més absolut, el de la trencadissa màxima.[...] Bref: és un mal sense remei, perquè l’únic remei que té és un impossible.”[3]

El desconhort era encara la insinuació d’un balandreig ideològic del segon Gaziel que havia d’acabar decantant-se cap al pessimisme de la carta a Agustí Duran, i aquesta marcava una línia d’argumentació que mantingué fins als darrers anys de vida, tal com es pot veure també en una carta seva a Tomàs Tebé del mes d’agost de 1963[4], i que ara hom pot constatar tant en material publicat com en material encara inèdit.

            En conseqüència, el lector actual de Gaziel no pot evitar de demanar-se, intrigat: i doncs, ¿quina tercera via podria haver promogut, avui, Gaziel,  havent hagut de desestimar la que ell mateix s’havia escarrat a defensar —i que, a la fi quedà en no res—, sabent, a més, que aleshores comptava amb un nombre respectable d’interlocutors (més enllà de polítics professionals) a l’altra banda, que ara no sembla pas que hi siguin?

[1] Cal saber que Tomàs Tebé, a l’agost de 1963 —un any abans del traspàs de Gaziel— ja havia proposat, a aquest, de publicar una selecció del vells articles de La Vanguardia. En la resposta epistolar a T. Tebé, Gaziel no només no respon a tal demanda, sinó que ni fa esment de tal proposta.

[2] Carta del 24/08/1954 a Josep M. Cruzet. op. cit. p. 1713

[3] Gaziel. Obra completa Catalana. Edit Selecta, 1970. Barcelona. p. 1724.

[4] Op. cit. p. 1768.

Enviat a Ara el 27/11/2013 i no publicat

Semàntica i retòrica unitaristes.


Bona part de l’equipament conceptual disposat contra el sobiranisme català es basa en una estratègia basada en fal·làcies conceptuals d’orientació demagògica explicable però no justificable. Caldria explicar-ne alguna:

1- Hom afirma coses com ara que l’independentisme català trenca (o vol trencar) la unitat d’Espanya. Però, de fet (amb Catalunya o sense), Espanya sempre serà una realitat política única. Ningú (i molt menys Catalunya) no està disposat a reclamar-li la propietat de tal llaminadura. Acusar l’independentisme català de tal trencadissa mostra la confusió, interessada o no, del concepte d’unitat amb el concepte de territorialitat. I és que Espanya sempre ha de continuar essent una, sigui més gran o més petita l’extensió de què disposi com a Estat polític. Per a Portugal i per als països llatinoamericans Espanya continua essent una  i només una, fins i tot després d’haver-se’n desentès del tot.

2- Hi ha un altre aspecte del concepte unitat aplicat a Espanya: els polítics espanyols s’omplen la boca de la paraula unitat per definir les terres i la població de la geografia espanyola. Gairebé mai no parlen d’unió espanyola, sinó d’unitat. Però cadascun d’aquests conceptes implica coses força diferents: unió, per exemple implica el reconeixement i el respecte de les diferències que integren un conjunt. Unitat, en la pràctica política, en canvi, implica el no reconeixement de tals diferències i la voluntat implícita i/o expressa d’enrasar-les. L’ús del concepte unitat aplicat a l’Estat palesa el problema de l’encaix de Catalunya en la realitat política espanyola. Aquest és el drama que van maldar per desactivar algun abrandats (i ingenus?) regeneracionistes (unionistes, per tant), tant abans de finals de segle XIX com després d’aquesta data: des del mateix Pi i Margall fins al mateix Joan Maragall (i noms de l’unionisme encara de més avançat el s.XX —com Francesc Cambó... fins al mateix i actual Duran i Lleida—).

3- Una altra proclama antisobiranista queda palesa en l’afirmació: el moviment independentista produeix una divisió en la societat catalana. Cal adonar-se que, en realitat, aquest divisió ha estat sempre present en la societat catalana, especialment després del major flux migratori del s.XX. Una de les parts d’aquesta divisió, l’originària o la més inicial del país, havia acabat ajupint el cap (tot i que durant centúries la part, diguem-ne, més pragmàtica pugui haver adaptat aquella estratègia tan catalanesca que és la síndrome de Sr Esteve, altrament sovint anomenada la del peix al cove) davant de certes realitats imposades. Aquesta circumstància ha produït un determinat equilibri social a Catalunya, que no és, però, ni l’únic possible ni el més justificat (si més no, moralment). I ara, és clar, es vol fer passar per culpable aquell que ha decidit dir que prou.

4- La indissoluble unitat d’Espanya. Aquesta proclama, per més càrrega retòrica que impliqui, parteix de l’acceptació implícita de la ignorància del ciutadà (en aquest cas el ciutadà espanyol). Es tracta d’una altra corrupció semàntica per part del jurista o del polític de torn que pretén orientar de manera barroera l’opinió popular: però qualsevol ciutadà ha de saber, i sap, que, en realitat, no hi ha res indissoluble en el terreny jurídic i polític: aquí, tot és o  pura convenció (Thomas Hobbes) o pura llei del més fort (Trasímac). Sermonejar l’audiència amb conceptes com la indissolubilitat, la intocabilitat o la impossibilitat de certes accions polítiques o canvis d’estructuració política és considerar i tractar tal audiència com a trepa d’ignorants que encara no ha estat capaç de besllumar les albes de l’ Europa il·lustrada.

            5- Identificar el problema material (o econòmic) amb allò que és un problema real (o amb allò que és realment un problema) no deixa de ser altra cosa que un intent de reduir a l’absurd el procés sobiranista. Sembla mentida, però hi ha gent prou lúcida que es complau a denunciar que el procés sobiranista català es tracta, en el fons, d’una qüestió de sentiments i que no és altra cosa que miopia intel·lectual que bandeja el problema, aquest ben real, de les difícils condicions de vida dels ciutadans. A tal proclama hom podria oposar-li, com a rèplica, una suposada jerarquia de problemes d’urgència més o menys immediata, en què aquelles difícils condicions de vida no ocuparien el primer lloc del ranking de problemes de la humanitat: les dificultats del Tractat de Kyoto i el darrer capítol de la cimera de Varsòvia palesen dificultats a mig termini que posen en perill les condicions de vida de tota la humanitat i de tota forma viva del planeta. No caldria ocupar-se, doncs, primer d’aquests? A part que ningú no pot negar que tenir un problema irreal (suposant que el sobiranisme català fos això) no sigui realment tenir un problema. 

Enviat a Ara el 6/01/2014 i no publicat.

Paniberisme un altre cop?

En els primer decennis de s.XX, l’ideal de l’erecció d’un estat que arribés a acollir tots els pobles de la Península Ibèrica en una unitat política, paniberisme, va seduir certs intel·lectuals, que n’arribaren a fer referència de llurs propostes per a la política espanyola.

Dies enrere el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) plantejà la creació d’un consell ibèric com una de les dues opcions que permetés refer relacions d’igual a igual entre un estat català i l’estat espanyol. Es tracta d’una proposta orientada per la voluntat d’allunyar la idea de la independència de Catalunya de la idea de ruptura amb Espanya. Es tracta, en definitiva d’una estratègia de bona fe per no espantar amb la tisorada (més o menys conspícua) d’una independència.

El consell ibèric que el CATN proposa no és ben bé el mateix que l’idealisme iberista (també l’idealisme hispanista) del s.XX, però té aires familiars força evidents. Ara fa una centúria, els apòstols catalans de la tropa regeneracionista anaven a la recerca d’una via  per conduir Espanya a la modernitat (que havia de passar pel reconeixement i assumpció de les diferències entre els pobles d’Espanya, i, per tant, del poble català). L’idealisme ibèric era vist pels regeneracionistes catalans com una tesi d’ordre superior que havia de desactivar, a la fi, el dogmatisme i intransigència castellans, a la vista d’uns ideals polítics d’irrenunciable acomodació a la trajectòria històrica de la Península Ibèrica.

El 1977 Víctor Martínez Gil publicà un llibre (El naixement de l’iberisme catalanista) en què feia balanç de les tesis dels paniberistes catalans, entre els quals, els noms més coneguts anaven des de Joaquim Casas i Carbó i Ignasi Ribera i Rovira fins a Agustí Calvet “Gaziel”, passant pel mateix Joan Maragall. L’onada feixista del 36 s’endugué l’idealisme panibèric, que ja feia aigua per tots costats a finals del primer terç d’aquell segle. Maragall mateix degué decidir passar-ne full, decebut, després de conèixer per boca d’il·lustrats portuguesos que plantejar alguna mena d’associació política entre Portugal i Espanya era com demanar als portuguesos que oblidessin Aljubarrota.

El consell ibèric que proposa el CATN està en la mateixa línia que el paniberisme noucentista, tot i que amb intencions i objectius més discrets. El problema és que, per una banda, el tal consell implica l’assumpció per part de la mentalitat castellana de l’existència d’altres pobles amb consciència nacional i amb dret a organitzar la seva vida política i social igualment que el poble castellà. Implica, per altra banda, el reconeixement de l’altre a partir del qual fos possible l’arquitectura d’un nosaltres lliure i atractiva per a tots els pobles ibèrics. Gaziel, als anys cinquanta, il·lusionat o seduït fins al moment per aquest ideal, descobrí, desencisat també, que era una il·lusió tan eixorca com pessebrista, de materialització impossible. Calia prendre una actitud més realista i, en darrer terme, sensata, i més limitada, d’ocupar-se de la salvaguarda i progrés de la nació catalana, que Portugal i Castella/Espanya eren tan incompatibles com dos galls en un mateix galliner.

El consell ibèric, doncs, implicaria superar aquest escull psicològicopolític, però, a més representaria refregar a la cara d’Espanya (suposant que la proposta li arribés) que no li queda altre opció que admetre que és un estat entre altres dins de la Península, amb totes les conseqüències polítiques econòmiques i culturals que tal assumpció comporta. I qui és que, actualment, dins del PP o dins del PSOE podria engrescar-se amb una proposta així? Però és que el possible consell ibèric topa de forma inevitable amb la mateixa resistència castellanoespanyola a autoritzar una consulta sobiranista: reconèixer que hi ha unitats nacionals dins d’Espanya que reclamen veu pròpia i reconeixement. El consell ibèric és una bonica ficció política, però susceptible de vigoritzar encara més la intolerància espanyola. És com dir, a una persona amb fòbia a volar en avió, que allò que té de bo l’avió és que en cas d’accident, la mort és només qüestió de segons, sense patiments. En el  moment present, aquest consell, amb tots els respectes haguts i per haver, em sembla no és gaire cosa més que una proclama ingènua contraproduent del tot. La seva idoneïtat podria ser admesa després d’un reconeixement internacional de l’existència d’un estat català. Parlar-ne abans d’això, crec, és disparar encara més les alarmes de l’altre costat.

Ara, abril 2014

Catalanitat dolguda: Rafael Patxot i Agustí Calvet “Gaziel” 

Aquest any 2014, any de la coincidència en l’efemèride dels cinquanta anys de la mort tant de Gaziel com de Rafael Patxot és una gran oportunitat per entretenir-se en alguns aspectes de la trajectòria vital i ideològica d’aquests dos guixolencs. 

Gaziel era quinze anys més jove que Patxot. La relativa proximitat d’edat els va permetre compartir algunes vivències i circumstàncies especialment dramàtiques per al país i per a molts catalans.

Aquestes circumstàncies, resumint-les, giren al voltant de la situació política durant la Segona República Espanyola, l’esclat i desenvolupament de la guerra, i de les conseqüències sentides i patides com a resultat del conflicte bèl·lic. I tot i que el diagnòstic sobre la situació social i cultural d’Espanya i de Catalunya, després de la guerra de 1936, era compartit, en bona mesura, per ambdós guixolencs, aquelles circumstàncies van tenir una resposta diferent en un i en altre cas.

Quant al diagnòstic, Gaziel denunciava:

     “Quan una pàtria jau prostituïda, és molt diferent que sigui la mare pròpia o la mare d’altri. A Madrid l’immens enviliment del país no em fa ni fred ni calor. És cosa per mi prevista, i fins un cert punt pintoresca. A Barcelona, en canvi, la prostitució gairebé integral dels catalans d’avui és cosa que m’esclafa.”

Gaziel, Meditacions en el desert  La Magrana, 2010. Barcelona p. 81.

I Patxot declarava:

                “La Catalunya actual no és pas solament un poble ocupat i explotat, sinó un poble ara pervertit perquè s’ha deixat pervertir, i això és molt pitjor que la tirania contra la qual fàcilment podria reaccionar el nostre temperament català”.

