Escrits

Educació i vida humana

Plantejar l’existència d’una societat humana avançada[1] sense la presència d’educació escolar és poca cosa més que un disbarat. Diguem que no hi ha alternativa a tal educació. Ara bé això no desdiu el fet constatable que l’educació escolar resulta sovint un càstig i una violència gairebé vital per a l’infant o l’adolescent escolaritzat. És aquesta un afirmació universalitzable i, per tant, vàlida per a tots els casos? No ho sé. Però, com a mínim, es pot projectar sobre una quantitat enorme d’aquests casos.

L’escolarització escolar té sentit només en una societat civilitzada. És a dir, en una societat en què els individus humans despleguen llur vida habitualment allunyats[2] del contacte permanent i del suport material de la Naturalesa. És possible, doncs, descartar l’organització d’una educació escolar en una societat civilitzada? No sembla pas possible. A més, cal establir institucions que se n’ocupin per tal de no entorpir la marxa que l’individu i el grup social practiquen.

Hi ha molts elements, però, en l’educació escolar que no formen part de les necessitats vitals de cap nen ni adolescent. Les matèries que formen el currículum escolar quin sentit tenen si no és per preparar el rendiment professional del jove dins d’un grup humà organitzat econòmicament, jurídicament...? O bé per rendibilitzar el màxim l’ús del poder social, la capacitat de consum i el poder polític, a què pugui aspirar i exercir?

És en aquest sentit que mantinc que l’educació escolar és, en certa dosi, l’exercici d’una violència contra les aspiracions i necessitats naturals d’un adolescent. No comporta això cap proposta rousseauniana, de retornar el nen a un ambient purament natural negant-li realitzacions d’una societat civilitzada, sinó la recerca d’alternatives. Si n’hi ha!

Perquè quines poden ser les aspiracions i necessitats naturals d’un nen, que no són ateses, suposadament, en un context escolar? No crec que aquesta pregunta pugui contestar-se de manera exhaustiva i amb encert indubtable. Però és segur que hi ha necessitats i aspiracions naturals en tot nen i adolescent.

Altrament, contestar aquesta pregunta partint del condicionant civilitzador i culturalitzador de la societat humana no sembla pas que permeti gaire recorregut. Per evitar això es poden proposar diferents intents que permetin mirar la qüestió des d’altres punts de vista, encara que resultin grotescament desproporcionats, il·lusoris i inassumibles. Però el contrast que permeten generar en relació amb les institucions escolars socials actual pot resultar sorprenent i, potser, interessant, ni que sigui per a engrescar la reflexió sobre el tema.

Reculem, doncs, molt enrere a veure què passa.

Molts individus s’han plantejat quin sentit pot tenir la presència i vida humana en el context d’un Univers que és resultat, sembla d’entrada, del contacte i convergència d’energies obscures i força incommensurables i d’un trànsit permanent d’energia i matèria. Què hi pinta l’individu humà aquí al bell mig?

De manera força probable la resposta que sembla indiscutible, encara que insuficient i poc satisfactòria per a un individu culturalitzat i civilitzat, és que si la presència de l’ésser humà té alguna justificació i sentit en el Cosmos, no pot ser altre que el mateix que té tot altre organisme viu simple o complex: facilitar la continuïtat i transmissió de vida.

Aquesta resposta no implica, però, cap preeminència o prioritat de l’energia o de la matèria sobre la vida. Simplement és una constatació i contrastació innegable.

Si ens aturéssim aquí[3], podríem assajar alguns interrogants força escandalosos: quina significació o transcendència còsmica pot arribar a assolir l’activitat professional o qualsevol altra activitat de l’individu humà? I és que, per quina raó l’acció humana hauria d’examinar-se amb un criteri o des d’un criteri cosmològic? Pretendre que l’activitat humana pugui o hagi d’assolir aquesta dimensió[4] tornaria, de manera ben probable, inoperativa del tot qualsevol iniciativa humana, més enllà de satisfer necessitats de desplaçament (moviment), alimentació, i reproducció, accions, aquestes, que en qualsevol ésser viu resulten irrenunciables per a la funció de transmissió de vida. 

Els exemples semblen de claredat diàfana: quin paper pot arribar a tenir des del punt de vista cosmològic l’activitat del millor futbolista del món? i la del poeta més celebrat?, i ser la persona més rica del planeta Terra?, i la de l’arquitecte més sol·licitat, del polític més persuasiu i convincent, del cuiner més aplaudit, del propietari de major extensió de territori..., tots aquests estatus només tenen sentit dins d’una comunitat humana organitzada de tal manera que hi tingui importància el guardó esportiu, el mèrit artístic, el control del poder polític i econòmic, la professió ben remunerada, l’aclamació popular i la jerarquia en l’àmbit que sigui. Només té importància a l’interior d’una comunitat humana civilitzada o culturitzada. Fora d’aquest recinte exigu quant a grandària i durada temporal, sigui en un petit cul de món o en la totalitat d’un planeta irrellevant a escala còsmica, sigui en el lapse de temps efímer d’uns poc anys d’existència de qualsevol criatura humana, res no queda ni res no té valor des d’un punt de vista cosmològica i de la seva crua i dura realitat. Però per quina caldria sospesar i valorar l’activitat humana civilitzada i cultural des d’un punt de vista tant distant, indiferent i gens decisiu com el cosmològic? Doncs, segurament no n’hi ha cap de motiu ni raó, fora de l’enunciada més amunt de trobar criteris que donin relleu i permetin qüestionar i sancionar de manera crítica els valors que la societat atorga a fets i a individus.

L’educació escolar enfoca objectius socials a través de currículums progressius. És la modalitat de funcionament d’una determinada organització que reconeix i estableix unes necessitats i fites a assolir algun dia per part de l’escolar (objectiu que és assolible per a molts individus, però inassolible també per a molt altres) i que queden coronats com a mitjà per superar la ignorància, per a l’enaltiment de l’ús de la raó i per la generalització d’una ciutadania il·lustrada. 

Per quina raó, però, hi ha individus que assoleixen objectius d’èxit establerts per la societat i divulgats per l’educació (institucionalitzada o no) i n’hi ha d’altres que no?

Aquí caldria entrar i analitzar molts aspectes de la personalitat humana que n’orientessin la resposta (molts d’ells lligats amb la vida extraescolar, tan decisiva en l’actitud acadèmica de l’escolar), cosa que tornaria força esgarriat aquest discurs. Potser val la pena limitar-se a constatar que el procés maduració d’un escolar, infant o adolescent, no és el mateix per a tots, ni en velocitat ni en resultats. En canvi sí que l’escolarització proposa currículums iguals per a tots (llevat del cas de currículums destinats a adolescents que exhibeixen de manera clara disfuncions, discapacitats i alteracions personals prou notables com per donar-los plans d’estudis i activitats escolars alternatius que ajudin a neutralitzar llurs mancances).

De fet, la maduració d’un infant, d’un adolescent ve a ser, en el fons, el desplegament satisfactori d’un seguit d’actituds i habilitats que el sistema nerviós dels animals (especialment el de l’individu humà) fa possible d’exhibir i exercir. Segurament que l’activitat humana no deu ser altra cosa que el desplegament, exercici i actualització de tals habilitats. Unes habilitats que, per entendre’ns, les podem resumir amb l’expressió ús de raó. Altra cosa, que aquí tampoc no tractarem, és si el desplegament i pràctica de certs currículums escolars poden influir en una maduració més ràpida o eficaç, siguin quin sigui l’estadi de maduració vegetatiu intel·lectual o manual de l’adolescent.

D’aquestes habilitats en podem destacar dues que poden servir per agrupar-les totes: les habilitats pràctiques (moviment, manipulació, transformació...) i les habilitats lingüístiques (que engloben tota forma d’activitat neurològica orientada a la intel·lectualitat).

Les funcions que despleguen les neurones són les mateixes amb les que compta un polític, un historiador, un científic, un filòsof, un religiós, un matemàtic, un filòleg... Les diferències entre uns i altres deuen venir, de manera probable, del nivell de virtuosisme de què pot fer gala l’individu en l’exercici eficaç d’aquestes habilitats o funcions neuronals. Però aquí convé cridar l’alerta que l’eficàcia en l’ús de les habilitats neuronals no implica l’establiment ni assoliment necessari d’una veritat indubtable a nivell còsmic, ni  tan sols a nivell social o cultural.

És indubtable que hi ha currículums, disciplines i programes educatius que apunten cap a la realitat natural, còsmica de l’Univers, però tots ells tenen diferents propòsits i objectius. Per citar-ne dos de ben diferents, presents en l’educació institucionalitzada o no: el currículum científic i el currículum d’educació religiosa.

Ambdós currículums i activitats apunten a un mateix objectiu i parteixen del mateix punt de sortida. L’objectiu és el coneixement i comprensió del món. El punt de sortida és el reconeixement de la ignorància, la presència de la superstició i la superació de la por. Ara bé, els seus procediments i resultats són del tot diferents, si no contraris. L’objectiu del coneixement científic és la saviesa, obtinguda per contrastació. El del coneixement religiós és també el de la saviesa obtinguda, però, a través de creences allunyades de qualsevol intent de contrastació.

De fet el coneixement científic, en la mesura que tot hi està supeditat a hipòtesis que cal sotmetre a contrast, contribueix de manera indiscutible (ni que sigui amb errors, rectificacions i noves hipòtesis) a allunyar l’individu humà d’aquella ignorància, superstició i por. La religió, en la mesura que li resulta impossible la verificació i contrastació objectives dels seus postulats, acaba assegurant i blindant la permanència de l’individu en aquestes actituds inicials. Un coneixement no és una creença. Una cosa exclou l’altra. L’educació en la ciència i l’educació en la religió poden portar, ambdues, a errors i a veritats, però en el cas de la ciència els errors poden ser desestimats i les veritats afermades (ni que sigui de manera provisional). En el cas de la religió els errors i veritats no poden ser ni desplaçats ni afermats, més enllà de creences que no estan justificades per cap coneixement progressiu objectiu, sigui provisional o definitiu.

Un coneixement científic (institucional o no) contribueix segur al progrés ràpid o lent del coneixement de la realitat natural i humana. La creença religiosa (institucionalitzada o no) no pot ser gaire cosa més que un adoctrinament en veritats indemostrables, amb tot el perill que pot comportar per a la maduració i el desplegament intel·lectual de l’adolescent escolaritzat.

Però aquestes dues disciplines tenen un impacte inqüestionable en la societat civilitzada i culturitzada. El coneixement científic com a simple contemplació i interpretació del Cosmos té o pot tenir interès per a l’adolescent o per a l’individu adult, perquè l’eficàcia de les aplicacions de la ciència i la tecnologia derivada influeixen i orienten dia rere dia, i de manera clara, l’activitat individual i col·lectiva. Aquesta pot ser la màxima transcendència còsmica, ara per ara, que hom pot atorgar al coneixement científic i a la seva inclusió en el currículum escolar[5]. Altres disciplines i activitats curriculars com la historiografia, el llenguatge, les arts, la filosofia, idiomes,  economia, geografia..., només queden justificades en la societat civilitzada i progressivament separada del contacte permanent amb la Natura. Són disciplines reservades només a la que podem anomenar realitat virtual, en la mesura que queden confinades dins dels límits dels interessos de la societat humana organitzada, en gran part desvinculada amb la realitat natural i còsmica, és a dir, desvinculada en bona part del coneixement objectiu i científic. Qualsevol intent d’un programa educatiu i d’escolarització hauria de tenir en compte cap a on apunten els currículums escolars: cap a una civilització progressivament allunyada del context natural i còsmic o cap al coneixement i respecte de la realitat natural i còsmica que acull la realitat humana (el programa curricular del qual estaria del tot per definir, encara). Potser el dilema final d’un sistema educatiu acabarà essent haver d’escollir entre optar per l’enlairament d’un individu eficaç en el medi social civilitzat o haver d’optar per aconseguir un individu madurat d’acord amb la seva realitat biologicocòsmica. Si aquestes dues opcions resulten ser excloents l’una amb l’altra, el dilema creix en conflictivitat, perquè en quina d’aquestes dues opcions caldria ubicar temes com el del sentit i felicitat de la vida de l’individu?

El dilema, però, no té per què implicar incompatibilitat d’opcions, i en qualsevol cas no s’ha d’entendre mai que civilització i naturalesa hagin de ser necessàriament excloents. Però sí que, possiblement, més d’una vulgui dir menys de l’altra. L’opció no és senzilla. Alguna mena de renúncia en un camp o altre hi deu quedar necessàriament implicada.

De fet, en bona part del currículum escolar de nens i adolescents, l’opció ja hi ha estat escollida i establerta. Per això una dosi major o menor de càstig, pena o violència hi ha quedat involucrada, en la mesura que el currículum i l’organització no atenen ni a l’estadi de maduració ni a aspiracions de la naturalesa biològica i emocional de l’escolar en aquestes edats. 

Potser podríem afirmar que l’educació, en definitiva, apunta cap dues direccions: cap al coneixement real, científic i tecnològic o cap al coneixement virtual. La primera aboca l’estudiant cap a una visió i comprensió de la realitat objectiva del món, amb tota la capacitat d’intervenció (limitada o de gran abast) sobre aquesta realitat. La segona aboca l’escolar cap a un món humanament autogenerat que es justifica a si mateix pel triomf o èxit que l’individu pot assolir-hi, sigui econòmic, artístic, tecnològic[6], historiogràfic, jurídic, laboral, professional, esportiu, polític... i, també, religiós.[7]

[1] “Avançada” és un adjectiu, aquí, que no comporta de manera necessària cap valoració, sinó que és només una forma habitual de classificació de les societats humanes actuals.

[2] possiblement cada cop més.

[3] deixant, ara, de banda, qüestions d’ordre força metafísic (que poc a poc van caient, també, en el domini de la investigació científica), com ara que carai és això de la vida.

[4][4] de la qual primer caldria dilucidar en què hom podria establir tal transcendència.

[5] Malgrat que avui dia tenim exemples dramàtics que el coneixement humà va adquirint progressivament una incidència i un impacte creixent en la realitat natural. Ningú no pot negar que aquesta incidència no pugui, algun dia, sobreeixir els límits planetaris.

[6] La tecnologia té cabuda i aplicació igualment en aquestes dues opcions educatives i curriculars, malgrat que els seus objectius siguin diferents.

[7] La religiositat, pràctiques i creences religioses serien una superestructura ideològica que també intentaria acomodar la vida civilitzada a la realitat còsmica, promovent l’adequació de l’acció humana, individual o social a unes proclames amb pretensions cosmològiques, que no només responen a cap coneixement, sinó que comporta la immersió de l’escolar en un univers incontrastable, si no a l’engany, simplement. 

  Ferro Fred

  Pensaments per anar passant

18.12.2004

Polítics

Només haurien d’exercir de polítics d’esquerres aquells que posseïssin una ideologia progressista perseverant. Perquè si no és així, el polític actiu, més aviat o més tard, no acaba essent altra cosa que un gestor dels interessos econòmics imperants.

                                                           18.12.2004

                                                           L’estil artístic

Guy de Maupassant es lamentava de les cotes a què anava arribant l’art en general i la literatura en particular en les primeres dècades del segle XX, que ell considerava un engany, sense cap valor. A inicis de segle XXI, la tendència encara s’ha accentuat més. Una de les mostres més simptomàtiques de la deshumanització de l’art és l’enaltiment de l’estil com a condició necessària i suficient. El virtuosisme malda per justificar-se a si mateix. I és una proposta que té molt d’èxit, en una societat com l’actual, en la qual el primer valor és el consum i el camp a recórrer només superfície. I encara, a l’època contemporània les formes artistiques esdevenen paraula per paraula, so per so, forma per forma i color per color... Jo diria que de modern no en sóc gaire, però de contemporani, gens.

                                                           22.12.04

                                                           educació

Molta gent es demana quin problema és l’educació que sigui de solució tan difícil. És un problema de solució difícil perquè és d’una complexitat infinita. Sobretot tenint en compte que els problemes no els genera l’educació, sinó que, tan sols els mimetitza i els reprodueix. Els teòrics de la pedagogia poden teoritzar tant com vulguin i postular tota mena d’objectius i propòsits grandiloqüents, associats a l’acció educativa. Però la voluntat de la societat, entesa com un sistema de relacions entre persones i agrupacions de persones, circula per uns camins molt distants d’aquest camins i propòsits.

Com es pot pretendre que l’educació hagi de produir individus conscients, crítics, cultes, responsables i savis, si allò que el sistema (la societat) necessita és que l’individu sigui, simplement, baluard del sistema?

Per educació sempre s’havia entès transmissió del patrimoni cultural de la humanitat, és a dir, transmissió de coneixements. Molts polítics i teòrics de l’educació han introduït eixorques distincions dins dels coneixements, escindint-los entre continguts, procediments i, encara, actituds. Com si fos possible treballar-los de manera separada, sense adonar-se que si fos factible, desintegraria i devaluaria un acte que ha de ser global per definició..

                                                           23.12.04

Del virtuosisme dipositat en la superfície se’n diu art modern: pura delícia. L’art clàssic és virtuosisme fet càrrega de profunditat: inexpressable.

                                                           25.12.04

El cas de la caiguda de la pedra de Pedralta és l’expressió del desarrelament de valors que la societat estimula entre els joves. Si no, com es pot entendre que una colla de brètols es complagui a destruir un monument natural insòlit, tan popular, conegut, estimat i celebrat per generacions?

                                                           25.12.04

Plató estava carregat de raó, encara que no la tenia tota. Un polític hauria de ser una persona que hagués adquirit excel·lència intel·lectual i moral, gràcies a una acurada educació. Però, ni tan sols amb un cas així no hi plena garantia de tenir un bon polític.

La proposta idealista de Plató, tanmateix, no s’adona del fet que la política, en la pràctica històrica, no ha estat una confrontació d’ideals, sinó d’interessos.

                                                           25.12.04

El cas d’en Josep Vicente palesa, com pocs, el perill que el sectarisme representa, fins i tot per a ànimes selectes.  

                                                           25.12.04

Fa gràcia, aquell consell, que la literatura i el cinema posen sovint en boca de persones adultes adreçant-se, sadollats d’experiència, als joves: sigues fidel a tu mateix, els diuen, com si els donessin un remei assenyat, miraculós i de màxima rendibilitat. Però resulta que allò realment valuós i que precisa d’un aprenentatge dur és la fidelitat cap a coses diferents d’un mateix.

                                                           26.12.04

El contacte amb la natura afecta dues coses, molt distants l’una de l’altra: estimula el sentit comú i estimula la mística.