                Maluquer, Joaquim. Rafael Patxot i Jubert, mecenes i científic. Pòrtic, 1994. Barcelona. p.96.

Gaziel i Patxot acabaren molt dolguts per alguns fets de la societat catalana d’aquells anys, especialment els immediats al final de la guerra. Ara, tal com hem dit, la reacció de cadascun d’ells fou ben diversa: Gaziel decidí tornar al país, fos quina fos la situació a què hagués de fer front. El conflictiu contacte de Gaziel amb el catalanisme noucentista i el republicà, l’exili inesperat i un procés sumaríssim instruït des del règim franquista a què va haver de fer front en tornar de l’exili, haurien estat una oportunitat raonable (que no vol dir, necessàriament, justificable) perquè Gaziel hagués optat per solucions com les que, abans d’ell i per raons diverses, havien optat altres catalans com el mateix Eugeni Ors o Josep Pijoan: el desarrelament. Però Gaziel va decidir tornar (tot i que tornar a Catalunya li va costar una vintena d’anys de residència a Madrid).

Patxot, en canvi, pronuncià un non possumus!, un non serviam! radicals i inamovibles: no tornaria a Catalunya ( cal suposar que fins que les condicions polítiques, socials i culturals no haguessin canviat). L’alçada on col·locà el llistó de les seves condicions i  el tarannà d’home tan eixut, de conviccions granítiques, no li permeteren el retorn.

Per això, el 1962, Gaziel, escrivia a Patxot una carta (que devia ser la continuació de la darrera conversa mantinguda a Ginebra, pels dos guixolencs, una vuitena d’anys enrere, amb motiu de la visita que Gaziel realitzà, per aquelles dates, a Suïssa i que narrà a Seny, treball i llibertat) en què, amb tot el respecte degut però amb ferma contundència i, ensems, proferint una petició ben clara, Gaziel retreia a Patxot la resolució personal irreductible d’aquest darrer de no tornar més a Catalunya. Li diu:

     “Sobretot us voldria fer veure una cosa, estimat i enyorat amic: la nostra mare ha estat el que vulgueu, però només en tenim una, ella. Si els pocs que mai no l’hem traïda ni la trairem, també la deixem caiguda i envilida a la vora del camí, com podrà mai aixecar-se? Quina grandesa de caràcter no demostraríeu, perdonant-li els torts que us ha fet, i allargar-li els vostres braços amorosos, com en altres temps, per ajudar-la a alçar-se del fang on encara jau i a reviure...!

Perdoneu-me, Patxot; és que sempre us he estimat de veres, bé ho sabeu, i no em sé avenir —no m’hi avindré mai— que un català com vós, tan ferm, tan enorme, visqui allunyat de la terra que segueix estimant, n’estic segur, com només se’n pot estimar una de sola.”

Gaziel. OCC. Selecta, 1970. Epistolari. P. 1755-1756.

No és difícil d’adonar-se de l’abrandada catalanitat de Gaziel (per altra banda tan blasmat personalment i ideològicament, i amb una catalanitat posada, sovint, en qüestió), així com de la catalanitat ferida i dolguda del mecenes i científic guixolenc. Ambdós catalans morien dos anys més tard d’aquesta darrera carta. Gaziel va remoure cel i terra per ocupar el lloc en la consciència nacional catalana i en el panorama de la llengua. Patxot, ja molt afectat per les xacres inevitables de la vellesa hagué de deixar que es consumés la seva opció, lluny de Catalunya.

El Punt/Avui  abril (segona quinzena) 2014

De Nació a Estat

Jaume Sobrequés, el passat 16 d’abril, en aquestes mateixes pàgines, feia tot un seguit de consideracions sobre la condició de nació ocupada de Catalunya. No repetiré els seus arguments prou documentats en la trajectòria històrica, en la situació política, econòmica i en els fets militars dels quals aquella condició en fou conseqüència. Però pot resultar interessant, donada la present situació del procés sobiranista català, de tenir en compte, de manera especial, una afirmació, amarada de fonament teòric i divisa ètica, que Sobrequés féu en el seu escrit. Era aquesta: tota nació té dret a constituir-se en estat propi. No seré pas jo qui discuteixi o posi en qüestió la versemblança, la conveniència o la pretesa veritat de tal afirmació, però cal tenir en compte els arguments de persones com el mateix Sobrequés que analitzaren a bastament el contingut de tal afirmació. Gaziel (1887-1964), per exemple, s’escarrassà d’allò més per explicar que malgrat que l’acció política pugui molt bé orientar-se per aquella divisa, cal adonar-se que en el trànsit del reconeixement d’un dret i l’exercici efectiu d’aquest mateix dret no hi ha cap automatisme, ni natural ni social, que faci que en presència del primer es produeixi de manera inexorable el fet del segon.  La història està farcida de casos de l’exercici efectiu d’un dret que ha arribat a assolir-se per un procés, llar, penós, cruel, un cop reclamada i proclamada l’existència de tal dret.      

Segurament que Gaziel, si pogués observar la situació política actual del procés sobiranista, tindria en compte consideracions i criteris semblants com els que manifestava a propòsit del catalanisme noucentista i del separatisme més velat o declarat d’alguns elements dels catalanisme de la primera trentena d’anys del s.XX.

Gaziel utilitzava la metàfora d’ànima en pena per referir-se a Catalunya: ni en el passat ni en aquell moment, Catalunya no havia pogut ni sabut, articular-se en una estructura sòlida d’estat que donés cos al fet, per a ell innegable, de la condició nacional de Catalunya. A més d’aquesta incapacitat, Catalunya hauria esdevingut, al llarg de la Història, com una mena de jugador pèssim que en qualsevol jugada que pugui resultar-li transcendental comet errades (falles, ell en deia) que impedeixen assolir objectius d’èxit en la seva sobirania o en la condició política i econòmica. Finalment, Gaziel denunciava també elements externs a Catalunya, sigui de l’Espanya castellana, sigui de la conjuntura europea que li semblava que feien impossible la consecució d’un estat català separat d’Espanya.

Il·lustrant-ho amb més metàfores, l’escriptor guixolenc explicava la condició ineludible que li semblava que calia acomplir perquè aquella ànima deixés d’estar en pena:

“Les ànimes misterioses, essència dels pobles, i la suprema flor de les quals és l’idioma propi, no n’hi ha prou que vinguin al món i floreixin. Si han de créixer i perdurar, cal que prenguin cos, més ben dit, que se’n facin un a mida, com el cargol es fa la closca, i s’hi fiquin a dins, i s’hi encastellin, i s’hi mantinguin inexpugnables. Una ànima d’aqueixes, per caracteritzada que sigui, si li falta un cos exclusiu, mai no deixarà de ser una ànima, però serà una ànima... en pena.”

                 (Obra Completa Catalana. Selecta, 1970. Barcelona. La península inacabada p.1011)

            En aquest sentit Gaziel va procedir en molt d’esperit crític contra una posició, la del nacionalisme català de la primera meitat de s.XX, acusant-lo d’ingenu i doctrinari pel fet de passar per alt el camí costerut que condueix a l’assoliment d’un cos (és a dir d’un estat) per a la nació catalana:

“Totes les nacionalitats, pel sol fet de ser-ho —i aquí rau la confusió simplista del nacionalisme català modern—, tenen teòricament, si voleu, el dret d’erigir-se en Estat, però en la pràctica, són poques les que ho assoleixen, o bé ho fan només a estones, o amb penes i treballs, per la senzilla raó, no pas biològica, sinó política, que els manca grau, com al vi dolent, i no tenen prou cohesió ni prou força. [...] Per tant, els teoritzants del nostre nacionalisme modern, romàntic i doctrinari, anaven errats. Tot al revés del que ells pensaven i sostenien, Catalunya és precisament una mostra perfecta de com no basta ser una nació per crear un Estat”.

                        (Obra Completa Catalana. Selecta, 1970. Barcelona. Quina mena de gent som p. 1469-70)

La decisió ferma, la voluntat de persistència, la cohesió i promoció d’un objectiu compartit i la capacitat de sofriment i resistència d’una nació eren deixades, segons Gaziel semblava venir a dir, una mica al marge de l’ideal d’una Catalunya amb estat polític propi i independent, per part del catalanisme noucentista. Per descomptat que la situació present del catalanisme sobiranista actual no és la mateixa (ni ho són les circumstàncies polítiques catalanes, espanyoles i europees) que la dels primers decennis del segle anterior. Però això no vol dir que aquestes condicions no continuïn essent, igualment, de presència i exigència ineluctables, més enllà de la constatació d’un necessitat indiscutible i d’una il·lusió i engrescament expressats de manera tan col·lectiva.

El PUNT/Avui 21/04/2014

Gaziel a debat

Divendres 11 d’abril a l’Institut d’Estudis Catalans i en el marc de l’any Gaziel tingué lloc un col·loqui a l’entorn de l’obra d’Agustí Calvet “Gaziel” (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964), en ocasió dels cinquanta anys de la seva mort. De fet, la major part del col·loqui es mogué al voltant de l’obra de cronista de l’escriptor guixolenc. L’acte va ser un seguit de curts i brillants parlaments que glossaren el paper de Gaziel en el camp de les lletres catalanes, el caràcter modèlic de l’obra de cronista i l’orientació propedèutica i orientadora dels seus textos periodístics.

Els oradors van destacar aspectes rellevants de l’escriptor, com per exemple, el fet de voler i saber descriure els dubtes i contradiccions personals que la contemplació dels escenaris bèl·lics de la primera Guerra Mundial li esperonaren (Plàcid Garcia- Planas), o el fet d’esdevenir el representant ideològic d’una elit irresponsable (Francesc-Marc Àlvaro), o la combinació de separatista platònic amb la de panhispanista platònic (Jordi Amat), o el fet de la creixent expectació i interès per la recuperació d’un autor que fins al moment present semblava haver quedat reclòs al rebost de la indiferència. Manuel Llanas, actuant de moderador, conduí el col·loqui cap l’apartat final apel·lant a la consideració de l’obra assagística de maduresa.

Des d’un punt de vista ideològic Gaziel no només és interessant, per la raó que al final del present escrit he de dir, sinó que resulta ideològicament estimulant en la mesura que aquest ús públic de vacil·lacions i suposades incongruències com a estratègia literària i periodística, és la manifestació del seu propi tarannà vital. Gaziel assumia i tenia present sempre la divisa primum vivere, deinde philosophari, i és al compàs de l’assumpció de tal divisa que podia argumentar amb lucidesa irrefrenable i amb sinceritat marmòria allò que en cada seqüència vital li amarava l’esperit. Defensar i assumir tesis farcides, aparentment, d’incongruència no era cap obstacle ni servia de cap mena de bloqueig del seu ideari vital. Un ideari que s’abocà damunt dels camps ideològics que més va freqüentar en el terrens periodístic i/o assagístic: la política, la filosofia, la història, la cultura... Resseguir la trajectòria ideològica de Gaziel és convenient de fer-ho al compàs del seu recorregut vital, per adonar-se a la fi, que allò que de vegades podria ser vist com a argumentació ideològicament erràtica, no és altra cosa que la recerca i la necessitat d’un equilibri vital entre la situació personal i ideals de racionalitat, moralitat, seny i benestar. 

El resultat ideològicament estimulant que hom pot assaborir en la seva obra, condueix a demanar-se i a trobar raons i justificacions a dubtes que ell mateix esperonà amb el conjunt del seu argumentari. Per això el lector, a la vista de l’obra publicada i del seu epistolari personal pot plantejar-se, de manera ben justificada, interrogants com aquests: Era Gaziel un demòcrata? Ha de ser ubicat dins del corrent noucentista? Cal considerar-lo in ideòleg políticament de dretes? Era un catalanista o un espanyolista?... No ha de fer por, ni tenir per desconsideració, plantejar-se aquests interrogants, perquè ell mateix s’immergí en tals interrogants i hi intentà dilucidar quins components racionals i morals contenien. És en l’esforç de pensament, de reflexió sobre la trajectòria i la situació política, social i cultural del país on la dedicació i l’empeny literari de Gaziel presta el major servei a la societat catalana i, per qual, les seves argumentacions i ideari esdevenen un valor tan estimable i irrenunciable en el context de la nostra cultura.

Enviat a Ara el 20/05/2014  i no publicat

El pla A i el pla B del sobiranisme català

Podríem especular sobre quin diagnòstic farien de l’actual procés sobiranista algunes figures nimbades de l’ideari pretèrit català, però resultaria difícil evitar de caure en conjectures que revelessin el que nosaltres mateixos desitjaríem que haguessin dit aquestes figures.