                                                           26.12.04

Una cosa és dir el que es pensa, i l’altra pensar el que es diu. Molta gent s’atribueix com a mèrit personal la primera afirmació, quan, de fet, la veritablement meritosa és la segona.

                                                           26.12.04

Quan la ciència hagi comprès la gènesi i el comportament de les partícules elementals i sigui capaç, en conseqüència, d’organitzar la matèria (primer la inerta i després la viva), què en quedarà de les religions que basen els seus dogmes en la intervenció de la transcendència? Què en quedarà quan la matèria viva pugui regenerar-se a voluntat?

                                                           26.12.04

La dissort històrica dels catalans ens ve donada perquè els del sud no ens estimen, però ens volen; els del nord no ens volen, però ens estimen.

                                                           27.12.04

Molts polítics d’esquerres es complauen en afirmacions nefastes com la de dir que no es volen ocupar de problemes d’identitat nacional, que prefereixen ocupar-se de problemes socials, més importants, més reals. És com dir que les idees religioses, la seva diversitat, que s’ha generat al llarg de la Història, i els problemes de confrontació que se n’han derivat no fossin problemes socials.

                                                           27.12.04

Quan a l’escola no podíem aprendre català, i calia aprendre en castellà, molts castellans de Catalunya i molts catalans no ho veien com un problema, perquè anava en la direcció de la voluntat espanyolitzadora del franquisme victoriós. Ara, quan hom intenta restituir aquell greuge, aleshores també hi ha castellans i catalans que no creuen que valgui la pena. No ho consideren un problema real.

                                                           27.12.04

Es veu que parlar bé la llengua no ha de preocupar a ningú, ni a polítics, ni a periodistes, ni a persones de càrrecs i projecció públics. Especialment si és el cas de parlar bé el català.

                                                           27.12.04

El problema en la adolescència no és la immaduresa, sinó que la immaduresa tingui poder.

                                                           31.12.04

És un fet que entre el jovent no tothom té interès a estudiar. També és un fet que el sistema educatiu actua amb voluntat paternalista quan obliga els adolescents a estudiar fins als setze anys: transforma un dret dels ciutadans en una obligació per als ciutadans. Un altre fet d’experiència és que a l’hora d’estudiar, quan la obligació s’hi imposa, la devoció decau. No tothom és capaç d’estudiar sense tenir-ne ganes. Com volen que funcioni correctament el sistema educatiu, invertint-hi més diners?

                                                           5.01.05

El conflicte dels arxius de la Generalitat de Catalunya, dipositats a l’Arxiu de Salamanca, és una mostra dramàtica de les dificultats històriques per a la convivència dels diferents pobles o nacions que integren la Península Ibèrica i, especialment, Espanya. L’espectre dels centralisme agressiu del comte-duc d’Olivares plana com una au sinistra damunt la mentalitat de molts espanyols, que són incapaços de conviure amb la idea de la diversitat, essent com és, aquesta, pura realitat del món hispànic.

                                                           5.01.05

El recent sisme/sunami d’Indonèsia, posa no només d’evidència la precarietat i la fragilitat de la realitat humana davant de la Natura desfermada, sinó que també, i de forma especialment dramàtica,  l’aclaparador domini de l’afany de riquesa material per damunt de qualsevol altra consideració. Tot hi queda supeditat: la pròpia vida, la seguretat, la supervivència...

                                                           5.01.05

Com pot manifestar el president Maragall, davant de l’aprovació basca del pla Ibarretxe, que nosaltres (els catalans) no demanarem, a Madrid, la Lluna. 

Aquest home encara no ha entès que les relacions dels pobles hispànics amb el govern de Madrid s’han de basar, dissortadament, no en demanar/sol·licitar, sinó en la reclamació. Fer consultes als manuals d’Història, sempre ajuda a tenir perspectives més amples.

                                                           7.01.05

Bono, el ministre de defensa espanyol és tot una reencarnació del comte-duc Olivares. El seu estil es basa en fer passar mitges veritats per veritats absolutes i inqüestionables. Diu: aquells que volen desintegrar la nació, ho volen fer perquè els interessa a ells particularment, al marge de la voluntat del conjunt dels espanyols. 

En Bono amaga el fet, que la Història mundial palesa sense embuts, que si desintegrar és una cosa que interessa a uns quants, cosa probablement certa, també “integrar” és una cosa que interessa a uns quants. Tant “integrar” com “desintegrar” estan connectats a mil i una implicacions. La condició que no es pot recórrer a la desintegració sense la voluntat de tots, és una condició que també s’ha d’exigir a l’hora de demanar, exigir o mantenir qualsevol mena d’integració. Perquè, en el fons, aquest és el problema de base de la integració dels pobles hispànics. L’espanyolisme de Bono és de l’estil del comte duc, el de Rodríguez Zapatero és d’un tarannà diferent. És estrany que els projectes d’espanyolitat d’ambdós polítics no els provoqui enfrontaments, si és que no ho fa.  

                                                           16.01.05

Ahir vàrem celebrar el segon concert de Mall dedicat a la memòria de Josep M. Vilà. El concert va arribar a moments patètics en el cas de la interpretació carrinclona i poc professional d’alguns músics. Llàstima perquè Josep M. Vilà no s’ho mereix i perquè és un compositor d’una elegància notable. Sembla mentida que de l’Escola Municipal de Música, amb la tradició musical de la ciutat, surtin tants músics amb una preparació tan nefasta. La regidoria de Cultura de la ciutat no ha entès mai que l’Escola hauria de ser un dels puntals de la cultura en majúscula de la ciutadania. En conjunt, el govern municipal no sembla tenir capacitat per entendre-ho.

                                                           17.01.05

El segle vint ha passat a la Història, entre altres coses, com el segle del divorci entre pensament i llenguatge: no cal que el llenguatge expliqui coses, ja es justifica per si mateix. Aquesta epidèmia amara tants nivells: la literatura, la política, el món empresarial, el periodisme.

                                                           18.01.05

Sembla que el materialisme, com a idea, ha guanyat la cursa del prestigi intel·lectual a l’hora de justificar els moviments i accions que la Humanitat ha produït al llarg de la Història i, especialment, en l’època actual. Però això és un gran error, perquè el materialisme no pot explicar per què l’home busca la felicitat i el benestar, en canvi sí que es pot explicar o trobar una raó per a la riquesa material. Darrere de les raons d’ordre material hi ha, de fet, raons d’ordre ideal i no a la inversa. Aquest és el plantejament bàsic de l’idealisme.

I és que potser la felicitat i el benestar són les úniques coses en la vida humana que no necessiten justificació.

                                                           19.01.05

Molts escriptors, altres artistes i crítics d’art conceben la seva feina com un món de continguts exclusivament estètics. Això no és altra cosa que una limitació de mires i una incapacitat personal per enlairar-se més enllà del vol ras. La música o la literatura, per exemple, han de ser considerades sota una gran variació de criteris: estètics, és clar, però també històrics, filosòfics i, sobretot com un esforç de la Humanitat per explicar coses del món i la vida que no són explicables d’altra manera. Això darrer és allò que emociona i fa posar la pell de gallina davant d’un manifestació artística, més enllà de les realitzacions estètiques.

                                                           27.01.05

És una veritable vergonya l’abús de publicitat que es fa a la televisió. I, per principi, és més greu en la televisió pública. Sense cap mena d’escrúpol, l’espectador queda relegat a subjecte de consum. L’alternativa: tancar el televisor.

                                                           26.02.05

Una diferència entre el cafè i el te: el cafè té un gust més fort, el té més profund.

Una altra: el cafè és més sensual, el té més espiritual.

                                                           16.04.05

A veure què passarà amb el decret del retorn de l’arxiu de la Generalitat des de Salamanca. Alguns que no accepten aquesta devolució al·leguen que es formaria un gran enrenou si tothom reclamés patrimonis expoliats i dipositats en museus i arxius i que ara aquests els haguessin de restituir. Realment seria un gran embolic. Però quin enrenou tan digne.

                                                           17.04.05

                                               La subsidiarietat del català.

Dies enrere, la mort del Papa Joan Pau II i la commoció mediàtica, encara viva, de la publicació del best seller “El codi Da Vinci”, va decidir-me a comprar-lo. Al Corte Inglés de Girona vaig observar que hi havia exposades moltes versions en llengua espanyola d’aquest llibre, però no en veia cap en llengua catalana. En demanar-ne una a la venedora me’n portà un exemplar d’una lleixa lateral. De seguida vaig observar que el preu era tres o quatre euros superior al de la versió espanyola. Vaig fer-ne l’observació a la venedora i aquest fou el curt diàleg que varem entaular: 

-       Ah, sí, és clar, és per la traducció-, la venedora era castellanoparlant però s’esforçava per contestar-me en català.

-       Però la versió espanyola també és una traducció de l’anglès, no?- li contesto.

-       Sí – em diu- però és que traduir a l’espanyol i, després, passar al català, és més car per força!

-       És clar, és clar- li contesto, sorprès per una obvietat tan palesa, que jo no havia sabut constatar.

Al cap d’una estona, i després de buscar alguna altra explicació suplementària, em semblà convenient dir-li a la venedora:

-       Perdoni, ja sé per què és més cara la versió catalana: deu ser perquè hi ha menys lectors en català, i per això la traducció representa un cost superior al de la traducció espanyola

La venedora em mirà amb cara de condescendència, per les meves elementals teories economicistes i em contestà amb un simple:

-       És clar!

Amb ganes d’insistir, li comento:

-       Així doncs, a l’hora de la veritat, ser català ve a resultar més car que ser castellà.

La venedora, tastant la creixent impertinència del client i amb ganes de tallar de soca-rel un diàleg que es feia incòmode, sentencià, amb gesticulació de mans indicant la voluntat d’abandonar la conversa:

-       Per descomptat!, sempre és així, tot el català resulta més car que el castellà.

Les respostes de la venedora porten a la llum una de les creences o raons que desperten la crispació d’alguns castellanoparlants davant de les pretensions i demandes de la llengua catalana d’obtenir reconeixements oficials, estatals o internacionals: l’aurèola de subsidiarietat que embolcalla aquesta nostra llengua.

Aquest caràcter ja l’havia rubricat un personatge rellevant de la política espanyola dels temps de la transició: Adolfo Suàrez, que en els temps de la incerta eufòria de la transició i davant de la petició de les autoritat universitàries catalanes que li formulaven una demanda de reconeixement oficial del català en l’àmbit universitari català, els contestà: “ Seamos serios, senyores”.

I és que una llengua subsidiària, de fet, no resulta necessària, i, per tant, acaba resultant incòmoda, en cas que hom n’exigeixi un cert rigor.

Si no, que ho preguntin als centenars d’informadors (periodistes, per norma general) dels mitjans de comunicació catalans, sobretot a TV3, que fan de la comunicació en català la seva professió i que, per a qui l’exigència de parlar correctament el català en les seves intervencions els resultaria un entrebanc i una incomoditat insolent, cosa per altra banda que és una exigència òbvia per a tot periodista/comunicador de qualsevol altra llengua. Però en el cas del català, no. No cal.

És per això que hom pot arribar a veure o sentir l’impecable Josep Cuní fent una pregunta a un convidat al seu programa, iniciant-la amb un sonor ¿ Acàs.......?, que deixa els timpans de l’audiència en situació de sever estupor lingüístic. O la glamorosa  Helena García Melero etzibant un saborosíssim “menys mal!” davant de l’afirmació d’un altre personatge entrevistat, o també recorrent a l’ús constant de l’expressió pre-ESO/mòbil bollycao de “ké bé!” o un “ké bonic!” o “ké....!” etc.  I l’exquisida Mònica López, destil·lant meteorologia eròtica, confonent de manera reiterada el ver besar amb el verb vessar, explicant que les nevades o pluges que es produiran en el vesant (o besant, potser?) occidental del Pirineu tindran o no tindran gaire continuïtat. El bellugadís Toni Nadal engalta i enfila, sense cap empatx, després d’anys i anys de meteorologia catalana, atmósfera darrera atmósfera, amb pauses agraïdes de en quant a les temperatures o en quant a les pluges. El deliri ateny el zènit quan en l’informatiu televisiu, a una hora de màxima audiència, dedicat al mediàtic traspàs del Sant Pare Joan Pau II, no hi ha cap informador, ni corresponsal (Xavi Coral), que encerti a dir “pelegrí” al llarg de tantes oportunitats que permet la notícia, en referir-se a cadascun dels membres de la gernació encabida a la plaça del Vaticà, limitant-se a la peregrina suposició que “pelegrí” deu tenir alguna cosa a veure amb un material nadalenc per a pessebres i fires de Santa Llúcia. Per reblar la sospita que la correcció del català és un estirabot que ha de fer venda i llarga cua darrere de l’exigència de vestits encorbatats o del maquillatge cosmètic de la petita pantalla, els de que...(la idea de que..., per exemple), els tenir que..., els hi ha que... floreixen en un pensil lingüístic on campa amb plena comoditat l’adaptació de les expressions castellanes abans de la incomoditat d’aprendre’n la versió catalana: i així, que els veïns del Carmel podran “tornar aviat a casa seva”, queda transfigurat en tornar a les seves cases. I en Carles Francino, des de l’alçada del seu càrrec professional, quan dóna les xifres dels resultats dels darrers comicis sempre les compara amb respecte de (o en respecte de) les xifres de la contesa anterior. No n’és d’alliçonador tot plegat?    

I la càustica Pilar Rahola, catalanista (sovint columnista en castellà), engalta un lo darrere un altra lo, perquè és més col·loquial és clar. I plaç també li queda més col·loquial i directe que “termini”, molt menys entenedor, per descomptat. I és que la improvisació, que és allò que atorga fresca trepidació a un programa, no és gaire amic entrebancs acadèmics i que és una regla d’or que perquè les coses sonin de manera àgil i natural, cal parlar com parla la gent del carrer i deixar-se de qualsevol vel·leïtat pedagògica, que la televisió no n’és el lloc adequat, ni en té la missió.

I en aquest rànquing d’especialitats lingüísticotelevisives també hi ha lloc pel corresponsal londinenc de TV3 que com a gran poliglot que és ell (per això deu ser corresponsal a l’estranger) té ben clar que la subsidiarietat del català compta amb el favor de la condescendència de tothom, i que ningú no li exigirà que pensi la notícia en català, que ja n’hi ha prou de verbalitzar-l’hi, amb oportuns recursos a expressions de la llengua castellana, molt més còmoda i científica, siguem seriosos (ja ho deia Adolfo Suárez), palesant la real voluntat del periodisme català més mediàtic. 

Quan un informador ha d’improvisar la cobertura d’una notícia, hom pot exigir-li una dicció impecable? Potser no, però de professionals n’hi ha de més excel·lents que altres. I un professional competent hauria de poder adquirir-les, si més no amb un o uns quants cursets de dicció, posem en un termini magnànim d’una llicenciatura, si no n’és capaç ni en aquest termini, no caldria pensar en algun altre professional?

No entrarem a detallar gaire el deliciosos detalls de poti-poti lingüístic de convidats a tertúlies de programes que persegueixen un cert rigor informatiu o divulgatiu, i que escampen  els hi ha que..., els lograr i els apoiar delirants (fins i tot surten de boca de directors de periòdics) a tort i a dret, confonent, a més, masculins i femenins, inventant-se pronoms febles com el –lis, plural de “li”, confonent indiscriminadament les “s” sonores i les sordes, integrant pinzellades d’esnobisme lingüístic amb el pero, en lloc de “però”. Professionals de la informació convidats a tertúlies (dels quals no pertoca ara identificar, per no ser, estrictament professionals de la televisió) que no tenen cap escrúpol a l’hora d’engaltar un ni tan siquiera... en mig d’un discurs que vol ser en català, o salvo... (en sentit d’”excepte”) o ja creant el seu personalíssim lèxic amb expressions com: “no hi hagui ningú que..”., o “que no ho fagui ningú de dir...”

I no parlem d’aquells que no persegueixen la correcció o el rigor com a objectiu, sinó fer riure l’espectador, molt més sa, Buenafuente entengui’s, convençut com deu estar que per fer riure seriosament cal obrir-se al català real, el del carrer, que no és català ni castellà, un argot elevat a categoria mediàtica, però que és real, tant real com que la promoció personal o la recerca d’audiència són el primer i absolut criteri a satisfer i que després que vingui tot allò que calgui per a tal promoció. Aquests són, de fet, els veritables promotors d’una llengua devaluada a cops de barbarismes i d’adaptacions expressives del castellà.

Si sortim de l’àmbit periodístic, aleshores la situació ateny tints patètics, començant per l’actual Molt honorable, immobilitzat en els progressistes (?) tenir que i la corrua d’honorables entre els quals ocupa un lloc destacat la pròpia consellera de cultura amb un català entranyable i familiar, tant, que no pot anar més enllà d’un català d’estar per casa. O polítics de la talla i carisma de Joan Rigol que en les declaracions sobre els èxits tècnicopolítics inicials de la Comissió per a la Dignitat expel·lí un ruixat tan ingent de barbarismes  que posa d’evidència que la dignitat de la llengua catalana està paralitzada en un lloc molt més blindat que no els papers a l’arxiu de Salamanca.

Polítics de tarannà independentista declarat, a la fi, recorren tan sovint a la demagògia populista en l’àmbit idiomàtic que promouen, vulguis no vulguis, la idea que tot allò que s’allunyi del col·loquial (entengui’s “catañol”), és tan sols pedanteria i academicisme, sense cap mena de rendibilitat política. Perquè aquesta, tothom ho, sap és el primer criteri de l’acció política, de la mateixa manera que el rigor i la correcció lingüística com a criteri d’acció en el món del periodisme (sobretot) televisiu ha d’adaptar-se a una jerarquia de criteris coronada per l’indiscutit èxit professional personal, que vol dir, a la fi, econòmic. 

Ara bé resulta, però, que tots aquests polítics i tants d’altres s’han proposat com a objectiu l’obtenció de l’estatus de llengua oficial per a la llengua catalana tant en el senat espanyol com en el parlament europeu. Però, realment, de quina llengua es tracta? Realment els paga la pena empescar-se en la promoció política i cultural d’una llengua que ells mateixos arruïnen? A qui poden engrescar?

Més fàcil seria, decididament, que es dediquessin a la promoció i reconeixement de la botifarra amb seques, o el pa amb tomata i arengada per a plat oficial, d’arrel catalanesca, de la UE, que no promoure una llengua obligada a la prostració permanent pels mateixos que n’enarboren la bandera de la promoció i el reconeixement oficial.

En definitiva, sense escoles de dicció que, com passa en llengües veïnes, són purgatori d’ànimes (professionals) a reciclar, amb les lleis del mercat en contra, amb el cinisme lingüístic de tants informadors/periodistes, la incoherència de l’estratègia política, la ineludible necessitat de compromís personal per parlar català, amb la meitat de catalans que no tingueren l’oportunitat d’aprendre la seva llengua i l’altra meitat que renuncia a exercir-la..., reduint la seva normalitat a pura subsidiarietat, quants elements més calen per poder albirar amb precisió la negra trajectòria futura de la nostra llengua?

                                                           20.04.05

                                               Habemus Papam

Tres corresponsals de TV3 enviats a Roma en el dia de la fumata bianca. Informen dels detalls evidents o imaginats del glamorós procés d’elecció del nou Papa. Deu minuts seguits d’informació sobre el fet en un telenotícies. Dies i dies exprimint la notícia a tort i a dret, que vol dir: creant notícia, produint notícia. Després en molts programes, amb un cinisme escandalós, es pregunten per les causes de la gegantina expectació del fet/notícia entre la població/audiència, com si el propi mitjà de comunicació no s’adonés de la seva gairebé exclusiva responsabilitat en tota la qüestió.

                                                           3.06.05

El rumb de la Humanitat dins de les coordenades que afirmen que progrés vol dir, de fet, progrés econòmic, és el pecat capital que acabarà pagant tot el planeta. Jordi Pujol, fa poc, posava l’exemple dels països escandinaus, com a model de societat disciplinada, amb un gran sentit de voluntat per assolir una societat competitiva i de benestar. Una societat a imitar (societat desenrotllada, rica).

El que espanta és que societat desenrotllada vulgui dir societat competitiva i de benestar, perquè li és possible a aquesta societat de prescindir de molts dels valors que li són inherents?: guany econòmic com objectiu definitiu, afany de poder (social i/o econòmic), corrupció política, erosió de la biosfera, consumisme com a sinònim de benestar...

Quan s’inicià la Humanitat en l’ús d’aquest codi de valors, des que el primer homínid s’alçà dempeus? 

Podria haver-hi hagut progrés i desenvolupament si hom hagués prescindit o evitat aquests valors?

                                                           4.06.05

Diria que a partir d’un determinat estadi de l’evolució dels éssers vius deu ser relativament fàcil de constatar l’existència de dues dimensions en la realitat: la material i l’espiritual (o algun altre nom per l’estil). Seria una constatació contrària a la d’alguns ésser submarins que no tenen l’opció de comprovar el fet de vida en la superfície. En canvi, per a altres éssers no hi ha cap ombra de dubte de la presència de vida submarina i d’altra de superficial (o atmosfèrica, podríem dir).

Ara bé, pot ser una al·lucinació, tot plegat, el convenciment del fet de les dues dimensions? Potser sí. Però cal admetre que l’existència d’aquestes no permet establir cap conclusió sobre quin grau de dependència hi ha entre una i altra. Es tracta d’una dependència i d’una connexió irrefutable, de la qual, però, no es pot concloure el lligam o l’autonomia que pugui haver entre elles. Hi ha éssers sense cap connexió amb la dimensió espiritual (em temo que sí) i, segurament, entre nosaltres mateixos.

                                                           5.06.05

Quin ús tan desviat de la paraula “filòsof” gosen fer algunes persones d’aquesta paraula, col·locant-se-la com a descripció de la seva professió. No entenen que “filosofia” té a veure amb “vida” i no amb “professió”. Que filosofia és una forma de viure, però no una manera (per més intel·lectual i acadèmica que sigui) de guanyar-se la vida.

                                                           8.06.05

Ahir, a Barcelona, una colla d’intel·lectuals, varen signar i presentar un manifest en què proclamen la seva desconfiança ideològica amb l’actual govern de la Generalitat, per massa catalanistes (o nacionalistes catalans) i pel seu suport a accions de desprestigi i menyspreu contra tot allò que tingui caràcter espanyol. Francesc De Carreras, Albert Boadella, Felix de Azúa i altres dels manifestants (alguns d’ells eren signants i membres del Foro de Babel) acabaven demanant la fundació d’un altre partit que, havent de ser d’esquerres, s’allunyi d’aquest deix nacionalista propi, segons ells, del govern anterior de la Generalitat.

No s’adonen, entre altres coses que per desactivar el nacionalisme català, primer caldria desactivar el nacionalisme espanyol. I des de la formació del Regne de Castella, quan hi ha hagut algun govern castellanoespanyol que no hagi recorregut al nacionalisme amb propòsits centralistes?

Quanta gent hi ha, i entre ells catalans, tant anticatalana!. Com pot ser, tot aquest personal, tan cec i indiferent a la funesta història del domini cultural i polític castellà sobre Catalunya. El catalanisme, realment ho té tot molt cru. Hom vol que es renunciï al catalanisme de vel·leïtats sobiranistes apel·lant a valors ètics de gran pes específic: cal renunciar-hi en nom de l’internacionalisme, del cosmopolitisme, de la justícia distributiva, de la caritat, de la bona educació, de la llibertat, de l’obrerisme, del capitalisme... Si té tantes coses positives en contra, el catalanisme, quin futur pot arribar a tenir Catalunya?

                                                           29.09.05

Les darreres hores de la discussió entre els partits catalans per posar-se d’acord amb el redactat del nou Estatut de Catalunya.

Tot la qüestió ha mostrat a l’opinió pública la cara més raquítica del catalanisme, aquella que amb un realisme patològic arbora el límit de la Constitució espanyola com el límit del que és racional. Perquè, és clar, la Constitució espanyola ha de ser intocable!. El partit popular i gran part del socialisme espanyol ignoren que la Constitució espanyola és un producte de les ànsies de convivència pacífica dels espanyols i no a la inversa, com molts d’ells afirmen, que la convivència sigui resultat de la Constitució.

                                                           30.09.05

A Sant Feliu de Guíxols, fa un parell d’anys varen celebrar uns actes de desgreuge adreçats a les víctimes o als descendents de les víctimes de la guerra civil i la repressió franquista, mentrestant concedeixen guardons literaris (encara ho fan) que duen el nom de persones que varen destacar pel seu suport a la dictadura franquista, responsable dels danys d’aquelles víctimes. Després de tant d’anys no s’hauria de deixar estar tot això? diuen. Tenen raó? Aquestes preguntes les formulen justament alguns lluitadors antifranquistes, alguns d’ells participen, fins i tot, de jurats per a la concessió d’aquests guardons. No hi entenc res.

                                                           12.11.05

Per què m’agrada viatjar?

La pregunta no pretén ser petulant. Ho seria si volgués fer passar aquest sentiment com a cosa exclusiva o rellevant només en el meu cas, essent com és que viatjar es quelcom que, amb tota probabilitat, deu agradar a tothom, o gairebé a tothom. 

Abans d’ahir el matí vaig anar a fer un volt, passejant-me, con faig sovint, al llarg de la barana de mar i fins a la punta del moll (l’anomenada ruta del colesterol). Aquesta tardor han acabat d’amanir el port nàutic de la ciutat, avarant iots i altres embarcacions en la nova disposició en la banda de llevant de la badia. Aquesta remodelació ha estat un objectiu  perseguit per tots els polítics des dels inicis de la transició política fins a avui. Resulta que aquesta ocupació més intensa al llarg de tot l’any és vista i presentada com un element que ha de dinamitzar l’economia de la ciutat en oferir uns serveis i equipament d’amarradors a disposició dels propietaris d’embarcacions i un estímul, a la fi, per a la indústria nàutica en ascensió arreu. L’objectiu, en definitiva, d’aquesta mesura, com gairebé el de totes, és el creixement econòmic, l’augment de rendes, que sol ser considerat sinònim de “progrés”.

En pujar al Fortim, al Salvament, estintolat a la façana occidental de l’edifici i repenjant-se en bastó de canya hi havia en Jaume Soler. M’ha vist acostar-me i, de seguida, amatent, m’ha saludat. Però, immediatament ha girat el cap posant la mirada allà on abans la tenia: a la llunyania de l’horitzó marí de migjorn, passejant-la d’un costat a l’altre de la bocana del port, responent potser a un hàbit escrupolós i estricte adquirit al llarg d’anys i anys a l’hora de sortir i tornar de mar obert.

L’home estava, se li veia a la cara, ensonyat en una mena de diàleg interior amb l’objecte de la seva contemplació: La Punta de Garbí, les onades de mar de fons saltant sobre el granit rom de les Planetes i algun bot venint de mar endins, mentre la maregassa amarava tota la badia de grisor mansa, humida.

En Jaume Soler, pescador veterà, enciclopèdic, és un home d’edat avançada que gairebé cada dia hom pot trobar-lo passejant-se per aquest mateix trajecte que ara jo seguia. De tant en tant, quan troba algú conegut, fa pauses amb converses reposades sempre amb el teló de fons de la badia guixolenca, sense deixar d’assaborir-ne cadascun dels racons visuals.

No crec de cap de les maneres que ni en Bill Gates ni la reina d’Anglaterra puguin assaborir i entendre millor la correntia vital que ens circula per les venes que en Jaume Soler en aquell seu èxtasi solitari, ple i serè, arrambat a la paret del Fortim, amb els ull esbatanats i saturats de l’existència natural que contempla i de la qual se’n sent part inseparable.

El contacte amb la Natura, actiu o contemplatiu, per força ha de contribuir a fer més raonable la gent. A l’hora d’endegar projectes, planejar rumbs i proposar-se objectius, aquest tarannà assenyat ha de disposar-ho tot d’una manera tan humana, plausible i equilibrada, lluny de miratges, lluny d’oripells quimèrics i de remenadisses grotesques, que la felicitat, tan acoblada al sentit que donem i trobem en les coses del món que ens envolta, ha de brollar de l’ànima de l’individu amb la facilitat més elemental i espontània que pugui haver-hi.

Quantes vegades no hem sentit un espurneig que ens mostra, de manera sumària però diàfana, cap on és el nord de la nostra singladura vital? I quantes vegades no hem girat l’esquena aclofant el cap i tot el senderi en el cretinisme més delirant, el de confondre la nostra salut personal amb l’avidesa consumista, les propietats, els comptes bancaris, tota mena de pertinences que el sistema promou i la nostra competició particular per la promoció econòmica i personal?

Una simple contemplació atenta del rompent de les aigües a la sorra de la platja, el pessigolleig de l’escuma en el granit romput del coster, la tenacitat de les pinedes centenàries aclamant amb la capçada les primeres besllums, la densitat orgànica de llentiscles i esbarzers, l’esplendor resistent de la màquia, dels suros i dels animalons que hi fan la viu-viu, els cicles indeclinables i regulars de totes les manifestacions naturals..., no hi ha aquí una lliçó excelsa, definitiva, inesgotable, dispensadora de saviesa còsmica i perenne per a tot aprenent? 

Crec que acostumar-se o prendre l’habitud d’aquesta contemplació o contacte amb tot això ha d’anar determinant el tarannà d’una persona. Aquesta contemplació també inclou, com un espectacle insuperable de la Natura, la lluita de l’esser humà per la seva subsistència i tenacitat des de la nit dels temps per sobreviure i vèncer l’onatge contrari de les maregasses elementals i biològiques que han pogut i poden anorrear-lo. Una lluita que ha esclatat en un espurneig de tonalitats infinites i que corresponen a la inesgotable proliferació de formes i modalitats adoptades per la humanitat en el seu empeny de perdurar: ètnies, cultures i les respectives respostes mil·lenàries.

Com es pot fer per omplir la nostra vida de tot això, cada cop una mica més i, ensems, buidar-la de tot allò altre, cada cop també un xic més?

Què ens passa a la gent del segle XX-XXI que hem estat capaços d’abraçar el confort, la comoditat a canvi d’allunyar-nos de tot allò que ens fa éssers vius?

Doncs bé, tot i que pot arribar a ser imprescindible fer ús d’aquest nostre món artificial i autàrquic, per poder tastar l’altre, viatjar, i viatjar tant com es pugui, permet consolidar aquella habitud. Viatjar és una meravellosa ocasió per deixar-se amarar de tot allò que és la nostra primigènia i més pregona realitat i sentir el xarbotament de la immersió en la conjunció sàvia de matèria i esperit que omple tot l’Univers. En Jaume Soler rondava per aquests viaranys, segur.

Quin altre pot ser el nord del rumb que cal seguir? No ha de ser, aquesta, la màxima realització de l’espècie humana, la felicitat suprema?

                                                           24.11.05

Avui hi ha dos fets destacables en el llarg procés de prostració de l’ànima catalana.

El primer d’ells és la celebració d’una assemblea internacional a Itàlia (crec) on els càrrecs directius de l’esport mundial han votat en contra de la petició catalana de constituir-se en selecció esportiva: 120 vots en contra i 40 a favor. El representant de la selecció espanyola ha fet un abrandat i eficaç al·legat en contra de la petició catalana, venint a exposar, entre altres fets, que els catalans no tenen aquest dret ni poden reclamar-lo, ja que ells mateixos, quan surten a jugar a l’estranger, porten, ells mateixos, passaports espanyols.

I és clar que sí! És que els catalans devem ser-ho molt de contradictoris: el 1714 vàrem maldar i pugnar per ser inclosos en la gran nació espanyola, oi?, i ara, en canvi, a l’hora de l’esport ens oblidem d’aquell acte de lliure voluntat!

El segon fet és que avui es commemora la mort d’un gran pensador, Manuel Sacristán. Avui fa vint anys que aquest pensador va deixar de ser una veu crítica,  de crítica analítica, d’agudesa intel·lectual, una de les que més clamaven, a Barcelona durant els anys setanta, contra la mentalitat i l’estratègia capitalista assumida per la classe política del món industrialitzat.

A inicis del anys vuitanta, junt amb Francisco Fernández Buey i Antoni Domènec, va iniciar l’edició d’una revista escrita en castellà, “Mientrastanto” que encara avui continua editant-se, de pensament crític marxista en què s’hi combinava l’ideari ecologista i el feminista.

Jo admirava del tot la capacitat reflexiva i crítica d’aquest pensador. Un dia a principis dels anys vuitanta ell i els altres seus dos col·laboradors, van fer la presentació de la revista al Saló de Graus de la facultat de Filosofia de Barcelona, exposant les línies ideològiques de desplegament de la revista. Algú del públic va preguntar, amb veu alta, a Sacristán, com és que el català no tenia lloc en el programa de la nova revista. Aquell filòsof va contestar literalment: “Nacionalidades sí, nacionalismos no”.

Ni l’Antoni Domènec va afegir-hi res, ni ningú va fer cap altra referència a la qüestió plantejada. Únicament es va produir un silenci general, però breu, mentre Sacristán, recolzant la galta sobre la mà dreta emetia un somriure condescendent.

No sé si només em va passar pel cap a mi, però sense atrevir-me a dir res, vaig estar tota la resta de la vetllada ocupat amb el pensament i el dubte de per què escriure en català era fer nacionalisme i en canvi escriure en castellà no.

                                                           3.02.06

Ara fa uns quants dies que han tornat a l’Arxiu Nacional de Catalunya els papers espoliats per les tropes franquistes a la Generalitat republicana. La Catalina Mieres, consellera actual de cultura, va fer unes manifestacions penoses en preguntar-li sobre les obres exposades a Lleida, de propietat atribuïda al bisbat de Barbastre. Resulta que la senyora, tocant de peus a terra (és a dir sense qüestionar-se els espolis històrics –com el de les paper de Salamanca-) afirma que el fet de tornar peces museístiques a llocs des d’on siguin reclamades és quelcom molt complex, perquè si ho extrapoléssim a nivell europeu o mundial, quina dinàmica de moviments de patrimoni artístico-mundial no es generaria!..., en definitiva, una situació materialment impossible de realitzar.

És, justament a l’inrevés: materialment seria molt factible. El que és gairebé impossible és que els països que han exercit històricament l’espoli accedeixin per les bones a renunciar al valuós patrimoni de què s’han apropiat en algun moment de la seva història.

                                                           14.09.06

Avui ha mort  l’escriptora Oriana Fallacci. El cronista del succés destacava la valentia de l’escriptora en ser una persona que ha dit sempre el que pensa. El cronista no s’adona que està enaltint una cosa de domini ordinari i habitual en la majoria d’individus de l’espècie humana, una cosa, fins a cert punt, banal. Perquè, de fet, la valentia i la vàlua no està en dir allò que es pensa, sinó més aviat en pensar allò que es diu, cosa que ja no està garantida en tota l’espècie humana.

                                                           15.09.06

Que difícil resulta traduir a bells mots el pensament. Carner: “...I hom veu en cada cosa una guspira encesa”, quin dibuix tan centrat del brevíssim moment de la infància.

Un novel·lista explica l’experiència de la vida creant una ficció, un poeta ho fa rescatant o anunciant vivències, un assagista ho fa de manera crua, sense adornaments.

                                                           16.09.06

Hi ha coses en la vida que, per manca de capacitat positivista, algunes persones no s’atreveixen a enfrontar. Altres s’hi llencen produint edificis metafísics colossals. Altres, simplement, les neguen. Altres només les accepten com a productes neuronals.

La música (i tota la producció artística) és una d’aquestes coses, la moral una altra.

Ningú no s’atreveix a plantejar-les com a registres de la realitat que ai làs! només alguns espècimens humans tenen capacitat (possiblement en evolució – i potser també en dispersió-) de detectar. Possiblement hi hagi espècies animals que no saben o no poden entendre un soroll com a música (també és veritat, però, que hi ha humans que confonen aquests dos conceptes). Nosaltres, sí, en canvi, que podem registrar aquest nivell que té la realitat encara que siguem nosaltres els que obrim les portes d’aquest nivell real, amb les nostres accions. En la moralitat passa el mateix.. Nietzsche tenia pensaments del tot blindats a un plantejament així.

                                                           16.09.06

Un acte suprem de moralitat: tractar de manera  digna i  decent  aquell que és indigne i indecent.

A veure quin altre animal podria plantejar una cosa així?

                                                           24.03.07

Vergonya

Ja se sap que això dels sentiments, els més vehements o els més discrets, són cosa molt personal i que la producció simultània de sentiments diametralment contraposats és una seqüència habitual en tota mena de pobles, societats i individus. 