Però el que sí que és segur és que una d’elles, d’un catalanisme i catalanitat que van resultar polèmics gairebé al llarg de tota la seva trajectòria periodística i literària, un empordanès que va conèixer i viure intensament l’esclat del catalanisme noucentista, que maldà per l’agermanament de tots els pobles peninsulars i que, acostant-se a la fi dels seus dies abominava del separatisme català, malgrat declarar-se i tenir-se a si mateix com a separatista integral (separatista platònic, ell s’anomenava), i, a la fi, desesperançat d’aquell agermanament que ell mateix havia promogut, va dibuixar amb realisme desolat i sever les pegues i falles pretèrites i presents que impedien que l’ànima en pena que considerava que venia a ser la nació catalana, no hagués pogut arrelar mai en un cos prou sòlid per tal que Catalunya fos nació amb estat propi. 

Es tracta d’Agustí Calvet “Gaziel”(1887-1964), que tant s’escarrassà per entendre i explicar el procés inusual de la nació catalana, políticament escapçada, sense Estat. Denuncià també, amb aquell mateix realisme, les dificultats i entrebancs mil·lenaris que han revertit en tal resultat. Dificultats i entrebancs de procedència exterior i dificultats i febleses internes que la Història del país ja ha deixat palesos i que ara no ens entretindrem a repetir. Però sí que ho farem amb un sol d’aquests entrebancs, que Gaziel considerava de dramatisme i gravetat extrema: la poca consciència de col·lectivitat nacional del país, que desactivava (que desactiva, encara ara?) el reconeixement de la necessitat de renúncies particulars, per bé que doloroses, i d’ajuntar les forces que facin possible l’èxit de l’aspiració natural de tota nació a esdevenir Estat. Aquella poca consciència patriòtica (malgrat l’esperit nacional innegable) —deia Gaziel— era projecció política del fet que cada català duu un rei al cos. I que tal insolidària opció és concretava en una divisa cínica i eixorca i tan catalanesca: afarta’m i digue’m moro (Quina mena de gent som. OCC p. 1473). Per això en una carta que envià al president Companys en què aquest li demanava l’opinió per la situació dramàtica de la Catalunya republicana en els moments previs al cop d’estat de 1936, li deia:

     “[Catalunya]Ja ho està de dividida. Ens barallem com ximples i estem enemistats com perfectes imbècils. [...] Si jo governés a Catalunya, a hores d’ara, ho sacrificaria tot, absolutament tot, a la unió dels catalans.

No és que sigui aquesta una tasca indispensable: és l’ÚNICA.”

            Les denúncies i consells de Gaziel quedaren en no res, mentre Catalunya s’enfonsava en una de les etapes més desoladores de la seva història. fita

            I en un moment políticament tan compromès com l’actual, en què el present i el futur del país s’apuntalen en un molló crític, decisiu i alhora incert i de risc suprem, aquella denúncia de Gaziel torna a enlairar-se amb una recurrència fatídica per coses com discrepàncies ventilades en altaveus públics (com l’encetada per partidaris i detractors de manifestar l’existència d’un pla B del projecte sobiranista) per aquells que comparteixen i reclamen amb tenacitat el dret a decidir. Quin és, si no, el drama, el perill, i aparentment innocu, de les desavinences entre partidaris de tenir o no tenir un pla B? 

            Tothom sap que qualsevol persona, entitat o institució responsable ha de tenir i té una alternativa pel cas que les coses no surtin com voldria. I si encara domina el joc de les tàctiques i estratègies, en aquest cas, polítiques, sol tenir tal alternativa, tal pla B, tancat a pany i forrellat fins al moment avinent, per tal de no suscitar alarmes, malfiances i inseguretats en la ciutadania. Treure a ventilar o tan sols anunciar l’existència d’un pla B (malgrat tothom doni per garantida aquesta existència) destapa tota mena d’inquietuds, nerviosisme i irritació en els sector polítics que no en vulguin sentir a parlar. I, de fet, ben segur que uns i altres tenen raons prou sòlides per a la seva estratègia. Però aquests que no volen fer-ne menció, en desqualificar-ne l’anunci i proclamar amb fermesa la negativa (tàctica, també) a refugiar-se en un pla B, no fan altra cosa que donar més embranzida i rellevància a allò que ells mateixos voldrien silenciar. 

            Perquè el problema més greu no és la conveniència o no de tenir un pla alternatiu, ni tan sols de fer-ne esment de manera pública, sinó que tot això fos motiu de discrepància, desacord, atacs i contraatacs dialèctics entre el polítics implicats en la situació. Perquè el desacord tradueix allò que, justament, denunciava Gaziel de les falles de la societat catalana i de la seva incompetència política: davant de situacions de compromís, no ha sabut mai adonar-se d’aquella necessitat irrevocable d’unió, i de postergar per a moments ulteriors els desitjos i preferències (segurament ben legítims tots ells) que han de quedar, de manera estratègica, supeditats a un objectiu superior plenament compartit. No es tracta pas de cap qüestió de llibertat d’expressió, sinó, més aviat de responsabilitat d’expressió. És aquella tasca única, tal com Gaziel l’anomenava, que mancaria tant en la mirada política del nostre país, una tasca que la intel·ligència i l’astúcia política hauria de vetllar per mantenir i garantir.

Enrahonar. Quaderns de Filosofia. n. 15. 1989. Universitat de Bellaterra.

Aprendre a pensar

El projecte “Filosofia per a nens”

“Filosofia per a nens” (Philosophy for children) és el nom d’un projecte creat per Matthew Lipman (EUA), destinat a  la iniciació i desenvolupament del pensament filosòfic en els nens i adolescents. dels sis als disset anys.

            Es tracta d’una filosofia prèvia a qualsevol “filosofia”; i és prèvia no perquè iniciï en el llenguatge d’algun corrent o escola filosòfics, sinó perquè és un ensinistrament dels recursos mentals (thinking skills), que l’infant posseeix i ha de desenrotllar.

            El programa de Filosofia per a nens vol que l’adolescent sigui un agent (i com a tal, un subjecte actiu) de la pròpia maduració intel·lectual; i vol fer-ho de tal manera que les seves capacitats estiguin sempre a punt de ser activades. En una paraula, el programa d’educació analítica (analytic teaching)[1] pretén que l’infant aprengui a raonar, i en sàpiga. Això està dit de seguida, però caldrà ara engrunar-ho i fer-ho més explícit.

La filosofia a l’ensenyament

No cal ser un professional de l’ensenyament —primari, secundari o superior— per estar assabentat de la problemàtica que viu l’ensenyament en relació amb la seva qualitat i amb els quantitativament migrats avenços que experimenten els estudiants (sobretot de primària i secundària); “estudis inútils” o “fracàs escolar”, són alguns dels termes que hom usa per referir-s’hi.

            La Filosofia com a àrea de coneixement que hom posa a disposició/obligació de l’alumne, pateix la mateixa situació que altres assignatures; de fet, el vistiplau del alumnes per a la filosofia no se sol obtenir més que en l’àrea de l’ensenyament universitari. És una opinió generalitzada entre els estudiants de batxillerat que la Filosofia és un “pal”, i els costa de veure la connexió que pugui tenir, no solament amb altres assignatures, sinó principalment amb els seus interessos actuals, amb les seves experiències i vivències diàries, i amb les seves expectatives de futur.

            “¿Quin valor tenen per a la meva pròpia formació, els coneixements que pugui obtenir de la Història de la Filosofia en el curs d’orientació universitària?” es demana l’estudiant; o bé “la psicologia, la lògica, la sociologia, del 3r.curs de batxillerat, què em comuniquen? ¿Què representa per a mi, estudiant de batxillerat, tot el que una munió de psicòlegs, sociòlegs, filòsofs han dit en determinats moments de la Història? ¿Com incideixen tots aquests coneixements i aquestes dades en la meva vida i la meva educació?”.

            Crec que el fet de no poder/saber donar resposta a preguntes com aquestes, provoca o ajuda a provocar el sentiment de rebuig o d’indiferència en relació a tantes matèries que entren a formar part de l’ensenyament al nostre país, i entre elles, la filosofia.

            Seguint la línia de pensament del pragmatisme filosòfico-pedagògic (J. Dewey), línia de la qual Lipman recull bona part del contingut del seu mètode, podem dir que una de les possibles causes del baix rendiment en els estudis d’un gran percentatge d’estudiants, és la desvinculació, la manca de vincle entre les matèries que s’ensenyen i l’experiència de vida que té l’estudiant. Hem vist també que la filosofia es troba en aquesta mateixa situació. A la filosofia li passa això, o bé una cosa molt semblant amb el mateix resultat: entre l’experiència de l’estudiant i el pensament de molts autors sí que hi ha connexió, però és una connexió difícilment captable per aquell individu que s’està iniciant en un joc o moviment conceptual, és una connexió difícil d’assolir per part de l’estudiant. Solució: memorització sobre el buit experiencial; conseqüència: l’experiència del filòsof no és re-experimentada (re-pensada) per l’estudiant; conclusió: quin sentit té la filosofia?

Filosofia i experiència de vida

En aquest punt entra en joc l’educació analítica, directament enfocada cap al món filosòfic, però que desplega una gran rendibilitat en molts altres camps de l’ensenyament. Aquí entra en joc el programa de “Filosofia per a nens”. El programa de Matthew Lipman acosta educació i experiència. I ho fa per dues raons: 1ª) El concepte ha de sorgir de l’experiència, com a manera filosòfica per poder tractar, després, la mateixa experiència. 2ª) La conceptualització és una experiència que es viu (no que es llegeix, o s’escolta, solament) en el treball de classe, a través de la comunitat de recerca.

            Vegem, ara, aquestes dos punts una mica més de prop.

            1r.) L’única manera, realment profitosa, rendible i profunda, d’estimular l’estudiant cap a un estudi en profunditat i dedicació, és que l’estudiant es trobi davant de quelcom que li resulti interessant; i són realment interessants una infinitat de situacions en les quals l’estudiant, l’alumne, es troba i es pot trobar. Vull dir que allò que primerament motiva l’estudiant és donar una ullada a la seva experiència o possible experiència real de vida. És a partir d’aquesta seva experiència real on l’estudiant ha de començar a desenrotllar el seu pensament, on s’ha d’iniciar en el pensament filosòfic. I això és el que volem indicar amb els mots “conceptualització de l’experiència”. A través d’un mètode i uns exercicis, l’alumne comença a fer de la seva experiència un objecte d’investigació, un objecte de pensament; amb l’anàlisi de la seva experiència comença a ensinistrar-se en l’adquisició d’un pensament crític, que posa en joc els valors que ell mateix atorga a les coses, i a més li ofereix la possibilitat dialèctica (socràtica) de reforçament o superació d’aquests valors.

            2n) L’alumne discuteix en comunitat amb els seus companys determinats temes que han sorgit o que han estat plantejats per unes lectures (novel·les) especialment dirigides i pensades per desenrotllar aquesta feina de revisió i conceptualització de l’experiència de l’estudiant.

Matthew Lipman és l’autor d’aquestes novel·les, i en elles ha exposat moltes situacions que entren a formar part del món de l’adolescent: discussions amb els companys, baralles, relacions amb els familiars, problemes, l’ambient escolar, jocs, relació del món infantil i juvenil amb els animals i la natura, etc.

            Aquestes seqüències de la vida de l’adolescent són llegides en veu alta enmig del grup d’estudiants, com a punt de partida d’un diàleg que s’ha d’establir sobre els temes que la comunitat troba en la lectura esmentada. El debat que s’inicia no és un debat anàrquic, encara que el diàleg comença i acaba quan la comunitat ho decideix; el debat sobre els temes segueix un determinat procediment, de tal manera que tots els membres del grup tingui l’oportunitat d’expressar el seu punt de vista, i d’una manera ordenada. Precisament el fet que un individu de la comunitat vulgui exposar la seva opinió és el que permet parlar del potencial educatiu que aquest mètode té: les afirmacions d’aquest element de la “comunitat de recerca” seran engrunades i sotmeses a investigació i anàlisi, tant des del punt de vista de la coherència lògica com de la seva significació ontològica, com del valor estètic, social o ètic que puguin tenir.

            La feina de conceptualització segueix més o menys aquesta línia: suposem que en el text o en algun paràgraf del text sorgeix (i els membres del grup l’escullen per sotmetre’l a debat) el tema de l’amistat. L’objectiu final està fixat en la definició de l’amistat, és a dir, la formulació filosòfica i precisa del concepte d’amistat. De fet, tan important és desenrotllar en grup aquesta tasca com assolir-ne el resultat final.

            Primer s’inicia una exploració sobre diversos camps de l’experiència on s’aplica o pot ser aplicat el concepte d’amistat: “a) ¿Cal que les persones tinguin la mateixa edat per ser amigues?, b) ¿Dues persones poden ser amigues i tanmateix no avenir-se l’una amb l’altra? c) ¿És possible que dues persones s’enganyin, i tanmateix siguin amigues?”[2]

            Els estudiants preparen, així, una base prou ampla de casos com per poder bastir (encara que sigui provisionalment) un concepte prou sòlid de l’amistat, i poder-lo aplicar a noves situacions interrogades:

     En aplicar un concepte a un conjunt específic de casos, els infants han de ser capaços d’identificar aquells casos que són clarament dins dels límits del concepte, i aquells que cauen clarament fora dels seus límits. Els infants han de ser encoratjats a citar contraexemples si creuen que els límits del concepte han estat incorrectament marcats. Els exercicis i el pla de discussió es concentren en els casos extrems.

                                                                                                          (M. Lipman)

            Un altre exemple seria el cas de fer generalitzacions correctes:

     Donat un conjunt de fets, els estudiants han de ser capaços de notar les uniformitats o regularitats que apareixen, i de construir una generalització que sigui aplicable a aquests i a altres casos similars. Els estudiants han d’estar també a l’aguait dels atzars que comportin aquestes generalitzacions.

                                                                                                          (M. Lipman)

            Un exemple:

            Els Rolling Stones són homes joves i estrelles del rock; els Bee Gees són homes joves i estrelles del rock; milers d’homes joves són estrelles del rock; els jugadors de tal equip de futbol són homes joves: ¿Són també estrelles del rock?[3]

            Podríem citar diversos exemples i exercicis que acompanyen la discussió d’un tema determinat, i així anar veient quines habilitats mentals va posant en joc el programa de Filosofia per a nens: veuríem, per exemple, com es desenrotlla la capacitat de formular relacions de causa-efecte; obtenir conclusions d’una i de dues premisses; saber quan cal evitar i quan cal tolerar ambigüitats; aprendre a fer distincions; reconèixer la dependència entre mitjans i fins i, fins i tot, reconèixer la naturalesa contextual de la veritat i la falsedat, etc.

            En tots els casos, el professor actua de conductor del diàleg/debat, intentant elevar el llenguatge a un nivell i comprensió conceptual més ric i precís, de tal manera que els individus del grup vegin en el pensament filosòfic (és a dir, en el seu propi discurs, sotmès a una formulació i conceptualització més profundes) una eina clarificadora del seu llenguatge, del seu pensament, de la seva experiència.

            Aprendre a pensar

            Pel programa de Filosofia per a nens, “aprendre a pensar” té un significat molt determinat: fa referència al fet que l’estudiant disposi d’aquelles habilitats mentals que abans hem esmentat i altres que podem afegir-hi com són trobar i prevenir contradiccions en el llenguatge, saber captar i expressar les relacions part-tot, aportació de bones raons que fonamentin una afirmació determinada, relacions de transitivitat entre diferents afirmacions, diferències de grau i espècie, ambigüitat i concisió en el llenguatge, discurs lògic i analògic, utilització lògica del llenguatge informatiu, relacions d’inclusió o exclusió entre conceptes, etc. Es tracta de tot un seguit de disposicions intel·lectuals de l’estudiant que pressuposen una base pedagògica que resta una certa importància a l’aspecte informatiu-memorístic de l’ensenyament, per tal de potenciar un ensenyament de tipus més actiu, en el qual l’estudiant aprèn actuant i amb el qual es dirigeix cap a un ideal pedagògic que té en compte més l’aspecte educacional globalitzador que no el d’acumulació de dades.

            L’aspecte educacional (tan oblidat en l’ensenyament actual) és possible en la mesura que, per una banda, el fet de reforçar aquestes habilitats repercuteix en una base conceptual més ferma, que permet un major rendiment escolar en àrees on intervé el càlcul matemàtic i en les àrees de la lectura i el llenguatge. Treballant amb aquest mètode

     hom proporciona precisament les destreses cognitives que actualment no són ensenyades i que són essencials per assolir l’èxit acadèmic.

                                                                                        (M. Lipman)

            Per altra banda, el desenvolupament de les habilitats mental, en un curs de Filosofia per a nens, no es fa d’una manera exclusivament formal, sinó que també es fa atenent el contingut significatiu de les afirmacions que es fan en les sessions de treball. Aquest fet proporciona a l’estudiant la possibilitat de poder connectar la seva formació amb la seva experiència diària, i establir constantment la relació entre l’educació que rep i la vida que viu, amb la conseqüent potenciació de la seva capacitat crítica.

            D’aquests dos aspectes en tornarem a parlar més endavant.

            Així, en les expressions “aprendre a saber pensar”, “saber raonar”, etc., ens referim a la capacitat d’una acurada utilització del pensament amb l’exercici i desenvolupament d’aquelles habilitats mentals a les quals abans ens hem referit. Pensar amb base a la utilització d’aquestes disponibilitats, vol dir poder parlar, ja, de pensament filosòfic, en la mesura que això significa un pensament acurat i rigorós, que fa una utilització profunda dels conceptes que entren a formar part de l’experiència d’un infant, en un moment donat.

            Tal com hem dit abans, Matthew Lipman ha recollit per al seu programa Philosophy for Children una bona dosi de pragmatisme dewenyià, segons el qual el context on es mou l’estudiant (infant o adolescent), estimula o inhibeix la intel·ligència, la creativitat i la imaginació. Així Lipman, d’un grup d’estudiants, en fa una “comunitat de recerca” (comunity of inquiry) que s’estableix en el medi social-escolar, s’estableix com a context, a partir del qual els membres del grup s’eduquen, desenrotllant la feina d’investigar i conceptualitzar la seva respectiva experiència escolar i extra-escolar, la seva vida en general.

            Crear a la classe una “comunitat de recerca” (a propòsit de determinat temes de discussió i investigació), és crear un medi, un ambient estructurat de tal manera que estimuli la investigació conceptual del món on es mou l’estudiant.

            Aquesta tasca, desenrotllada per l’alumne en comunitat amb els seus companys, obre unes possibilitats d’èxit molt més amples a l’hora d’enfrontar-lo, més endavant, durant les darreres etapes del batxillerat, amb els continguts filosòfics o científics de diversos autors o escoles de diferents moments de la història.

            No caldria dir que aquest treball de conceptualització i clarificació conceptual ha de mostrar, també, els seus profits en l’ensenyament universitari, en la mesura que l’ensenyament superior és abordat per individus amb un potencial de raonament molt més preparat.

            Aprendre a pensar, aprendre a raonar té repercussions en altres esferes, a més dels estudis dels infants i dels adolescents. La primera d’elles és el medi social que els envolta. Gràcies als modes o tècniques d’actuació del programa de Philosophy for Children —dels quals n’hem vist una petita mostra—, l’infant s’acostuma a pensar per si mateix (pensament crític), a compartir la seva recerca amb els companys del grup o classe (solidaritat), a escoltar, considerar i respectar les afirmacions i propostes dels seus companys (pensament ordenat i pensament democràtic). Aquest programa no vol pas presentar la seva escola (l’escola funcionant d’aquest manera) com l’eina de transformació social (amb tot el que hi ha aquí de pragmatisme i d’utopia), però sí que pretén —en la mesura que sigui possible— que l’educació posi el seu gra de sorra pel progrés de l’home i de la societat; per això, inicia l’estudiant (a través de l’escola) en el comportament democràtic d’una societat reflexiva i atenta al seu esdevenir.

            Bàsicament, doncs, l’educació analítica pretén fer de l’alumne, de l’infant, un individu —tal com abans hem dit— que pensi per si mateix; aquest objectiu té com a principal mitjà el diàleg que es genera en l’anomenada “comunitat de recerca”.

     En el programa de Filosofia per a nens, el desenrotllament de les habilitats de raonament no es duen a terme exclusivament en les decisions de la classe, però és aquí on es fa més evident l’exercici i el reforçament d’aquestes habilitats. A alguns nois, els agrada llegir; a altres, els agrada escriure; però a gairebé a tots els agrada parlar.

     El problema és transformar l’energia d’aquest impuls en una habilitat de raonament, tal com un sistema de transmissió d’un automòbil transforma la força bruta del motor en el moviment dirigit i disciplinat de les rodes. El mer parlar pot ser convertit en una conversa, una discussió, un diàleg. Això vol dir aprendre a escoltar els altres com també aprendre a respondre efectivament. Això significa aprendre a seguir les diverses línies de raonament que tenen lloc durant la discussió: avaluar els postulats que es troben a la base de cada expressió, obtenir inferències, verificant-ne la consistència i abast, aprenent a pensar amb independència, escoltar lliurement les pròpies premisses. En qualsevol moment de la conversa, cada participant està ocupat en incomptables actes mentals: alguns en harmonia i alguns completament independents dels altres; alguns en convergència i altres en divergència. La tasca de la lògica és disciplinar el diàleg. Això s’aconsegueix encoratjant els participants a utilitzar les regles de la lògica com a criteri per legitimar inferències —de fet, com a criteri per distingir entre un bon raonament i un raonament pobre.

                                                                                              (M. Lipman)

            De tot això en resulta un pensament ensinistrat, un pensament més rigorós i més motivat per desenrotllar el seu potencial. El fet que tota aquesta tasca parteixi de les situacions quotidianes (a l’escola) és una garantia de connexió entre aprenentatge/educació i vida, de connexió entre escola i societat, de connexió entre pensament i acció. En el fons, el propòsit és fer individus amb un potencial mental més acurat i desenrotllat, els rendiments del qual es troben no només en l’ensenyament primari o secundari, sinó que repercuteixen en l’ensenyament superior o universitari, al qual hom accedeix amb un cabal de recursos intel·lectuals i mentals molt més gran i vigorós; i també (segons s’ha dit) repercuteix en l’àmbit extraescolar.

            La filosofia, tant en el batxillerat com en la Universitat, no cau, així, en un terreny que encara cal adobar, sinó que aquest terreny ja es troba en possessió dels recursos necessaris (pensament filosòfic) per integrar qualsevol filosofia, i fer-ne experiència (històrica o actual). És aquesta experiència que l’estudiant re-viu i re-pensa, i a la qual, en definitiva, atorga un sentit.

[1] “Analitic teaching”, tradueixo per educació i no per ensenyament analític, intentant amb això recollir el caràcter de formació integral que suposa aquest mètode per a l’estudiant.

[2] Matthew Lipman, Philosophical Inquiry, p. 112.

[3] Matthew Lipman, Philosophical Inquiry, p. 113.

Finals de 2003  la revista Gavarres.

Boscos nets?

Cada estiu la xacra dels incendis exhaureix una mica més el patrimoni forestal dels boscos. Aquest estiu, potser per la repetida proximitat, ha estat especialment agressiu amb els boscos de les nostres comarques. Hi ha moltes causes i factors que conflueixen en aquest problema, però darrere de tots ells, de prop o de lluny, hi ha la mà humana.

El problema és alhora urgent i de solució complexa, perquè les solucions són costoses econòmicament, arriscades des d’un punt de vista polític, o materialment semblen poc viables.

La bona fe del ciutadà, que s’ho mira amb impotència, busca, a la seva manera, quina cosa podria aturar aquesta devastació insensible de les espècies vegetals. I sovint, cada cop més, hom sent aquell conegut lament carregat de bones intencions (sovint expressat amb desconeixement de quin paper té el bosc en l’equilibri ambiental) que reforça de manera perillosa la visió antropocèntrica de la Natura com una realitat que ha d’estar al servei de l’home.

Em refereixo a aquella opinió que tot lamentant-se de la descura a què han quedat sotmesos en la darrera cinquantena d’anys els boscos de les nostres comarques (perquè des d’un punt de vista econòmic avui ja no resulten tan rendibles com abans), en fa d’això la causa responsable dels incendis, o, plantejat d’una altra manera: si els boscos fossin nets, no hi hauria incendis (o molts menys incendis).

Però què vol dir “boscos nets”?

Quan l’opinió assenyada, però també ingènua, de la gent usa l’expressió “boscos nets”, vol dir, sobretot, “sense sotabosc”, amb l’obvietat inapel·lable de saber que sense combustible no hi ha foc. Proposar “boscos nets” és no saber que un bosc és un sistema molt complex i que tant per a les espècies de vegetació superior com per al propi sòl (i també per a la fauna) el sotabosc acompleix una funció indispensable i insubstituïble.