Dit això, que vol ser una carta de presentació sincera, realista i humil, es pot endevinar que hi ha gent que amb/en el programa que oferí TV3 abans i durant el concert de comiat de Lluís Llach ha d’haver experimentat l’enrojolament més secret de tots: la vergonya que poden desvetllar l’exhibició involuntària de la nuesa de coses sentides com a pròpies, íntimes. I tot per obra i gràcia de la nostra televisió pública, que de manera regular sol oferir plats no massa digeribles per a estómacs i cors sensibles que celebrarien el fet d’una televisió que sabés nuar qualitat i rendibilitat.

Primera indigestió:

Prèviament al concert, un professional de la televisió pública catalana realitzà una curta entrevista al cantant. I ho feia amb una competència lingüística (seria magnífic de poder qualificar-la de diabòlica, delirant i catastròfica, però...) de veritable pena. Una competència lingüística que no és altra cosa que conseqüència de la mistificació que entre tots plegats hem estat capaços de crear al voltant de la situació real de la nostra llengua (que cada cop, tècnicament, és, de fet, menys nostra. I no pas perquè hagi d’acabar essent propietat d’altres – tant de bo es tractés d’això- , sinó perquè, tard o aviat, ha d’acabar per no ser de ningú).

L’entrevista al cantant, en el seu “camerino”, aprofitant el fet de la seva “despedida”, esdevé un model que té vetat el dret a ser en tota societat normal. Perquè reflecteix l’esquizofrènia lingüística de fer veure que les coses marxen a favor de la normalització de la nostra parla. Una parla paquetejada i progressivament esmicolada per dins i per fora i amb un ús real corcat i coronat de manera irrebatible pel model d’ús que en fan alguns professionals de la televisió pública, instal·lats, i aplaudits, en la tessitura de dissoldre la parla (mentre l’administració hi gira la cara) en el lèxic, la gramàtica, la sintaxi, els gèneres i expressions de la totpoderosa llengua castellana.

Vergonya pròpia per a un país que es vanta de resistència heroica, entossudida, de romandre fidel a coses com la seva llengua mil·lenària, farcint-la de maquillatges legals i jurídics, de fires a l’estranger, de mostres de producció folklòrica i literària fora dels propis límits geogràfics, de projectes i de disposicions legals en què en el millor dels casos ningú no s’hi sent al·ludit ni implicat a l’hora d’una contribució personal mínima, mínima però imprescindible, a la seva continuïtat i vitalitat real.

Segona indigestió:

L’entrevista es reblava amb la immediata emissió d’un conjunt de “curts”  o “clips” que el programa “Polònia” ha emès al llarg de les seves emissions i en què ha parodiat el cantant de Verges. Una mena de lamentable pastís de comiat per a la sortida d’escena definitiva del cantant. Tota una genial demostració de capacitat programadora a l’hora de posar de costat fets real i visió televisiva d’aquests fets.

I no és que hi hagi cap objecció que d’en Llach hom pugui fer tantes paròdies com  vulgui. D’en Llach o de qualsevol altra persona que es posi a l’abast, és clar. Ja se sap que en les societats madures la capacitat d’autocrítica amb ironia i elegància (?) i la llibertat en aquesta mena d’activitats sol considerar-se senyal inequívoc de maduresa adulta, liberal i civilitzada. Cosa que, ben segur, deu seu veritat innegable. Ara bé, també és veritat peremptòria que el realitzador del programa o el responsable de l’emissió d’aquell dissabte no té ni idea de la fina i reduïdíssima distància que separa la paròdia de l’escarni, ni té idea de quina diferència hi ha entre les manifestacions culturals d’una societat consolidada i en expansió o un poble que malda per subsistir més enllà de la realitat circumscrita exclusivament per paràmetres de rendibilitat econòmica. Déu me’n guardi d’haver d’explicar-los tot això. Tant la meva capacitat de fer-los entendre de què va la cosa, com la seva, d’entendre coses que tenen a veure amb la raonabilitat, la consideració i el reconeixement serien dos esculls impossibles de superar.

Tampoc no saberen sospesar prou l’oportunitat d’acoblar una paròdia feta escarni amb l’ acte de comiat d’una persona, d’un cantant, que per circumstàncies històriques dramàtiques (per altres raons, també, és clar) ha canalitzat i vocalitzat al llarg de la seva vida esperances, il·lusions, desesperances i desil·lusions, alegries i pors de tot un poble. Perquè, de fet, l’emissió d’aquells “curts” sonaria a blasme i escarni encara que el fet hagués comptat amb l’acceptació (resignada, com si no, podria ser) de l’escarnit.  

I què és el que fa vergonya en això? Doncs, com abans: constatar la impotència d’un poble convertida, sublimada, en autoflagel·lació: 

Insistim-hi: la vergonya ve de constatar el fet públic de la transfiguració de la impotència en maduresa i realisme, de transmutació del fracàs històric en autocàstig, d’ocultar la migrada realitat pròpia darrere del fum professionalment rendible de l’exhibicionisme, d’una gran capacitat d’autoblasme, feta excel·lència.

Les altres societats no ho sé pas, però la societat catalana per què hauria de fer l’esforç de redreçar la trajectòria de la seva parla? Hi ha, realment, alguna contrapartida d’autèntica vàlua, per a la societat catalana, més enllà d’una contrapartida xifrada en termes econòmics o de benestar material?  Hi ha encara alguna raó moral prou poderosa per exigir o reclamar drets no reconeguts, més enllà de la reivindicació d’un aeroport de gestió catalana? 

Tercera indigestió

La vergonya ateny el zenit, quan, mentre hom constata que la televisió pública, amb la coartada irrenunciable de la rendibilitat econòmica i professional, es complau a confondre de manera pública i irresponsable la sàtira, la paròdia i la crítica socialment necessàries amb la befa, l’escarni, el dicteri... la burla per la burla (amb la suposada justificació d’una audiència complaguda), hom contempla, atònit, l’esbroncada que en el mateix inici del concert de comiat del cantant, es produeix contra aquell que personalitza, ara, la presidència de la primera institució del país, i se suposa que l’esbroncada no ve pas perquè es tracti d’una persona distingida per cap fervor anticatalanista, cosa que significaria que tants i tants catalans són també anticatalans, donat que aquesta persona és president amb el vistiplau de molts d’ells. Aleshores, per què ho fan? I ben segur que poden i han de fer-ho de manera radical quan n’hi hagi l’oportunitat i la necessitat, al carrer, als fòrums polítics, a la premsa, a..., n’era, però allà, l’ocasió i l’oportunitat? N’era la circumstància adient, quan el que tenia lloc, allà, era un acte de declaració política veritable i insondable a distància sideral de l’esquifida circumscripció mental de càrrecs i partits polítics? Era possible de blasmar, en aquella oportunitat, un polític concret sense esquitxar de manera irresponsable la institució que aquest mateix polític personifica?

Vergonya, en definitiva, per apreciar l’obstinació patològica, recurrent, que desgavella i desorienta, en voler fer passar per convenients i indicades coses d’una suposada normalitat en un context d’anormalitat crònica. 

Llach no es mereixia un entorn delirant com aquest. Tant de bo ho tornés a provar tot de cap i de nou.

En acabar el programa, es tornà irrenunciable una infusió digestiva (cava? Seria impossible).

                                                           24.02.08

La gràcia no és fer el que saps, sinó saber el que fas. O també: no fer el que penses, sinó pensar el que fas. O també, finalment, allò ja hem expressat més amunt: no dir el que penses, sinó pensar el que dius.

                                                           17.08.11

Una bella utopia: que tots els pobles de la Terra tinguin una part del pastís de la riquesa que la humanitat produeix. Potser no la mateixa part, però com a mínim, una part: sanitat, educació, alimentació, habitatge, cultura i consum.

No n’hi ha prou amb això, però no hi ha cap altre camí cap a la pau mundial.

                                                           18.08.11

Hom atribueix la crisi econòmica que estem patint, el 2011, a l’endeutament desmesurat d’empreses i particulars. La solució sembla raonable: moderar l’endeutament, actuar d’acord amb les disponibilitats econòmiques, no estirar més el braç que la màniga... Però hom no s’adona que l’endeutament desmesurat no és altra cosa que una exigència del mateix capitalisme financer. Posar mesura i control a aquest endeutament implica posar limitacions al consum. Cosa que voldria dir ralentir o aturar el creixement econòmic. El sistema econòmic no s’ho pot permetre. A menys que la transformació del sistema i de la mentalitat que l’engreixa es plantegi com una alternativa real.

                                                           20.08.11

La visita del Papa a Madrid, aquests dies, ha estat contestada per una quantitat respectable de jovent madrileny i espanyol.

El cristianisme catolicoromà, més que cap altra secta religiosa, gira de manera obsessiva al voltant del símbols: confon els símbols amb la vida de la qual aquest símbols són expressió, que no manifestació real.

El cristianisme, com les altres religions són una manifestació d’espiritualitat, encara que, una espiritualitat rudimentària: on manin els valors morals del respecte, de la justícia, l’estimació, el deure, l’educació i el coneixement..., les creences religioses hi són sobreres (cosa que no vol dir que calgui reprimir-les o prohibir-les).

El progrés del coneixement és l’alternativa a les creences religioses. La religió també emergí impulsada per la necessitat de trobar explicacions (igual que el coneixement), però pel camí se li barrejaren fatalment la ignorància, la superstició, l’afany de poder i riquesa, la intolerància, guerres i genocidis en nom dels dogmes..., cosa que la religió comparteix també amb costums i tradicions de tants pobles de la Terra.

Jueus, cristians, musulmans... quantes vegades no han recorregut al llarg de la història a la violència per imposar llurs creences, amb sectes i més sectes dins el seu dogma: saduceus, fariseus, essenis, ortodoxos, catòlics, protestants, sunites, xiites... Això sol ja fa pensar que tots ells deuen tenir alguna cosa mal plantejada.

La Il·lustració va ser un pas per posar la religió al seu lloc, però el camí encara és llarg.

                                                           20.08.11

Des del compromís de Casp fins a avui dia, si alguna cosa ha posat de manifest el poble català és la seva manca de consciència nacional i de consciència lingüística, mancances que ha compensat per una vocació de tocar sempre de peus a terra (benestar material): si aquelles dues consciències interfereixen en aquesta vocació, cal deixar que s’esbravin.

                                                           20.08.11

La política de l’Atenes del segle V i IV aC. És un veritable tràiler de la història de la política del món europeu i occidental: totes les misèries i grandeses humanes i socials s’hi feren presents.

                                                           22.08.11

L’ésser humà és l’única criatura natural que ha evolucionat cap a l’afebliment de la seva capacitat d’adaptació biològica al medi. El resultat ha estat l’aparició de la intel·ligència humana. Aquesta intel·ligència ha obert dues dinàmiques amb un final futur impossible de preveure: el coneixement de l’univers (el coneixement de tot) i la creació d’un espai reservat a la condició humana.

Tot això fou iniciat en el moment de la creació de la primera eina: el món que la tècnica i la tecnologia fan possible. Un món no natural, creat per una criatura natural: una bombolla, l’interior de la qual esdevé l’hàbitat humà.    

24.08.11

Un axioma socràtic: ser ignorant no és no saber coses, sinó creure que hom sap coses.

                                                           31.08.11

La política del “peix al cove” és una dinàmica realista que empren tots els partits polítics que tenen expectatives d’ocupar cotes més altes o més baixes de poder. De fet, en el fons, la política del “peix al cove” acaba traduint-se en el principi  política sempre vigent de: que paguin els més pobres i hi guanyin els més rics.

Un representant rellevant a Catalunya d’aquest realisme voraç és Convergència i Unió, tot i que el PSC no queda pas curt: suprimir o retallar el màxim l’impost de successions i suprimir o retallar el màxim la renda mínima d’inserció (p.i.r.m.i.) a les persones a la ratlla de la indigència, que el pobres són uns estafadors, els rics, en canvi necessiten tota mena d’ajut.

I és que el dogma evangèlic és irrenunciable tant per a les dretes com per a les esquerres: doneu al Cèsar el que és del Cèsar, a Déu el que és de Déu. Però té dret el Cèsar de tenir allò que té? Els demòcratacristians  no han brillat mai, precisament, pel seu sentit de justícia social, els socialistes... ja es va veient.  

                                                           01.09.11

A Portugal s’hi han atrevit: rebaixen les rendes a funcionaris, però, a canvi, augmenten els impostos a les rendes més altes i graven amb un impost del 2% les empreses que tenen un nivell de facturació alt (a partir d’un  determinat volum). Aquest és un dels paper que tot Estat hauria d’assumir per tal de fer possible l’estat del benestar. Ara quines conseqüències tindran aquestes mesures sobre l’economia i el món empresarial portuguesos?

                                                           01.09.11

Una diferència entre la gent de dretes i la gent d’esquerres, per dir-ho en termes cinematògrafics: els bons i els dolents no són els mateixos per als uns i per als altres.

05.09.11

La llengua vehicular del món de l’ensenyament ja no pot ser només la llengua pròpia de Catalunya. El tribunal superior de Catalunya sentencia i insta, oficialment, a compartir aquest estatus de la llengua catalana amb la llengua espanyola. Des d’Espanya hom sempre ha procurat que a Catalunya hi hagués justícia, igualtat i respecte per l’altre. Es veu que Espanya pot ensenyar molt d’això a Catalunya. Però mirat des d’aquí, amb estat de dret o estat de fet, amb Estatut o sense, amb Constitució o sense, amb abundància o amb crisi, la llengua catalana, la realitat catalana no pot mai anar al davant. Ni a casa seva.

                                                           06.09.11

Aquest any, el desembre, s’acomplirà el centenari de la mort de Joan Maragall. Bona part del que Maragall va dir de la relació Catalunya-Espanya pot mantenir-se de manera vigent avui mateix. Però Maragall parlava per a una base demogràfica catalana de Catalunya. Avui la base demogràfica catalana no representa el mateix percentatge sobre la població de Catalunya que representava a inicis de segle XX. Perquè viure a Catalunya i ser català és el mateix?

                                                           08.09.11

Avui el Parlament de Catalunya ha concedit la Medalla d’Honor del Parlament a Josep Guardiola, tècnic del Barça. “per raó de la seva trajectòria com esportista d’elit, pels èxits aconseguits en la seva etapa d’entrenador, per la projecció d’una Catalunya culta, cívica, oberta...etc., etc.,”

Hi ha, doncs, tota una sèrie de motius fonaments per guardonar en Pep. Se’ls mereix. Però cal tenir en compte (que tot i que la ciutadania té veritable passió per les caricatures) que portar un equip de futbol a l’èxit no arriba ni a caricatura de portar un país a l’èxit. 

Llàstima que darrera d’aquesta concessió de guardó hi hagi només el virtuosisme d’aconseguir que onze jugadors xutin amb èxit la pilota.

                                                           11.09.11

Quan estàs bé amb tu mateix, estàs bé amb tothom. Potser sí. Però a la inversa no és també veritat?

                                                           18.09.11

Al Museu d’Art Modern de Ceret, al dia d’avui, fan visites guiades en espanyol i en francès, però no en català. Una drama ineluctable per a una llengua amb base demogràfica migrada, al mig de dues llengües d’abast gegantí.

17 hipòtesis cosmològiques sobre la música.

1.     La música és una activitat que consisteix a ordenar sons seguint determinats patrons.

2.     Com a activitat humana, la música té molts usos o aplicacions. 

3.     la musicalitat humana segueix seqüències biològiques i socials (culturals), però la música (els objectes musicals) no es redueix a aquestes seqüències.

4.     a tota música li és necessària una tècnica, emocions i conceptes a expressar o comunicar, que constitueixen el contingut no material de la música. Però la música no es limita a aquest contingut.

5.     la música té un valor intrínsec, introduït no per l’intèrpret, sinó expressat per mitjà del compositor.

6.     la música produeix bellesa, però usada només com a mitjà no com a fi en si mateix, per expressar la realitat o la veritat del domini còsmic.

7.     l’execució de l’intèrpret afegeix o no afegeix emocions, idees o continguts a una obra musical, però no li augmenta ni li disminueix categoria còsmica.

8.     la música té:

a.     un contingut i una forma materials específics. El contingut és bàsicament el seguit de sons organitzats com a melodia, monofònica o polifònica. La forma és l’embolcall harmònic, l’estil i l’execució.

b.     un contingut i una forma no materials, compartit per totes les altres arts i per algunes altres formes d’activitat. 

c.     La forma o estil és necessari per a la música, però no n’és condició suficient 

9.     la música no es limita al contingut, la música no es limita a l’estil, sinó que inclou ambdues coses juntes.

a.      Donar més importància a una mostra incapacitat per crear o entendre l’altra

10.  hi ha compositors que:

a.      no arriben al domini còsmic

b.     S’hi queden a les portes

c.     N’ultrapassen les portes

11.  hi ha intèrprets que:

a.     no arriben al domini còsmic

b.     obren les portes d’aquest domini.

12.  allò que hi ha darrera de les portes no és música, sinó la pura realitat, àmbit comú a totes les arts

13.  quan la música obre la dimensió còsmica, el compositor, l’intèrpret i l’oient esdevenen companys de joc.

14.  els límits entre la música i el simple so són amples i difusos.

15.  allò que fa de la música porta còsmica no es pot mostrar ni ensenyar, ni definir.

16.  tots els tipus de música inclouen emocions, idees, intencions i finalitats, que el compositor hi diposita i que l’intèrpret pot variar intensificant-les, disminuint-les o canviant-les. La creativitat de l’intèrpret es limita a això.

17.  la música aporta categoria còsmica, que es pot revelar com experiència cognoscitiva, presa de consciència o esclat de lucidesa, clarividència o comprensió i, al mateix temps, com a experiència estètica (ambdues experiències són components de la dimensió universal o enigma còsmic). 

METAFÍSICA de carrer 

Presentació: què és Metafísica de carrer?

La metafísica és una cosa a la qual, sabent-ho o no, s’hi dedica i s’hi ha dedicat molta gent, avui i sempre. Va molt lligada amb el fet de saber o de voler saber coses, amb el coneixement de la realitat: la meva pròpia realitat i la realitat de qualsevol cosa o individu que se’m posi davant dels ulls: Què hi fem en aquest món? Per què les coses són com són i no podrien ser d’altra manera? En el món hi ha una realitat sola o n’hi ha més d’una (p.e. realitat física, espiritual...)? Què fa que els humans tinguem capacitat mental i els altres animals no? O també en tenen ells? Què ho fa que odiem i estimem?Què és l’univers?Què és una bona educació?Per què hi ha tantes llengües al món?Quina diferència hi ha entre música i simple so?Per què en tantes cultures hi ha idees sobre un o uns éssers superiors, déus? Per què no sabem viure sense lleis? Per què el poder i el diner condicionen tant la conducta humana?...

Quan J.V. Foix diu: m’exalta el nou i m’enamora el vell, no posa en aquest vers cap  vel·leïtat de coneixement (un propòsit cognoscitiu, per dir-ho de manera una mica acadèmica). El poeta hi expressa, només, allò que li fa sentir, pensar, decidir, estimar, odiar... la realitat que l’envolta. Però aquí, no hi ha res de metafísic. Hi ha pura i simple poesia.

Malgrat tot, si ho miréssim amb lupa de molts d’augments, també veuríem que en aquest vers s’hi pressuposa, un coneixement: el d’aquelles coses que el poeta qualifiqui com a noves i com a velles. Ara, la intenció primera del poeta, en escriure aquest vers, no és la d’expressar o formular què sap o què no sap, sinó, més aviat servir-se’n d’això per tal de manifestar alguna cosa que li ve de gust de manifestar.

En canvi, quan Antoni Tàpies, manifesta en la inauguració del filferro recargolat sobre la seva Fundació, al carrer d’Aragó de Barcelona, que l’important no és saber si allò és o no és una obra d’art, sinó que l’important de veritat és que hom parli d’un, està fent una afirmació farcida de metafísica: l’important en la vida és que parlin d’un. L’artista manifesta, sense empatx de cap mena, un coneixement, un saber: el coneixement de la importància, per a la pròpia vida, de certes coses que un pot fer o que li poden passar (que es parli d’ell, per exemple).

Tot això que, fins aquí, portem d’escrit i llegit és, també, metafísica. Es tracta, però, d’una metafísica més recargolada que el filferro de la fundació Tàpies, perquè caldria saber què és, precisament, la metafísica. 

I és que la història europea, per exemple, està amarada de metafísica. Els europeus (els centreeuropeus de manera pregona) som, sobretot metafísics. Ho som molt més que els americans, els africans, els australasians..., que els asiàtics, ja no m’atreviria a dir-ho tan fort. Els europeus també som altres coses, és veritat. Per exemple, hem estat (ho som, encara?) capaços de produir en sis anys, la mort de 62 milions d’éssers humans (segons estadístiques de la 2ª guerra mundial), el 90% dels quals foren precisament europeus (incloent en aquest percentatge la Rússia occidental), amb un petit percentatge que vam reservar per a habitants d’altres parts del món (no fos que algú ens tractés, a sobre, d’egoistes i acaparadors). No tothom pot presumir de tant.

Deixant a part aquesta folgada habilitat nostra, i tornant a la metafísica: la metafísica es pot exercir, tombat al sofà de casa, menjant un gelat de tres gustos, passejant-se pel rompent de qualsevol platja, tancat en un despatx, sortint del cinema, escoltant música roquera, vibrant amb una polonesa chopiniana, assaborint un plat combinat vegetarià, essent víctima d’un atracament, assistint a un accidentat a la carretera, assegut a la tassa de l’inodor, llegint Francesc d’Eiximenis, Aristòtil, Heidegger, especulant si la monarquia espanyola és un fet legítim o no, o gaudint del fulletó del programa polític dels sociates o de CiU o de..., en acabar un match Barça-Madrid, o, per tancar una llista que seria infinita, davant del naixement d’un fill imprevist o de la mort d’una mare odiada... o estimada.

Si n’és d’operativa i productiva la metafísica.

Però, el drama de la metafísica li ha vingut del fet de l’exigència (no per part de tothom, és veritat) o de la pretensió d’infal·libilitat, que ha volgut sovint exhibir. Hom ha volgut identificar, prou sovint,  metafísica amb coneixement, un coneixement sòlid, segur, cert.

I és tot un drama, perquè, a l’hora de la veritat, resulta moltes vegades que d’allò que creiem saber o conèixer, no sempre en resulta ser un coneixement cert. I això no tothom ho digereix de manera fàcil.

La metafísica s’ha ubicat moltes vegades, al llarg de la Història, en aquest conflicte. Per això hi ha hagut gent expeditiva que ha cregut que la metafísica és només un fer volar coloms, un intent de fer un sot a l’aigua, marejar la perdiu, caminar darrere de la pastanaga penjada davant del morro... en definitiva, que es tracta d’una cosa que no arriba a tenir cap valor per al coneixement, una acció de resultats intangibles que no permeten mai precisar-ne la certesa o falsedat. I, per això acaba essent vista, sovint, com un total i absolut non-sense. Un esforç enganyador, improductiu i, encara sovint, inflat d’absolutisme intel·lectual, cofoisme i... cretinisme... que ens fa, a l’hora de la veritat, més ximples que savis. Si encara servís per fer-nos més rics que savis... encara podria passar. Però aquesta situació, pobreta, tampoc no s’acompleix amb la metafísica.

Doncs, què en podem fer de la metafísica?

Perquè, llegint Foix o Salvat, contemplant Tàpies o Dalí tampoc no ens en fem gens, de savis, però si més no, no anem enganyats, ni perseguim cap coneixement infal·lible. Notem que les accions d’aquestes personalitats ens agraden o no, que ens ho fan passar bé o malament, que  ens produeixen complaença o incomoditat..., però ningú no atabala ningú exigint seguretat en allò que notem, en allò que experimentem, allò que diem, allò que ens satisfà o allò que ens desplau.

Nogensmenys, si hi ha algú que es reconegués incapaç de dominar un irrenunciable deliri metafísic, podria provar de plantejar les coses de tota una altra manera. Perquè és innegable que quan busquem explicació, raó o fonament d’allò que mirem, d’allò que ens passa, d’allò que experimentem, d’allò que ens envolta, d’allò que sentim..., recerca, interrogació pròpia d’humans, ens estem emplaçant, de manera inexorable, en el cancell del solemne domini de la metafísica. Hi entrem o no?

És clar que davant de moltes d’aquestes situacions, i d’altres de diverses, no només la metafísica té respostes a punt. També en té, per exemple, la ciència. També en té la tradició i el costum (que sovint són tant o més metafísiques que la metafísica de despatx universitari). La ciència, per exemple, proclamem-ho sense embuts, ha estat sempre (i ho serà?) el botxí acarnissat de la metafísica. La ciència ha acabat (de fet, no ha acabat encara) fent arrenglerar la metafísica, assignant-li uns límits estrictes en la geografia mental, dins dels quals se li permet d’anar fent discretament la seva.

La ciència té sempre a punt una arma irreductible: com és verifica, com es demostra, com es contrasta una afirmació metafísica? Si la metafísica no pot contestar la pregunta (cosa que passa sovint), aleshores ha d’acotar el cap, decebuda, impotent: i és que així no es pot jugar. Sembla que en aquests termes, la ciència té sempre, les de guanyar. 

És innegable que quan consultem un metge per conèixer la raó d’una dolença i per saber quin tractament caldria seguir i quines pautes ens convé adoptar per tal de resoldre la qüestió que afecta la nostra salut, volem solucions i respostes que vinguin garantides per alguna mena de contrastació: investigació, experiments, tassa d’èxit prou elevada...  Però,en canvi, quan ens convé, per exemple, proporcionar un consell a algun adolescent i li diem coses com: els diners no són allò més important en el món, o el millor és tenir un bona professió, o porta la veritat sempre per davant, o no perdis el temps, o sigues responsable o tingues seny... resulta que aquestes afirmacions de contrastació impossible són expressades com a cosa indubtable o vertadera, com veritats irrebatibles, i a prova de foc i d’error.

En definitiva, ja es va veient que el problema de la metafísica, més proper o més llunyà, és el de la veritat (o de la seva mancança). Problema que no té res de banal, altra cosa és que sigui resoluble, superable.

No hi hauria manera, doncs, de fer que les exigències envers la metafísica fossin semblants a les que hom es planteja quan contemplem un Tàpies, un Dalí, en l’audició de Chopin, de Springsteeng, llegint Carner, Foix, Porcel o Monzó , o mirant La mòmia?

El cervell positivista contestarà, de seguida, que no. Perquè ni Tàpies, ni Dalí, ni... no volen perseguir, ni trobar, ni oferir cap mena de veritat universal i, a més, per tal que tot quedi ben reblat, hi afegirà: d’allò que no es pot parlar, val més guardar-ne silenci.

És que, si no podem contenir les ínfules de la metafísica a un nivell semblant al de les modestes aspiracions de les manifestacions artístiques, per exemple, aleshores la metafísica se’ns converteix en un immens territori poblat d’éssers inabastables, fantasmagòrics, que estimulen tota mena d’excessos intel·lectuals i que propulsen la capacitat de raonament cap a cotes estratosfèriques, amb oblit total de la realitat física i mental humana. I això passa, justament, quan adherim a la metafísica l’exigència d’una veritat objectiva de validesa universal.

Però què passaria si neguéssim expressament aquesta voluntat d’adherir la veritat absoluta a l’especulació metafísica i, en canvi, l’entenguéssim només com un joc? Un joc autènticament humà, com el que fan tants artistes, en què a llur obra li resulta del tot estranya qualsevol mena d’ínfula de veritat absoluta i universal. Un joc en què les afirmacions, les indagacions, les especulacions busquessin només compartir complicitats personals davant del món, davant de la vida, davant de la realitat tota. I que en aquesta complicitat de compartir vivències, experiències i sentències hi hagués, de manera permanent, un flux, influx i reflux d’informació entre uns i altres. Una informació sorgida del corrent vital que, sota la pressió d’altres corrents paral·lels, divergents, convergents, oposats..., fos capaç d’anar ajustant de manera progressiva, irrenunciable i sincera, les seves pròpies propostes. Una metafísica així, seria, potser, exhalació legítima, pròpia i natural d’éssers vius, de l’ésser humà, d’un ésser viu, d’una vida a la qual, en llur desplegament i avenç, qualsevol rumb li resulta possible i factible.

Una metafísica així, podria i hauria de ser una mica casolana, d’un rigor, si es vol, condescendent, assossegat.., humil. Per què no?

Una metafísica que no parli mai ex càtedra ni persegueixi veritats absolutes ni universals, sinó que expressi només la placidesa de contemplar el món i acaronar-lo amb raons i explicacions que s’abracen entre elles, i dansen al compàs d’una música còsmica.

Amb una metafísica així, de límits esponjosos, amanida amb una certa innocència, podríem especular no només sobre l’origen de l’univers, la seva causa o sobre què és l’home, sinó també sobre la nostra realitat psicològica, la nostra realitat política, l’art, el tarannà humà, el bé i el mal, l’amistat i l’odi, la guerra i la pau... Temes, alguns d’aquests, que no han estat tradicionalment assignats a la metafísica, però que també ens ajuden a passar l’estona especulant, sense la urgència de la veritat absoluta, però amb la consistència ferma del desplegament de la nostra individualitat, del nostre aprenentatge personal, increpant, assimilant i compartint amb tothom qui vulgui, el nostres passos, la nostra presència, la nostra existència, tenint sempre a mà la rectificació i les disculpes i l’agraïment..., tal com ho faria una metafísica reconeguda com incerta, però plausible, tenaç però discreta i modesta, esdevindria la petja del nostre propi i personal caminar.

En les pàgines que venen a continuació no hi ha cap voluntat ni pretensió d’originalitat. Totes les argumentacions que hi apareixen recullen discursos de molts autors, la citació dels quals es tornaria feixuga, per inacabable. Per això el lector no hi trobarà citacions, ni recull bibliogràfic. Perquè una metafísica de carrer no es pot pas tractar d’un discurs especialitzat, encara que si aquest discurs el llegís un especialista, científic, filòsof... hi detectaria de seguida i amb molta facilitat el rastre d’aquests autors. El teló de fons dels capítols que segueixen s’identifiquen amb propostes de Stefen Hawkins, Plató, Ludwig Wittgenstein, Lévi-Strauss, Thomas Hobbes, René Descartes, Bertrand Russell, David Hume, Immanuel Kant, Noam Chomsky, Karl Poper, Benjamin Libet, Albert Einstein, Daniel Dennet, i tot un seguit d’autors i personalitats responsables de l’estat actual de la nostra manera de pensar sobre el món i sobre nosaltres mateixos. 

1. El cosmos

“... and if your head explodes with dark forebodings too, I’ll see you on the dark side of the moon”. 

El 1973 la banda rocksimfònica Pink Floyd trasbalsava el  món de la música popular amb un disc The dark side of the moon que obria perspectives artístiques originals del tot. El disc, amb referències a la realitat còsmica, en concret a la lluna, il·lustrava aspectes de la mentalitat humana que preocupaven: la mort, la bogeria, els diners...

El 1986 Lluís Llach cantava a Astres les vivències i la visió de la situació humana, també la mort... i la vida. En època il·lustrada Wolfgang A. Mozart posava l’alegria i l’esperança en la seva simfonia 41, Júpiter.

I per no haver d’anar tan lluny (o, potser encara més, ves-ho a saber. Només en Joan Amades ho podria dir, de cert) rondalles i cançons populars: La lluna, la pruna... o Sol solet... busquen, també, la manera, en el món astronòmic, de donar suport a pensades i dites de caràcter popular, ètnic i folklòric.

Però, de fet, la realitat inabastable del cosmos no només ha interessat a músics i poetes, ni només a la cosmologia científica o a l’especulativa, a l’astrologia, als enigmàtics caldeus i egipcis o a quatre savis comptats amb els dits d’una sola mà que trastocaren l’Escolàstica, als inicis de la Modernitat.

El tema té una considerable incidència a nivell popular, amb persones que amb realisme abrandat proclamen que és molt difícil d’acceptar que hi hagi vida com en la Terra en altres móns. També hi ha aquells disposats a admetre la possibilitats de móns semblants al nostre amb formes vives semblants o equivalents a la nostra. El tema, entre crèdules derivacions cap a suposades troballes realitzades per la Nasa i la incredulitat i poca credibilitat de qualsevol tipus d’informació per part d’altres, ha quedat més o menys emplaçat,a nivell popular, en un empat inevitable

Però sí que és veritat que l’univers, el cosmos, és un gran misteri, un dels majors misteris que pugui haver-hi. Un misteri que ha fet rodar al cap a tothom qui ha volgut acostar-s’hi

Si observem, una nit, la celístia encesa i el cel profund nocturn, no podem evitar de sentir un balandreig espiritual i biològic alhora, que engruna i desactiva moltes de les nostres preocupacions habituals i diàries. Perquè, ben mirat, és un misteri atractiu, engrescador i ensems paorós: comença immediatament a un dit més amunt del nostre cap. 

Els nostres conceptes s’hi desfan com un terròs de sucre deixat dins d’un got d’aigua: té límit l’univers?, si el té, què pot haver-hi a l’altra banda del límit? Allò que podria haver-hi a l’altra banda ja no seria univers?, doncs què seria?

Si l’univers, com plantegen alguns cosmòlegs actuals, és, de fet, espai en expansió, a través d’on s’està expandit?, a través d’un altre espai? Però, aleshores, quina distinció hi hauria entre un espai i un altre?

L’inici de l’univers, el seu inici, la seva dinàmica, el seu final..., és un tema cent per cent metafísic. S’hi presta tant, a la metafísica, que quan la ciència, impertinent, començà a mostrar-hi interès, ara fa mitja dotzena de segles, alguns metafísics i inquisidors delirants, per gelosia i rabieta, començaren a fer rodar caps i a encendre fogueres per rostir-hi carn humana, envoltant d’infern roent tot aquell que tenia, precisament, el cap als cels.

El Big bang. Diuen que és l’origen de l’univers, l’explosió d’alguna cosa. Però, aleshores, abans de l’explosió, ja hi havia alguna cosa que, justament, va explosionar? Perquè resulta que, segons la nostra lògica més elemental, del no res no en pot sortir res, ni tan sols una explosió, se suposa. Si amb el Big bang s’inicia l’univers, què podia haver-hi abans del Big bang, que el fes possible? Alguns diuen energia, altres matèria i energia..., però tot això no hauria de ser considerat, ja, univers? I si tot això fos ja univers, d’on hauria sorgit?, d’una Gran Explosió anterior? I, doncs, el primer de tots els bigbangs com es produí?

Dalí, afirmà, una vegada, en els seus escrits de joventut, que la vida no és altra cosa que esperit i poesia. L’autor de La persistència de la memòria no parlava de l’univers, del cosmos, sinó de la vida, que és una qüestió diferent. Però la vida (en parlarem d’ella més endavant) té alguna relació amb l’univers? La vida apareix en l’univers o, per dir-ho de manera daliniana, és la vida allò que fa possible l’univers?

I una altra qüestió, suposant que poguéssim arribar a cap veritat indubtable i ferma sobre l’origen, la situació actual o la fi de l’univers, canviari això la nostra vida? La meva professió, la meva manera de menjar i beure, la meva manera de gaudir o de patir, la meva manera de parlar o callar, la meva manera d’entendre la vida i les coses que en ella succeeixen, canviarien, totes aquestes coses, molt o gens?

Segurament que a l’hora de triar entre un renault o un seat, o entre sortir a sopar o anar al cinema... i coses per l’estil, el coneixement d’alguna cosa important de l’univers no ens afectaria gens. Però tenir la convicció que l’univers actual pugui resultar ser un moment simple i concret d’una infinita successió de contraccions i expansions del cosmos, per exemple, ja sigui idea certa o no, no em pot resultar del tot tan indiferent a l’hora de proposar-me certs objectius en la meva vida, tenint en compte que aquesta resulta ser només un fragment inapreciable, un granet de sorra misèrrim, de la història desorbitada de l’univers. Si resulta, encara que aquesta història tingués un caràcter cíclic, per repetició de bigbangs i bigcrunchs, afectaria també aquest caràcter cíclic la pròpia vida que s’hi desplega en cada nova expansió? Fins a quin punt tot allò que trio i tot allò que rebutjo, dia a dia, queda explicat justament pel meu desconeixement de què passa en el conjunt de l’univers?

Uns quants mil·lennis enrere hi hagué gent que trobava imprescindible d’acomodar la vida personal al coneixement de les lleis que governen el cosmos o a la naturalesa. Deu haver-hi algú, encara, que pensi així?

L’astrologia també ha intentat trobar algunes respostes a l’enigma de la nostra relació personal amb el cosmos, de fet, amb el cosmos més aviat immediat. Però li ha passat com a la metafísica: que la ciència físicoastronòmica li ha anat escurant credibilitat, i, a més, la seva evolució i progrés han resultat insignificants, si és que els ha tingut, comparats amb els de la ciència.