Eliminar el sotabosc pot resultar agradable, còmode o convenient per a la mirada i l’economia humanes, però, de fet, un bosc sense sotabosc és un bosc esguerrat, incomplet i biològicament malalt. A més, sense sotabosc, desapareix un estrat vegetal que és hàbitat de molts animals. Per això, crec, caldria alertar la població sobre el fet que els interessos humans no solen coincidir (si algun cop ho fan) amb allò que pugui ser d’interès per a la Natura. L’exemple més dramàtic d’això és la pressió ambiental a què l’home ha sotmès el medi natural des de la Revolució Industrial i que avui dia afecta totes les espècies vives del planeta en un procés exhauridor cada com més irreversible.

El propi adjectiu “net” denuncia una manera antropocèntrica de mirar la Natura. És aquella manera de pensar que considera que la Natura té necessitat de la mà humana per poder organitzar-se i mantenir-se. Perquè netejar els boscos vol dir, de fet, impedir el desenvolupament natural de certes espècies vegetals, i això pot resultar “agradable a la vista”, o “interessant des d’un punt de vista econòmic” però mai no voldrà dir “sa” o “natural”. Perquè un bosc “sa” és aquell que crea el seu propi equilibri, a través d’uns mecanismes que els biòlegs i naturalistes coneixen molt bé.

El concepte de “net” o “bell” aplicats al bosc tenen una orientació estètica que resulten del tot indiferents i sobrers a la Natura. El bosc, com per a tot ésser natural, és mou seguint altres criteris, com ara la supervivència i l’adaptació a l’equilibri ambiental, coses aquests que nosaltres impedim tant quan l’encenem i cremem, com quan intervenim impedint l’aparició de espècies vegetals autòctones (quan “netegem” el bosc).

Quina alternativa hi ha, doncs, a la crema dels boscos? No voldria ficar-me en un terreny complex que requereix la intervenció d’especialistes, però la “neteja” dels boscos no n’és cap d’alternativa, perquè resulta que un bosc “brut” és un bosc “sa”.

Algú insistirà, però, dient que el “bosc net” és una bona alternativa i potser l’única alternativa a la crema dels boscos i que oposar-s’hi té com a contrapartida ineludible la situació d’ara, és a dir, la crema de boscos. En altres paraules: o neteja de boscos o el caos. A aquell que així opini hom li podria contestar que aquesta disjuntiva és del tot inexacta i, per tant, falsa. En primer lloc, no tenir a mà cap altra solució que la proposada, no vol dir que aquesta sigui una bona solució (és a dir que no produeixi altres problemes). I en segon lloc, en un bosc sense sotabosc, situació que es donava quan l’aprofitament del bosc era més generalitzat que ara, els incendis també hi eren habituals.

I posats a trobar solucions genials com la de suprimir el sotabosc per impedir els incendis dels boscos, se me n’acudeixen, ara, posat a pensar-hi, un bon grapat de semblants. Per exemple: Si no existís propietat privada, no seria possible que ningú robés res a ningú, per tant per què no proposar la supressió de la propietat privada per acabar d’un cop per tots amb els robatoris i delictes contra la propietat?  Si no hi haguessin automòbils no seria possible que existissin accidents de circulació, per tant, per què no prohibir la circulació d’automòbils per acabar amb els accidents de trànsit?... 

            De fet, ningú no pot negar que es tracta d’un problema de complexitat enorme. I si el bosc brut (el bosc sa) és una oportunitat per al piròman, el despistat, l’imprudent, el venjatiu, el poc previsor... etc., també cal  reconèixer que la responsabilitat última lluny de ser un afer de la Natura, és més aviat de la societat i els valors (l’agressivitat, el menyspreu per la natura, el consum com estil de vida, la competitivitat compulsiva, el “progrés” econòmic a tot preu, d’afany de notorietat malaltissa... entre molts altres) que aquesta mateixa societat escampa i promou entre la ciutadania. La desactivació d’aquests valors requereixen una ingent feina de conscienciació i educació. Però aquestes no han de començar per l’escola i la joventut. Escola i joventut no són, malgrat allò que a algú li interessi presentar, els generadors de valors socials, sinó els receptors i executors dels valors que la societat promou i que té interès a divulgar.

            Amb tot això, però, aquí no es defensa la idea que s’hagi d’impedir qualsevol intervenció en els boscos de les nostres comarques. Aquest seria també un plantejament ingenu que no s’avé amb la realitat econòmica, social i psicològica d’una societat abocada decididament al consum. Però sí que es defensa la necessitat d’una regulació estricta que mantingui un equilibri estable entre un ús/consum responsable de la Natura i la garantia de la seva regeneració permanent. Redactar un consens que asseguri  aquest equilibri, és tot un repte que ha de ser atès amb urgència. Les disposicions que s’estableixin en aquest consens passen per adoptar una mesura imprescindible, entre moltes altres, que políticament pot semblar poc rendible i una mica candorosa: destinar gran quantitat de recursos al manteniment i salvaguarda del bosc i establir controls severs que regulin els accessos als espais naturals.   

(Revista: Gavarres n.3 18/06/2003)

El mar de l’Ardenya 

El cantó oriental del massís de l’Ardenya és el punt de contacte entre la serralada i el mar. Enormes penyals granítics es desplomen sobre l’estesa marina i, des de llevant a migjorn del massís (des de Sant Feliu de Guíxols fins a Lloret), el granit i la mar han produït una escenografia d’una singularitat innegable: cales i petites platges sorrenques, una després de l’altra, com petits circs de granit, acullen els embats amansits o violents de l’activitat marina, mentre un serrell de pins i màquia mediterrània hi perfilen un ribetejat vegetal, a diferent alçada, un vora-viu que endolceix la tonalitat encesa dels granits. Aquí l’orografia costanera ha creat un espai únic, celebrat per uns, però, també, maltractat progressivament per altres (de fet, es tracta d’una dinàmica que persisteix des de fa una centúria i que no s’ha aturat ni amb polítiques dictatorials ni democràtiques, ara per ara). Agustí Calvet “Gaziel”, escriptor, periodista i cronista guixolenc, dedica un bon nombre de pàgines del seu llibre “Una vila del Vuit-cents” al coster de l’Ardenya. I amb aquestes pàgines no devia pas només voler commoure el lector amb flamarades de bucolisme, perquè, de fet, no va desaprofitar l’ocasió per queixar-se (en aquell moment el terme “denúncia” no circulava encara pel vessant de la problemàtica medioambiental) de les dues coses que ja a mitjan segle vint considerava un autèntic ultratge contra el paradís de l’Ardenya: la carretera de Sant Feliu a Tossa i el port de Sant Feliu.

Després hi ha allò de l’encert/desencert del nom “Costa Brava” que tant a Gaziel com a Josep Pla els resulta una mica incòmode, però que, ambdós ho reconeixen, ha fet fortuna i ha contribuït, entre altres coses a difondre la gemma secreta del coster selvatà-empordanès, amanit, durant mil·lenis, només amb unes quantes “volves d’humanitat” lliurades a un aiguabarreig superb d’elements naturals. Ferran Agulló, el polític, poeta i periodista gironí, hauria batejat la costa, per a alguns, des del mirador de Sant Elm, i per altres des de la costa bessona del cap de Begur. 

La balconada granítica que es desploma des de gran alçada entre Lloret i Sant Feliu de Guíxols ha impedit durant centúries aprofitaments extenuants. De fet, l’orografia impenetrable i monumental del coster ha garantit la salvaguarda de l’espai terrestre i marítim, inèrcia històrica que des de mitjans de segle vint ha anat decantant-se de manera alarmant cap a un consum depredador i literal del territori tant de l’espai terrestre com marítim. 

Contrabandistes i pescadors.

Tradicionalment, la població ha tret molt de profit d’aquesta confluència d’elements Els pescadors vells encara recorden o saben amagatalls que en èpoques d’estraperlo i contraban eren utilitzats per amagar-hi el fat, el “secret”, fins al moment de la transacció final. A la cala Joana, per exemple, entre la Punta d’en Bosch i Canyet hi havia (potser encara hi és) una petit antre humit i emboscat que va acollir molts cops els “secrets” dels contrabandistes. 

Era un temps aquell, encara, d’un ús més selectiu i sostenible tant del terrer com de l’espai marí. Aquest darrer, domini impol·lut dels turqueses profunds, oferia els fruits seguint un pacte tàcit renovat de manera cíclica, una aliança segellada de centúria en centúria entre la necessitat humana i les regularitats de la biologia marina: el llamàntol i la llagosta acudien a la cita abissal per encabir-se dins les nanses que els pescadors de les viles costaneres havien tramat amb cànem i jonc (cada tres o quatre mesos calia renovar aquest estri ancestral). A la que la pesquera disminuïa (una o dues llagostes per nansa) era el senyal de tardor per iniciar una moratòria, una pausa que es compensava amb el recurs al palangre i  la recerca de nous fondals encara inexplorats. Un dels llocs més concorreguts, prolífics i ubèrrims, escenari de pesqueres cícliques però segures any rere any, és l’anomenat “roquer d’en Vidal”. Es tracta d’una reduïda serralada abissal, a quatre o cinc milles de la costa entre Sant Feliu i Tossa, que discorre paral·lela al frontal marí de l’Ardenyaentre aquestes dues poblacions. Ben segur que no deu ser altra cosa que el contrafort submarí del massís costaner. Per segles i segles, aquest fou l’escenari, l’obrador marí, un del més importants, per als pescadors d’ofici de la zona. 

Ara no, les “armaiades” no estan per a punyetes de romàntiques sacralitzacions de la Natura, cal tocar de peu en terra i llevar quant més i més de pressa millor. L’arrossegament, també, ja fa anys que s’efectua a fondàries de cinquanta metres tan sols, que en el coster de l’Ardenya vol dir passejar-li l’ormeig a pam i toc. Ningú no sembla que s’alarmi per la davallada d’espècies piscícoles detectada a una distància entre zero i sis o set milles.

Les ràtzies pirates. 

Durant uns quants segles Sant Feliu de Guíxols, Tossa i Lloret van haver de patir i integrar en el dia a dia de la vida marinera el perill constant de les ràtzies de pirates: als pescadors els calia tenir sempre a punt les mesures per llevar a córre-cuita a la mínima insinuació d’algun quillat sospitós o a la vista d’arbres i antenes forasters. 

El moment de màxima virulència de les ràtzies barbaresques i turques fou, ben segur el segle XVIè. El recinte murallat de Tossa (edificat segles abans) i les torres de moros que es bastiren arreu, adossades a les masies de la zona, queden com a mostra de les necessitats de defensa de la costa.

Lluís Esteva (historiador guixolenc i pioner de la recerca arqueològica de les comarques gironines) ha documentat incursions de pirates, la majoria de procedència nordafricana, que, a més de les ràtzies que duien a terme en viles i masies, servien per a la captura d’homes (joves, sobretot) per als quals reclamaven un rescat que calia fer efectiu en alguna cala sorrenca de les immediacions. Si la operació no reeixia, el captiu era portat sovint al mercat d’esclaus d’Alger.

La importància de la vida marinera en el coster de l’Ardenya es fa palesa també en el fet que molta gent d’aquest racó marí havia navegat fen cabotatge per al transport i comerç de sal i cereals, minerals i altres mercaderies. La badia Sant Feliu de Guíxols acollia gran part d’aquest transport. Igualment, aquesta mateixa gent va engruixir la tripulació de galeres, bergantins, caravel·les, fustes i altres embarcacions armades. La presència de comandaments i marineria general en combats com a Lepant, el 1571, en són testimoni.

Avui el patrimoni paisatgístic del coster de l’Ardenya és un dels valors més rendibles, però també un dels més amenaçats. Cala Giverola, Pola, Bona, Vallpresona, Canyet, Cala Joana..., i moltes altres, cantades per músics i altres artistes en la darrera centúria (Tossa havia acollit, als primers decennis del segle XX, una comunitat d’artistes i lletraferits europeus, agrupats sota la divisa de l’avantguardisme, atrets per la amalgama insòlita de l’escenografia costanera i una població que mantenia pautes de vida gairebé mil·lenàries), ja no poden amagar la seducció que exhalen, reservant-la per a uns pocs afortunats, però la pressió que li arriba de mà de l’activitat turística i d’indústries coincidents en el mateix espai marí i terrestre és una amenaça verificable a ull nu i constitueix un perill que subsisteix malgrat disposicions i projectes actuals (altrament, tímids i exigus) de salvaguarda de l’espai.