L’univers, el cosmos, a més, es guia per unes lleis inalterables, que els humans li anem, poc a poc, descobrint i ventilant: lleis físiques, químiques, biològiques. Però, potser, ara ja, el propòsit no és tant d’acomodar-se a l’univers, com que aquest se’ns adapti a nosaltres. Cosa que, per principi, sembla una aspiració desorbitada i impossible. L’escalfament del planeta, la desaparició d’espècies i la contaminació global, amb les conseqüències funestes que totes aquestes malvestats han d’ocasionar, palesen aquesta impossibilitat.

Fet i debatut, l’univers és, juntament amb la vida, l’enigma més alt i, alhora, pregon que tenim. Però, ben mirat, en el nostre caminar efímer per aquesta desmesurada realitat, què hi ha, de fet, que no resulti enigmàtic? El teló de fons de tots els petits enigmes que ens amaren en resulta ser això que podem contemplar en aixecar el cap cel enllà. I és que com a teló de fons, il·lustra tan bé les nostres cavil·lacions. Si no, que ho preguntin a l’Stanley Kubrick i a la seva cèlebre Odissea, a l’Stephen Hawkings, que estudiant els cosmos i les seves lleis creu que algun dia hem d’arribar a descobrir el pensament de Déu. O al mateix George Lucas, amb La Guerra de les Galàxies, versió banal i lúdica, de l’enigma suprem.

Quan Neil Armstrong, el juliol de 1969, trepitjà la lluna, a la terra,  feia un parell d’anys que John Lennon  havia cantat davant de 400 milions d’espectadors de televisió all you need is love, mentre la subcultura del make love, not war començava a fondre’s. Però tot formava part d’un gran salt per a la humanitat amb projecció còsmica. La lluna era, i és, el primer graó de l’escala còsmica, el missatge de Lennon, molt més antic que el propi músic, ha estat considerat per molts la raó i la saba que propulsen i acompanyen el fet de pujar i baixar l’escala. Qui sap si serà convenient de tenir-lo ben en compte en moure’s pel buit còsmic.

2. Coneixement i Univers

És de domini general la convicció que  a mesura que augmenta el nostre coneixement de la realitat, més augmenta també la constatació que aquest coneixement resulta insignificant en relació amb el decobriment de la ignorància que acumulem.

Al llarg del segle XX hi ha hagut intents sincers per admetre sense reserves la presència indeclinable d’aquesta ignorància: la teoria del caos, el principi d’incertesa... i altres formulacions per l’estil han volgut manifestar i afrontar obertament la realitat d’aquesta insuficiència del coneixement. I en fer-ho, han acabat posant en qüestió principis del coneixement que, formulats d’una manera o altra, havien guiat tot procés de coneixement des dels seus inicis. Principis que, de tan ben assumits, havien acabat formant part, fins i tot, del sentit comú, tant del món científic com del món de la qüotidianitat. 

Un d’aquests principis d’assumpció universal fou l’anomenat principi de raó suficient. Es tracta d’un enunciat que va rebre la seva formulació acadèmica i definitiva per obra de Gottfried Leibniz, un pensador del segle XVII-XVIII. Aquest principi, allò que ve a dir és que tot té una raó de ser, tot allò que existeix o es produeix té alguna causa que fa possible la seva existència o producció.

Però Niels Bohr, per exemple, un dels més brillants investigadors de l’estructura de l’àtom i de la mecànica quàntica, el 1913 va deixar establert que el comportament de les partícules atòmiques: protons, neutrons i electrons, no queda explicat per les lleis que governen el cosmos. La de gravitació universal i la llei de conservació d’energia, per exemple, no funcionen a l’hora d’explicar el món atòmic (ni el subatòmic). Isaac Newton i el propi Albert Einstein han de sortir de puntetes i amb el cap cot de l’àmbit atòmic, perquè allò observat en aquest àmbit no sembla possible d’assignar-ho o atribuir-ho a cap raó o causa que en pogués ser responsable. La dinàmica de les estrelles, planetes, galàxies i tota mena de astres funciona gràcies a unes determinades lleis que fins a ara han semblat incontrovertides, la seva màxima expressió es troba en la famosa equació d’Einstein, deduccions de la qual atorguen un abast universal i incontestable a principis com el de raó suficient. Un principi tan ferm com aquest permeté suposar i dir al mateix Einstein que Déu no jugava a daus amb l’univers, en el sentit que l’atzar, l’espontaneïtat no poden tenir lloc a l’univers i que tot, en aquest univers, té la seva raó de ser, expressada en lleis, com ara la de la Teoria General de la Relativitat. Però tot aquest plantejament s’ensorra en el microcosmos atòmic.

Segons la gran fòrmula einsteniana, per exemple, no hi cap cos, gros o petit, que pugui arribar a moure’s a major velocitat que la llum. Però els fotons i altres partícules subatòmiques es produeix entre ells influències instantànies malgrat que estiguin separats billions de quilòmetres. És clar que hom podria objectar que aquestes partícules tenen massa 0, cosa que les permet viatjar a velocitat de la llum, i que aquí es tracta d’una mena d’informació recíproca que una partícula fa arribar a alguna altra. Però a través de quin medi es fa això, a través del qual es pot transmetre quelcom a velocitat superior a la de la llum?

El comportament impredictible dels electrons, a més, i les òrbites que segueixen al voltant del nucli de l’àtom, insinuà que la matèria podia arribar a l’existència sorgint del no-res absolut (i per tant sense cap raó suficient, sempre i quan el no-res s’interpreti de la manera més crua i literal: el no res no és res i, per tant, no pot ser ni contenir cap mena de realitat que pugui actuar de causa per a l’aparició de la matèria o de l’energia). El pas d’energia a matèria i a la inversa, en el nostre univers, pot ser explicat per moltes lleis físiques, però en termes globals en l’inici de la Gran Explosió, en un moment on encara no existeix l’espai ni el temps, no sembla que hom pugui mantenir cap principi pel qual es produeixi aquella gran inflació, especialment tenint en compte que les lleis del nostre univers, que regulen les raons, les causes, els efectes i conseqüències dels fenòmens que a continuació s’havien d’anar proguint, s’iniciaren amb i a partir de tal explosió.

Aquestes i moltes altres qüestions irresolubles, varen llançar un dia Albert Einstein a la recerca d’una llei o una teoria unificada que unís i expliqués el comportament tant del món atòmic i subatòmic com de l’univers macrocòsmic. Aquesta nova teoria hauria de corroborar la validesa absoluta de principis com el de raó suficient, però Einstein no ho aconseguí i, de moment ningú no ho ha aconseguit tampoc.

Aquest interrogant no queda circumscrit tan sols en l’àmbit físic de l’Univers, perquè si ens plantegem l’aparició de la vida en aquest univers físic, les preguntes encara resulten més desconcertants. Sembla que la presència de certs elements físics en les mol·lècules fan possible que tals mol·lècules, en un moment determinat, siguin capaces de realitzar algunes funcions, és a dir, que es tornin vives. Ara, aquests elements, com el carboni, són raó suficient per a la vida? Explica el carboni, ell i altres bioelements, per quina raó una mol·lècula inerta esdevé, de cop, una cosa viva?

Els éssers vius són éssers que pertanyen al món físic, però la vida que ells manifesten com cal considerar-la? És només resultat de la realitat física d’aquestes mol·lècules, un producte, una propietat de la seva condició física? O cal considerar les funcions  de la mol·lecula orgànica com resultat de la presència de vida en l’Univers? Però, aleshores hauríem de considerar també la vida com un element més de l’Univers, al costat dels altres elements que es manifesten com a matèria i com a energia. Seria la vida, aleshores un element més en la realitat física de l’Univers? I fins a quin punt aquest altre element hauria de ser considerat propi de la dimensió física de l’Univers? Caldria parlar, doncs, aleshores, d’una altra dimensió?

Si l’Univers i el seu procés d’expansió, d’acord amb la teoria de Edwin Hubble, conclou la dissolució final de tota matèria o, de manera contrària, l’Univers inicia un procés de contracció cap a la infinitat petitesa d’una singular unitat primigènia, les funcions vitals que la matèria ha manifestat s’esvairan i, a la fi, desapareixerà també la vida? O bé, no podem interpretar aquests moviments del cosmos, justament, com una propietat, un producte, una funció de la pròpia vida? El cosmos, l’univers tindria, aleshores, la seva raó de ser, la seva explicació, la seva raó suficient en la mateixa vida.

La relació entre els bioelements (carboni, hidrogen, oxigen, nitrogen... ) i la presència de la vida com una mera funció d’aquells és fàcil de dir, però com s’explica aquesta relació tan transcendental? La vida que hi ha en l’Univers és només una propietat dels seus elements, o és també un element més del cosmos? En quina resposta a aquestes dues darrers preguntes posem en l’ordre correcte el carro i l’ase? Qui és raó de qui? 

Ara, malgrat tot i l’exigu que pot resultar el nostre coneixement de l’Univers, no hi ha cap més alternativa. Malgrat el balandreig intel·lectual, el avenços i reculades en aquest coneixement, aquest és l’unic possible davant d’una realitat que sembla que jugui a cuit i amagar amb la necessitat i la tossuderia humana per arribar una visió encertada de l’Univers, ajustada a la veritat de la seva realitat.

Però tot i això, aquest coneixement serveix per explicar i entendre qualsevol àmbit de la realitat del nostre Univers? Aquest coneixement considerat i anomenat empíric, científic (adjectius que volen deixar palesa la voluntat d’un avenç fet a través de contrastacions, corroboracions i refutacions, proves i demostracions) és vàlid i operatiu per a qualsevol interrogant que ens presenti l’Univers? Aquest Univers no és només quantitativament immens i infinit d’acord amb un espai que ocupa i que ell mateix expandeix, sinó que també és divers i multifacètic gràcies a les accions que les seves pròpies criatures poden o saben produir: l’ésser humà pot ser explicat en gran part en termes de matèria i energia, en termes d’àtoms, mol·lècules, òrgans i les seves respectives funcions físicoquímiques. Pot ser explicat en els mateixos termes que qualsevol altra criatura o realitat de l’Univers, perquè, en darrer terme, acompleix de la mateixa manera totes les lleis que es despleguen en l’Univers, i ell mateix n’és un resultat. En aquest context, el principi de raó suficient, la teoria de la Gravitació Universal, la teoria general de la Relativitat, la llei de conservació d’energia... i tantes altres teories i lleis de l’espai còsmic i de l’espai atòmic serveixen, ben segur, per descobrir i explicar la realitat d’aquesta criatura anomenada ésser huma.

Però podem explicar de manera completa, amb aquest coneixement, tot allò que constitueix la realitat humana? L’art, la política, la moral, els codis legislatius, la ciència i la filosofia..., que constitueixen i defineixen allò que és específicament humà, queden explicats per aquelles mateixes lleis i teories que donen compte de la realitat fisíca i química del cosmos?

Si la resposta fos afirmativa tindríem, aleshores, un plantejament que al llarg de la Història ha estat qualificat de reduccionista (reduccionisme materialista). Ara per ara, però, aquest plantejament és més un desig, una mena de prejudici cientifista, que no pas una solució satisfactòria per als interrogants que es plantegen en l’àmbit humà.

De fet, la distància, de moment insalvable, que hem trobat entre la realitat físicoquímica dels cosmos i la presència de realitats vives (fos aquesta presència només una propietat del món físicoquímic o un resultat d’una dimensió diferent de la material), és un distància similar a la que trobem entre les propietats físiques, químiques i elèctriques d’una neurona (una cèl·lula nerviosa, del cervell, per exemple) i coses com la idea, el desig, la necessita de justícia, la composició d’una simfonia, l’amor, l’odi, la poesia, labolició de la pena de mort o qualsevol religió. Tot i que es tracta de quelcom que sense la realitat material de la neurona cap d’aquestes realitzacions no tindria lloc, fent al laboratori una dissecció, una análisi, una prospecció biològica i física de la neurona aquesta idea, desig o voluntat no es veu enlloc. Ni observant una neurona, ni obervant-ne llurs connexions elèctriques o químiques. Per això, el reduccionisme materialista, abans esmentat, es troba amb importants dificultats a l’hora de justificar la seva resposta.

L’altra opció seria la de considerar que aquell tipus de coneixement, malgrat que insuficient, empíric i científic de la realitat còsmica (macrocòsmica i microcòsmica), no és el tipus de coneixement idoni per encarar l’univers produït per la mà humana, el món pròpiament humà.

L’univers humà seria, doncs, un àmbit en què aquell seguit de lleis a què abans hem fet referència (gravitació, relativisme, energia...) no tindria cap mena de vigència. El principi de raó suficient seria, en aquest context, quelcom incapaç d’explicar per què l’ésser humà fa el que fa. Per descomptat que raons per a les accions humanes és innegable que n’hi ha, des de l’assumpció d’objectius a conquerir, fins al lacònic perquè sí o perquè no. Però, de fet, tant en un cas com en els altres no hi ha res del caràcter inexorable de les lleis físicoquímiques. La immensa diversitat de cultures i ètnies humanes que hi ha al món, com a respostes que l’univers humà genera davant del món natural i del món creat per ell mateix, són una mostra palesa d’aquest caràcter aleatori, incert, caòtic, atzarós que té presència constant en l’univers humà.

Ara bé, això no vol pas dir que aquell que tingui interès per investigar i estudiar el fet de la cultura, el món específicament humà, hagi de fer cas omís del progrés de la ciència. Encara que el coneixement de la realitat física, macrocòsmica o microcòsmica, no resulti operatiu a escala humana, és innegable que les pautes i propostes que formen part de la manera de viure, pensar, organitzar-se dels diversos àmbits culturals humans,  poden incórrer en solemnes disbarats si en ells hi campa la ignorància i el desconeixement de la realitat natural. Per tant, ni que sigui de manera indirecta, al món de la cultura li resulta inevitable, inel·ludible, el coixí del coneixement científic. La seva manca resulta un terreny adobat per al fanatisme, per a tota mena de fonamentalismes i obscurantismes.

3. Veritat, falsedat i mentida

En la mentalitat del món occidental, el concepte veritat ha estat un dels criteris  ideològics que han servit gairebé sempre de referència (el de llibertat en seria, ben segur, un altre). El concepte contrari també s’ha usat, igualment, de referència. Falsedat n’ha estat la referència negativa, veritat la referència positiva.

En la història de la cultura, el concepte veritat ha tingut, doncs, com a antípoda ideològic, el concepte de falsedat. En l’evolució històrica del pensament científic i filosòfic, navegant contra vents escèptics i marors relativistes, l’objectiu a assolir ha estat el d’abastar d’aquell concepte i d’evitar aquest altre. La revolució científica produïda al voltant del segle XV a l’entorn de la imatge de l’univers i l’impuls filosòfic cartesià, responsables d’una embranzida que ha arribat fins, gairebé, a avui, s’han mogut sempre seguint amb fidelitat aquesta dinàmica de recerca i acostament cap al concepte de veritat i d’allunyament i evitació del concepte de falsedat. Aquest, sembla, ha estat el desideratum del pensament occidental. Altra cosa, però, és que aquest objectiu hagi estat assolit realment o que sigui un objectiu assequible.

En l’activitat humana hi ha tres àmbits (amb categoria de dedicació habitual, és a dir, de professió) en què el concepte veritat experimenta una rotació ideològica. En aquests tres àmbits el concepte de veritat té, com a referència oposada, no el concepte de falsedat, sinó el concepte de mentida. I això passa perquè en aquests àmbits, el desplegament de la parella veritat/mentida apunta cap a objectius diferents dels de la parella veritat/falsedat.

Els àmbits professionals que queden circumscrits en el recinte conceptual  de la parella veritat/mentida són tres: l’àmbit de la política, el del dret i el de la informació. En els tres àmbits, doncs,  hi ha una substitució del concepte de falsedat pel concepte de mentida, tot i que, sovint, s’hi produeix, de manera simultània, un desplegament d’estratègies per deixar ben clar que l’argumentació queda ben lluny de la mentida. És una estratègia que s’hi fa imprescindible per tal que quedi garantida la versemblança, la sinceritat, la bona fe de l’autor de l’estratègia... i que, per tant, l’argumentació estimuli i comporti credibilitat i, a la fi, assentiment.

Cal explicar que falsedat i mentida no són sinònims, malgrat que ambdós parteixin de la seva oposició al concepte de veritat. En la falsedat hi ha implicat el concepte d’error, cosa que s’escapa de l’atenta mirada, malgrat l’alerta obligada, d’aquell que incorre en la falsedat.

En canvi, quan la falsedat va acompanyada de voluntat d’engany, aleshores tenim la mentida. Podem afirmar que el territori ideològic sobre el qual es mou la parella veritat/falsedat no és altre que el domini del coneixement, un rerefons d’ordre epistemològic. En canvi el terreny de la parella veritat/mentida és el domini de la moralitat. Què s’ha d’entendre, però, per veritat és quelcom que ara no tractarem, però sí que hom pot destacar que el concepte de veritat ha quedat lligat tradicionalment al concepte de correcció. En canvi, el concepte de falsedat i de mentida es lliguen, seguint també l’ordre tradicional, al d’incorrecció. Ara bé, en el recinte de la moralitat, hom no pot anunciar  a priori la correcció o incorrecció d’una veritat o d’una mentida, perquè aquests dues opcions tenen una dependència estreta amb altres dos conceptes, el de sinceritat i el de responsabilitat. L’anàlisi d’aquesta relació és molt complexa. Convindrà explorar-la en un apartat posterior. Cal admetre, però que en el llenguatge popular l’adjectiu fals o falsa són atribuïts també a la persona que incorre en la mentida i també a la pròpia mentida. En tot cas caldrà tenir la precaució de recordar que falsedat s’aparella tant a error com a mentida: falsedat-error contra falsedat-mentida.

En l’activitat d’un advocat, d’un polític i d’un informador hi ha plantejat, de manera permanent, un conflicte d’ordre moral, perquè la veritat, l’habilitat del seu discurs està adreçat a persones o a poblacions que esperen d’ells solucions que han d’afectar la seva vida concreta i personal de manera més o menys imminent i desitjada. En aquest sentit, la correcció i la responsabilitat d’aquests tres professionals és quelcom sempre susceptible de ser exigit, (en canvi, en el camp del coneixement, l’encert o la correcció poden ser només desitjats i esperats), perquè hom suposa que en les seves accions no hi pot cabre la voluntat d’engany. La desviació de la veritat, en el camp del coneixement, és atribuïda a manca de coneixement o de formació especialitzada insuficient, però mai a malvolença o voluntat d’engany. En el camp de l’advocacia, la política, el món de la informació, l’allunyament de la veritat, si s’hi produeix d’alguna forma directa o indirecta, és considerada com a resultat d’interessos personals del polític, de l’advocat o del periodista o d’interessos del grup al qual aquestes persones poden ser assignades. En línies generals, en aquest context, l’allunyament de la veritat, reeixit o no, és qualificat de mentida o d’engany.

Però falsedat-error i falsedat-mentida reben, de manera sorprenent, valoracions sorprenents. En el món del coneixement, la falsedat o la suma d’errors desqualifica l’individu que n’és responsable, en canvi en el camp de la moral i, sobretot, en aquells tres àmbits, les mentides poden, fins i tot, arribar a produir, de manera paradoxal, una opinió favorable al seu executor, que pot acabar essent considerat i qualificat com a professional competent, espavilat, de prestigi. Més encara, en aquests tres àmbits, l’adequació ferma a la veritat no és un requeriment inexcusable, sinó que fins i tot pot acabar mereixent acusacions d’ineficàcia i ingenuïtat professionals. Una bona il·lustració d’aquesta situació n’és la pel·lícula del 1991: Regarding Henry (A propòsit de Henry) del director Mike Nichols, en què el seu protagonista, per raons imprevistes, es veu abocat a la revisió crítica de les seves accions anteriors sobre la base de criteris morals diferents.

Per tant els dos contraris de veritat tenen propietats diferents: la falsedat-error respon a una negació de la veritat, per raons de manca de coneixement i, per tant, d’una competència potser encara no prou afermada. La falsedat-mentida, en canvi, respon a una tergiversació de la veritat per voluntat o interès personal (o sectorial). En cadascun d’aquests dos camps, el del coneixement i el de la moralitat, veritat i els seus contraris, així com la seva acceptació o llur reprovació responen a dinàmiques diverses. 

4. Veritat, sinceritat i responsabilitat

Una de les accions més divertides dels infants, de poca edat, és l’espontaneïtat de moltes de les seves respostes. Algunes cadenes de televisió es complauen a emetre programes en què els infants i llurs afirmacions desinhibides en són veritables protagonistes. La innocència, espontaneïtat i manca de prejudicis de  llurs respostes estimulen la riallada, con si d’un acudit es tractés.

La gràcia que hom atribueix a aquestes situacions sol allargar-se cap a l’adolescència i, de vegades, a l’edat adulta, associant l’espontaneïtat amb la sinceritat. I, aquesta, sol presentar-se sovint com a nota positiva, de vàlua indiscutible de l’individu que l’exhibeix.

Be yourself, no matter what they say, cantava, no fa tant, l’Sting. Mantenir-se fidel a si mateix, dir sempre allò que es pensa, no importà què diran, la veritat sempre per davant... són expressions que solen relacionar-se estretament amb actituds vitals que tenen, per divisa, la veritat com a valor suprem i inqüestionable.

Però no podem oblidar que l’espontaneïtat i la sinceritat que porta associada, malgrat que semblin disposicions naturals lligades a les primeres etapes de la vida, són disposicions lligades a la mentalitat infantil. Hom pot valorar de diferent manera aquesta afirmació, en funció de si considera que la mentalitat infantil i les seves notes més característiques caldria mantenir-les presents al llarg de tot el recorregut vital, o bé que, en la vida adulta, cal anar més enllà de les disposicions i característiques de l’infant.

De vegades hi ha individus adults que proclamen, amb voluntat de mostrar llur excel·lència, que són persones que sempre diuen allò que pensen: jo dic el que penso. A una afirmació com aquesta hom sol associar, de manera immediata, la sinceritat. I la sinceritat, al seu torn connecta, de seguida, amb el concepte de veritat. Tothom, però, en línies generals, sembla disposat a acceptar, en tal situació, un concepte relativista de veritat, entenent que no cal plantejar-se cap tipus de veritat de vàlua universal. Qui diu el que pensa, garanteix la veritat: com a mínim la seva. I això sol ja és prou motiu per atorgar a aquest individu la categoria de la sinceritat, amb la valoració moral alta, positiva, que sembla comportar aquesta categoria.

Insistim, però, en el fet que aquesta situació és pròpia (encara que no exclusiva) de l’infant. Hem vist que l’espontaneïtat i la sinceritat acompanyen les manifestacions i afirmacions en l’edat infantil. Però què passa quan la veritat que hom posa per davant produeix un conflicte en contacte amb conceptes com ara la consideració o la responsabilitat? Què passa quan una veritat, manifestada de manera irrenunciable, comporta una desconsideració envers l’oient, o envers algú altre? Què passa quan la manifestació d’una veritat desencadena accions, reaccions i situacions problemàtiques o perjudicis per a algú?

Gairebé segur que si el responsable de la veritat problemàtica formulada és un infant, la reacció de l’oient vindrà filtrada i orientada per algun grau de tolerància, magnanimitat o condescendència que desactivarà el potencial conflictiu de la veritat afirmada per l’infant. Aquesta situació sembla plausible en el cas d’una conversa entre un infant i un adult. Però si la situació es produeix entre dos adults el resultat final no serà, gairebé segur, el mateix.

Si posem com a condició superior, condició que hagués d’acomplir tota formulació de veritats, la consideració i la responsabilitat, aleshores ens trobem en un context ideològic i mental que no sol ser el propi d’un infant, en canvi sembla que es tracta d’una exigència per a tot individu adult.

En aquest cas, l’espontaneïtat i la sinceritat podria ser que ja no fessin tanta gràcia. I que més aviat desencadenin una resposta contrària a aquesta gràcia: poca gràcia, impertinència, incomoditat, indisposició, agressivitat...

Veritat i mentida queden, en aquest cas, supeditades a la responsabilitat d’aquell que les expressa. La responsabilitat queda així elevada en una valoració de categoria superior a la de l’espontaneïtat i la sinceritat.

En el terreny de la moralitat i l’ètica, veritat i mentida tenen una gran complexitat (tal com ja ha quedat expressat en l’apartat “Veritat, falsedat i mentida”) que no permet assignar-los de manera immediata correcció o incorrecció morals. Aquesta qualificació de caràcter ètic només esdevé possible quan hom té en compte tots els elements que queden implicats en l’expressió de tal veritat o de tal mentida. Aquesta acció de tenir en compte tota mena d’elements implicats en una situació és quelcom que sol quedar lluny de les possibilitats d’una mentalitat infantil, més aviat hom suposa que és la pròpia (i per això, també, exigible) de la mentalitat d’un adult. És a dir, l’actitud pròpia de la persona responsable. I la responsabilitat no és pas, precisament, un tret característic de la mentalitat infantil.

Tenint en compte aquesta circumstància, i en contra de l’alta valoració habitual de la sinceritat i l’espontaneïtat, no sembla més adequat de sostenir que en lloc de dir el que es pensa, val més pensar el que es diu?  Aquest seria, a les postres, el conflicte darrer de la veritat en el terreny de la moralitat: el trasllat de la veritat des del recinte de la sinceritat cap al de la responsabilitat. Un repte universal que implica  tothom, inclosos periodistes, polítics i advocats.

5. Darwin/ Bradbury i l’evolució.

Quan Charles Darwin, al segle XIX va descobrir els mecanismes de selecció natural que intervenen en l’evolució de la vida i la seva gran varietat de manifestacions, va projectar, damunt d’aquesta, una perspectiva inèdita que, encara avui, no ha esgotat tota la seva capacitat d’interpretació.

Al llarg del segle XX, psicòlegs i altres pensadors s’han barallat sobre la hipòtesi (avalada per una llarga tradició en el pensament occidental) de si en l’univers, i per tant sobretot en el nostre petit planeta, cal admetre la presència d’una realitat més enllà de la pura matèria. Hi ha hagut de tot, des dels més radical defensors de la presència d’una altra realitat, l’espiritual (que, inicialment, voldria dir  no material, perquè, com a mínim, no s’adapta bé a les característiques d’allò considerat com a matèria física), fins al més radicals opositors d’aquesta segona dimensió. Aquests darrers han mantingut, a ultrança, que això d’una realitat espiritual és només un nom per una cosa que és tan sols un resultat, un producte, una propietat de la matèria i, en concret, de les neurones del cervell.

La veritat és que si per escatir de manera definitiva aquest tema ens haguéssim de basar en els avenços de la biologia, la física i la química, és a dir, les ciències empíriques, aleshores no podríem admetre altra cosa que allò que proclamen els opositors a la creença en l’existència d’una realitat espiritual. Ara, hi ha alguna altra cosa, avui, més enllà dels experiments i avenços de la ciència pura i dura, en què ens puguem basar per admetre de manera objectiva la realitat espiritual com a cosa diferent de la realitat material (sense haver de negar que pugui haver-hi una íntima relació entre ambdues)?

Fora del camp de la ciència tot allò que puguem expressar porta l’estigma de la subjectivitat. I la subjectivitat no permet ser abastada per cap dels cinc sentits amb què hem aterrat en aquest planeta. 

I tant que sí, místics i metafísics empedreïts dirien: només comptem amb aquesta subjectivitat per constatar la presència de la dimensió espiritual del món, perquè, justament, la subjectivitat és realitat espiritual. 

Però, no hi pot haver cap mena de subjectivitat sense activitat neuronal, senyors metafísics, contestarien els materialistes, i les neurones són pura matèria. La màxima aproximació a què podeu aspirar els místicometafísics, a l’hora de voler enregistrar l’activitat neuronal, és el traç de tinta en la cinta de paper d’un electroencefalograma, si és que no us resigneu d’enregistra-la a través d’alguna mena de llenguatge: parlat, escrit o d’alguna altra mena de modalitat expressiva.

A l’estimat lector no li donarem la resposta a aquest hiperbòlic enigma (de fet, tan punt la coneguem, no dubtarem a ventilar-la als quatre vents)

Ray Brabury, en un dels seus contes fantàstics, es va inventar una història amarada d’interrogants, d’una mena de criatures que, havent estat sotmeses, com tot ésser vivent, a les lleis de l’evolució natural, de la selecció natural, havien arribat a un estadi tal de l’evolució, que aquesta cosa (intel·ligència, pensament...) que l’home produeix amb les neurones del cervell havia acabat independitzant-se de l’activitat neuronal que la fa possible i, com a un estadi posterior i definitiu d’aquest procés d’evolució, havia acabat prescindint de tot suport material a l’hora de mantenir-se com realitat autònoma. Aquestes criatures ja no tenien propietats materials, excepte la forma d’una bola de llum, que podia, a més de desplaçar-se a velocitat de la més avançada raça alienígena, comunicar-se amb qualsevol altra criatura intel·ligent, la humana inclosa: eren, ja, pura dimensió espiritual.

La fantasia de Ray Bradbury deu ser per a tot materialista, simplement això: pura fantasia. No gaire diferent, potser, de la qualificació que aquests materialistes llançarien a la cara de místics i metafísics. Però la teoria evolucionista també va obligar, en el seu moment, Charles Darwin a tastar el gust amarg de la mofa, l’escarni i la desqualificació. A Bradbury, però, ningú no pot pretendre desqualificar-lo, perquè queda clar, per a un i altres, que el seu conte és, només, un propòsit innocu, sa i profitós d’exercici de fantasia, sense cap altra pretensió que passar bé l’estona. No?

Però el conte obre un interrogant d’una suculència pròpia de sopar de cap d’any, que seria aquesta: posats a donar la raó a materialistes i acceptar que l’esperit és un resultat de la matèria i dependent d’ella, ningú no pot negar de manera irrefutable que aquest resultat de la matèria no pugui estar, també ell, sotmès a un procés d’evolució, com el de la pròpia vida material.

Posats a divertir-nos amb aquesta especulació, podem demanar-nos: que potser en les primeres etapes evolutives de la vida a la Terra hauria semblat factible que algun animaló del medi marí arribaria, per evolució i transformació, algun dia, a poder respirar i volar pels aires del cel? O encara més: que algú podria haver endevinat que de les formes inertes primitives del nostre planeta poguessin arribar a emergir, algun dia, formes vives, capaces de moviment autònom, d’alimentació individualitzada i de reproduir-se? Que potser la tecnologia d’avui no està obrint les portes a imaginar ginys que, tot i ser resultat de l’acció humana, podran, d’aquí a poc, mantenir-se actius, autoalimentant-se, de forma autònoma, de l’energia que els calgui i adquirir un independència completa de l’esser humà que els ha creat? Per tant, a la fi, qui pot dir que la fantasia no pot acabar esdevenint realitat?

La fantasia de Bradbury, seguint aquesta argumentació diletant, s’hauria limitat a estirar el procés que Darwin atribuïa a les formes naturals vives, un procés que podria continuar en aquestes manifestacions i resultats de la matèria concedint-los, a partir d’algun moment determinat, una existència autònoma de la matèria que els ha produït. Heus ací, doncs, allò que la fantàstica imaginació de místics i metafísics permet especular, en contra del realisme immobilista del materialisme: que l’esperit no pugui ser ara res de substancial, independent i autònom, no obliga, amb la lògica de cap sentit comú, a assegurar que no pugui ser-ho demà.

6. Naturalesa i esperit     

Encara que no es tracti de cap veritat absoluta, hom pot afirmar que des del moment en què el primer homínid posà els peus en terra, renunciant a les capçades dels arbres, fins al moment en què ha acabat passejant-se per l’espai interplanetari, la seva manera de pensar, poc o molt, bé deu haver canviat. En aquest suposat canvi de mentalitat, hom hi ha vist sovint, amb raó o sense, un avenç indiscutible, una millora qualitativa, una evolució positiva. 

En qualsevol cas, i lligant això amb l’apartat anterior, dedicat al dilema sobre realitat o fantasia de la dimensió espiritual humana, hom pot afirmar (amb totes les reserves que calguin) que hi ha hagut canvis en algunes actituds i comportaments de la població humana, al llarg de la Història, que mereixen ser qualificats ben bé de progrés. Actituds i fets que,  malgrat tot, i lamentablement, marxen encara aparellades amb actituds que requereixen ser qualificades de tot el contrari, d’immobilitat o, fins i tot de retrocés. 

El recurs al treball infantil o la seva explotació, l’esclavitud, la pena de mort, la discriminació de la dona... són qüestions per a les quals sembla raonable pensar que hi ha hagut, en la història de la humanitat, una millora clara en termes generals, encara que no absoluts. Si consideréssim un espectacle tan aclamat de l’època de l’Imperi Romà, com la invenció brutal de la lluita entre gladiadors, en què sovint, si no sempre, comportava la mutilació o la mort d’algun desgraciat actor de tal tragèdia i ho comparéssim amb espectacles de massa del món actual, com un matx de la Champions League de futbol, de seguida hom podria assegurar que la nostra sensibilitat moral, la consciència moral actual ha avançat prou com per no poder acceptar ja un entreteniment de tal guisa. En termes de sensatesa i mínim sentit comú, sembla que ningú no podria negar que, en aquest particular, hi ha hagut un progrés innegable. Aquesta sensibilitat moral que reclama respecte irrenunciable per a la vida humana i que la pèrdua d’aquesta no pot esdevenir, sota cap mena de concepte ni criteri, un d’espectacle, es trasllada ara, també, a escenaris que, fins fa molt poc encara, no mereixien cap mena d’atenció, consideració o exigència: la vida dels animals, per exemple. El dret que tenen que la seva vida sigui, igualment, respectada. És una consideració amarada de sensibilitat moral que, per a alguns, és mostra, també, de progrés en la consciència moral.

Tot això sembla que autoritza a endevinar que l’avenç en la consciència moral és, potser, un apartat particular d’un progrés més general, que pot ser qualificat o descrit com la cursa de la població humana cap a una nova dimensió: l’univers de l’esperit.  Un espai a què estaria destinada tota criatura humana. Un moviment irrefrenable que va a més, malgrat entrebancs, viaranys esguerrats i camins perdedors. Aquesta dimensió, però no pot ser representada com quelcom aliè i independent de la nostra biologia, de la nostra constitució material i orgànica. Però sí que sembla que pot ser explicada en gran mesura per si sola, sense el recurs obligat a referències somàtiques, biològiques, materials.

La dimensió espiritual seria un recinte nou tot just franquejat i assumit, amb tota mena d’inseguretats i reticències. Però la població humana, a partir del moment en què adopta la posició erecta, està proclamant com a seu aquest nou espai, si és que la cronologia de l’evolució humana és la dinàmica de quelcom més que un simple canvi de postura corporal. Si acceptem que la immersió en l’univers espiritual és allò que ens eleva una mica per damunt del registre biològic, gràcies, sobretot, a coses com l’adquisició del llenguatge, tenim que davant dels nostres ulls es desplega una extensió dilatada, infinitat i inabastable, accessible només amb el fet de la nostra singularitat. Per descomptat que això no hauria d’implicar, de forma necessària, la renúncia de la nostra condició natural, a l’estil de la fantasia de Bradbury, perquè aquesta condició material, natural, també forma part indissociable, com un element més, de la mateixa singularitat que arbora l’espècie humana.

Quines coses es van descobrint i apropiant en aquest immens clos de l’esperit, l’adquisició de les quals fa que el camí ja no pugui tenir retorn. I que qualsevol acció que insinuï aquest retorn, per mínima que fos, hagi de ser interpretada com un retrocés, com la renúncia injustificada a un estat superior? L’avenç del coneixement en tots els ordres, el progrés de la consciència moral, de la consciència estètica, de l’assumpció de la dignitat inalienable dels éssers vius, la consciència ecològica, l’interès per la Història humana i de l’univers, el conreu d’afectes i sentiments, l’ascensió de la racionalitat, les institucions internacionals que vetllen per garantir la pau i la igualtat ... i moltes altres coses més, la presència d’alguna de les quals encara no pot ser, ni tan sols intuïda, perquè s’ha de fer present a mesura que hom vagi eixamplant l’exploració de l’univers espiritual..., són, totes aquests coses, el rastre, les fites i  la constatació que aquesta nova dimensió de l’univers és tan real com la de les pedres i les forces naturals.