Maig 2013 (L’Arjau) 

En l'any Albertí.   

                                   Nota: un resum d'aquest article va ser publicat a Àncora el mes de maig passat

En el marc de l'Any Albertí i de la inauguració de l'Espai Albertí ubicat al Museu Municipal de la ciutat, tingué lloc, el divendres 26 d'abril l'acte d'inauguració de l'Espai i de l'exposició de l'obra que el pintor llegà Sant Feliu de Guíxols.

La creació de l'Espai Albertí i de l'exhibició mereixen el més abrandat dels elogis que hom pugui fer a la institució municipal per l'establiment d'un espai permanent dedicat a l'obra del nostre pintor.

Es fa imprescindible, també, un ferm elogi per l'edició d'un número monogràfic de L'Arjau (número 67) dedicat a l'Albertí i, de manera especial als autors del retrat de pintor, que eixamplen amb afecte i rigor la personalitat i l'obra de l'artista guixolenc.

L'estudi del pintor realitzat per aquests autors és, alhora, un estímul per continuar matisant la personalitat i l'obra de l'artista, cosa que ha de permetre eixamplar una mica més el seu retrat i, per tant, dotar de major interès i gaudi la visita a l'exposició de l'obra pictòrica.

Els aspectes biogràfics i de la personalitat de l'artista s'il·luminen amb els textos de l'Alfons Hereu i l'entrevista a l'il·lusionista Xevi Sala.

El primer d'ells fa, entre altres coses, un recorregut per allò que constituí l'itinerari literari poètic i intel·lectual d'en PituAlbertí i d'aspectes del pensament del pintor, que acaben facilitant el nom del número monogràfic de la revista, en què s'hi destaca la condició anímica del pintor autodefinint-se com un enamorat de la vida. Es tracta d'una mena d'autoproclamació de l'artista que queda recollida per la resta dels autors dels articles i que acaba esdevenint una referència constant en la crítica artística de l'obra pictòrica i poètica. 

L'Hereu destaca diverses vegades l'austeritat i la soledat vital interior del pintor contrapesada per una filantropia desbordant que feia les delícies tant de conciutadans com de forasters. També recull paraules textuals del pintor que palesen una dedicació permanent a descobrir un sentit existencialista, metafísic, místic, psicològic, còsmic... en aquell enamorament, així com la seducció que manifestava el pintor per una estratègia que privilegiava els elements més irracionalistes i intuïtius de la seva personalitat a l'hora de pintar i escriure poemes. 

L'il·lusionista Xevi explica el tarannà personal del pintor que es feia palès en una nombrosa quantitat de circumstàncies i situacions que l'il·lusionista compartí amb el pintor i que tingué com efecte, que aquell acabés aplegant una considerable quantitat de pintures de l'artista.

A més del panorama biogràfic, i de personalitat, que aquestes dues persones en ofereixen, hi ha, després, en la revista, tres articles que se centren de manera més tècnica en el llegat del pintor.

L'Anna Escarpanter, més enllà de referències biogràfiques apuntades de manera breu, ofereix una bonica dissecció de l'obra pictòrica d'en Pitu, destacant-hi diverses etapes, amb algunes anàlisis, consideracions i opinions que mostren una penetrant mirada de l'obra del pintor. La renúncia al dibuix i la manca de perspectiva per part de l'Albertí pot sobtar una mica el lector, però retrata a la perfecció i amb gran encert alguns dels fonaments de l'obra del pintor guixolenc. I, en l'etapa que l'Anna Escarpanter qualifica d'expressionista, hi destaca la intensificació d'aquests trets, que queden compensats pel protagonisme creixent del color, amb l'enfosquiment de tons. L'etapa simbolista i la d'abstraccióserien els moments de gran expressivitat i misticisme, centrats primer en els rostres humans i, finalment, amb una concentració final només en les formes i colors, o millor, en la de colors amb formes.

L'Anna acaba la seva aportació citant allò que era central en l'ànima i voluntat de l'Albertí: mostrar l'essència invisible de la realitat, cosa que tenia i té tant de sublim i transcendent com de contradictori i, potser, d'impossible. Però era el centre al voltant del qual girava la vida del pintor.

El següent retrat l'ofereix Rosa M. Rourich. Al costat d'algunes consideracions sobre els ismes a què hom pot associar el pintor la Rosa M conclou amb la referència al caràcter apassionat i antiacadèmic d'en Pitu Albertí, cosa que li permet afirmar, amb encert total, la renúncia del pintor a plantejaments racionalistes i preestablerts, a l'hora de desplegar la seva obra pictòrica. 

La Rosa M., afirma, de manera tan sincera com valenta, la seva incomprensió per una suposada associació de les obres de l'Albertí amb l'impressionisme. L'anàlisi breu i concisa que ella escriu de l'ús que el pintor fa de la llum en els seus quadres, anàlisi impecable i irrebatible, mostren la justificació i l'aplom de la seva crítica.

Després, la Rosa M. desplega una insòlita relació d'alguns quadres de l'Albertí, que mostra la sintonia, voluntària o no, conscient o no, del guixolenc amb l'obra d'alguns pintors de renom internacional, una relació trenada per la Rosa Mi la sospita d'una sintonia que permet interpretar l'Albertí, Van Gogh, Kokoshka i Munch, com formant part d'una constel·lació de veus agermanades que volen dir, que volen parlar des del fons de l'ànima, segurament, del mateix. Allò de l'essencial invisible, potser?

El retrat final és el de la Sònia Agüera: una magnífica incursió en el llegat no-plàstic de l'Albertí, que posa de relleu la transcendent importància d'aquest material, i la seva repercussió sobre el llegat, precisament, plàstic.

Es tracta d'una col·lecció de textos inèdits que formen part del llegat del pintor i que corresponen gairebé als inicis de la seva trajectòria artística, però que marquen des de l'univers literari el futur del rumb pictòric. La Sònia, però, posa en els termes justos i realistes l'aportació de l'Albertí en el camp de la poesia, que tot i essent valuosa li hauria resultat difícil d'arribar a un reconeixement públic com l'obtingut amb la seva obra com a pintor.

La Sònia destaca la importància d'aquests textos, que tenen el doble o triple interès de representar, per una banda, una sortida a necessitats expressives del nostre pintor i, per altra banda venen a ser una mena d'anticipació, de tràiler, dels motius d'inspiració posats en llenguatge escrit d'allò que, de seguida, es farà palès en la pintura i, en darrer terme, a la Sònia li sembla descobrir, en els textos, la gènesi de tot allò que constituirà l'univers albertinià.

Quinze anys enrere, vingué diverses vegades a Sant Feliu de Guíxols un professor de piano i concertista del Rimsky-Korsakov de Sant Petersburg, Leonid Sintsev. Poc temps després fou un dels assessors en el procés de fundació de l'E.S.M.U.C de Barcelona. Però quan es passejava per la nostra ciutat i l'entorn immediat, sovint ho feia acompanyat d'uns llargs silencis, tot i ser un home a qui li agradava el diàleg i el debat, especialment en qüestions d'estètica musical. Però un dia, una tarda endolcida de primavera, passejant per la platja de Sant Pol, feia estona que passava una i altra vegada, sense dir res, la mirada per l'horitzó des de la Punta d'En Pau fins la d'Es Molar, això va fer que potser jo me l'observés amb interrogació..., la qüestió és que ell s'adonà de la meva actitud i aixecant i baixant lleugerament els braços s'exclamà, dient: "És impossible, és impossible!, aquí no es pot treballar". En demanar-li la raó de tal afirmació, em contestà, acompanyant la resposta amb un gest de la mà que recorria tot el panorama visual des de llevant fins a ponent: "Per tot això!".

Em vingué de seguida al pensament en Pitu Albertí.

En Pitu deia sovint que era difícil ser profund en el nostre entorn mediterrani: llum i color a dojo, granit i pins, llentiscles, roselles i ginesta, alzines i arboç, un cel tibat la major part de l'any, una mar que sedueix a tothora, temperatura dolça que reclama esbarjo i entrebanca l'autoreclusió i el recolliment... Deia, també, que és per això, que de mediterranis profunds n'hi ha pocs i que Garreta era un d'aquests pocs mediterranis profunds. Saltar per damunt d'aquest esclat de sensualitat que es prodiga davant dels nostres ulls no és fàcil per a ningú.

És per això que per coses com aquestes i d'altres, a mig camí de la gratuïtat i el privilegi, l'Albertí se sentia amarat d'una mena d'èxtasi o trànsit, si no permanent, sí que era força habitual en ell. Per això proclamava el seu enamorament de la vida, tal com ho recull el titular de L'Arjau, que hem comentat abans.

Ara bé, cal adonar-se que l'Albertí era, en la seva manifestació psicològica i estètica, tan recargolat com les seves formes acolorides. Perquè encara que digués que era un enamorat de la vida, cal llegir el que diu de seguida i a continuació (en el text que ens ha transcrit l'Alfons Hereu): crec que hi ha d'haver primer un enamorament de fora per trobar els nuclis de dins. Aquí, en Pitu manifestava la seva posició intel·lectual i espiritual completa, perquè, malgrat la proclamació del seu enamorament de la vida, allò que el seduïa fins a l'obsessió, no era la vida mateixa, sinó l'enigma, el misteri de què la vida li semblava manifestació. Per això festejava indistintament tant amb la mística com amb la sensualitat: dues estratègies vitals per descobrir o contemplar el misteri. Una insòlita combinació de metafísica i materialisme.

Una de les expressions habituals de l'Albertí, que l'Alfons Hereu recull en l'article comentat més amunt, era la del misteri transparent. Per a en Pitu, la vida emergia d'aquest misteri insondable i allò que més el complaïa era fer troballes que transparentessin la vida i deixessin entreveure tal misteri. Per això recorria a la sensualitat, conscient, però, que pot esdevenir, per manca d'alerta, un impediment per a la immersió, per a l'aprofundiment... cap al misteri. Per això, segons l'Albertí costava tant de trobar humans que fossin mediterranis i, alhora, profunds. Aquesta era també la prevenció i temença de Leonid Sintsev, el pianista rus, davant de la contemplació d'alguns escenaris del nostre paisatge mediterrani.

La ubicació d'en Pitu en aquesta tessitura d'infatigable de recerca d'allò que la vida oculta, d'allò de què la vida és expressió, va consolidar una posició artística i espiritual d'una solidesa incanviable, imprescindible i inevitable. L'Albertí coneixia molts autors del món literari, poètic, sobretot, filosòfic, coneixia l'obra del molt compositors musicals i l'obra de grans pintors. Però, i això és el que em sembla més probable, i alhora força arriscat, tot i conèixer-los i tenir-los en compte, no en tenia cap com a referència per a la seva producció artística. Podia coincidir de manera molt interessant amb propostes estètiques, com les que ens ha explicat la Rosa M. Rourich, podia tenir llibres de capçalera de lectura habitual... però només li servien per constatar el viatge espiritual que, igualment que ell, altres persones obsedides per urgències semblants, realitzaven.

Però no només no li servien de referència, sinó que discrepava de les propostes estètiques d'alguns d'ells, quan li semblava que erraven el camí cap al misteri que ell intuïa o li semblava endevinar darrere de la vida. Per exemple: abominava Picasso, sobretot el Picasso de l'etapa cubista. Es mirava també amb disgust la pintura qualificada d'abstracta. El Zaratustra de Nietsche no l'acceptava i no l'entenia, o no l'entenia i no l'acceptava (tot i que jo mateix havia utilitzat, temps enrere, l'obra del pensador alemany per explicar la pintura de l'Albertí, I tot i que, aquest, a inicis dels anys vuitanta, llegí encuriosit Així parlà Zaratustra). Deia, referint-se al filòsof i a la seva obra: superhome?, superhome de què...? El vitalisme del filòsof alemany i el de Picasso li resultaven familiars, però no els compartia gens ni mica.

No tenia ni usava referències..., perquè no les necessitava. El seu cabal de creació espiritual anava tan saturat que no podia permetre's la comoditat, ni la tranquil·litat, ni l'orientació d'adoptar estratègies estètiques d'altres artistes. És per aquesta raó, entre altres, que un diàleg d'intercanvi pausat d'opinions, sobre aquestes qüestions, amb ell resultava molt difícil de compartir. Quan, en la conversa amb el pintor, un interlocutor activava algun ressort insospitat, l'Albertí es llançava de caps a una acció que li resultava irrefrenable: la conversa esdevenia un monòleg del qual en Pitu n'era autor i actor exclusiu. Per a més il·lustració d'aquest aspecte de la seva personalitat, crec que val la pena recordar que en Josep Vicente procedia de manera molt similar. A l'interlocutor no li quedava, aleshores cap altre remei que relaxar-se i deixar-se amarar pel recorregut espiritual i intel·lectual de la seva personalitat llançada al galop.

A L'Arjau, tot els autors dels articles fan referència a l'expressió artística de l'Albertí manifestant-se en la pintura, el cant i la poesia. Però em sembla que en falta una de manifestació, que era gairebé permanent: la del seu discurs, la del seu llenguatge parlat..., allò que esdevenia un monòleg davant d'altres i un diàleg amb si mateix, quan estava sol. El seu discurs parlat era, igualment que les altres manifestacions, la forma d'aprofundir en aquell misteri ocult, malgrat que aquesta manera d'expressió no sigui posada a la mateixa alçada cultural de les altres activitats, fetes espectacle. La Sònia Agüera rescata el reconeixement de la prosa de l'Albertí, en aquells textos fins ara inèdits. Doncs, el discurs d'en Pitu, era una altra estratègia, al costat de les altres, per tal de transparentar el misteri. Discurs escrit i discurs parlat, són altres formes d'expressió del pintor, que serveixen igualment per explorar la seva personalitat i la seva obra artística: quan l'Albertí parlava solia fer el mateix que quan pintava

             Un altre aspecte important de la qüestió, retratat molt bé a l'article de l'Anna Escarpanter, és la renúncia al dibuix. En les etapes de joventut, hi hagué en en Pitu  una preocupació pel dibuix, perquè, de fet, es tracta d'una tècnica que no arribava a manejar amb gaire virtuosisme, si no gens. Però, igualment que hem dit a propòsit de suposades referències estètiques o plàstiques, amb el dibuix passà una cosa molt semblant: acabà adonant-se que per dir allò que necessitava manifestar, la voluntat de progressar en la tècnica del dibuix no només no li resultava imprescindible, sinó que acabava essent un destorb. Per això l'abandona, però en recull una personalíssima versió o interpretació en el períodes dels rostres, dibuixats al carbó, tinta, llapis o pintats amb diversos materials pictòrics.

I és que, al fons de la qüestió, identificar la personalitat artística de l'Albertí amb la pintura, el cant, la poesia o el discurs (escrit o parlat), no deixa de ser altra cosa que reduir-lo a unes modalitats d'expressió artística. De fet, qui manava dins seu no era cap d'aquestes modalitats artístiques, sinó aquell cabal de vida i misteri que l'obligava a una recerca sense aturador provant diverses vies. En Pitu, era, de manera més apropiada, un veritable i irrenunciable artista, un esperit trasbalsat pel misteri i obsedit per obtenir-ne alguna mena de transparència. I aquesta qualitat de la seva ànima és el sentit últim del seu art i allò que el defineix millor.

A l'hora de parlar de definicions, l'Albertí va acabar cedint a allò que tant gent li demanava de manera indirecta: com calia classificar la pintura d'en Pitu? Ell mateix, ja avançat en l'edat, acceptava que el posessin a festejar a algunsismes: impressionisme, expressionisme, abstractisme..., perquè no sabia definir el seu desfici expressiu d'altra manera. I acceptà de ser mirat dins d'una certa zona d'abstracció, d'un cert expressionisme, fins i tot, d'un cert impressionisme..., em voleu així?, doncs aquí em teniu.

Però la Rosa M. Rourich ja avisa del seu caràcter antiacadèmic (de fet resultaria més exacte dir a-acadèmic) perquè en Pitu no era anti de res, ni tan sols no era anticonvencional (respectava de manera educada totes les convencions socials, però anava a la seva. Caldria definir amb major precisió la seva suposada anticonvencionalitat, sense confondre-la mai amb els resultats de la seva circumstància econòmicobiogràfica). Però als anys setanta i vuitanta, en Pitu defugia qualsevol intent d'ubicació dins de cap isme, i no ho feia pas per cap mena d'esnobisme, sinó perquè, igualment que en el cas del dibuix i de suposades referències literàries i/o pictòriques, no els necessitava per a res, per a res. El cabal interior fluïa inesgotable més enllà de cap mena d'academicisme. És en aquest sentit que seria antiacadèmic. De fet, la Rosa Maria Rourich ja col·loca el sentit dels suposats expressionisme i d'abstraccionisme o abstractisme i impressionisme de l'obra pictòrica de l'Albertí en els termes precisos i ben acotats de sentit, en el seu article.

Uns quants anys enrere, jo mateix havia intentat un retrat d'en Pitu a la revista d'Es Corcó, que l'Anna Escarpanter té la gentilesa de citar, però ho vaig fer emprant uns termes potser massa academicistes que ara no acabo de trobar gaire encertats (a Àncora el 1994, poc temps després de la mort de l'artista, vaig publicar un altre article i retrat, repetint algunes coses dites a Es Corcó i refent-ne i deixant-ne d'altres). Però en aquells anys, jo no sabia trobar una millor manera de mirar i explicar el seu art visible lligat amb el misteri invisible que ell perseguia. Ara, crec que tampoc no en sabria dir gaire cosa, més enllà de parlar d'intuïcions i sensacions, un univers personal que és, en bona part tan esmunyedís com intransferible.... Crec que la imatge del pintor saltant amb els braços oberts, a mode d'anagrama i anunci de l'any Albertí, explica, en definitiva, molt millor la seva ànima.

L'Espai Albertí, però, és, a més, estímul d'una il·lusió i d'un desig compartits per molts guixolencs: que la ciutat tingui també, algun un dia, un espai que mostri a ciutadans i forasters allò que a Sant Feliu de Guíxols, una dècada darrer l'altra, ha anat prenent cos i que fa possible de considerar-ho com la manifestació d'una veritable escola pictòrica. No és tracta d'altra cosa que del paisatgisme guixolenc. És un paisatgisme centrat (encara que no d'una manera exclusiva) en el paisatgisme marítim o marí, però que té una quantitat respectable d'artistes pintors que s'hi han dedicat. I ho han vingut fent des de temps reculats fins a moments actuals, amb noms que van des del mateix Pere Caimó fins a l'ultrarealisme d'en Carles Piqueras, passant per noms tan rellevants com Pons Martí, Torrent Buch, Ponsjoan, Berga i Boada, Matas, Malaret, Néstor, Suellen Roberts..., me'n deixo molts. Però és un llegat que continua engruixint-se encara avui dia i que demostra que la ciutat disposa d'un potencial de producció cultural pròpia, més enllà de la cultura feta espectacle, per bé que irrenunciable, arribada i portada de fora. Un potencial que convindria administrar i gestionar de manera profitosa i rendible.

Serra d’Or, n. 661 gener 2015

Gaziel: de La Veu de Catalunya a La Vanguardia (1914)

            Agustí Calvet “Gaziel” (1887-1964) admeté sempre, al llarg de la seva obra, periodística i assagística, la presència i el caràcter peremptori del fat en tota trajectòria vital humana. Qui sap si aquest lloc preferent del destí era assumit tan sols com a recurs literari o, més aviat, amb ferma convicció, o també per ambdues raons, és clar. La qüestió és que els seus textos són un entestat mostrari de l’assumpció d’aquesta presència:

                Llavors, però, l’any 1914, el destí em somreia. I així com agafava pel coll tants milions d’homes i dones per malmenar-los horriblement, convertint-los en tota mena de despulles i d’esgarrifosos cadàvers, a mi (em fa una certa angúnia de pensar-ho) em prengué, com he dit, suaument de la mà, per conduir-me a la ventura. Era ell, era la mateixa força omnipotent que, vint-i-dos anys més tard, m’havia d’abatre només d’un cop d’ala.

(Gaziel. Tots els camins duen a Roma Aedos, 1967. Barcelona. p. 477.)

El fat, el destí, l’atzar, els daus... etc., són alguns noms que Gaziel dóna a la força irrevocable que li semblava palpar sobre la seva pròpia trajectòria personal. És per això que, en l’obra referida en la citació, llibre de memòries, Gaziel passa revista, amb un discurs narratiu greixat, ple d’agilitat i frescor, a la seqüència biogràfica del seu accés al periodisme de La Vanguardia i, per tant, al seu deseiximent del de La Veu de Catalunya. 

En diferents llocs de la seva obra catalana (a Tots els camins dues a Roma, a Història de La Vanguardia, per exemple) declara que mai la seva intenció no havia estat la d’entrar en el món periodístic, si més no, de fer-ne professió, malgrat l’acostament inicial d’abans de 1914 a alguns diaris i revistes barcelonins en els qual hi trobava l’oportunitat d’obtenció d’alguna renda per mèrits propis més enllà de les assignacions familiars que pogués rebre. El cert és, però, que ni el periodisme ni l’adscripció a La Vanguardia, com a redactor de manera inicial i, a la fi, com a director únic, no foren resultat d’una opció escollida ni decidida lliurement davant d’un ventall de camins diversos a emprendre en funció de preferències, preparació acadèmicoprofessional o vel·leïtats personals de qualsevol mena[1]. I donada la transcendència que va tenir en la vida de Gaziel la dedicació al periodisme, convindria fer-ne unes quantes precisions.

Hi ha molts aspectes de la vida professional i personal d’Agustí Calvet, tal com ell s’ocupa de ressaltar, que foren fruit de l’atzar, o si més no, d’imprevistos (i no pas per manca de càlcul o de previsió) o de mers accidents. És aquesta, per descomptat, una situació que no només afectà el nostre escriptor, sinó que qualsevol individu hi està exposat de manera irremissible i persistent en major o menor grau. Gaziel insistia en aquesta idea:

     Els daus havien parlat. Mentre són i només roden per dins del cubilet; mentre no cauen, reboten i es paren damunt de la taula, no hi ha cap vida que pugui saber on va ni home que vagi a cap banda. Vull dir que no n’hi ha prou amb el dot que ens hagi estat donat amb la naixença, com un present dels déus. És absolutament necessari, per a aprofitar-lo, que s’hi afegeixi la sort.

(Gaziel. Tots els camins duen a Roma Aedos, 1967. Barcelona. p. 484.)

            Darrere dels imponderables s’estira tota una corrua de conseqüències, que, qui ho hauria de dir, no poden ni ser ensumades per aquell que acaba essent xarbotat pel vent de l’atzar. Gaziel, pel caràcter públic de la seva professió i pel ressò també públic dels seus textos, arguments i ideari, constitueix una personalitat idònia per contemplar i sospesar-hi el joc atzarós, tan generós com infaust, d’efectes i seqüeles coents sobre ell mateix, a l’hora d’assumir, amb major o menor convicció, les determinacions del fat.

Hi ha una minúscula seqüència de la seva vida (segons les seves pròpies memòries, aquesta seqüència hauria durat tan sols unes poques hores) que tingué una importància transcendental, fruit de l’atzar, per tota una sèrie de raons i de seqüeles que el propi Gaziel era incapaç de sospitar.

La primera de tals seqüeles fou l’entrada a La Vanguardia amb els càrrecs que arribà a ocupar dins del rotatiu, la segona en seria la crispada relació amb el catalanisme noucentista, la tercera les polèmiques que aquesta relació encenia i en què Gaziel va quedar implicat del tot, i, en darrer lloc, els tòpics, blasmes, desqualificacions que s’abrandaren sobre Gaziel bescantant el seu ideari i personalitat  i que ja en vida, i més enllà, quedaren associats al seu nom i al seu record. Aquestes seqüeles funcionaren com baules de cadena, en què cadascuna d’elles donava entrada a l’altra.

El destí, que el mateix Gaziel admet que li somreia la tardor de 1914, féu que Miquel dels Sants Oliver esperés amb desfici la tornada del guixolenc, que arribava d’una breu estada a París[2]. L’estada a la capital gala havia coincidit amb la declaració de guerra, l’inici d’hostilitats i la mobilització de la població francesa que havien de conduir a la guerra europea de 1914. Oliver acudí de seguida a trobar Gaziel, sotmetent-lo a un àvid interrogatori, necessitat de notícies recents sobre l’impacte del fet bèl·lic en la població parisenca i francesa per incloure-ho com a primícia en el rotatiu que dirigia. Gaziel, una mica desconcertat i atent al bon record que tenia de la coneixença del mallorquí, li mostrà les anotacions personals que havia recollit en un quadern. Oliver veié premiada la impaciència de recórrer a Calvet: les anotacions li semblaren un material sense parió, que, amb la traducció castellana requerida, no podia deixar de perdre’n l’oportunitat de publicar-les al seu rotatiu. Enardit, Oliver oferí, des d’aquell mateix moment l’oro i el moro al jove Calvet que, consternat, quedà emplaçat pel director a lliurar-li aquella mateixa tarda el primer capítol corregit, ordenat, traduït i a punt de publicació.