Els passos per l’interior d’aquesta geografia inèdita han estat, i són encara, vacil·lants i plens d’incongruències i interrupcions. El primer gran pas, en aquest territori de l’espiritualitat, fou un pas que han realitzat i experimentat tots els grups humans: la consciència religiosa. El sentit religiós va néixer en el moment en què l’homínid començà a empescar-se a voler trobar una explicació, una lògica, en els fenòmens naturals que observava o que n’experimentava els efectes en pròpia carn. Uns fenòmens que palesaven un poder incontestable de la Natura, al qual aquell bípede incipient s’havia d’acomodar de manera ineluctable, trobant-hi un ordre. Un poder que s’imposava sobre les pròpies capacitats i l’acarava a la seva exigua autonomia. Tot havia de tenir, ben segur, una explicació, encara que la majoria d’explicacions que calia descobrir fossin, de moment, un enigma impenetrable. Un poder, el de la Natura, que no deixà tampoc d’excitar el delit d’emulació. Per això, el sentit religiós ha estat sovint un recurs per a la justificació de l’exercici de poder i de  la imposició d’un determinat ordre entre la població humana. No és difícil de constatar en quantes cultures i civilitzacions, al llarg de la Història, religió i política han anat de la mà.

La primera resposta religiosa forní el món del mite. La resposta mitològica tingué, com a gran encert, el propòsit de trobar i donar explicacions que s’ajustessin a les coses que la criatura humana era capaç de copsar amb els cinc sentits. És igual que la causa dels fenòmens no fos abastable per aquests sentits: allò de què informava la vista, la oïda... permetia suposar, deduir, establir certes causes o raons dels fets observats. L’etnografia actual mostra com en la realització d’un mapa de continguts mitològics a escala planetària, hom trobaria uns temes, uns continguts, comuns, compartits per tota la humanitat, damunt dels quals, en cada àrea geogràfica del planeta, el pensament mitològic hi ha bastit variants i modalitats d’acord amb el caràcter i les modalitats de vida de cadascuna d’aquestes àrees.

La mitologia és doncs el primer accés a aquest nou univers, un accés que de seguida degué tenyir-se de pensament religiós: la resposta a la pregunta sobre la causa dels fenòmens naturals: des del llamp, el vent, la pluja fins al naixement d’un vegetal o d’un ésser humà... i, la mort. La mort acaba veient-se no com el final inexorable de tot, sinó com un pas més cap a una nova situació, una nova etapa. 

És dins d’aquest esquema general que s’ha produït l’emergència de tot el pensament religiós, des de les formes inicials de pensament animista i politeista, donant forma antropomòrfica a qualsevol acció de la Natura que calgués controlar o adaptar-s’hi, fins a formes més elaborades de pensament religiós monoteista en què el màxim objecte de creença ha esdevingut un ésser emplaçat més enllà del límits de la Natura, separable del món.  La religiositat respon a la necessitat d’aparellar poder (el poder de les forces de la Natura, per exemple) amb un ordre social determinat. Una necessitat, el camí de la religiositat, que encara continua, perquè el món de l’esperit no tanca portes, sinó que n’obre. En tot cas en deixa algunes en desús, quan es troben accessos millors.

Ara, cal apamar l’abast del pensament religiós. Històricament, les idees religioses no han quedat mai recloses en el pensament d’un individu, sinó que, com les idees de moltes altres modalitats, han estat divulgades dins de la comunitat humana, amb pretensions d’eixamplar llur abast tant com sigui possible. Aquesta divulgació té com a objectiu irrenunciable l’assentiment, l’acord, l’acceptació de tals idees. I, com que es tracta de formulacions metafísiques, un conjunt intangible, l’acceptació d’aquestes acaba generant un cos dogmàtic, un llistat de continguts que esdevenen creences susceptibles de ser exigides i corroborades a través de demostracions: paraules, oracions, rituals... Al dogma espiritualreligiós li resulta, a més, temptació irresistible concretar-se en formes de comportament, de rituals, que també acaben essent exigits com a senyal de creences. I d’aquí al fonamentalisme la distància ha resultat sovint inapreciable. 

Ara bé, cal reconèixer que el traçat espiritual religiós no es limita només a proclamar i establir creences extraterrenals. En totes les formes de religió hom pot recollir indicacions, propostes, manaments, consells, proclames que tenen com objectiu la incursió en àmbits morals: estimar el proïsme, respectar la vida, evitar violència, respectar les persones grans... des d’occident fins a orient, la religió, monoteista o politeista, contempla i promou disposicions orientades a la promoció de la vida humana, que no són altra cosa, en definitiva, que un progrés de la vida espiritual a través de propostes d’ordre moral..

Finalment, cal també reconèixer que com que la capbussada religiosa (tant en el seu vessant dogmàtic com moral) en el món espiritual ha estat general en els grups humans,  es tracta d’un accés, potser, ineludible. Per això el pensament religiós és la metafísica espiritualista més primigènia i més natural, menys elaborada potser, més rudimentària (si més no, en el seu aspecte dogmàtic de creences i conviccions), més immediata i més dilatada en la cronologia de la cursa espiritual de l’espècie humana. Ara, la religiositat no ha estat, ni és, l’única via de penetració en els dominis de l’esperit. N’hi ha hagut i n’hi ha moltes altres, que més endavant explorarem.

7.Llibertat

El tema de la llibertat és, gairebé segur, una les qüestions que ha produït més enrenou literari, intel·lectual i social en la Història de l’ésser humà. A més, el mot llibertat pot ser tractat de tantes  i diverses maneres, que es torna imprecís, esmunyadís, cosa que, en contrapartida,  imposa sempre, en conseqüència, la necessitat d’haver de precisar aquestes maneres i de concretar, amb tot rigor possible, el sentit de la paraula.  

La paraula llibertat pot ser desplegada amb una tessitura romàntica, dramàtica, legalista, política i, fins i tot... científica. Hom pot situar-la en el context còsmic, en un àmbit biològicoevolutiu, en un de psicològic, poètic, espiritual, social i generacional, polític i, fins i tot, en un context neurològic i cerebral.

Hom podria destacar, de seguida, que no sembla possible tractar, de manera sistemàtica, una paraula tan polisèmica, polifacètica i pluridisciplinar, i que qualsevol incursió o exploració del seu sentit o ús que se’n faci no pot ser gaire cosa més que passar l’estona de manera poc productiva. Aquesta seria una objecció que no pot ser esbandida o contestada de manera fàcil.

Malgrat aquesta reconeguda, justificada i raonable objecció no hi ha cap més impediment per continuar en aquesta nostra decidida ocupació metafísica, sabent, com ja ha quedat establert en la introducció d’aquestes pàgines, que la nostra intenció tampoc no vol anar gaire més enllà que del plaer que hom pugui derivar d’un simple i inocu diletantisme. Al cap i a la fi, qui pot negar que tal intenció sigui ben pròpia del tarannà humà? Altra cosa és que tinguéssim la pretensió d’assentar-ne càtedra o d’alliçonar el lector, absurda del tot tant una pretensió com l’altra. 

Des d’un punt de vista psicològic i sociològic, el concepte llibertat podria ser referit, d’entrada,  a una capacitat. La capacitat d’actuar i decidir per pròpia voluntat. Malgrat influències i pressions per actuar o deixar d’actuar en un sentit o altre, l’individu o un grup social són considerats lliures quan les seves decisions depenen en darrer terme de si mateixos. Ara bé, aquesta capacitat de decisió pròpia es dóna o es produeix realment en l’individu o en el grup social? Les decisions personals es basen sempre en una voluntat de l’individu, lliure de qualsevol mena d’influència que pugui decantar tals decisions? Que potser les preferències, tendències i afeccions de l’individu, per exemple, no són elements que condicionen també la decisió lliure de l’individu? I si en fossin, fins a quin punt és podria encara continuar proclamant la presència de la llibertat en les decisions? Però, si de manera contrària, neguéssim  aquesta lliure capacitat de decidir, quin seria, doncs, el mòbil real i profund de les nostres decisions i accions? Fins a quin punt, a la fi, hom podria exigir-nos responsabilitats per les nostre decisions i accions, que, per aquests condicionants no haurien estat lliures?

Les investigacions neurològiques i neurobiològiques del funcionament del cervell i de la ment (tant si aquesta  ha de ser considerada com una realitat diferent i independent del cervell o com una simple propietat seva) han obert, en els darrers decennis, incerteses, discussions, vacil·lacions i dubtes en la comunitat de científics i pensadors, neuròlegs, psicòlegs i filòsofs. Benjamin Libet, un neuròleg i fisiòleg de la Universitat de Califòrnia va realitzar uns experiments els anys 70 del segle XX, en què constatava que les decisions de l’individu van precedides per una activitat neuronal, del cervell, a la qual segueix immediatament una presa de decisió per part de l’individu i, a continuació, l’execució d’algun tipus d’acció o moviment. Si aquest ordre de fenòmens o fets és aplicable a qualsevol tipus de decisió, vol dir que és l’activitat del cervell la veritable responsable de la decisió que pren, després, l’individu. Però, en aquest cas es tractaria d’una activitat prèvia que s’escaparia al control de la consciència, en la mesura que la ment en tindria notícia després d’haver-se produït tal activitat. La llibertat de decisió, la llibertat de l’ésser humà basada en una voluntat lliure, doncs, no existiria. Tot quedaria a mercè de l’activitat química, elèctrica... de les neurones. Les decisions, les accions, els pensaments, idees, desitjos, sentiments..., serien un resultat ineludible de l’activitat neuronal. Aquesta activitat neuronal inicial (que Libetanomenà potencial de disposició i que va poder enregistrar amb un electroencefalograma) seria motor i causa per a tot moviment posterior de la ment o del cos, pensament o acció.

Un exèrcit d’investigadors han pres posició davant d’aquests resultats i conclusions. Alguns els han pres com a cosa de total garantia i seguretat indefugible. Altres els consideren extrapolacions i consideracions precipitades. En qualsevol cas allò que va fer Libet va ser cridar l’atenció sobre la necessitat d’establir fites contrastables, científicament comprovables, per a qualsevol mena d’especulació sobre la realitat humana, fins i tot sobre coses, fins ara, tan poc empíriques com la ment humana o la pròpia llibertat com a suposada dimensió específica de l’ésser humà.

Investigadors com Daniel C. Dennet, Daniel Wegner, Sean Gallagher i una munió de psicòlegs cognitivistes han aportat interrogants i reflexions sobre l’experiment de Libet:

La llibertat mental és una capacitat resultat de la consciència humana o és pura il·lusió? Si la llibertat i la consciència són reals, són elles dues també fruit de l’evolució biològica (serien, aleshores, dues disposicions sotmeses a un procés d’activació o desenvolupament, des d’un nivell zero, en temps dels primers homínids, fins a un altre de ple nivell, en un futur proper o llunyà)? Són la consciència humana i la llibertat un salt qualitatiu, efectuat a partir d’una determinada organització i situació dels elements físics de les neurones? I encara més: si la llibertat i la consciència són un producte del cervell, com poden els àtoms, molècules, cèl·lules i neurones d’aquest cervell produir llibertat i consciència a través de la seva dinàmica química i elèctrica?  

La presència d’una llibertat de decisió en l’ésser humà queda, de moment, en interrogant.  Queda emplaçada en una mena d’empat entre les dues opcions contraries: la que afirma la presència de consciència i llibertat en l’ésser humà i la que la nega. Ambdues generen  sucoses tesis i incòmodes contradiccions. És tracta d’una situació que el filòsof il·lustrat Immanuel Kant, cap a finals del s. XVIII, havia qualificat d’antinòmica. Segons la qual sembla que no és possible d’arribar a cap conclusió definitiva partint d’una sola perspectiva. 

La qüestió és, però, que la recerca científicotecnològica actual ha  insinuat certes coses que cal corroborar o desestimar a partir d’un major nombre d’investigacions. Cal doncs, potser, arborar un dubte raonable i reservar decisions definitives fins al moment en què l’especulació s’agafi de la mà de la contrastació científica i una i altra assoleixin un nivell de col·laboració prou eficient.

Si ens apartem, ara, del camp de la neurobiologia, de la neurociència i de la psicologia més experimental, podem portar el tema de la llibertat al camp social. En aquest context, quin paper hi juga la llibertat? Sembla indiscutible que, en el món actual, hi ha una concreció de la llibertat en les anomenades llibertats formals: en el camp de la jurisprudència, per exemple, hi ha el dret a no ser privat de llibertat (i per tant de no ser considerat culpable) en cap tipus d’encausament judicial, si no hi ha proves que ho demostrin.                       

 En el camp de la política: el dret de vot, en el camp del pensament: la llibertat de pensament, d’expressió i de religió, en el camp del comportament ciutadà: llibertat de moviment, en el camp de l’ensenyament: llibertat de càtedra, en el camp econòmic: llibertat d’empresa... N’hi ha un gran nombre d’elles, i algunes han passat fins i tot a engruixir el catàleg dels drets humans. A més, totes elles són considerades una prova innegable del progrés general de la humanitat, tot i que en alguns sectors de la població mundial no hi tinguin encara cap o molt poca presència.

La consecució de moltes d’aquestes llibertats formals ha jugat un paper fonamental en la història europea (també l’ha jugat en altres llocs). Malgrat que ja hi havia precursors, és a inicis de la Modernitat, s. XIV i XV, i els segles següents, que la teorització sobre la llibertat, com a concepte especulatiu amb càrrega política, pren molta volada, amb el punt culminant al segle XVIII il·lustrat. El segle XIX i XX són conseqüència d’aquella embranzida, amb el resultat final de la concreció del concepte de llibertat en les anomenades llibertats formals.

Però la gent del carrer, la gent d’avui dia, la gent de les anomenades societats avançades, industrialitzades, de les societats del primer món, com perceben, com consideren, com viuen l’estat de llibertat? La pregunta no té res de baldera, perquè molts governs d’aquestes societats, moltes estructures polítiques, institucions judicials i documents constitucionals d’aquestes societats proclamen a bastament la seva condició de societat lliure i ben sovint en fan bandera.

Doncs bé, el ciutadà ras com concep, com es representa aquest seu i suposat estat de llibertat? Si centréssim la pregunta sobre el ventall de llibertats formals, quines d’aquestes llibertats tenen i  mereixen  atenció desperta en la vida de cada dia d’aquest ciutadà ras? N’hi hauria algunes d’elles que, aquest ciutadà, consideraria prescindibles a canvi, potser, de quelcom més? N’hi hauria d’altres que serien considerades irrenunciables, intocables sense possibilitat de cap tipus de bescanvi? 

Per exemple, la llibertat de vot (garantia per a tota societat democràtica) seria renunciable a canvi de coses com major seguretat o major benestar econòmic i material? És a dir, en una societat de nivell de benestar alt, de alt nivell tecnològic... la lluita política pel poder seria un tema que desvetllaria prou l’interès del ciutadà com per reclamar el seu dret a l’exercici del vot lliure? O potser, en canvi, el nivell d’abstenció seria elevat?

A l’època de l’Imperi Romà, els emperadors sabien i manifestaren sovint que una manera d’acontentar la ciutadania era posar a la seva disposició dues coses: panem et circenses (pa i circ). La satisfacció de la fam i l’oferta d’espectacles servia, sembla, per desactivar qualsevol reacció de descontentament que el poble de Roma pogués endegar. Aquesta situació es manté, encara, avui dia, en el sentit que un cert nivell alt de benestar econòmicomaterial  i un recurs àgil i fàcil a una oferta d’espectacles i entreteniment desactiven reivindicacions que en altres moments s’han entès com a exercici irrenunciable de llibertat? Ras i curt: en les societats occidentals, poder mantenir un nivell satisfactori o alt de consum és l’equivalent al panem et circenses romà? I encara més: la possibilitat i la llibertat de consum no serà entesa, ara, en la societat actual,  com la materialització més indiscutida i acceptada de llibertat, davant de la qual les llibertats formalshistòriques, queden silenciades i relegades a un segon terme?

Quanta gent, avui, amb un règim de vida satisfactori, amb necessitats tant vitals com secundàries ben satisfetes, amb un ventall ample de possibilitats d’oci, amb accés còmode als productes tecnològics, amb habitatge garantit, farcit de comoditats, amb vehicles a la seva disposició, amb entitats bancàries amb ofertes i facilitats creditícies impensables cinquanta anys enrere... tot això i amb força expectatives de durabilitat i creixement... Quina ciutadania en el gaudi d’aquesta situació necessita que li recordin o li revelin l’estatus de llibertat real que amara o manca en la seva vida diària? Qui està interessat, en aquest ambient, a fer prevaldre, per exemple, la seva llibertat de vot per poder decidir coses com un vot d’esquerres o de dretes? Qui pot generar interès, alerta o preocupació, amb tal règim de vida, per la llibertat de culte religiós, per la llibertat d’expressió, llibertat de pensament, llibertat de premsa, llibertat de càtedra...?

És veritat que hi ha molta gent, en el món occidental, que no es troba encara en aquestes condicions de vida. També és veritat que sí que hi ha gent a l’aguait contra qualsevol mena d’ofuscació, vingui d’un vingui, que enterboleixi la claredat de la llibertat com a objectiu personal i social..., però aquell estatus social de satisfacció és una aspiració general i un objectiu cobejat, a abastar més aviat o més tard, encara que de moment no sigui possible. A més, l’esforç constant de crítica, d’autocrítica i anàlisi desperta i constant de la situació vital que aquella alerta i aguait requereix, no sembla pas un element que resulti còmode, fàcil i a l’abast de tothom. La possibilitat i opció real del consum tendeix a desactivar l’esperit crític i a convidar amb intensitat a abandonar-se a la placidesa del panem et circenses actual.

Si això és així, el liberum arbitrium (voluntat lliure, lliure albir) medieval i modern, l’atzar elevat a presència còsmica, el principi de raó suficient, el principi d’indeterminació, els potencials de disposició neuronals de Libet i les llibertat formals semblen ara un punt de preocupació emplaçat a distància estel·lar dels interessos i ocupacions materials del ciutadà occidental. 

El sistema econòmic occidental compta amb recursos que tenen relació estreta amb la llibertat de decisió, sigui perquè apunten  de manera directa cap a als potencials de disposició (que són, segons Libet, mecanismes neuronals que influeixen de manera inconscient en la presa de decisions) o bé apunten a la lliure voluntat amb el propòsit de persuadir-la. Entre aquests recursos n’hi ha un que resulta irrenunciable per a qualsevol sistema que té el consum com un dels seus fonaments: és la publicitat. És tracta de la persuasió feta ciència. Davant d’ella i del seu alt valor de persuasió per al sistema, qui té prou força per arborar la bandera de la llibertat, una llibertat entre, per exemple, un sí o un no davant d’una proposta, o entre una proposta i una altra? En el món de la publicitat, llibertat i activitat neuronal no s’inicien ni en el propi cervell de l’individu, sinó en l’univers secret dels interessos econòmics que han de sortir a obrir mercat.