Gaziel s’acomiadà d’Oliver però, encara que commogut i engrescat, li semblà que havia de respectar el compromís anterior contret un dia amb La Veu de Catalunya. El diari de la Lliga havia publicat una vintena de proses i articles de Calvet, abans de la seva darrera anada a França, i ara li semblava que, sense més ni més (tot i que la sucosa oferta econòmica del director de La Vanguardia no era res per ser desestimat per un jove intel·lectual a la recerca d’ocupació que li garantís una subsistència digna) no podia trencar tal compromís. Així que, aquell mateix matí s’entrevistà amb Enric Prat de la Riba, que, al despatx del palau de la Diputació, va rebre el jove Calvet que va explicar-li l’encàrrec d’Oliver. El president de la Mancomunitat també esperava amb avidesa notícies de París i inflat de wishfull thinking(il·lusió que acabaria a mostrant-se com un greu error d’apreciació i pronòstic sobre el resultat del conflicte bèl·lic entre francesos i germànics) desestimà les anotacions o comentaris de Gaziel creient-los equivocats del tot davant del que Prat albirava com a victòria imminent dels exèrcits del kaiser Guillem II. El resultat fou que Prat no estava interessat en la publicació dels comentaris de Gaziel a La Veu, a més l’alliberava amb tota sinceritat del compromís amb el diari catalanista: podia volar ben bé al seu aire. A la tarda d’aquell mateix dia, Gaziel lliurava a Oliver la primera entrega del Diario de un estudiante en París.

            Aquest brevíssim capítol, imprevisible i atzarós, de la biografia de Gaziel tingué una transcendència crucial en la trajectòria ideològica i professional d’Agustí Calvet. Aquest fou l’esperó que propicià la primera d’aquelles seqüeles abans referides. Gaziel fou impulsat a saltar d’un rotatiu a l’altre: de La Veu de Catalunya a La Vanguardia, i, en definitiva, es produí una empenta decisiva en l’orientació i el recorregut literari del propi Gaziel. Llevat d’una publicació i uns pocs articles escrits en llengua catalana, a partir d’aquella tardor de 1914, la ploma de Gaziel quedà incorporada a  les lletres castellanes. El retorn a aquell punt transcendental trigaria una trentena llarga d’anys a produir-se i, d’acord a com ell mateix declarà el 1926 en el pròleg d’Hores viatgeres, es tractaria d’un retorn talment com una deguda, enyorada i desitjada restitució personal[3]. El fet és que, d’acord amb l’Índex de les col·laboracions de Gaziel a la premsa fins a 1938 de Manuel Llanas (Llanas, M. Llengua i Literatura n.12 Barcelona 2001. Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura), el darrer article de Gaziel a La Veu de Catalunya fou publicat el 20/10/1910 i el darrer text assagístic ho fou el 27/07/1914, al mateix rotatiu. El primer reportatge aparegut a La Vanguardia porta la data del 9/09/1914. Aquestes dues darreres dates personifiquen, doncs, (en un salt de 44 dies) el comiat de les col·laboracions a La Veu de Catalunya i l’entrada al rotatiu de La Vanguardia. Aquest salt fou el resultat immediat d’aquella atzarosa seqüència biogràfica viscuda per Gaziel i orquestrada, per una banda, per Miquel dels Sants Oliver i, per l’altra, per Enric Prat de la Riba. En aquest moment, doncs, quedava estroncada una voluntat literària iniciada quan tot just tenia setze anys, publicant en diverses revistes catalanes o participant en premis i obtenint algun guardó per uns textos que, tot i que literàriament ingenus, indicaven, però, de manera diàfana la seva orientació cap a les lletres catalanes. 

            Gaziel, qui sap si a mode de desgreuge o per apaivagar algun escrúpol estimulat per crítiques que rebia o podia arribar a rebre, volgué proclamar de manera rotunda la seva permanència irrenunciable en el món de les lletres catalanes i que la seva catalanitat no podia ser ni negligida ni posada en dubte per ningú a causa de la seva entrada com a redactor a La Vanguardia. Amb aquesta voluntat, hauria dut a terme dues accions de publicació de textos en llengua catalana. La primera d’elles l’hauria realitzada en els quaderns de Lectura Popular, de Francesc Matheu, que, en el fascicle 115 del vol. VII, (1915) hauria publicat dos textos ja divulgats un any abans a La Veu de Catalunya. La segona acció en la mateixa direcció i amb similar intenció l’hauria realitzada a Hores Viatgeres, llibre publicat el 1926, quan ja formava part, Gaziel, del quadre directiu de La Vanguardia, fou un recull de textos que, també, durant la primavera i l’estiu de 1914 havien estat escrits a París i publicats a La Veu de Catalunya fins a aquell moment del salt al rotatiu en castellà (dos dels textos, però, ja havien aparegut també en aquells quaderns adés citats).

Mirat amb més detall, però, apareixen alguns aspectes interessants sobre la qüestió del canvi de rotatiu, que requereixen un detall més precís. Què hi havia darrere de l’avidesa de notícies, tant la de Miquel dels Sants Oliver com la de Enric Prat de la Riba? Oliver era un francòfil interessat en els particulars i vivències de la ciutadania parisenca. Prat, en canvi, era un germanòfil convençut, confiat en la superioritat dels ingredients culturals, ideològics i militars del món germànic en la circumstància d’aquella guerra tot just iniciada. Fins a aquí Gaziel no s’hauria decantat per publicar a La Vanguardia les anotacions del seu quadern, l’amistat amb cadascuna d’ambdues personalitats no sembla que pogués haver influït  en un sentit o un altre.

Però sí que tingué gran rellevància l’alta o la baixa valoració, per part d’Oliver i de Prat, del material que portava escrit Gaziel en tornar de París. És veritat que Gaziel no diu pas que Prat de la Riba llegís directament les anotacions de Calvet (tal com ho havia fet Oliver), només que va escoltar una estona les impressions i valoracions del jove guixolenc i que el diagnòstic d’aquest sobre la situació i desenllaç de la guerra no encaixava gens, sinó tot el contrari, amb el que Prat de la Riba tenia de motu proprio. I, a més, al capdavall, no pot ser negligit un altre imponderable que és la diferència d’olfacte entre Oliver i Prat a l’hora de detectar un talent literari en el mateix moment de tastar-ne una mostra. 

Aquells eren els daus o les fitxes amb què el fat obria joc davant del jove Gaziel. Calvet es trobà amb dos insospitats imponderables: l’alta valoració del seu material per part d’Oliver i, tot el contrari, la nímia valoració que rebia de Prat de la Riba, cadascun d’ells amb les respectives motivacions i raons. El fet és, però, que, en una mena de sarcasme cruel, Prat de la Riba, més enllà de la disconformitat amb les impressions de Calvet i més enllà, també, de la seva legítima decisió, no va saber o poder estar al cas de l’oportunitat que li queia a les mans d’un nom que podia i havia de contribuir a donar pes insondable a les lletres catalanes, en procés de reactivació. En lloc d’això, aquella valoració i decisió irreparable del president de la Mancomunitat va llançar Gaziel a les mans i a l’abraçada estreta, llarga i a vessar de conflictes, de les lletres castellanes, sortides d’una Catalunya encara en ple procés de recuperació cultural (i política, també).  

No tothom té el do de saber estar sempre a l’alçada de la situació (si és que és possible de tenir tal do). Però aquesta va ser l’errada inapel·lable d’Enric Prat de la Riba, el 1914, quan el jove Agustí Calvet anava a oferir-li aquelles anotacions sobre la ciutat de Paris, congestionada per l’esclat de la guerra i la mobilització genera de 1914.

            Les cròniques publicades a La Vanguardia, és prou sabut, causaren sensació, el mateix Josep Pla s’encarregaria, més tard, de reconèixer el paradigma periodístic que les cròniques i articles periodístic de Gaziel van acabar modelant. La Vanguardia va ampliar la seva edició fins a cotes insospitades, mentre el jove Gaziel (que va anar escalant llocs de responsabilitat dins del periòdic) era acusat de botifler i traïdor al servei de la castellanització de Catalunya, de la mà de Ramon Godó (propietari del rotatiu). Així es lamentava Gaziel de l’aprensió que constatava al voltant seu: 

Ara que puc veure com si fos des d’ultratomba aquella tasca meva esgotadora, l’únic que em dol és haver-la haguda de fer tan desemparadament, sense rebre dels qui llavors en deien els «companys de causa» més que incomprensió, hostilitat i fins sovint un tracte cruel, com si jo hagués estat un enemic de Catalunya.

        (Gaziel. Història de La Vanguardia. Empúries, 1994. Barcelona, p.18)

El resultat, doncs, de l’atzagaiada d’aquell polític fou que les lletres catalanes quedaren orfes, per a una bona colla d’anys, de la ploma d’un escriptor de categoria. Un rang que de seguida quedà palès. I que només per donar-ne una petita mostra cronològicament molt propera a aquella seqüència biogràfica, cal esmentar tres memorables articles de Gaziel publicats el 1918 a La Vanguardia (Gaziel tenia, aleshores, trenta-un anys d’edat i la talla adquirida de publicista efectiu l’havia convertit ja en un dels articulistes i pensadors més influents sobre l’opinió pública catalana): “La crisis del liberalismo”, “La casita blanca” i “Pláticas sobre el renacimiento 1”

            En el primer article emergí un Gaziel historiogràfic i sociològic, amb un extens lament per la suposada pèrdua dels valors de la belle époque, d’inicis il·lustrats. El segon conté una reflexió profunda sobre la felicitat i la vida humana que recull consideracions plenes de la serenor de la filosofia hel·lenística. I en el tercer, Gaziel desplegà unes anàlisis afinades sobre el procés recuperació cultural catalana de la “Renaixença” i els esculls, únics per al cas de Catalunya, que calia ultrapassar, superant trajectòries històriques i condicions culturals i polítiques adverses. 

Però la qüestió és que el Gaziel de les lletres catalanes, doncs, ja era present en les lletres castellanes, per obra i gràcia d’una avaluació desorientada del primer dels noms de la política catalana de començaments de s.XX.

A partir d’aquí, i com molt bé declara Manuel Llanas, “La fal·làcia ja està servida. I s’arrossegarà, tenaç, durant molts anys.” (Llanas, Manuel. Balanç (amb polèmica) dels estudis sobre Gaziel. “Els Marges” n.38 Barcelona, 1987). bons ideòlegs i periodistes s’anaren apuntant, poc o molt, més aviat o més tard, en nom d’un ideal o d’un altre, en nom d’un interès o d’un altre, a escapçar i retallar la figura de l’escriptor guixolenc, viu o ja mort: des de les veus camuflades de La Publicitat (Rovira i Virgili, apunta Manuel Llanas), passant per Maurici Serrahima, el mateix Josep Benet o Joan Fuster i altres, tots trobaren raons per mostrar un major o menor grau de justificació d’aquella fal·làcia muntada al voltant de l’ideari i obra de Gaziel. La qüestió és que la responsabilitat, si no la culpabilitat d’aquella suposada traïdoria, no era estirada per ningú més enllà del cercle de la voluntat i interessos atribuïts al destinatari dels blasmes i dicteris. El paper del fat, congriat en la veu del president de la Mancomunitat, no va merèixer atenció crítica ni desqualificació per part de ningú, però aquest va ser la palanca última que va allunyar per una bona colla d’anys Agustí Calvet de les lletres catalanes (s’entén: el rebuig a la seva oferta de publicar les cròniques a La Veu de Catalunya) i que acabà condicionant i decantant la trajectòria literària de Gaziel, en aquell malaguanyat moment de la tardor de 1914, llançant-lo a les lletres castellanes de La Vanguardia, acollit i aplaudit a cor què vols. Sap greu.

[1] Gaziel fa una narració curta i contundent del caràcter involuntari i inesperat de les opcions, lligades l’una a l’altra, de l’ingrés al món periodístic i a La Vanguardia, al pròleg d’Hores Viatgeres, redactat el 1926.

[2] La narració de tota la seqüència biogràfica que ve a continuació, l’escrigué Gaziel en primera persona, a Memòries. Història d’un destí (1893-1914). Tots els camins duen a Roma. Editorial Aedos (quarta edició, de 1967). Barcelona p. 478-481.

[3] Desig que s’il·lustra de manera palmària amb les publicacions en català (que expliquem unes línies més endavant) durant el període de redactor i director de La Vanguardia.